Anar al contingut

Guerra civil dominicana

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Guerra civil dominicana
Per a atres usos d'este terme vore Revolució d'Abril.
45px|link=
Est artícul o secció té referències, pero necesita més per a complementar la seua verificabilitat.
Plantilla:Busca fuentes
Este aviso fue puesto el 9 de novembre de 2024.
[[Categoria:Proyecte:Artículs que necesiten referències adicionals| Plantilla:Problemas artículo/validar]]


La Revolució d'Abril, va tindre lloc entre el 24 d'abril i el 3 de setembre de 1965, en Sant Dumenge, República Dominicana. Va iniciar quan un grup de militars i civils varen derrocar al constitucionalment electe Juan Bosch el 17 de setembre del 1963. La guerra del 24 d'abril pretenia dur novament al poder al Professor Juan Bosch. El colp d'Estat va dur al general Elías Wessin i Wessin a organisar militars lleals al president Donald Reid Cabral, qui va conformar el segon triumvirat, iniciant una campanya contra els aixina cridats rebels constitucionalista. Alegacions de desviacions comunistes varen comportar a una intervenció nortamericana en el conflicte, que despuix es va transformar en una ocupació de l'Organisació dels Estats Americans en el país.

Les acusacions de respal comuniste als rebels varen conduir a una invasió per part d'Estats Units (denominada Operació Power Pack),[1] que posteriorment es va transformar en una ocupació del país per part de l'Organisació dels Estats Americans a través de la Força Interamericana de Pau. Encara que es mantenien aparentment neutrals, els líders civils i militars nortamericans varen desplegar tropes de manera que va favorir a les forces contràries a Bosch.

Més vesprada en setembre de 1966 les tropes internacionals es varen retirar del país abans es varen realisar eleccions democràtiques en 1966, en les quals Joaquín Balaguer va ser elegit polític.

Antecedents

[editar | editar còdic]

El 19 de novembre de 1911, el general Luis Tejera va encapçalar a un grup de conspiradores en una emboscada contra un carruage de cavalls; en l'incident, una persona va resultar morta i Tejera va ser ferit en una cama. Davant el buit de poder resultant, el general Alfredo Victoria, comandant de l'eixèrcit, va prendre el control i va obligar al Congrés dominicà a elegir al seu tio, Eladio Victoria, com a nou president. Existia la forta sospita de que el general havia sobornat al Congrés, i el seu tio, qui va assumir el càrrec el 27 de febrer de 1912, caria de llegitimitat. Poc despuix, l'expresident Horacio Vásquez va retornar de l'exili per a liderar als seus seguidors —els «horacistas»— en un alçament popular contra el nou govern.[2]

El resultat va ser un periodo de varis anys de gran inestabilitat política i guerra civil. La mediació d'Estats Units, portada a terme per les administracions de William Howard Taft i Woodrow Wilson, solament va conseguir breus treues en cada ocasió. L'estancament polític de 1914 es va resoldre despuix d'un ultimàtum de Wilson, qui va advertir als dominicans que, si no elegien un president, Estats Units impondria un. Es va elegir un president provisional i, més tarde eixe mateix any, unes eleccions relativament lliures varen tornar al poder a l'expresident (1899–1902) Juan Isidro Jimenes Pereyra. En la finalitat de conseguir un govern que contara en un respal més ampli, Jimenes va incorporar a membres de l'oposició al seu gabinet. No obstant, açò no va dur la pau; davant les maniobres de la seua exsecretario de Guerra, Desiderio Arias, per a derrocar-ho —i a pesar de l'oferta nortamericana d'ajuda militar per a combatre a Arias—, Jimenes va dimitir el 7 de maig de 1916.[3]

Aixina, Wilson va ordenar l'ocupació nortamericana de la República Dominicana. Els marines dels Estats Units varen desembarcar el 16 de maig de 1916 i varen prendre el control del país dos mesos despuix. El govern militar nortamericà, encapçalat pel contralmirante Harry Shepard Knapp, va anar àmpliament repudiat pels dominicans, i algunes faccions del país varen mamprendre campanyes de guerrilla contra les forces nortamericanes.[3] El règim d'ocupació va mantindre la majoria de les lleis i institucions dominicanes i va conseguir pacificar en gran mida a la població general. Aixina mateix, el govern ocupant va reactivar l'economia dominicana, va reduir el deute nacional, va construir una ret vial que finalment va conectar totes les regions del país i va crear una Guàrdia Nacional professional per a reemplaçar a les unitats partidistes beligerants.[3]

En febrer de 1930 va esclatar en Santiago una rebelió o colp d'Estat[4][5] en contra seua. Rafael Leónidas Trujillo va pactar secretament en el líder rebel Rafael Estrela Ureña: a canvi de permetre que Estrela assumira el poder, est autorisaria a Trujillo a postular-se a la presidència en unes noves eleccions. Mentres els rebels alvançaven cap a Sant Dumenge, Vásquez va ordenar a Trujillo que els sofocara. No obstant, fingint «neutralitat», Trujillo va mantindre als seus hòmens en els quarters, lo que va permetre als rebels d'Estrela prendre la capital pràcticament sense oposició. El 3 de març, Estrela va ser proclamat president interí, mentres es confirmava a Trujillo com a cap de la policia i de l'eixèrcit. Conforme a lo acordat, Trujillo es va convertir en el candidat presidencial de la recent formada Coalició Patriòtica dels Ciutadans, en Estrela com a companyer de fòrmula.[6] Els demés candidats varen ser objecte d'hostigamiento per part de l'eixèrcit i es varen retirar en fer-se evident que Trujillo seria l'únic al que es permetria fer campanya de manera efectiva. Finalment, la fòrmula Trujillo-Estrela va ser proclamada vencedora en un inverosímil 99 % dels vots. Segons l'embaixador nortamericà, Trujillo va obtindre més vots que el número real de votants.[6]

El 30 de maig de 1961, Trujillo va morir abatut a tirs quan el seu Chevrolet Bel Air blau de 1957 va ser emboscat en una carretera a les afores de la capital dominicana.[7] Va ser víctima d'una emboscada planejada per varis hòmens, entre ells el general Juan Tomás Díaz, Antonio de la Maza, Amat García Guerrero i el general Antonio Imbert Barrera.[8]

El govern de Juan Bosch va ser en gran medida una rarea en l'història dominicana en eixe moment: va ser el primer president de la República Dominicana elegit democràticament. Despuix d'assumir el càrrec el 27 de febrer de 1963, va intentar implementar una série de reformes socials que varen provocar l'ira dels magnats empresarials i de membres de l'eixèrcit, els qui varen iniciar una campanya de rumors acusant a Bosch de ser comuniste.[9]

El 25 de setembre de 1963, un grup de 25 alts mandos militars, encapçalat pel general Elías Wessin i Wessin, va expulsar a Bosch del país i va instalar a Donald Reid Cabral com a nou president. Reid no va conseguir recaptar respal popular i vàries faccions es varen preparar per a llançar un contracolp: els constitucionalista partidaris de Bosch, un grup de l'eixèrcit dominicà liderat per Penya Taveras, els seguidors de Nicolás Silfa (exdirigente del Partit Revolucionari Dominicà) i els conspiradores aliats en Joaquín Balaguer.

En abril d'eixe any una nova constitució garantisava els drets civils i individuals i respalava el control civil dels militars. El nou document otorgava llibertats que mai s'havien conegut en el país; es declarava alguns drets laborals, aixina com a sindicats, varen ser preses en conte també les dònes embarassades, les persones sense llar, la família, els chiquets i els jóvens, els agricultors i els fills illegítims. Estos i atres canvis, com la reforma sobre les possessions de terra, colpejava als terratinents conservadors i militars, sobretot quan es va expondre en contra de tres décades d'autoritarisme somnoliento baix el règim de Rafael Leónidas Trujillo. La jerarquia de l'Iglésia Catòlica també va reprochar el caràcter llaic de la nova Constitució, en particular la disposició de la llegalisació del divorç. La jerarquia, junt en la cúpula militar i l'èlit econòmica, també temien l'influència comunista en el país i varen advertir de la possibilitat de "una atra Cuba". El resultat d'esta preocupació i l'oposició va ser donar un colp militar el 25 de setembre de 1963.[10][11]

El país va estar baix el domini d'una junta militar fins a 1963, quan es varen organisar eleccions democràtiques en ajuda nortamericana. Juan Emilio Bosch Gaviño va eixir victoriós en les eleccions, assumint la presidència.

Juan Bosch va ser el primer president de la República Dominicana elegit democràticament. Despuix d'assumir el càrrec el 27 de febrer de 1963, va intentar implementar una série de reformes socials que varen provocar l'ira de magnats empresarials i membres de l'eixèrcit; estos varen iniciar una campanya de rumors acusant a Bosch de ser comuniste. El 25 de setembre de 1963, un grup de 25 alts mandos militars, encapçalat pel general Elías Wessin i Wessin, va expulsar a Bosch del país i va instalar a Donald Reid Cabral com a nou president. Reid no va conseguir recaptar respal popular, i vàries faccions es varen preparar per a llançar un contracolp: els constitucionalista partidaris de Bosch, un grup de l'eixèrcit dominicà liderat per Penya Taveras, els seguidors de Nicolás Silfa (exdirigente del Partit Revolucionari Dominicà]]) i els conspiradores alineats en Joaquín Balaguer.[12]

Immediatament despuix del colp contra Bosch, el país va esclatar en resistència contra el triumvirat militar. El Moviment 14 de Juny va armar un front guerriller armat en les montanyes del Cibao liderat per Manolo Tavarez Just, pero a pesar de que este va ser assessinat menys de 3 mesos despuix que escomençara la rebelió, el front va seguir, per certa part, actiu pels següents mesos.[13]

Guerra civil

[editar | editar còdic]

La revolució d'abril

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Un noticiero cinematogràfic d'Universal sobre l'invasió nortamericana (en anglés)

El 24 d'abril de 1965, tres oficials de l'eixèrcit varen solicitar una reunió en Reid Cabral per a negociar en el Campament Militar 16 d'Agost, pero est va rebujar en estar conscient d'uns rumors d'un colp d'Estat militar i estant segur de que la reunió era una trampa. Llavors Cabral va manar al seu secretari de les Forces Armades, Marco Riviera Costa. Resulta que, just com Reid havia pensat, la reunió que varen demanar estos oficials era una trampa, part d'un complot per a llançar el colp d'Estat que Reid va pensar que anaven a llançar, i en aplegar Costera al campament, va anar immediatament detingut pels tres oficials. En capturar a Riviera, els militars rebels, cridats constitucionalista, varen prendre la sèu de la Ràdio Sant Dumenge, i els constitucionalistes varen movilisar a 5,000 civils a favor de la seua causa, proveint-els armes i granades Molotov, i a 1,500 militars, elevant a les seues forces a 6,500 hòmens.[14]

En el matí del 25 d'abril, els rebels varen assaltar el Palau Nacional per a finalment llançar el seu colp, conseguint capturar a Donald Reid Cabral viu i proclamant a José Rafael Ureña com a president.[15] Abans del colp, i en enterar-se Reid del apresamiento de Riviera, va apuntar al General Elías Wessin i Wessin com a secretari de les Forces Armades, i est va conseguir movilisar a elements de l'eixèrcit que estaven en contra dels golpista, no més d'1,800 hòmens, cridant-els lealistas, i preparant un contraatac per a traure a Ureña del poder. En el transcurs del dia, Wessin va manar 4 avions P-51 Mustang, per a bombardejar al Palau i a atres posicions rebels, i el buc de guerra lealista Mella, posicionat en el Riu Ozama, va fer lo mateix, pero les tropes de Wessin no varen aplegar a llançar un atac per terra per a reprendre el Palau. Mentres açò passava, els nortamericans varen manar helicòpters militars i barcos per a evacuar als 3,500 ciutadans nortamericans i atres ciutadans estrangers que es trobaven en Sant Dumenge al temps d'escomençar la guerra.[16]

Intervenció nortamericana

[editar | editar còdic]

El 27 d'abril, mentres els nortamericans evacuaven a 1,176 dels seus ciutadans, Wessin va ordenar a 1,500 de les seues tropes, recolzades per vehículs blindats, a marchar des de la Base Aérea de Sant Isidro, capturar el Pont Duarte i llançar un atac pinça cap al centre de Sant Dumenge des de Sant Dumenge Este per a capturar el Palau mentres 700 tropes lealistas marchaven des de Sant Cristóbal a atacar a Sant Dumenge des de l'occident. Encara que els lealistas varen conseguir prendre posicions en la vora occidental del riu, varen enfrontar forta resistència de les forces constitucionalista, especialment civils armats, els qui cremaven els tancs enemics en les seues granades Molotov i usaven tàctiques guerrilleres per a forçar als hòmens de Wessin a una batalla urbana sanguinosa desventajosa. Açò no li va deixar a Wessin cap una atra opció que ordenar una retirada i abandonar l'atac en forts baixes, mentres els rebels varen aprofitar i varen atacar els quarters policíacs lealistas en la Fortalea Ozama, prenent a 700 presoners.

Erro al crear miniatura:
Distribució d'aliments, Sant Dumenge, 9 de maig de 1965

El 28 d'abril, els Estats Units va manar a un batalló d'infanteria marine a Haina a assistir en l'evacuació de 676 ciutadans nortamericans de l'Hotel Embaixador, i en esta operació, un francotirador constitucionalista va matar a un marine, cosa que, a pesar de no saber si va ser intencional o no, va causar un curt tiroteig entre els marines i els rebels sense resultat. En la matinada del 30 d'abril, els primers elements de la 82.ª Divisió Aerotransportada va aterrisar en Sant Isidro, escomençant oficialment l'intervenció militar nortamericana. En el matí, els nortamericans varen assegurar tota la vora oriental del Riu Ozama, i des d'ahí varen transportar canons howitzers a la vora, i varen destruir numeroses posicions rebels, conseguint ocupar un perímetro de 6 cantons a l'atre costat del Ozama. En eixe mateix dia, els nortamericans varen conseguir mediar una treua entre els lealistas, els qui ya varen perdre fe en el triumvirat militar i varen perdre la Zona Colonial, i els rebels, que estaven ya en una posició delicada gràcies a l'amenaça dels nortamericans. Esta treua va prendre efecte per al 5 de maig, terminant la fase principal de la guerra.[17]

Els rebels varen prendre la sèu de la policia de Fortalea Ozama i varen capturar a 700 presoners. El 28 d'abril, civils armats varen atacar l'estació de policia de Vila Console i varen eixecutar a tots els policies que varen sobreviure a l'enfrontament inicial. Un batalló del Cos de Marines d'EE. UU. va desembarcar en Haina i després es va traslladar a l'Hotel Embaixador, a on va brindar assistència en els pròxims ponts aéreus. Durant la nit, 684 civils varen ser evacuats per via aérea al USS Boxer. Un marine nortamericà va morir a mans d'un francotirador rebel durant l'operació.[18] Un avió Vampire lealista va disparar sis eixides contra un tanc rebel i va passar roçant l'embaixada nortamericana.[19] El 29 d'abril, l'embaixador d'EE. UU. en la República Dominicana, William Tapley Bennett, qui havia enviat numerosos informes al president nortamericà Lyndon Johnson, va informar que la situació havia alcançat proporcions que posaven en perill la vida dels ciutadans nortamericans i que els rebels eren comunistes. Bennett va recalcar que Estats Units devia actuar de colp i repent, ya que la creació d'una coalició internacional duria molt temps. Contràriament a les sugerències dels seus assessors, Johnson va autorisar la transformació de les operacions d'evacuació en una invasió militar a gran escala per mig de l'Operació Power Pack, l'objectiu de la qual era previndre lo que ell considerava una segona Revolució Cubana.[12][18][20] Va ser la primera intervenció militar oberta d'Estats Units en Amèrica Llatina en més de 30 anys, encara que es va produir poc despuix dels colps d'Estat respalats per Estats Units en Guatemala i Brasil, aixina com de les operacions encobertes en curs en Cuba.[21]

Erro al crear miniatura:
Mapa de la Zona de Seguritat Internacional i zona dominada pels rebels, 13 de maig de 1965

A les 2:16 hores del 30 d'abril de 1965, la 3.ª Brigada de la 82.ª Divisió Aerotransportada va aterrisar en la Base Aérea de Sant Isidro i va iniciar l'intervenció militar nortamericana en el conflicte. Durant les següents hores també es varen enviar dos equips de brigada de combat i equip pesat. En amanecer, l'1. er Batalló del 508.º Regiment d'Infanteria va alvançar per la carretera de Sant Isidoro a l'ampar d'avions Marine F-4 Phantom que volaven des de Puerto Rico, assegurant una posició a l'est del pont Duarte. Més unitats de la 82.ª Aerotransportada varen aterrisar i varen assegurar tota la vora este del riu Ozama. Les posicions rebels a l'atre costat del riu varen ser destruïdes per obuses de 105 mm. Els soldats nortamericans varen creuar el pont i varen ocupar un àrea de sis quadres en el costat occidental del Pont Duarte, pero varen sofrir baixes per dispars de francotirador. L'1. er Batalló del 505.º Regiment d'Infanteria va permanéixer en la base aérea i va enviar patrulles al perímetro. Una força d'1,700 infants de marina de la 6.ª Unitat Expedicionaria dels Infants de Marina va ocupar un àrea que contenia vàries embaixades estrangeres. El lloc va ser proclamat Zona de Seguritat Internacional per l'Organisació d'Estats Americans (OEA). Hores abans, la OEA també va emetre una resolució cridant als combatents a posar fi a totes les hostilitats. A les 16:30 hores, representants dels lleals, els rebels i l'eixèrcit nortamericà varen firmar un alto el fuego que entraria en vigor a les 23:45 hores. Eixe moment va favorir als desmoralizados lleals, que havien perdut el control de Ciutat Colonial.[18][22]

El 5 de maig, el Comité de Pau de la OEA va aplegar a Sant Dumenge i es va firmar un segon acort definitiu d'alto el fuego, que va posar fi a la fase principal de la guerra civil. El 6 de maig, rebels dominicans varen matar a quatre infants de marina en fòc d'ametralladora, varen ferir a un atre i varen capturar a dos més, els qui posteriorment varen ser lliberats.[23] Conforme a l'Acta de Sant Dumenge, la OEA tenia la tasca de supervisar l'implementació de l'acort de pau, aixina com de distribuir aliments i medicaments en la capital. Els tractats no varen conseguir evitar algunes violacions, com a enfrontaments armats a chicoteta escala i dispars de francotirador. Un dia despuix, membres de la OEA varen establir la Força Interamericana de Pau (FIAP) en l'objectiu de servir com a força de manteniment de la pau en la República Dominicana. La FIAP contava en 1748 efectius de Brasil, Paraguay, Nicaragua, Costa Rica, El Salvador, Hondures, i estava dirigida pel general brasiler Hugo Panasco Alvim, en el general de l'Eixèrcit nortamericà Bruce Palmer com el seu subcomandante.[22] El general Palmer va propondre enviar tropes nortamericanes per a eliminar el sector rebel del nort i clausurar l'emissora de ràdio controlada pels rebels, pero Washington va bloquejar qualsevol operació ofensiva que involucrara a tropes nortamericanes.

Erro al crear miniatura:
El mercenari italià Illio Capocci durant la guerra civil. Va lluitar junt als constitucionalistes i va morir a mans de les forces lleals el 19 de maig de 1965.

Utilisant Radi Sant Dumenge com la seua arma principal, els rebels varen llançar una campanya sicològica contra Estats Units, la OEA i els lleals. A través de numerosos mijos, estudis i centres de transmissió en tot el país, varen amprar Radi Sant Dumenge per a incitar a una rebelió nacional. En resposta, les forces nortamericanes varen iniciar operacions d'interferència, desplegant unitats de l'Agència de Seguritat de l'Eixèrcit (TORRA) en terra, unitats de la Força Aérea en l'aire i bucs navals en el mar. Aixina mateix, una companyia reforçada del 7.º Grup de Forces Especials de l'Eixèrcit, al mando del coronel Edward Mayer, va atacar punts de retransmissió estratègics fòra de la capital. No obstant, els seus esforços inicials no varen ser eficaços, i les emissions rebels varen seguir eixercint la seua influència en tot el país.[24]

El 7 de maig de 1965 es va establir el Govern de Reconstrucció Nacional (GRN), en Antonio Imbert Barrera com a president. El 13 de maig, el GRN va llançar un atac aéreu contra Radi Sant Dumenge i els seus principals centres de transmissió. Un dels avions ametralló accidentalment a tropes nortamericanes, lo que va provocar que els nortamericans respongueren al fòc i derribaren un atre P-51, un model de la Segona Guerra Mundial.[24] Al sendemà, el GRN va iniciar una ofensiva contra el sector nort, controlat pels rebels. Les forces governamentals varen superar la llínea defensiva inicial dels insurgents i varen prendre el control de la major part del sector industrial de la ciutat. Per al 21 de maig, les tropes del GRN havien completat la destrucció de la zona nort rebel i capturat Radi Sant Dumenge; despuix de conversacions en líders constitucionalista i l'assessor presidencial McGeorge Bundy, el 25 de maig va entrar en vigor un alto el fuego.[23]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «US Invasion Dominican Republic 1965». sincronia. cucsh. udg. mx. Consultat el 2026-07-29.
  2. ↑ Maurer, Noél (2013). The Empire Trap: The Rise and Fall of O. S. Intervention to Protect American Property Overseas, 1893–2013, Princeton University Press. ISBN 9780691155821..
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 «Dominican Republic: Occupation by the United States, 1916–1924». Country Studies. Consultat el 2026-07-29.
  4. ↑ «Colp d'Estat a Horacio Vásquez». Museu Memorial de la Resistència Dominicana. Consultat el 2026-08-05.
  5. ↑ «Colp d'Estat a Horacio». El Nacional. Consultat el 2026-08-05.
  6. ↑ 6,0 6,1 Galindez, Jésus (1962). L'Ère de Trujillo, París: Gallimard. ISBN 0816503591.
  7. ↑ «Moreorless: Heroes & Killers of the 20th century». Moreorlessl. Consultat el 2026-08-05.
  8. ↑ Museu Memorial de la Resistència Dominicana. «Heroes del 30 de Maig. Resenas Biograficas». Museu de la Resistència. Consultat el 2026-08-05.
  9. ↑ Jiménez, Félix (1988). ¿Cóm fué el govern de Juan Bosch?: constitució, lleis, decrets, discursos, propaganda i accions rellevants del govern del professor Bosch del 1963, Alfa i Omega.
  10. ↑ «Entre l'esperança i el despulle: el colp d'Estat de 1963 en la República Dominicana | Yoaldo Hernández Perera» (en és-cl). Consultat el 2026-04-24.
  11. ↑ «El Triumvirat 1963-1965». El Triumvirat 1963-1965. Consultat el 2026-04-24.
  12. ↑ 12,0 12,1 «Dominican Republic». Stanford University. Consultat el 2026-08-05.
  13. ↑ «28 novembre 1963 ( Insurrecció del Moviment Revolucionari 14 de Juny)». Vanguarda del Pueblofechaacceso=2026-08-05. Consultat el 2026-04-24.
  14. ↑ «"General entregue la seua pistola, vosté està detingut"». www. diariolibre. com. Consultat el 2026-04-24.
  15. ↑ «Les memòries de Molina Ureña: l'investidura presidencial». www. diariolibre. com. Consultat el 2026-04-24.
  16. ↑ «Entrevista inèdita del general Elías Wessin sobre la Guerra d'Abril» (en és). listindiario. com. Consultat el 2026-04-24.
  17. ↑ «Intervenció Nortamericana de 1965. – Educant» (en és). educant. edu. do. Archivat des d'el original, el 2026-03-14. Consultat el 2026-04-24.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».<
  19. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  20. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».<
  21. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  22. ↑ 22,0 22,1 «O. S. Marine Corps Operations in the Dominican Republic April–June 1965». Historical Division Headquarters O. S. Marine Corps. Consultat el 2026-08-13.
  23. ↑ 23,0 23,1 «A Chronology of the United States Marine Corps 1965-1969».
  24. ↑ 24,0 24,1 Palmer, Bruce (2015). University Press of Kentucky (ed.). Intervention in the Caribbean: The Dominican Crisis of 1965 (ePub version). (en Inglés), Lexington, Estats Units: University Press of Kentucky. ISBN 9780813150024.


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerra_civil_dominicana&oldid=1101707»