Síndrome de Vietnam

Despuix de la guerra de Vietnam, Estats Units va perdre el seu esperit de nació libertadora i vencedora.

Per síndrome de Vietnam es coneix al sentiment de derrota i impotència sofrit per la societat nortamericana en els anys 1970 i principis dels anys 1980 del XX despuix de la derrota en la Guerra de Vietnam.

Les causes

En els anys 1960 i els tres primers mesos de l'any 1970, Estats Units va lliurar la guerra, (no declarada) més llarga de la seua història i una de les més cares tant en vides com en dólars. No obstant no es va conseguir la victòria:

• 58 169 morts.
• Més de 300 000 ferits.
• Més de 2000 desapareguts.
• Mils de minusvàlits, amputados, paralíticos i en problemes de salut mental.
• Centenars de mils de soldats en una àmplia adicció a les drogues i en sérios problemes d'adaptació a la vida civil.
• Mils de millons de dólars en equip i ajuda de tota classe.

Tota esta riada d'esforç va desembocar en la caiguda de Laos a principis dels anys 1970, la caiguda de Phnom Penh en mans dels jemeres rojos el 17 d'abril i el 30 d'abril els comunistes varen prendre Saigon i l'embaixada d'Estats Units.

La sensació de derrota en tots els fronts era total. L'Eixèrcit es va defendre i ho va seguir fent en posterioritat afirmant que havia lluitat correctament; pero la política sempre li va tindre les mans nugades. No obstant atres fonts, com la mateixa CIA, havien advertit de l'impossibilitat de guanyar aquell conflicte per la força de les armes.^{cita requerida}

La posició en els Estats Units va ser canviant paulatinament. Passant d'un 60 % a favor del conflicte a una clara oposició, pese a l'intensificació dels atacs i bombardejos que va portar a terme Nixon.

En finalisar el conflicte la situació no va millorar. La demostració de que Estats Units podia ser vençut per un poble subdesenrollat amprant la guerra de guerrilles va calar profundament en numerosos països com Afganistan, i especialment les nacions de Centroamérica, que ya vivien conflictes anteriorment. En este impuls moral la guerrilles en Guatemala, El Salvador, Colòmbia, etc. varen aumentar les seues accions causant una sensació més o menys estesa (molt entre polítics i militars i no tant en el restant de la societat) d'estar perdent la guerra contra el comunisme i ser certa la Teoria del Va dominar.^{cita requerida}

Pero el síndrome de Vietnam no és només ni tampoc majoritàriament conseqüència d'un possible creiximent del comunisme. És també la pèrdua de confiança en els valors que els propis nortamericans creïen que el seu país defenia, la coneguda doctrina del destí manifeste. ^{cita requerida} Successos com els bombardejos de l'Operació Rolling Thunder, els bombardejos secrets ordenats per Nixon, la Matança de My Lai, l'ocupació de mercenaris i narcotraficants en Laos o el respal donat a dictadors que dien admirar a Hitler (com va manifestar en públic el general al mando de la Força Aérea de Vietnam del Sur) varen supondre lo que alguns han cridat la pèrdua de l'inocència; és dir, el descobrir que les actuacions del seu país no eren moralment més aprobables que el restant dels països, cosa que sí pensaven quan dien "lliberar" a les nacions americanes del Imperi espanyol, als asiàtics dels seus invasores redactors o coreans del nort o als europeus de fascistes i nazis.^{cita requerida}

Un tercer factor ho varen constituir les lluites socials portada a terme en l'interior d'EE. UU. contra un sistema de reclutament clarament discriminatori que tractava d'alluntar a les classes més baixes dels carrers nortamericans (famosos com Mohamed Alí es varen opondre fermament a esta política assumint les conseqüències). Encara que eixe sistema es va modificar dos voltes per a anar eliminant la discriminació racial, les chafades varen ser molt profundes.^{cita requerida}

Un quart factor per al que molts polítics com Nixon no estaven preparats varen ser la massives manifestacions, la crema de llibretes de reclutament, la participació de veterans contra la guerra i demés actes públics que cada volta aumentaven de número i importància. El propi filòsof Bertrand Russell es va unir als manifestants. Accions d'este tipo seguixen perseguint als nortamericans que les varen realisar i constituïxen un arma arrojadiza en actes com les campanyes electorals.^{cita requerida}

Conseqüències

Estos fets varen establir el futur comportament de la nació en els pròxims conflictes bèlics, ya que resultaria prou bochornoso per a EE. UU. involucrar-se en un atre conflicte foràneu sense definir realment els objectius tant polítics com a militars de manera efectiva.^{cita requerida}

Per este motiu les distintes administracions es varen mostrar molt contràries a intervindre en els països d'América Central i del Sur com Nicaragua o Perú; a on les guerrilles opositores varen intentar i, en el cas de Nicaragua, varen conseguir derrocar als governs afins a Estats Units.^{cita requerida}

Igualment necessitarien de l'aprovació de la societat nortamericana, a fi de no trobar-se en la mateixa situació de conflictivitat interna que es va generar durant la guerra de Vietnam. Aixina es va passar del sistema de reclutament a l'eixèrcit professional.^{cita requerida}