Anar al contingut

Intent de colp d'Estat en l'Unió Soviètica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Intent de colp d'Estat en l'Unió Soviètica

El intent de colp d'Estat en l'Unió Soviètica, també conegut com el Colp d'Agost, va anar un periodo de tres dies comprés entre el 19 i 21 d'agost de 1991, en el que un grup de membres del Govern i de la KGB de l'Unió Soviètica varen depondre breument al president de la URSS Mijaíl Gorbachov i varen intentar prendre el control del país. Els líders del colp d'Estat eren membres de l'anomenada «llínea dura» del Partit Comuniste de l'Unió Soviètica i del KGB, que varen pensar que el programa de reformes de Mijaíl Gorbachov havia anat massa llunt i que el Nou Tractat de l'Unió que havia negociat dispersava massa el poder del govern central en favor de les repúbliques soviètiques. No obstant, el colp va fracassar en sol tres dies i Gorbachov va tornar al poder. Aixina i tot, els fets ocorreguts varen minar la llegitimitat de el PCUS, contribuint encara més al colapse de la URSS.[1][2]

Antecedents

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Nou Tractat de l'Unió.
Carta que mostra les últimes divisions administratives de les Repúbliques de l'Unió Soviètica (1989) abans de la seua caiguda i dissolució en 1991.

Gorbachov s'havia embarcat en un ambiciós programa de reformes des de la seua arribada en poder que es basava en dos conceptes: Perestroika i Glásnost. Estos moviments varen trobar resistència i sospites per part dels membres de la llínea dura del sistema soviètic. Les reformes varen lliberar algunes forces i moviments que Gorbachov no esperava. Especialment va créixer l'agitació nacionalista en la part de l'Unió Soviètica en minories no-russes, per lo que hi havia temors de que algunes o totes la repúbliques de l'unió se separaren. En 1991, l'Unió Soviètica estava en una greu crisis econòmica i política. Hi havia escassea de casi tots els productes, i la gent tenia que guardar llargues coes per a comprar productes essencials.

Les RSS d'Estònia, Letònia, Lituània i Geòrgia havien declarat ya la seua independència de l'Unió Soviètica. En giner de 1991, va haver un intente de retornar a Lituània a l'Unió Soviètica per la força i derribar a les autoritats separatistes lituanes per part de forces locals prosoviéticas. Continuaven els conflictes ètnics armats en Nagorno Karabaj i Osetia del Sur.


El 12 de juny de 1990, el Congrés dels Diputats del Poble de la RSFS de Rússia va declarar la sobirania de Rússia i, per lo tant, va llimitar l'aplicació de les lleis de l'Unió Soviètica, en particular les lleis de les finances i l'economia, en el territori rus. El Soviet Suprem de la RSFS de Rússia va aprovar lleis que contradien les lleis de l'Unió Soviètica (l'autodenominada «Guerra de Lleis»).[3] A continuació, el 16 de juliol de 1990, la Rada Suprema de la RSS d'Ucrània adoptava la Declaració de Sobirania Estatal d'Ucrània.[4]

El 17 de març de 1991, es va realisar un referèndum en tota l'Unió Soviètica, boicotejat per les repúbliques bàltiques més les RSS d'Armènia, Geòrgia i Moldàvia, pero la majoria dels residents en el restant de les repúbliques varen expressar el seu desig de seguir en la renovada Unió Soviètica. En les negociacions que li varen seguir, 8 de les 9 repúbliques (llevat la RSS d'Ucrània) varen aprovar el Nou Tractat de l'Unió en algunes condicions. El Tractat faria de l'Unió Soviètica una federació de repúbliques independents en un president, política exterior i militar comuna. La Federació de Rússia, Kazakhstan i Uzbekistan varen firmar el tractat en Moscou de 20 d'agost de 1991.

Paper de EE. UU.

[editar | editar còdic]

Christopher Andrews, en el seu llibre Sol per als ulls del president, proporciona informació classificada sobre el paper crucial que varen tindre els Estats Units en l'intent de colp d'Estat d'agost de 1991. La millor i de més alta classificació d'inteligència disponible per George H. W. Bush durant el colp va emanar de l'Agència de Seguritat Nacional (NSA) monitorizando les comunicacions entre Vladímir Kriuchkov i Dmitri Yázov en Moscou al lloc de mando militar a lo llarc de l'Unió Soviètica. La SIGiNT mostrava l'escàs respal militar del colp. La majoria dels comandants varen refusar inclús rebre cridades des de Moscou. Bush, s'afirma, va prendre la decisió sense precedents d'entregar informació d'inteligència a Borís Yeltsin. Un expert en comunicacions de l'embaixada dels Estats Units en Moscou va ser assignat com a ajudant de Yeltsin per a assegurar les cridades telefòniques als líders militars. La NSA es va opondre a la decisió de Bush de compartir SIGiNT en Yeltsin sobre el terreny, ya que açò comprometria la futura capacitat de monitorizar les comunicacions militars russes. Per al president Bush, no obstant, la prioritat fonamental era la de fer tot lo possible per a derrotar el colp. De fet, el colp va fracassar en més rapidea de lo que s'havia esperat per part dels analistes, que varen predir un ràpit fracàs.

La conspiració

[editar | editar còdic]

L'11 de decembre de 1990, el cap del KGB Vladímir Kryuchkov va fer una «cridada a l'orde» en la televisió central de Moscou.[5] Eixe dia, va ordenar a dos oficials de el KGB[6] preparar un pla de mides que podien prendre's en cas que l'estat d'emergència anara declarat en l'Unió Soviètica. Després, Kryuchkov va involucrar en la conspiració al ministre de Defensa soviètic Dmitri Yázov, al ministre d'Interior Borís Pugo, al president del Consell de Ministres de l'Unió Soviètica Valentí Pávlov, al vicepresident de l'Unió Soviètica Guennadi Yanáyev, a el subjefe del Consell de Defensa de l'Unió Soviètica Oleg Baklánov, al cap del secretariat de Gorbachov Valeri Boldin, i al Secretari del Comité Central de el PCUS Oleg Shenin.[7] [8]

Els golpista tenien l'esperança que Gorbachov podia ser persuadit de declarar l'estat d'emergència i «restaurar l'orde».[1]

El 29 de juliol de 1991, el president de l'Unió Soviètica Mijaíl Gorbachov, junt al president de la RSFS de Rússia Borís Yeltsin i el president de la RSS de Kazakhstan Nursultán Nazarbáyev varen discutir la possibilitat de reemplaçar als representants de la llínea dura com Pávlov, Yázov, Kryuchkov i Pugo per figures més lliberals. Esta conversació va ser interceptada pel KGB i d'eixa manera va ser sabuda per Kryuchkov,[9] qui havia posat a Gorbachov baix estreta vigilància en el nom de «subjecte 111».[10][11]

El 4 d'agost de 1991, Gorbachov es va anar de vacacions a la seua dacha (casa de camp) en Forós, en la península de Crimea. Tenia planejada el regrés a Moscou per al 20 d'agost de 1991, quan el Tractat de l'Unió anava a ser firmat.[1][2]


El 17 d'agost, els conspiradores es varen trobar en la residència d'invitats de el KGB en Moscou. Allí varen llegir el nou Tractat de l'Unió, traent com a conclusió que aplanava el camí per a la ruptura de l'Unió Soviètica, i varen decidir que era temps d'actuar. El dumenge 18 d'agost, Oleg Baklánov, Valeri Boldin, Oleg Shenin i el Viceministro de Defensa de l'Unió Soviètica Valentí Varénnikov varen volar cap a Crimea per a entrevistar-se en Gorbachov. Al mateix temps, totes les llínees de comunicació en la dacha de Forós, controlades per el KGB, varen ser tallades.[1] Guardes adicionals de seguritat de el KGB en órdens de no permetre a ningú abandonar la dacha, varen ser colocats en les entrades. Baklánov, Boldin, Shenin i Varénnikov varen demandar que Gorbachov declarara l'estat d'emergència o dimitira, i nomenara al vicepresident de l'Unió Soviètica Guennadi Yanáyev com a president en funcions, i, aixina permetre als conspiradores la «restauració de l'orde» en el país.[8][12][13][1]

Gorbachov sempre va afirmar que ell va refusar a acceptar l'ultimàtum.[12][14] Varénnikov va insistir que Gorbachov va dir: «¿Qué és lo que pensen que fa falta, malaïda siga!». No obstant, els presents en la dacha varen testificar que Baklánov, Boldin, Shenin, i Varénnikov estaven clarament decepcionats i nerviosos despuix de la reunió en Gorbachov.[12]

Els conspiradores varen demanar 250.000 esposes a la fàbrica de Pskov i 300.000 formularis de detenció. Kryuchkov va doblar la paga a tot el personal de la KGB, va cridar als que estaven de vacacions i va posar a tots en alerta. La Presó de Lefórtovo va ser buidada per a rebre als detinguts.[10]

El colp d'agost

[editar | editar còdic]
Tancs T-80 en la Plaça Roja durant el Colp d'agost de 1991.

Despuix de la tornada de Baklánov, Boldin, Shenin i Varénnikov de Crimea, els conspiradores es varen reunir en el Kremlin de Moscou. Guennadi Yanáyev, Valentí Pávlov i Oleg Baklánov varen firmar l'autodenominada «Declaració del Liderage Soviètic» en el que declarava l'estat d'emergència en «alguns» (sense especificar) territoris de l'Unió Soviètica i varen anunciar que el Comité Estatal per a l'Estat d'Emergència (Государственный Комитет по Чрезвычайному Положению, ГКЧП, o Gosudárstvenny Komitet po Chrezvicháynomu Polozhéniyu, GKChP) va ser creat per a «conduir el país i l'efectiu manteniment del règim d'estat d'emergència».

El GKChP incloïa als següents membres:

Guennadi Yanáyev va firmar el decret autonombrándose "president en funcions de la URSS" en el pretext de l'incapacitat de Gorbachov per a portar a terme les tasques presidencials per una «malaltia».

Els huit com a colectiu varen ser coneguts com la «Banda dels Huit».[1]


El GKChP va prohibir tots els periòdics en Moscou, llevat 9 periòdics controlats pels comunistes. El GKChP va emetre una declaració populista que establia que «l'honor i dignitat de l'home soviètic devia ser restaurada», prometent que el Nou Tractat de l'Unió seria discutit per tot el poble, que «els carrers de les ciutats seran porgades del crim», i que el GKChP se centrarà en resoldre els problemes d'escassea de menjar. Al mateix temps, el GKChP assegura als seus ciutadans que recolzaran els «genuïns processos democràtics» i reformes, i recolzarien la lliure empresa.

19 d'agost

[editar | editar còdic]

El 19 d'agost de 1991, un dia ans que Gorbachov i un grup de dirigents de la repúbliques firmaren el nou Tractat d'Unió, el «Comité Estatal per a l'Estat d'Emergència» (Государственный Комитет по Чрезвычайному Положению, ГКЧП, pronunciat GueKaChePe, GKChP) va intentar prendre el poder en Moscou. Va anunciar que Gorbachov estava malalt i que havia segut rellevat del seu lloc de president. Gorbachov estava de vacacions en Crimea quan la pren de poder va ser desnugada, i es va mantindre allí durant tot el seu curs. Guennadi Yanáyev va ser nomenat president provisional. El comité de 8 membres incloent el responsable del KGB Vladímir Kryuchkov i el ministre de Relacions Exteriors Borís Pugo, el ministre de Defensa Dmitri Yázov, tots havent accedit a les seues funcions baix Gorbachov.[1][2]

La «Declaració del Liderage Soviètic», el decret de Yanáyev i els documents de el GKChP varen ser emesos per la ràdio i televisió estatal des de les 7 del matí. L'emissora de ràdio Radi Rossii i el canal de televisió Televídenie Rossíi, controlats per les autoritats de la RSFS de Rússia i l'única ràdio políticament independent, Eco de Moscou, varen tallar les seues emissions.[16] Tancs, IFVs i ACPs de la 2.ª Divisió de guàrdies d'infanteria motorisada Tamánskaya i la 4.ª Divisió de guàrdies de tancs Kantemírovskaya es varen dirigir a Moscou. Els paracaigudistes també varen formar part de l'operatiu. Quatre diputats de la RSFS de Rússia, considerats els més «perillosos», varen ser detinguts per el KGB i tancats en una base militar propenca a la capital soviètica.[7] Els conspiradores varen considerar la detenció del president de la RSFS de Rússia Borís Yeltsin al seu regrés de la visita a Kazakhstan el 17 d'agost, o despuix, quan estiguera en el seu dacha en les rodalies de Moscou, pero per alguna raó, açò no es va portar a terme.[7][17][18]


Borís Yeltsin va aplegar a la Casa Blanca, el Parlament rus, i a les 9 del matí del 19 d'agost, junt en el primer ministre Iván Siláyev i el president en funcions del Soviet Suprem de l'Unió Soviètica, Ruslán Jasbulátov, varen fer una declaració en la que varen afirmar que s'estava portant a terme un colp d'Estat "reaccionari i inconstitucional". Es urgía als militars del Eixèrcit soviètic a no prendre part en el colp. La declaració cridava a una folga general en la petició de que Mijaíl Gorbachov es dirigira al poble.[1][19] Esta declaració va ser distribuïda en tot Moscou en forma de panflets.

Per la vesprada, els ciutadans moscovites varen escomençar a congregar-se al voltant de la Casa Blanca i varen alçar barricades a la seua entorn.[19] Com a resposta, Guennadi Yanáyev va declarar l'estat d'emergència en Moscou a les 4 de la vesprada.[13] Yanáyev va declarar en una conferència de prensa a les 5 de la vesprada que Gorbachov estava «descansant». Va dir: «En estos anys ha terminat molt cansat i necessita algun temps per a recuperar la seua salut». Yanáyev va dir que el GKChP estava compromés en continuar les reformes. No obstant, la seua dèbil postura, tremolant-li les mans i expressions temblorosas varen fer les seues paraules poc convincents.[13]

Mentrestant, el major Evdokímov, cap d'Estat major del batalló de tancs de la Divisió Tamánskaya, que havia rebut l'orde de protegir la Casa Blanca, va declarar la seua llealtat als líders de la RSFS de Rússia.[19][20] Yeltsin va trepar a un dels tancs i es va dirigir a la multitut. Inesperadament este episodi va ser transmés de matí en la televisió estatal.[21]

20 d'agost

[editar | editar còdic]

A la vespradeta, el general Nikolái Kalinin, comandant del Districte Militar de Moscou, havia segut nomenat per Yanáyev cap militar de Moscou, va declarar el toc de queda en Moscou des de les 11 de la nit a les 5 del matí, en efectivitat des del 20 d'agost.[19][8][16] Açò es va interpretar com un signe d'atac imminent a la Casa Blanca.

Els defensors de la Casa Blanca es varen preparar per a la defensa. Alguns d'ells estaven armats, pero la majoria dels voluntaris estaven desarmats. La companyia de tancs al mando del major Evdokímov, que havia declarat la seua llealtat als líders de la RSFS de Rússia, es va retirar de la Casa Blanca en anochecer.[22][13] El quarter general improvisat per a la defensa de la Casa Blanca estava encapçalat pel general Konstantín Kobets, un diputat de la RSFS de Rússia. Va tindre a la seua disposició generals i alts oficials, alguns d'ells retirats, que es varen presentar voluntaris per a la defensa de la Casa Blanca.[22][23]


En la vesprada del 20 d'agost, Kryuchkov, Yázov i Pugo varen decidir finalment atacar la Casa Blanca. Esta decisió va estar recolzada per atres membres de el GKChP. El general de el KGB, Aguéyev, segon de Kryuchkov, i el general de l'eixèrcit Achálov, el segon de Yázov, varen planejar la «Operació Grom» (‘tro’), que devia ser eixecutada pel Grup Alfa i el Grup Výmpel, unitat d'operacions especials del KGB, en el respal de paracaigudistes, l'OMON de Moscou, la Divisió Dzerzhinski del MVD, tres companyies de tancs i un esquadró d'helicòpters. El Grup Alfa al mando del general Víktor Karpujin i atres alts oficials del grup, junt en el general Aleksandr Lébed, subjefe de les Tropes Aerotransportadas, es varen mesclar en la multitut prop de la Casa Blanca i varen evaluar la possibilitat de portar a terme l'operació. Despuix d'això, Víktor Karpujin i el Grup Výmpel al mando del coronel Beskov va intentar convéncer a Aguéyev que l'operació era impossible, i que el resultat seria un bany de sanc.[7][8][9][24] Aleksandr Lébed, en el consentiment de Pável Grachov, comandant de les Tropes Aerotransportadas, va tornar a la Casa Blanca i va informar secretament al quarter general de la defensa que l'atac s'iniciaria a les 2 del matí.[9][24]

Importants manifestacions contra dirigents del colp d'Estat es varen desenrollar en Moscou i en Leningrado, i fidelitat divergents en els ministeris de la Defensa i de la Seguritat impedien a les forces armades vindre per a superar la resistència que el president de la RSFS de Rússia Borís Yeltsin dirigia des de la Casa Blanca, el parlament de la RSFS de Rússia. Un assalt planificat de l'edifici pel grup Alfa, les Forces Especials de el KGB, en acabant de que les tropes unànimement es negaren a obedir. Durant una de les manifestacions, Yeltsin es va mantindre de peu en un tanc per a condenar a la «junta». L'image difosa en el món sancer per la televisió, es va tornar una de les més importants del Colp d'Estat, reforçant molt positivament la posició de Yeltsin. Varen tindre lloc enfrontaments entorn als carrers, que varen conduir a la mort de tres manifestants: Vladímir Úsov, Dmitri Komar i Iliá Krichevski, esclafats per un tanc, pero en general va haver un escàs número d'episodis violents.[1]

21 d'agost

[editar | editar còdic]

El 21 d'agost de 1991, la gran majoria de les tropes enviades a Moscou es posen obertament en fila al costat dels manifestants o dels no desertats. El colp va fracassar i Gorbachov, que havia segut assignat a residència a la seua dacha en Crimea, va retornar a Moscou.

Sobre la 1 de la matinada, no llunt del Kremlin, una columna d'IFVs de la Divisió Tamánskaya va ser bloquejada en un túnel per una barricada de trolebuses i camions de neteja pública. Dmitri Komar es va pujar sobre un IFV i va intentar «cegar» la finestra d'observació colocant una lona, pero va morir en caure de el IFV o d'un dispar. Llavors a Vladímir Úsov li varen disparar quan va intentar ajudar-li, provablement inintencionadament. Al mateix temps, un tercer jove, Ilyá Krichevski, va rebre un dispar en circumstàncies no aclarides. Moltes persones varen ser ferides. La multitut va capcionar fòc a el IFV, pero no va morir cap soldat.[25][23][13]


El Grup Alfa i el Grup Výmpel no es varen moure en direcció a la Casa Blanca, com estava planejat. Quan Yázov es va donar conte d'això, va ordenar a les tropes eixir de Moscou.

Les tropes varen escomençar a eixir de la capital soviètica a les 8 del matí. Els membres de el GKChP es varen reunir en el Ministeri de Defensa de l'Unió Soviètica, i no sabent qué fer, varen enviar una delegació a Crimea per a reunir-se en Mijaíl Gorbachov i negociar. Vladímir Kryuchkov, Dmitri Yázov, Oleg Baklánov, Aleksandr Tizyakov, el president del Soviet Suprem de l'Unió Soviètica Anatoli Lukyánov i el Vicesecretari General del PCUS Vladímir Ivashko varen volar cap a la península. A les 5 de la vesprada varen aplegar a la dacha de Forós, pero Gorbachov es va negar a parlar en ells. El president soviètic, una volta restaurades les comunicacions en la dacha, va declarar nules totes les decisions de el GKChP i va destituir a tots els membres dels llocs oficials. El fiscal general de l'Unió Soviètica va iniciar les investigacions per intent de colp d'Estat.[9][19]

A la seua tornada al poder, Gorbachov es va comprometre a castigar als inmovilista del Partit Comuniste de l'Unió Soviètica (PCUS). Va dimitir del seu lloc de Secretari General de el PCUS pero va quedar cóm President de l'Unió Soviètica. El fracàs del colp d'Estat va presentar una série de colapses de les institucions de l'Unió Soviètica. Borís Yeltsin va assumir el control de la societat central de televisió i dels ministeris i organismes econòmics.

Reaccions internacionals

[editar | editar còdic]

Països del Bloc Occidental i de la OTAN

[editar | editar còdic]
  • AustràliaAustràlia: El primer ministre d'Austràlia, Bob Hawke, va declarar: «Els acontenyiments en l'Unió Soviètica... plantegen la qüestió de si el propòsit és revertir les reformes polítiques i econòmiques que s'han estat portant a terme. Austràlia no vol vore repressió, persecució ni accions vengativas contra Gorbachov ni els seus aplegats».[26]
  • CanadàCanadà: Varis membres del govern varen reaccionar ràpidament al colp; el primer ministre Brian Mulroney es va reunir en els seus principals assessors per a tractar el derrocament de Mijaíl Gorbachov, pero funcionaris varen afirmar que el primer ministre provablement reaccionaria en cautela davant el sorprenent acontenyiment. Mulroney va condenar el colp i va suspendre l'ajuda alimentària i atres ajudes a l'Unió Soviètica. La ministra d'Assunts Exteriors, Barbara McDougall, va sugerir el 20 d'agost de 1991 que «Canadà podria colaborar en qualsevol junta soviètica que es comprometera a continuar el llegat de Gorbachov». Lloyd Axworthy i el líder lliberal Jean Chrétien varen afirmar que Canadà deu unir-se a atres governs occidentals per a respalar al president rus Boris Yeltsin, a l'exministre d'Assunts Exteriors soviètic i president georgià Eduard Shevardnadze, i a uns atres que lluiten per la democràcia soviètica. McDougall es va reunir en l'encarregat de negocis de l'embaixada soviètica, Vasily Sredin.[27]Com a part de la ret de defensa NORAD, el govern va reconéixer que qualsevol confrontació nuclear entre Estats Units i l'Unió Soviètica també afectaria directament a Canadà. Els líders canadencs creïen que tant Estats Units com Canadà serien tractats com un sol objectiu.[28]
  • IsraelIsrael: Funcionaris israelites varen manifestar la seua esperança de que l'intent de destitució de Gorbachov no descarrilara la conferència de pau israelita-palestina de 1991 en Madrit (copatrocinada per Estats Units i la URSS) ni frenara l'immigració judeua soviètica. l'Agència Judeua, una entitat cuasi governamental que va coordinar el fluix massiu de judeus procedents de l'Unió Soviètica, va convocar una reunió d'emergència per a evaluar cóm afectaria el colp a l'immigració judeua. «Seguim de prop en preocupació lo que ocorre en l'Unió Soviètica», va declarar el ministre d'Assunts Exteriors, David Levy. «Podria dir-se que es tracta d'un assunt intern de l'Unió Soviètica, pero en l'Unió Soviètica... tot lo intern té influència en tot lo món».[26]L'Unió Soviètica va restablir relacions en Israel el 26 de decembre de 1991.
  • [[Image:Japó|border|20px|Japó]]Japó: El primer ministre Toshiki Kaifu va ordenar al Ministeri d'Assunts Exteriors analisar els acontenyiments. El propi Kaifu va afirmar que era molt provable que el colp fora inconstitucional. El secretari cap del Gabinet, Misoji Sakamoto, va declarar: «Espere fermament que el canvi de liderage no influïxca en les polítiques positives de la perestroika i la diplomàcia innovadora».[26]Ademés, es varen congelar l'ajuda japonesa i els préstams tècnics a l'Unió Soviètica.[29]Japó va deixar oberta la qüestió de la llegitimitat del colp; el portaveu del govern, Taizo Watanabe, va declarar que «[el govern soviètic té] el dret a decidir si és constitucional o inconstitucional. Japó es va diferenciar notablement dels estats occidentals al no anunciar una condena rotunda del colp».[30]
  • Corea del SurCorea del Sur: El president Roh Tae-woo va celebrar el fracàs del colp com una victòria simbòlica per al poble soviètic. Va declarar: «Va ser un triumfo de la valentia i la determinació dels ciutadans soviètics cap a la llibertat i la democràcia».[29]
  • [[Image:Erro al crear miniatura: |border|20px|Regne Unit]]Regne Unit: El primer ministre John Major es va reunir en el seu gabinet el 19 d'agost per a abordar la crisis i va declarar: «Sembla haver pocs dubtes de que el president Gorbachov ha segut destituït per mig d'una pren de poder inconstitucional. Existixen mecanismes constitucionals per a destituir al president de l'Unió Soviètica; no s'han utilisat. Crec que el món sancer té un gran interés en els acontenyiments que s'estan produint actualment en l'Unió Soviètica. El procés de reforma allí és de vital importància per al món i, per supost, de vital importància per al propi poble soviètic, i espere que açò quede plenament clar. Encara no disponem de molta informació, pero volguera deixar clar, sobretot, que esperem que l'Unió Soviètica respecte i complixca tots els compromisos que el president Gorbachov ha assumit en el seu nom».[26]El govern britànic va congelar 80 millons de dólars en ajuda econòmica a Moscou, mentres que la Comunitat Europea va programar una reunió d'emergència per a suspendre un programa d'ajuda d'1.500 millons de dólars.[31]En una entrevista de 1991, Major va afirmar que creïa que «existixen moltes raons per les que [el colp] va fracassar, i es dedicarà molt temps i esforç a analisar-les posteriorment. Crec que va haver varis aspectes significatius. No crec que es manejara molt be des del punt de vista d'els qui ho varen organisar. Crec que la condena massiva i unànim del restant del món, públicament, al colp va ser un gran estímul per a els qui es resistien. Eixa no és solament la meua opinió; és la que m'han expressat el Sr. Shevardnadze, el Sr. Yakovlev, el president Yeltsin i molts uns atres en els qui he parlat en les últimes 48 hores. La pressió moral d'Occident i el fet de que estiguérem disposts a declarar inequívocament que el colp era illegal i que volíem que es restablira el govern llegal, va anar de gran ajuda per a l'Unió Soviètica. Crec que això va influir».
  • Estats UnitsEstats Units: Durant les seues vacacions en la finca Walker's Point en Kennebunkport, Maine, el president nortamericà George H. W. Bush va exigir contundentemente la restauració de Gorbachov en el poder i va afirmar que Estats Units no acceptava la llegitimitat del autoproclamado nou govern soviètic. Bush es va dirigir ràpidament a la Casa Blanca des de la seua residència de vacacions, a on va rebre una carta de Kozyrev a bordo del Air Force One. Posteriorment, va emetre una enèrgica declaració despuix d'un dia de consultes en atres líders de l'aliança occidental, en mig d'un esforç concertat per a pressionar al nou liderage soviètic congelant els programes d'ajuda econòmica. Bush va condenar el colp com un "esforç equivocat i illegítim" que "eludix tant la llei soviètica com la voluntat dels pobles soviètics". Va calificar el derrocament de "molt preocupant" i va suspendre l'ajuda nortamericana a l'Unió Soviètica fins que es posara fi al colp.[26][31]La declaració de Bush, redactada despuix d'una série de reunions en els seus principals assessors, va anar molt més contundent que la reacció inicial del president eixe matí en Maine. S'emmarcava en un esforç occidental per eixercir pressió diplomàtica i econòmica sobre els funcionaris soviètics que buscaven el control del país. El 2 de setembre, Estats Units va tornar a reconéixer l'independència d'Estònia, Letònia i Lituània durant la conferència de prensa de Bush en Kennebunkport.[32]El secretari d'Estat, James Baker, va emetre una declaració advertint: «El món sancer està observant. La llegitimitat en 1991 no emana del canó d'un arma, sino de la voluntat del poble. L'història no es pot revertir. Vesprada o enjorn, el seu esforç fracassarà».[33]El colp també va provocar la preocupació de varis congressistes, com Sam Nunn, Els Aspin i Richard Lloc, per la seguritat de les armes de destrucció massiva soviètiques i la possibilitat de proliferació nuclear en les condicions d'inestabilitat existents. A pesar de l'oposició pública a una major ajuda a l'Unió Soviètica i la ambivalencia de l'administració Bush, varen supervisar la ratificació de la Llei de Reducció de l'Amenaça Nuclear Soviètica de 1991, autorisant el Programa Cooperatiu Nunn-Lloc per a la Reducció de l'Amenaça i proporcionant finançació als estats postsoviéticos per al desmantellament de les reserves d'armes de destrucció massiva.[34][35]L'expresident Ronald Reagan va dir: «No puc creure que el poble soviètic permeta una reculada en el progrés que ha conseguit recentment cap a la llibertat econòmica i política. Basant-me en les meues extenses reunions i conversacions en ell, estic convençut de que el president Gorbachov tenia en ment el millor interés del poble soviètic. Sempre he cregut que la seua oposició provenia de la burocràcia comunista, i solament puc esperar que s'haja alvançat lo suficient com per a que el moviment cap a la democràcia siga imparable».[26]
  • Mentrestant, el president del CPUSA, Gus Hall, va recolzar el colp, lo que va provocar divisió en un partit que ya s'estava reduint. El PCUS hi havia trencat vínculs en el CPUSA en 1989 despuix de la condena d'este últim a la perestroika.
  • DinamarcaDinamarca: El ministre d'Assunts Exteriors, Uffe Ellemann-Jensen, va afirmar que el procés de canvi en l'Unió Soviètica era irreversible. En una declaració, va afirmar: «Han succeït tantes coses i han participat tantes persones en els canvis en l'Unió Soviètica que no veig una reversión total».[26]
  • [[Image:França|border|20px|França]]França: El president François Mitterrand va instar als nous governants soviètics a garantisar la vida i la llibertat de Gorbachov i Yeltsin, qui era "el rival de Gorbachov en la canviant Unió Soviètica". Mitterrand va afegir que "França concedix un alt valor a que els nous líders de Moscou garantisen la vida i la llibertat dels senyors Gorbachov i Yeltsin. Estos seran jujats pels seus actes, especialment pel tracte que es done a les dos altes personalitats en qüestió".[26]Despuix del colp, Mitterrand va ser criticat per la seua reacció vacilante; açò va poder haver contribuït a que els partits d'oposició de dreta guanyaren les eleccions llegislatives franceses de 1993.[36]
  • Erro al crear miniatura: Alemània: El canceller Helmut Kohl va acurtar les seues vacacions en Àustria i va retornar a Bonn per a una reunió d'emergència. Va afirmar estar segur de que Moscou retiraria a temps els seus 272.000 soldats restants de l'antiga Alemània Oriental.[37]Björn Engholm, líder de l'opositor Partit Socialdemócrata alemà, va instar als Estats membres de la Comunitat Europea a "parlar en una sola veu" sobre la situació i va afirmar que "Occident no deuria descartar la possibilitat d'impondre sancions econòmiques i polítiques a l'Unió Soviètica per a evitar un canvi radical en Moscou".[26]
  • GrèciaGrècia: Grècia va calificar la situació en l'Unió Soviètica de "alarmant". L'esquerra grega estava dividida: l'Aliança de l'Esquerra i l'ex primer ministre socialiste Andréas Papandréou varen emetre declaracions condenant el colp.No obstant, el Comité Central del Partit Comuniste de Grècia va condenar a Gorbachov per desmantellar l'Estat soviètic i restablir el capitalisme.[38][26]
  • [[Image:Itàlia|border|20px|Itàlia]]Itàlia: El primer ministre Giulio Andreotti va emetre un comunicat en el que afirmava: «Estic sorprés, amargat i preocupat. Tots coneixem les dificultats que va enfrontar Gorbachov. Pero no sé cóm un nou president, que, a lo manco per ara, no té el prestigi ni les conexions internacionals de Gorbachov, podrà superar els obstàculs». Achille Occhetto, líder del Partit Democràtic de l'Esquerra, hereu directe del Partit Comuniste Italià, va calificar la destitució de Gorbachov com «un acontenyiment de proporcions mundials descomunals que tindrà immenses repercussions en la vida internacional. Estic profundament commogut, no solament per l'incalculable càrrega d'este acontenyiment, sino també pel destí del camarada Gorbachov».[26]

Estats socialistes

[editar | editar còdic]

Molts, pero no tots, els estats que encara eren oficialment marxistes-leninista (no els antics membres del Pacte de Varsòvia que havien començat la transició cap a un sistema multipartidista) varen recolzar el colp, mentres que uns atres varen mostrar un respal ambivalent o no oficial i varen revertir la seua posició quan el colp va fracassar.

  • AngolaAngola: En decembre de 1991, el MPLA, partit gobernant, en el seu congrés, va canviar la seua ideologia del marxisme-leninisme a la socialdemocracia i es va comprometre en la democràcia multipartidista. Les relaciones entre Angola i Rússia varen perdre rellevància per a abdós països despuix del colp. La capacitat d'Angola per a impondre el seu domini en alguns dels seus territoris va disminuir pel fi dels enviaments d'armes soviètiques i l'eixida del personal cubà.[39]
  • ChinaChina: El govern chinenc va semblar recolzar tácitamente el colp en emetre un comunicat afirmant que es tractava d'un assunt intern de l'Unió Soviètica i al no emetre el Partit Comuniste Chinenc (PCCh) comentaris de colp i repent. Documents confidencials chinencs indiquen que els líders de llínea dura de China varen desaprovar enèrgicament el programa de lliberalisació política de Gorbachov, culpant-ho de "la pèrdua d'Europa de l'Est davant el capitalisme". L'acadèmia occidental ha alegat que Pequín tenia coneiximent previ del colp planejat. Esta hipòtesis se sustenta en dos fets: primer, la visita del general Chi Haotian a Moscou entre el 5 i el 12 d'agost per a reunir-se en Dmitri Yázov, membre del GKChP; i segon, la ràpida i majoritàriament positiva cobertura del colp en els mijos chinencs, que varen ignorar les activitats de Boris Yeltsin. Quan va començar el colp, els alts líders de el PCCh s'havien reunit per a celebrar el natalici del líder suprem Deng Xiaoping. En enterar-se de la notícia, un alt càrrec de el PCCh, Bo Yibo, va maldir a Gorbachov. Deng va declarar llavors: «El colp soviètic és alguna cosa positiu, pero no devem alegrar-nos visiblement, sino solament sentir-nos encantats en el fondo del nostre cor». China va proclamar una política de no ingerència, pero esperava que l'estabilitat (és dir, la restauració del règim comuniste) tornara a l'Unió Soviètica. A porta tancada, el Politburó chinenc va acordar que el colp devia reconéixer-se com un acte «marxiste» i que es devien enfortir les relacions chinenc-soviètiques. No obstant, Deng també va animar al secretari general de el PCCh, Jiang Zemin, a ser cauteloso davant el risc de fracàs del colp. El GKChP també estava interessat en resoldre la divisió chinenc-soviètica i millorar les relacions diplomàtiques, i va enviar a el viceministro d'Assunts Exteriors, Aleksandr Belonogov, a Pequín per a solicitar ple reconeiximent i respal.[41]Deng es va reunir en Belonogov i li va preguntar: «¿Qué planeja fer en Gorbachov?» per a evaluar la provabilitat d'èxit del colp. Despuix de dubtar durant un dia, China estava a punt de declarar oficialment el seu respal a el GKChP quan va aplegar la notícia del seu fi. Despuix del fracàs del colp, Gorbachov va suspendre els intercanvis en China; supostament, els golpista varen intentar fugir a China, pero abdós governs ho varen negar rotundament.[42]Varis ciutadans chinencs varen afirmar que una diferència clau entre els intents fallancs dels golpista soviètics d'usar tancs per a esclafar la dissidència en Moscou i l'us exitós de les forces del Eixèrcit Popular de Lliberació (ELP) liderades per tancs durant la Massacre de Tiananmén de 1989 per part dels líders chinencs de llínea dura va ser que el poble soviètic contava en un líder poderós com el president rus Boris Yeltsin entorn al

com recolzar-se, mentres que els manifestants chinencs no. El colp soviètic va fracassar en tres dies sense que l'Eixèrcit Soviètic desplegara major violència contra la població civil. En juny de 1989, el ELP va assessinar a mils de persones per a esclafar el moviment democràtic.[26][43]

  • Congo. El Congo ya s'estava alluntant del marxisme-leninisme i havia organisat una conferència democràtica en juny.[44]Totes les referències al comunisme varen ser eliminades de la Constitució congolenya en abril de 1992, pero l'ex protegit soviètic Denis Sassou Nguesso després recuperaria el poder i governaria el Congo fins al dia de hui.
  • CubaCuba: El 20 d'agost, el govern cubà va emetre un comunicat insistint en la seua neutralitat, afirmant que el conflicte "no li corresponia a Cuba jujar". En el mateix comunicat, Cuba també va criticar a Occident per incitar divisions dins de l'Unió Soviètica. Un diplomàtic occidental va alegar que, en privat, els funcionaris cubans esperaven que el colp triumfara perque els conspiradores mantindrien la relació especial soviètica en el seu país. En setembre de 1991, tres quartes parts dels bens de consum de Cuba provenien de la URSS, lo que subrallava l'importància dels acontenyiments soviètics per als líders cubans.[45] A mida que es desenrollava el colp soviètic, els funcionaris cubans no creïen que els seus líders prevalgueren. Mentres Gorbachov estava en el poder, Fidel Castro mai va estar d'acort en la perestroika i en juliol de 1991 va reiterar la seua postura de que no hi hauria canvis en Cuba, afirmant: "En esta revolució no hi haurà canvis de nom ni d'idees".[46]El fi de l'assistència soviètica va desencadenar la crisis del Periodo Especial que duraria dèu anys.
  • Corea del NortCorea del Nort: En començar el colp, els periòdics varen publicar documents de el GKChP sense comentaris ni declaracions de respal. En privat, el règim va instruir als seus funcionaris a recolzar el colp per a "defendre els guanys socialistes". Diplomàtics nortcoreans varen estar presents en Moscou i varen mantindre contactes informals en els russos a mida que es desenrollaven els acontenyiments, incloent soldats sobre el terreny. Al final del primer dia, l'embaixada de Corea del Nort en Moscou va informar a Pionyang que el colp no triumfaria. En eixe moment, s'observaven canvis d'actitut en el nort cap a Corea del Sur i un breu tiroteig en la frontera de la Zona Desmilitarizar (DMZ).[47]Despuix del fracàs del colp, el vicepresident Park Sung-chul va declarar: "El poder invencible del nostre propi estil de socialisme està quedant palés", i que "el Nort és bàsicament estable", en referència al Juche.[48]Pionyang posteriorment culparia a la Perestroika de la caiguda de la URSS, calificant de "revisionista" la "política antisocialista errònea de Gorbachov". El fi de l'ajuda soviètica va ser una causa directa de l'Àrdua Marcha que va començar en 1994.
  • VietnamVietnam: El colp es va produir en un moment en que l'ajuda soviètica promesa es ralentisava i posteriorment es detenia. Els comunistes vietnamites varen decidir no adoptar un sistema multipartidista en Vietnam per l'experiència de la Perestroika. Un funcionari anònim va declarar: «Vietnam provablement no llamentaria vore [el fi de la carrera del president soviètic] perque Gorbachov ha comés molts errors... massa compromisos en Occident. També ha debilitat la posició i el paper de l'Unió Soviètica en el món». El funcionari també va afirmar que Vietnam es beneficiaria de la tornada al règim comuniste en l'Unió Soviètica. «Estos canvis també afectarien positivament a l'economia vietnamita, ya que Occident implementaria una política dura cap a l'Unió Soviètica, i esta buscaria relacions comercials en països com Vietnam i China».[30]Despuix del colp, la prensa estrangera va preguntar a Thai Ninh, alt funcionari del Partit Comuniste, si Vietnam se sentia traïcionat per Gorbachov i Yeltsin. Va respondre: «És millor deixar que el poble soviètic decidixca això».[49]El fallanc colp d'Estat va impulsar a Vietnam a normalisar els seus relaciones en China en novembre, posant fi als conflictes chinenc-vietnamites de la década de 1980. En una important victòria política per a China, Vietnam va reconéixer l'Estat de Camboya (SOC). Pequín i Hanói sentien cada volta més afinitat ideològica i un desig mutu de resistir l'Evolució Pacífica liderada per Estats Units. Vietnam buscaria en l'ASEAN nous socis comercials despuix de la dissolució de l'Unió Soviètica.[50]
  • Erro al crear miniatura: Yugoslàvia: El colp va ser un acontenyiment transcendental per a tota Yugoslàvia. United Press International va informar sobre les reaccions de ciutadans yugoslavo comuns, incloent a l'economiste Dragan Radic, qui va afirmar: «Gorbachov ha fet molt per la pau mundial i ha ajudat a reemplaçar règims comunistes de llínea dura en els últims anys. No obstant, Occident no va recolzar financera ni econòmicament a Gorbachov, i es va vore obligat a dimitir perque no podia alimentar el poble soviètic». Oficialment, el president Slobodan Milošević, a càrrec de Sèrbia, va guardar silenci. Extraoficialment, va haver numeroses interaccions entre Yugoslàvia i la URSS abans del colp. La violenta desintegració de Yugoslàvia havia començat l'any anterior. Els actors polítics d'abdós nacions es percataron de les similituts de les seues situacions polítiques. En el bando anticomunista, els separatistes de la URSS estaven forjant relacions en les repúbliques separatistes de Yugoslàvia. A finals de juliol, Lituània va reconéixer a Eslovènia i, en agost, Geòrgia va reconéixer l'independència d'Eslovènia i Croàcia. Del costat de la llínea dura, abdós nacions contaven en faccions que recolzaven una coalició rojiparda entre comunistes tradicionals i ultranacionalistes per a mantindre l'integritat territorial tant de la URSS com de Yugoslàvia. En les semanes prèvies al colp, els conservadors de la URSS utilisaven la precedència de Yugoslàvia com a excusa per a reprimir violentament els alçament de no russos. De fet, Yugoslàvia va poder haver segut una causa important per a que la Banda dels Huit creguera que les seues accions eren necessàries per a evitar el colapse de la URSS. Quan el primer ministre yugoslavo, Davant Marković, va visitar Moscou a principis d'agost, Gorbachov va senyalar els paralelismes entre els problemes que s'aveïnaven en abdós països. El president croata, Franjo El teuđman, va afirmar en octubre que "generals comunistes yugoslavo" havien recolzat obertament el colp i que havien rebut instruccions de Moscou. La victòria dels demócrates en la URSS va tindre importants implicacions per a Yugoslàvia. Yeltsin sabia que Milošević havia recolzat en secret als conservadors soviètics i les relacions entre abdós eren pèssimes. Para quan la URSS es va derrocar, el problema de Yugoslàvia ya formava part del panorama polític rus. Yeltsin i les èlits lliberals varen adoptar públicament un enfocament imparcial i varen fomentar la cooperació internacional per a resoldre la crisis. En contrast, els conservadors postsoviéticos buscaven generar ventages per a Rússia recolzant als serbis ortodoxos en la seua lluita per controlar les nacions yugoslavo restants. El professor de sociologia Veljko Vujačić va evaluar les similituts i diferències entre la desintegració de Yugoslàvia i la dissolució de l'Unió Soviètica. Abdós nacions eren estats multinacionals marxistes-leninista en governants eslaus que s'enfrontaven a importants moviments secessionistes. En Sèrbia, el patriotisme estava vinculat a la estatalidad. Milošević va explicar als seus seguidors nacionalistes que cada generació de serbis havia tingut la seua pròpia "batalla de Kosovo", que es remonta a el XIV. En contrast, els nacionalistes russos, com Aleksandr Solzhenitsyn, varen establir una distinció entre el poble rus "patriota" i l'Estat rus "opresor". Boris Yeltsin i els seus seguidors varen vore a la URSS com un opresor de Rússia, accelerant aixina la divisió majoritàriament pacífica de l'ex Unió Soviètica.[51]El 27 d'abril de 1992, Yugoslàvia es va desintegrar formalment, i en ella va desaparéixer qualsevol menció al marxisme-leninisme en el seu estat successor, Sèrbia i Montenegro.[52]

Antics membres del Pacte de Varsòvia

[editar | editar còdic]

El Pacte de Varsòvia es va dissoldre en juliol i els seus membres varen canviar ràpidament, en governs prosoviéticos marxistes-leninista deposts o elegits per a dimitir. Com a resultat, tots varen criticar o varen expressar el seu descontent en els acontenyiments en Moscou. Alguns exmiembros del Pacte de Varsòvia varen desplegar forces armades en zones estratègicament importants.

  • BulgàriaBulgària: El president Zheliu Zhelev va declarar que «estos métodos antidemocràtics mai poden conduir a res bo, ni per a l'Unió Soviètica, ni per a Europa de l'Est, ni per al desenroll democràtic en el món».[26]
  • República ChecaChecoslovàquia: El president Václav Havel va advertir que el seu país podria enfrontar-se a una ona de refugiats que creuarien el seu frontera en la República Socialista Soviètica d'Ucrània. No obstant, Havel va declarar: «No és possible revertir els canvis que ya s'han produït en l'Unió Soviètica. Creem que la democràcia finalment prevaldrà en l'Unió Soviètica».[26]El portaveu del Ministeri de l'Interior, Martin Fendrych, va indicar que s'havia desplegat un número no especificat de tropes adicionals per a reforçar la frontera checoslovaca en l'Unió Soviètica.[26]
  • HongriaHongria: El vicepresident del Parlament, Mátyás Szűrös, va dir: «Sense dubte, l'economia soviètica s'ha derrocat, pero açò no ha segut resultat de la política de Gorbachov, sino de l'influència paralisant dels conservadors», i va afegir: «De sobte, la provabilitat d'una guerra civil en l'Unió Soviètica ha aumentat».[26]
  • PolòniaPolònia: Un comunicat emés pel president Lech Wałęsa, el sindicat del qual Solidaritat va contribuir al colapse dels règims comunistes en Europa de l'Est, va fer una crida a la calma. «Que l'unitat i la responsabilitat del nostre Estat prevalguen». El comunicat, llegit en la ràdio polaca pel portaveu Andrzej Drzycimski, continuava: «La situació en la URSS és important per al nostre país. Pot afectar les nostres relacions bilaterals. Volem que siguen amistoses». No obstant, Wałęsa va emfatisar que Polònia mantindria la seua sobirania, guanyada en tant esforç, mentres impulsava reformes econòmiques i polítiques.[26]
  • RomaniaRomania: El primer ministre Petre Roman va dir que el colp va ser un intent de restablir el comunisme de llínea dura de la manera més estalinista.[30]

Atres estats sobirans

[editar | editar còdic]
  • El SalvadorEl Salvador: Es negociava el fi de la guerra civil salvadorenya en el FMLN comunista. El president Alfredo Cristiani va expressar la seua preocupació de que el colp poguera incitar a el FMLN a posar fi a les negociacions o que es restablira la relació de Cuba en l'Unió Soviètica. Cuba havia segut durant molt temps proveïdor de el FMLN. Ernesto Altschul, subjefe de gabinet de Cristiani, va declarar: «Òbviament, açò pot afectar la nostra situació». Despuix del fracàs del colp, es varen firmar els Acorts de Pau de Chapultepec en giner de 1992, posant fi a dotze anys de brutal conflicte.[53]
  • ÍndiaÍndia: Mentres el colp d'Estat es desenrollava, els líders indis varen mostrar certa simpatia pels extremistes soviètics. El primer ministre P. V. Narasimha Rao va declarar: «La destitució del Sr. Gorbachov va ser una advertència per a els qui favorien reformes sense control». Aixina mateix, l'embaixador de l'Índia en Moscou va remarcar que Gorbachov havia «provocat la desintegració del Partit Comuniste». El ministre principal de Bengala Occidental i cofundador del Partit Comuniste de l'Índia (Marxista), Jyoti Basu, va recolzar incondicionalment el colp. Quan este va fracassar, el govern indi va canviar de rumbo, celebrant «la reafirmación dels valors democràtics i el triumfo de la voluntat popular». A pesar del respal oficial a la victòria de Yeltsin, els polítics indis temien que les repercussions de la dissolució de l'Unió Soviètica fomentaren moviments secessionistes en el país. La pèrdua d'un socioeconòmic i amic ideològic va pertorbar al govern de Rao i al moviment d'esquerra indi, ya que el Congrés Nacional Indi compartia alguns dels valors de el PCUS. El Christian Science Monitor va escriure que «Índia se sent òrfena, ideològica, estratègica i econòmicament».[54]
  • Iraq: Sadam Huseín va ser un aliat propenc de l'Unió Soviètica fins que Gorbachov va denunciar l'invasió de Kuwait que va precedir a la guerra del Golf, i les relacions entre abdós països s'havien tensat. Un portaveu iraquí, citat per l'Agència de Notícies Iraquí oficial, va declarar: «El dret i la fermea d'Iraq varen ser una de les principals raons de la caiguda [de Gorbachov]... perque [Iraq] va expondre [el seu] política de traïció i conspiració. És natural que celebrem este canvi, de la mateixa manera que els estats i les persones afectades per les polítiques del règim anterior». En atres paraules, Hussein aparentment es va atribuir el mèrit d'inspirar el colp. Esta postura va ser compartida pel periòdic jordà Al Ra'i.[26][30]
  • Líbia: La ràdio governamental va citar al líder Muamar el Gadafi elogiant als golpista pel seu "valenta acció històrica".[30]
  • FilipinesFilipines: La presidenta Cor Aquino va expressar la seua profunda preocupació en afirmar: «Esperem que el progrés cap a la pau mundial... conseguit baix el liderage del president Gorbachov se seguixca preservant i enfortint».[26]
  • Erro al crear miniatura: Suràfrica: El ministre d'Assunts Exteriors, Pik Botha, va dir: "Espere sincerament que [els acontenyiments soviètics] no generen turbulències a gran escala dins de la pròpia Unió Soviètica o en tota Europa, ni posen en perill l'era de cooperació internacional guanyada en tant esforç que el món ha iniciat".[26]
  • ArgentinaArgentina: El president Carlos Menem va visitar l'Unió Soviètica abans del colp i la seua posterior dissolució, continuant les bones relacions mantingudes des de que es varen establir llaços diplomàtics en 1946. En decembre de 1991, Argentina va reconéixer a la Federació Russa com estat successor de l'URSS.

Organismes i organisacions supranacionales

[editar | editar còdic]
  • Erro al crear miniatura: Santa Sèu: Durant la missa celebrada en Budapest, el Papa Juan Pablo II va expressar en un discurs preestablit la seua esperança de que les reformes de l'Unió Soviètica sobrevixqueren a la caiguda de Gorbachov. «Vaig apreciar especialment el sincer desig que ho va guiar i la noble inspiració que ho va animar en la promoció dels drets humans i la dignitat, aixina com en el seu compromís en el benestar del país i de la comunitat internacional. Que el procés que ell va iniciar no decaiga». El Papa també va orar per la pròpia Unió Soviètica, demanant que «les nostres oracions s'intensifiquen encara més per a demanar a Deu que eixe gran país es lliure d'una major tragèdia».[30]
  • Erro al crear miniatura: OTAN: L'aliança va celebrar una reunió d'emergència en Brusseles per a condenar el colp soviètic. «Si este colp fracassa, serà una gran victòria per al valent poble soviètic que ha assaborit la llibertat i no està dispost a que li l'arrebaten», va declarar el secretari d'Estat d'Estats Units, James A. Baker III. Baker també va declarar: «També serà, en certa mida, una victòria per a la comunitat internacional i per a tots els governs que varen reaccionar en fermea davant estos acontenyiments». El secretari general de la OTAN, Manfred Wörner, va afegir: «Deuríem observar cóm evoluciona la situació en l'Unió Soviètica. Els nostres propis plans tindran en conte lo que ocórrega allí».[26][55]
  • PalestinaOrganisació per a la Lliberació de Palestina: La OLP es va mostrar satisfeta en el colp. Yasser Abed Rabbo, membre del Comité Eixecutiu de la OLP, va expressar la seua esperança de que el colp "permeta resoldre, en benefici dels palestins, el problema dels judeus soviètics en Israel".[26]

Conseqüències

[editar | editar còdic]

Mijaíl Gorbachov va volar a Moscou, aixina com també la delegació de el GKChP. Quan Kryuchkov, Yázov i Aleksandr Tizyakov varen aplegar a la capital soviètica, a primera hora del 22 d'agost varen ser detinguts en l'aeroport. De matí del mateix dia, Pugo va ser detingut en la seua oficina. Pugo i la seua dòna es varen suïcidar el 23 d'agost de 1991. El mateix dia, Pávlov i Vasili Starodúbtsev varen ser detinguts. Oleg Baklánov, Valeri Boldin i Oleg Shenin varen ser detinguts el 24 d'agost.[9]

En haver recolzat a el GKChP un bon número de dirigents dels comités eixecutius regionals, el 21 d'agost el Soviet Suprem de l'Unió Soviètica va aprovar la Decisió 1626-1, autorisant al president de la RSFS de Rússia Borís Yeltsin al nomenament dels caps de les administracions regionals, ya que la Constitució soviètica no otorgava eixe dret al president d'una de les repúbliques de l'Unió Soviètica.[56]

El 22 d'agost de 1991, el Sóviet Suprem de la RSFS de Rússia va aprovar la Decisió 1627/1-1, declarant la bandera històrica russa com la bandera nacional de Rússia, en lloc de la bandera de l'Unió Soviètica.

La nit del 23 al 24 d'agost, el monument a Féliks Dzerzhinski, el fundador de la Checa, en frente de l'edifici de la KGB en la plaça Dzerzhinski (Lubyanka), va ser derribat per l'acció popular.

El 24 d'agost, mils de ciutadans de Moscou varen prendre part en el funeral de Vladímir Úsov i Ilyá Krichevski. Mijaíl Gorbachov póstumamente els va condecorar en el títul d'Héroe de l'Unió Soviètica. Borís Yeltsin va demanar perdó a les seues famílies per no haver segut capaç de previndre les seues morts.[9]

Final de el PCUS

[editar | editar còdic]

El 24 d'agost, el president de l'Unió Soviètica Mijaíl Gorbachov va dimitir del lloc de Secretari General de el PCUS.[9] Vladímir Ivashko va estar com a Secretari General en funcions, fins que el partit va cessar les seues activitats el 29 d'agost.

El 24 d'agost, el president de la RSFS de Rússia Borís Yeltsin per Decret n.º 83 va transferir els archius del PCUS a les autoritats de l'Archiu Estatal. El 25 d'agost, Yeltsin per Decret n.º 90 va nacionalisar les propietats del PCUS en Rússia, incloent no solament oficines del partit sino també institucions educatives, hotels, etc.[56]

El 6 de novembre, Yeltsin per Decret n.º 169 va finalisar l'activitat del PCUS en Rússia.[56]

Desintegració de l'Unió Soviètica

[editar | editar còdic]
Firma del Tractat de Belavezha i establiment de la CEI el 8 de decembre de 1991. Assentats, d'esquerra a dreta: Vitold Fokin, primer ministre d'Ucrània; Leonid Kravchuk, president d'Ucrània; Stanislav Shushkiévich, president del Sóviet Suprem de Bielorússia; Viacheslav Kébich, primer ministre de Bielorússia; Borís Yeltsin, president de Rússia, i Gennadi Búrbulis, secretari d'Estat de Rússia.

El 24 d'agost, Mijaíl Gorbachov va crear el «Comité per a l'Administració Operacional de l'Economia Soviètica» (en rus: Комитет по оперативному управлению народным хозяйством СССР) encapçalat pel primer ministre rus Iván Siláyev, per a reemplaçar al Consell de Ministres de l'Unió Soviètica encapçalat per Valentí Pávlov, membre del Comité Estatal per a l'Estat d'Emergència (GKChP).

El 24 d'agost, la Rada Suprema d'Ucrània va aprovar la Declaració d'Independència d'Ucrània i va convocar un referèndum de respal a la declaració d'independència.[57]

El 27 d'agost, el Sóviet Suprem de la RSS de Moldàvia va declarar l'independència de Moldàvia de l'Unió Soviètica. El 30 i 31 d'agost, el Sóviet Suprem de la RSS d'Azerbaiyan i el Sóviet Suprem de la RSS de Kirguizistan respectivament, varen fer lo mateix.

El 5 de setembre, el Congrés dels Diputats del Poble de l'Unió Soviètica va adoptar la Llei Soviètica n.º 2392-1 «sobre les autoritats en l'Unió Soviètica en el periodo transicional» baix el qual el Soviet Suprem de la URSS va ser reformat. A pesar de que el Soviet de l'Unió i el Soviet de les Nacionalitats eren dos cambres, abdós eren elegides pel Congrés dels Sóviets de la URSS, i les noves dos cambres eren el Sóviet de l'Unió (Совет Союза) i el Sóviet de les Repúbliques (Совет Республик). El Sóviet de l'Unió estava format pels diputats populars elegits pels ciutadans. El Sóviet de les Repúbliques incloïa 20 diputats per república, més un per cada república autònoma. La RSFS de Rússia era l'única excepció en 52 diputats.

No obstant, les delegacions de cada república tenien un sol vot en el Sóviet de les Repúbliques. Les lleis primer s'aprovaven en el Sóviet de l'Unió, i després en el Sóviet de les Repúbliques.


També es va crear el Consell d'Estat de l'Unió Soviètica (Государственный совет СССР), que incloïa al president de l'Unió Soviètica i al president de l'Unió de Repúbliques que es crearia. El Comité per a l'Administració Operacional de l'Economia Soviètica va ser reemplaçat pel Comité Interrepublicano d'Economia de la URSS (Межреспубликанский экономический комитет СССР), també encapçalat per Iván Siláyev.[58]

El 6 de setembre, el Consell d'Estat creat recentment, va reconéixer l'independència d'Estònia, Letònia i Lituània.[59]

El 9 de setembre, el Sóviet Suprem de la RSS de Tadjikistan va declarar l'independència de Tadjikistan de l'URSS.

En setembre, sobre el 99&#;% dels votants en referèndum en Armènia varen aprovar la declaració d'independència de la República. Immediatament despuix de la votació, el Sóviet Suprem de la RSS d'Armènia va declarar la total independència el 21 de setembre.

El 27 d'octubre, el Sóviet Suprem de la RSS de Turkmenistan va declarar l'independència de Turkmenistan de l'URSS.

Les úniques repúbliques que permaneixien en l'Unió Soviètica eren Rússia, Bielorússia, Kazakhstan i Uzbekistan. En novembre, sèt repúbliques (Rússia, Bielorússia, Kazakhstan, Uzbekistan, Kirguizistan, Turkmenistan i Tadjikistan) varen acordar un Nou Tractat de l'Unió per a formar una confederació que es cridaria Unió d'Estats Sobirans. No obstant, esta confederació mai es va materialisar.

L'1 de decembre, la RSS d'Ucrània va realisar un Referèndum d'Independència, en el que més del 90&#;% dels residents varen recolzar l'Acta de Declaració d'Independència d'Ucrània.[57]

El 8 de decembre, els líders de RSFS de Rússia, RSS d'Ucrània i RSS de Bielorússia, Borís Yeltsin, Leonid Kravchuk i Stanislav Shushkévich, respectivament, es varen reunir en la reserva natural de Belavézhskaya Puscha, 50 km al nort de la ciutat de Brest, Bielorússia. Allí varen firmar el Tractat de Belavezha i varen crear la Comunitat d'Estats Independents (CEI) anulant el Tractat de Creació de la URSS de 1922, que va establir l'Unió Soviètica.[60][61][2] Una atra cerimònia de firma, el Protocol de Almá-Atá, es va portar a terme en Almá-Atá (Kazakhstan) el 21 de decembre, per a expandir la CEI i incloure a les cinc repúbliques d'Àsia Central junt a Armènia i Azerbaiyan. Geòrgia no es va adherir fins a 1993 i les repúbliques bàltiques mai es varen adherir.[62]


El 25 de decembre de 1991, Gorbachov va anunciar la seua dimissió com president de la URSS, la bandera de l'hoz i el martell de l'Unió Soviètica va ser arriada de l'edifici del Senat en el Kremlin de Moscou i reemplaçada per la bandera tricolor russa. La URSS havia deixat d'existir i la RSFS de Rússia prenia el nom de Federació de Rússia.[63][2]

El 26 de decembre (al sendemà), el Sóviet Suprem de l'Unió Soviètica va reconéixer l'extinció de l'Unió.[64]

Inici de les reformes radicals de l'economia en la RSFS de Rússia

[editar | editar còdic]

L'1 de novembre de 1991, el Congrés dels Diputats del Poble de Rússia va aprovar la Decisió n.º 1831-1 «Sobre Soport Llegal a la Reforma Econòmica», a través de la qual el president de la RSFS de Rússia tenia el dret d'emetre decrets necessaris per a les reformes econòmiques si estes contravingueren les lleis. Tals decrets entrabar en vigor si no eren rebujats en el terme de 7 dies pel Sóviet Suprem de la RSFS de Rússia, o pel Presidium.[56]

El 6 de novembre de 1991, Borís Yeltsin, ademés de les tasques presidencials, va assumir les competències de primer ministre. Yegor Gaidar es va convertir en vice primer ministre i simultàneament en ministre d'Economia i Finances.

El 5 de novembre de 1991, Borís Yeltsin va emetre el Decret n.º 213 «De la Lliberalisació de l'Activitat Econòmica Estrangera en Territori de la RSFS de Rússia» per mig de la qual totes les companyies russes podien importar i exportar mercaderies i adquirir moneda estrangera (prèviament tot el comerç exterior va estar controlat férreamente per l'estat).[56]

El 3 de decembre de 1991, Borís Yeltsin va emetre el Decret n.º 297 «De les Mides de Lliberalisació de Preus» per mig de la qual el 2 de giner de 1992 el sistema previ de control de preus va ser abolit.[56]

Juí als conspiradores

[editar | editar còdic]

Els membres de el GKChP i els seus còmpliços varen ser acusats de traïció en la forma de conspiració destinada a prendre el poder. No obstant, a finals de 1992 varen ser lliberats pendents de juí. El juí en la Cambra Militar de la Cort Suprema de la Federació Russa es va iniciar el 14 d'abril de 1993.[65]

El 23 de febrer de 1994, la Duma Estatal va declarar una amnistia per als membres de el GKChP i els seus còmpliços, aixina com per als participants en la crisis constitucional russa de 1993.[56] Tots varen acceptar l'amnistia llevat el general Valentí Varénnikov que va demanar la continuació del juí, eixint finalment absolt l'11 d'agost de 1994.[9]

Comissió parlamentària

[editar | editar còdic]

En 1991, es va establir una Comissió Parlamentària per a l'Investigació de les Causes i Raons de l'intent de colp d'Estat, dirigida per Lev Ponomaryov, pero en 1992 va ser dissolta per l'insistència de Ruslán Jasbulátov.

Importància històrica

[editar | editar còdic]

El president ucranià Leonid Kravchuk va cridar als fets de 1991 «el funeral de l'Imperi».[66]

Al mateix temps, l'atra superpotencia, els Estats Units, va consolidar significativament la seua posició per a la década que estava escomençant.

En 2005 el president rus Vladímir Putin va catalogar el colapse de l'Unió Soviètica com «la major catàstrofe geopolítica del sigle XX».[67]

Comunicacions internes

[editar | editar còdic]

Quan va succeir el colp d'Estat varen tindre lloc comunicacions internes, estes varen proporcionar informació sobre els events que varen tindre lloc inclós el propi colp, les reaccions, les comunitats públiques dominades pels golpista, etc. El protocol de chat IRC, baix un servidor llançat en 1990 pel primer ISP de l'Unió Soviètica, Relcom, va ser utilisat durant el colp d'Estat.


Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 «El principi del fi de l'Unió Soviètica».
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Unió Soviètica: cóm varen ser les hores prèvies al colapse del poderós bloc comuniste fa 30 anys».
  3. ↑ «Rússia proclama la seua sobirania sobre la URSS».
  4. ↑ How Ukraine Became a Market Economy and Democracy by Anders Åslund, Peterson Institute for International Economics, 2009, ISBN 978-0-88132-427-3 (page 21)
  5. ↑ Yevgenia Albats and Catherine A. Fitzpatrick. The State Within a State: The KGB and Its Hold on Russia - Past, Present, and Future. 1994. ISBN 0-374-52738-5, pages 276-293.
  6. ↑ Major General de el KGB Vyacheslav Zhizhin i Coronel de el KGB Alexei Yegorov, The State within a state, pàgina 276-277 (en anglés)
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 September 1991 internal KGB report on the involvement of KGB in the coup [1] archivat en Wayback Machine. (en rus)
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 "Nóvaya Gazeta" No. 51 of 23 July 2001 [2] archivat en Wayback Machine. (extracts from the indictment of the conspirators) (en rus)
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 9,7 Timeline of the events [3] archivat en Wayback Machine., by Artem Krechnikov, Moscow BBC correspondent (en rus)
  10. ↑ 10,0 10,1 Christopher Andrew and Vasili Mitrokhin (2000). The Mitrokhin Archive: The KGB in Europe and the West. Gardners Books. ISBN 0-14-028487-7, pages 513-514.
  11. ↑ The KGB surveillance logbook included every move of Gorbachev and his wife Raisa Gorbacheva, Subject 111, such as "18:30. 111 is in the bathtub."The State within a state, page 276-277
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 "Nóvaya Gazeta" No. 59 of 20 August 2001 [4] archivat en Wayback Machine. (extracts from the indictment of the conspirators) (en rus)
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 "Kommersant"
  14. ↑ Gorbachev's interview to the Russian Service of BBC of 16 August 2001 [5] (en rus)
  15. ↑ GKChP documents (en rus)
  16. ↑ 16,0 16,1 another "Kommersant" article
  17. ↑ "Nóvaya Gazeta" No. 55 of 6 August 2001 (extracts from the indictment of the conspirators) [6] archivat en Wayback Machine.(en rus)
  18. ↑ "Nóvaya Gazeta" No. 57 of 13 August 2001 (extracts from the indictment of the conspirators) [7] archivat en Wayback Machine. (en rus)
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 «A Russian book on August 1991 events». Archivat des d'el original, el 22 de maig de 2011. Consultat el 10 de giner de 2010.
  20. ↑ "Izvestia", 18 August 2006 [8] (en rus)
  21. ↑ "Moskovskie Novosty", 2001, No.33 [9] (en rus)
  22. ↑ 22,0 22,1 "Nezavísimoe Voiénnoye Obozrénie", 18 August 2006 (en rus)
  23. ↑ 23,0 23,1 Russian site on Heroes of the Soviet Union
  24. ↑ 24,0 24,1 [enllaç trencat], 15 August 2001
  25. ↑ A Russian site on Ilya Krichevskiy[10]
  26. ↑ 26,00 26,01 26,02 26,03 26,04 26,05 26,06 26,07 26,08 26,09 26,10 26,11 26,12 26,13 26,14 26,15 26,16 26,17 26,18 26,19 26,20 26,21 «"World reacts with shock to Gorbachev ouster"».
  27. ↑ «McDougall hints Ottawa may recognize Moscow junta: [ME2 Edition]».
  28. ↑ Jockel, J.T.; J.J. Sokolsky (1999). "Canada's Cold War Nuclear Experience". Queens Quarterly (Special Issue): 111.
  29. ↑ 29,0 29,1 R.C. Gupta. (1997) Collapse of the Soviet Union. pág. 57. ISBN 9788185842813,
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 30,3 30,4 30,5 «"Pope Fears the Loss of Hard-Won Church Gains in Soviet Union : Reaction: John Paul's enthusiastic tour of Eastern Europe ends on a glum note"».
  31. ↑ 31,0 31,1 «"The Soviet Crisis; Bush Condemns Soviet Coup and Calls For Its Reversal"».
  32. ↑ «"Soviet Turmoil; Excerpts From Bush's Conference: 'Strong Support' for Baltic Independence"».
  33. ↑ Kyriakodis, Harry G. (1991). "The 1991 Soviet and 1917 Bolshewk Coups Compared: Causes, Consequences and Legality" (PDF). Russian History. 18 (1–4): 317–362. doi:10.1163/187633191X00137. ISSN 0094-288X. Pág. 337.
  34. ↑ Hoffman, David E. (2009). The Dead Hand: The Untold Story of the Cold War Arms Race and its Deadly Legacy (1 ed.). New York: Doubleday. ISBN 978-0-385-52437-7. OCLC 320432478
  35. ↑ Rosenberg, Daniel (2019) ".From Crisis to Split: The Communist Party USA, 1989–1991". American Communist History. 18 (1–2): 1–55. doi:10.1080/14743892.2019.1599627. S2CID [https://api.semanticscholar.org/CorpusID:159619768 159619768]
  36. ↑ 36,0 36,1 «"Wilson Center Digital Archive"».
  37. ↑ «Keep up reform, Kohl urges Soviets: [ONT Edition]».
  38. ↑ «"Soviet Turmoil; French Communist Chief Attacked for Stance on Soviet Coup"».
  39. ↑ 39,0 39,1 Webber, Mark (1992). "The Third World and the Dissolution of the USSR". Third World Quarterly. 13 (4): 691–713. doi:10.1080/01436599208420305. JSTOR 3992384.
  40. ↑ «An Unsustainable Arrangement: The Collapse of the Republic of Afghanistan in 1992».
  41. ↑ Dunlop, John B. (1995). The rise of Russia and the fall of the Soviet empire (1ª impressió del llibre, en nova posdata ed.). Princeton, N.J.: Princeton University Press. ISBN 978-1-4008-2100-6. OCLC 761105926.
  42. ↑ Garver, John (1993). "The Chinese Communist Party and the Collapse of Soviet Communism". The China Quarterly. 133 (133): 1–26. doi:10.1017/S0305741000018178. JSTOR 654237. S2CID 154647616
  43. ↑ «"Chinese Dissidents Hail Moscow Events"».
  44. ↑ «"Congo Political Conference Gives Africa a Democratic Model"».
  45. ↑ «"The Last Days of the Soviet Lifeline : Now Cuba faç a midlife crisis"».
  46. ↑ «"World Report Extra : The Coup and Beyond : World View : Holding Out for Hammer and Sickle : There llaure still several orthodox Communist states in the world. Their reaction to the sudden fall – and return – of Mikhail Gorbachev. : Cuba : 'Option Zero' in Havana"».
  47. ↑ «"World Report Extra: The Coup and Beyond : World View : Holding Out for Hammer and Sickle : There llaure still several orthodox Communist states in the world. Their reaction to the sudden fall – and return – of Mikhail Gorbachev : North Korea : Pyongyang's Odd Drama"».
  48. ↑ «"North Korea Tries to Block Any Effects of Failed Soviet Coup"».
  49. ↑ «https://en.wikipedia.org/wiki/Peaceful_Evolution_theory».
  50. ↑ Yeong, Mike (1992). "New Thinking in Vietnamese Foreign Policy". Contemporary Southeast Àsia. 14 (3): 257–268. JSTOR 25798159.
  51. ↑ «"Why the Soviet Union and Yugoslàvia Collapsed the Way They Did: Reexamining Russian and Serbian Nationalism"».
  52. ↑ Cohen, Lenard J. (1994). [https://web.archive.org/web/20211114213007/https://www.jstor.org/stable/40202977 "Russia and the Balkans: Pa-Slavism, Partnership and Power"]. International Journal. 49 (4): 814–845. doi:10.1177/002070209404900405. JSTOR 40202977. S2CID 147158781.
  53. ↑ «"World Reaction"».
  54. ↑ «"Breakup of Soviet Union Leaves Índia Shaken"».
  55. ↑ «"Nat's Response Covers All Bases"».
  56. ↑ 56,0 56,1 56,2 56,3 56,4 56,5 56,6 Konsultant+ (Russian llegal database)
  57. ↑ 57,0 57,1 A History of Ukraine: The Land and Its Peoples by Paul Robert Magocsi, University of Toronto Press, 2010, ISBN 1442610212 (page 722/723)
  58. ↑ Russian llegal database[11] [12] archivat en Wayback Machine.
  59. ↑ Site of RIA-Novosti (Russian news agency)[13]
  60. ↑ «L'Unió Soviètica ya no existix».
  61. ↑ «Yeltsin, l'obrer trabucant que va dissoldre la URSS».
  62. ↑ «THE ALMA-ATA DECLARATION». Library of Congress.
  63. ↑ Gorbachoy dimitix i entrega el 'botó nuclear' El País, 26-12-1991. Accedit el 16-12-2010.
  64. ↑ Penosa autodisolución del Parlament soviètic El País, 27-12-1991. Accedit el 16-12-2010.
  65. ↑ "Vzgliad", 18 August 2006 (en rus)[14] [15] archivat en Wayback Machine.
  66. ↑ «Зеркало Недели». Archivat des d'el original, el 15 de març de 2007.
  67. ↑ «Putin deplores collapse of USSR». BBC.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Intent_de_colp_d%27Estat_en_l%27Unió_Soviètica&oldid=1381923»