Guerra civil afgana (1989-1992)
La guerra civil afgana (1989-1992) va ocórrer des de la retirada soviètica d'Afganistan el 15 de febrer de 1989 fins al 27 d'abril de 1992, el dia despuix de la proclamació dels Acorts de Peshawar que proclamaven un nou govern interí afgà que se suponia que escomençaria a servir el 28 d'abril de 1992.
Els grups muyahidines, alguns d'ells més o menys units en l'Unitat Islàmica d'Afganistan Mujahideen, en els anys 1989-1992 varen proclamar com la seua convicció de que estaven lluitant contra el "règim títaro" hostil de la República d'Afganistan en Kabul. En març de 1989, els grups muyahidines Hezb-i Islami Gulbuddin i Ittehad-i Islami en cooperació en l'Inter-Services Intelligence (ISI) varen atacar Jalalabad pero varen ser derrotats en juny.
En març de 1991, una coalició de muyahidines va conquistar ràpidament la ciutat de Jost. En març de 1992, havent perdut els últims restants del respal soviètic, el president Mohammad Najibullah va acordar fer-se a un costat i donar pas a un govern de coalició muyahidín. Un grup de muyahidines, Hezb-i Islami Gulbuddin, es va negar a conferenciar i discutir un govern de coalició baix els Acorts de Pau de Peshawar patrocinats per Pakistan i va invadir Kabul. Açò va donar inici a una guerra civil, que va escomençar el 25 d'abril de 1992, entre inicialment tres, pero en unes semanes cinc o sis grups o eixèrcits muyahidines.
Antecedents
En octubre de 1978, els opositors a les reformes del govern del Partit Democràtic Popular d'Afganistan (PDPA), inclosa la modernisació de les lleis tradicionals islàmiques civils i matrimonials, el canvi de la bandera nacional a una bandera roja a l'estil soviètic i la forçada de la reforma agrària, varen iniciar un tumult i es dien a sí mateixos muyahidines.
l'Unió Soviètica, que havia estat recolzant a la República Democràtica d'Afganistan econòmica i militarment des de 1919 i a principis de 1979, havia enviat a centenars d'assessors militars i civils a Afganistan despuix d'una solicitut del president Nur Muhammad Taraki, en decembre. 1979 va invadir Afganistan en el seu 40.º eixèrcit, al voltant de 75.000 efectius, va matar al nou president Hafizullah Amin i va instalar al lleal soviètic Babrak Karmal com a president d'un règim del PDPA organisat i respalat pels soviètics.
A pesar d'una resolució de l'Assamblea General de l'ONU condenant l'intervenció soviètica de 1979 per a resguardar al PDPA i l'Organisació de Cooperació Islàmica exigint la retirada soviètica immediata, els russos es varen quedar fins a principis de 1989. Li les varen arreglar per a prendre el control de les principals ciutats i instalacions estratègiques, lo que va agudisar els sentiments nacionalistes entre els rebels que va dur a les tropes soviètiques a la guerra en alçament urbans i eixèrcits tribals. Els soviètics varen arrasar llogarets, varen destruir séquies i varen colocar millons de mines en un intent d'erradicar als rebels muyahidines. En eixos nou anys, entre 1⁄2 i 2 millons d'afgans varen morir i millons varen ser desplaçats, i en gran número varen fugir a països veïns.
El nou líder soviètic Mijaíl Gorbachov, assumint el mando en 1985, pressionat per la República Popular China, va anunciar en 1987 la seua intenció de retirar-se d'Afganistan, retirada que va tindre lloc entre maig de 1988 i febrer de 1989.
El moviment de resistència dels muyahidines havia començat de manera caòtica en 1978 i sempre s'havia mantingut molt segmentat a lo llarc de llínees regionals, ètniques, tribals i religioses: despuix de quatre anys, els muyahidines operaven des d'unes 4.000 bases, un comandant típic al front d'uns pocs centenars d'hòmens. En 1985, sèt grups rebels islàmics sunitas més grans havien coordinat la seua lluita contra els soviètics, que també eren coneguts com l'Aliança Peshawar 7 Mujahideen respalada per Pakistan. En acabant de que els soviètics abandonaren Afganistan en febrer de 1989, els muyahidines encara segmentats varen continuar la seua lluita contra el govern del president Mohammad Najibullah, que encara contava en el respal massiu de l'Unió Soviètica i,[1] per lo tant, es considerava que dirigia un "règim títaro hostil".[2]
Caiguda de l'Afganistan socialiste
El govern de Najibullah es debilita (març de 1990 a giner de 1992)/Disensiones internes
A pesar dels seus èxits militars, el règim comuniste del president Mohammad Najibullah encara estava plagat de les seues tradicionals divisions internes, a saber, l'oposició entre les faccions Khalq i Parcham.
El ministre de Defensa de la DRA, Shahnawaz Tanai, no va estar d'acort en la política de Reconciliació Nacional de Najibullah en els muyahidines. També s'havia convençut de que la seua facció Khalq estava perdent la seua part del poder a favor del Parcham de Najibullah. Per estes raons, va entaular negociacions secretes en Gulbuddin Hekmatyar i va conspirar contra Najibullah. Llançat el 6 de març de 1990, el seu colp va fracassar, a pesar de casi matar a Najibullah, i Tanai es va vore obligat a fugir a Pakistan, a on es va unir a Hekmatyar. Va seguir una severa repressió, ya que Najibullah va ordenar que l'eixèrcit fora porgat dels partidaris de Tanai. En els enfrontaments que varen seguir, varis aeroports varen ser bombardejats, danyant 46 avions militars.[3] Este episodi va reforçar les sospites de Najibullah i ho va dur a governar a través dels seus aliats personals en lloc de l'aparat governamental, profundisant encara més la brecha entre Khalqis i Parchamis.
Crisis econòmica
En 1992, Afganistan estava en una situació desesperada. Les reserves de gas natural, l'única exportació d'Afganistan, s'havien secat des de 1989, lo que feya que el país depenguera per complet de l'ajuda soviètica. Açò equivalia a 230.000 tonellades d'aliments a l'any, pero en 1991, l'economia soviètica estava tambalejant-se, lo que va impedir que els soviètics compliren els seus compromisos.
En agost de 1991, despuix de la seua arribada al poder, Boris Yeltsin va anunciar que es reduiria tota l'assistència directa al règim de Najibullah. En giner de 1992, la Força Aérea d'Afganistan, que hi havia resultat vital per a la supervivència del règim, ya no podia volar cap avió per falta de combustible. L'eixèrcit va sofrir una marejant escassea d'aliments, lo que va provocar que la taxa de deserció aumentara en un 60 per cent entre 1990 i 1991.[4]
Les milícies progubernamentals que havien creixcut per a reemplaçar a l'eixèrcit en moltes de les seues assignació, eren fidels al règim sol mentres este poguera entregar suficients armes per a permetre'ls conservar el seu poder. En la finalitat de l'ajuda soviètica, el govern ya no va poder satisfer estes demandes i la llealtat de les milícies va escomençar a flaquear.
Finalment, despuix de les negociacions entre el general comuniste Abdul Rashid Dostum i Ahmad Shah Masud, la milícia de Junbish va desertar i es va passar als muyahidines. Este canvi de sòrt va canviar efectivament les tornes a favor de la resistència i va obligar a Najibullah a dimitir.[5]
Referències
- ↑ Marshall, A. (2006); Phased Withdrawal, Conflict Resolution and State Reconstruction; Conflict research Studies Centre; ISBN 1-905058-74-8 "Archived copy" (PDF).
- ↑ 'Mujahidin vs. Communists: Revisiting the battles of Jalalabad and Khost. By Anne Stenersen: a Paper presented at the conference COIN in Afghanistan: From Mughals to the Americans, Peace Research Institute Oslo (PRIO)
- ↑ Marshall, p. 8.
- ↑ Marshall, p. 8
- ↑ The Fall of Kabul, April 1992 – Library of Congress country studies.
Bibliografia
- Gutman, Roy (2008). How We Missed the Story: Osama Bin Laden, the Taliban, and the Hijacking of Afghanistan. US Institute of Peace Press. ISBN 978-1-60127-024-5.
- Kaplan, Robert D. (2001); Soldiers of God: With Islamic Warriors in Afghanistan And Pakistan; Vintage Departures; ISBN 1-4000-3025-0.
- Saikal, Amin (2004). Modern Afghanistan: A History of Struggle and Survival. I. B. Tauris. ISBN 978-0-85771-478-7.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guerra civil afgana (1989-1992)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.