República Socialista Soviètica d'Ucrània

La República Socialista Soviètica d'Ucrània, abreviat com RSS d'Ucrània (Plantilla:Lang-uk; en ruso: Украи́нская Сове́тская Социалисти́ческая Респу́блика, Украи́нская ССР), comunament referida com Ucrània Soviètica, va ser una de les quinze repúbliques constituents de l'antiga Unió Soviètica, des del seu formació en 1922 fins a la seua dissolució en 1991.

Despuix de la Revolució de Febrer de 1917, que va depondre al sar Nicolás II de Rússia, la Revolució d'Octubre, portada a terme pels bolcheviques, i el començ de la desintegració del Imperi rus, els bolcheviques ucranians varen establir una efímera República Soviètica Ucraniana. Durant el periodo de la guerra civil (1917-1923), varen ser formades moltes faccions proclamant-se a sí mateixes com a governs, cada una en simpatisants i detractors. Els dos governs més prominents varen ser el govern de la República Popular Ucraniana en Kiev i el govern de la República Popular Ucraniana dels Sóviets en Járkov.

La primera va ser internacionalment reconeguda sent firmant del Tractat de Brest-Litovsk entre la Rada Central Ucraniana i els Imperis Centrals, mentres que la segona era únicament recolzada pel governe de Lenin. Contra abdós combatien les forces del Moviment Blanco que es trobaven en la regió. Este conflicte, conegut com la Guerra d'independència d'Ucrània, formava part de la guerra civil russa i representava una lluita per l'independència nacional, que va terminar en la derrota de la República Popular Ucraniana, sent el seu territori anexat a la República Socialista Soviètica d'Ucrània (en ucranià: УРСР). Despuix de la derrota de la Rússia soviètica en la guerra polac-soviètica, l'actual regió occidental d'Ucrània va passar a formar part de la Segona República Polaca. En 1922, la RSS d'Ucrània es va convertir en membre fundador de l'Unió Soviètica despuix de la firma del Tractat de Creació de la URSS.

La República Popular Ucraniana dels Sóviets va ser fundada entre el 24 i 25 de decembre de 1917. En les seues publicacions, es nomena a sí mateixa com la “República dels Sóviets de Diputats d'Obrers, Soldats i Llauradors” o com la “República Popular Soviètica Ucraniana”. No obstant, eixa república solament era reconeguda per un atre estat sense reconéixer, la República Socialista Federativa Soviètica de Rússia (RSFS de Rússia). Per la firma per la Rada Central Ucraniana del Tractat de Brest-Litovsk, va anar finalment vençuda a mitan de 1918 i finalment dissolta. L'última sessió del govern va tindre lloc en la ciutat de Taganrog. En juliol de 1918, els antics membres del govern varen formar el Partit Comuniste (Bolchevique) d'Ucrània, l'assamblea constituent del qual va tindre lloc en Moscou.

En la derrota dels Imperis Centrals en la Primera Guerra Mundial, la Rússia bolchevique va reprendre les seues hostilitats cap a la República Popular Ucraniana, que lluitava per l'independència ucraniana, organisant un atre govern soviètic en Kursk, Rússia.

El Segon Congrés Panucraniano dels Sóviets va tindre lloc en Yekaterynoslav entre el 17 i 19 de març de 1918, en el que la República Popular Ucraniana dels Sóviets va agrupar totes les formacions dels soviets en el territori ucranià, convertint-se en la República Soviètica d'Ucrània. El 10 de març de 1919, d'acort en el Tercer Congrés Panucraniano dels Sóviets (que va tindre lloc entre el 6 i 10 de març de 1919), el nom de la República Soviètica d'Ucrània va ser canviat pel de República Socialista Soviètica d'Ucrània.

Despuix de la ratificació de la Constitució Soviètica de 1936, els noms de totes les repúbliques soviètiques varen ser canviats, intercanviant de lloc la segona paraula (“soviètica” o “radyanska” en ucranià) i la tercera (“socialista”). Segons esta situació, el 5 de decembre de 1936, l'Octau Extraordinari Congrés dels Sóviets de l'Unió Soviètica va canviar el nom de la república a “República Socialista Soviètica d'Ucrània” (RSS d'Ucrània), que va ser ratificat pel Catorzé Congrés dels Sóviets en la RSS d'Ucrània el 31 de giner de 1937.

A lo llarc dels seus 72 anys d'història, les fronteres de la república varen canviar en certes ocasions. Despuix de l'invasió soviètica de Polònia en 1939, l'actual regió occidental d'Ucrània va ser segregada de la Segona República Polaca i anexionada per l'Unió Soviètica. Aixina mateix, en 1954, l'óblast de Crimea va ser cedida a la RSS d'Ucrània per la RSFS de Rússia, d'acort en l'ukaz del Presídium del Sóviet Suprem de la URSS del 19 de febrer de 1954. Entre 1923 i 1934, la ciutat de Járkov va ser la capital de la RSS d'Ucrània. En 1934, la sèu del govern va ser traslladada cap a l'històrica capital Kiev, que permaneix com a capital de l'Ucrània independent.

Geogràficament, la RSS d'Ucrània estava situada en Europa oriental al nort del mar Negra, sent vorejada per les repúbliques soviètiques de RSS de Moldàvia, RSS de Bielorússia i RSFS de Rússia. La frontera de la RSS d'Ucrània en Checoslovàquia formava la part més occidental de l'Unió Soviètica. Segons el cens soviètic de 1989, la població de la república constava de 51 706 746 habitants. Despuix de la dissolució de l'Unió Soviètica, en 2001, la població d'Ucrània va disminuir fins als 48 457 000 habitants.

Des de finals de la década de 1920, Ucrània es va vore envolta en l'industrialisació soviètica i en la década següent la producció industrial de la república es cuadruplicó. No obstant, l'industrialisació va tindre un cost alt per als llauradors, que eren demogràficament la columna vertebral de la nació ucraniana. Per a satisfer la demanda d'aliments cada volta major de l'Estat i per a finançar l'industrialisació, Stalin va instituir un programa d'colectivización, per mig del qual, l'Estat expropiava les terres i el ganado dels llauradors i les agrupava en granges colectives, fent complir esta política per mig de les tropes regulars i la policia secreta. Els membres de les granges colectives no podien rebre gra fins que s'hagueren complit unes quotes inalcançables i la fam en l'Unió Soviètica es va fer generalisada. Entre 1932 i 1933, varis millons varen morir a causa d'una hambruna provocada per esta política, coneguda com Holodomor.

Els temps d'industrialisació i Holodomor també varen coincidir en l'assalt soviètic a líders de la política i cultura nacional, a sovint acusats de «desviacions nacionalistes». Dos ones de repressió política estalinista i la persecució en l'Unió Soviètica (1929-1934 i 1936-1938) varen donar lloc a la matança d'al voltant de 681 692 persones; açò inclou quatre quintes parts de l'èlit cultural ucraniana i tres quartes parts dels oficials d'alt mando de tot l'Eixèrcit Rojo.

La RSS d'Ucrània va existir fins a l'any 1991 i, encara que durant este periodo de 70 anys no va existir cap estat democràtic, grups de nacionalistes ucranians com l'UPA varen intentar sense èxit establir un estat independent. També va haver moviments independentistes en atres regions no controlades per l'Unió Soviètica, com en la regió de Transcarpatia, a on l'Ucrània dels Cárpatos va existir de manera efímera en 1939, abans de ser anexada per Hongria.

Despuix de la perestroika i la dissolució de l'Unió Soviètica, la RSS d'Ucrània es va transformar en l'Estat modern d'Ucrània, que la seua actual constitució va ser ratificada el 28 de juny de 1996.

Història

Fundació 1917-1922

Artícul principal → Guerra d'independència d'Ucrània.

Despuix de la Revolució de Febrer de 1917, vàries faccions varen buscar crear un Estat ucranià independent, alternativament cooperant i combatent entre ells. Numeroses faccions socialistes varen participar en la formació de la República Popular Ucraniana (RPU) com els bolcheviques, mencheviques, socialistes revolucionaris i uns atres. La facció més numerosa inicialment la constituïen membres del Partit Social-Revolucionari Ucranià (Ukrainian Socialist-Revolutionary Party), que encapçalava el govern junt en federalistes i mencheviques. La majoria del temps els bolcheviques varen boicotejar qualsevol iniciativa de govern, instigant vàries manifestacions armades per a establir el poder soviètic sense cap intent de consens.

Immediatament despuix de la Revolució d'Octubre en Petrogrado, els bolcheviques varen instigar un alçament en Kiev per a recolzar a la revolució i assegurar Kiev. No obstant, per la falta de respal adequat de la població ucraniana i de la Rada Central, el grup de bolcheviques de Kiev es va dissoldre. Varis dels seus membres es varen mudar a Járkov i varen rebre el respal de les ciutats ucranianes orientals i de centres industrials. Despuix, esta decisió va ser considerada un error per la secretària d'Interior del Secretariat del Poble (en:People's Secretariat) de la República Popular Ucraniana dels Sóviets Yevguenia Bosh. El Secretariat va plantejar un ultimàtum a la Rada Central el 17 de decembre per a que esta reconeguera el governe bolchevique de Lenin, del com la Rada era molt crítica. Els bolcheviques varen convocar un congrés separat i varen establir la República Popular Ucraniana dels Sóviets el 24 de decembre de 1917, declarant que la Rada Central i els seus simpatisants necessitaven ser erradicats. Diversos combats es varen succeir contra de la República Popular Ucraniana en la finalitat d'instalar un règim soviètic en el país i, en el respal directe de la RSFS de Rússia, les forces nacionals ucranianes varen ser pràcticament vençudes. El govern d'Ucrània va apelar a potències estrangeres per a trobar el respal directe dels Imperis Centrals degut a que els governs europeus rebujaven reconéixer-ho. Despuix de firmar el seu propi Tractat de Brest-Litovsk en les potències Centrals, la Rússia soviètica va tornar tots els territoris capturats en Ucrània, sent els bolcheviques expulsats d'Ucrània. La República Soviètica d'Ucrània va ser dissolta despuix de l'última sessió el 20 de novembre de 1918.

Al final, despuix de la creació del Partit Comuniste (Bolchevique) d'Ucrània en Moscou, va ser format un nou govern bolchevique ucranià el 21 de decembre de 1919, iniciant este noves hostilitats contra els ucranians independentistes els qui havien perdut el respal militar dels Imperis Centrals vençuts. Finalment, l'Eixèrcit Rojo va terminar controlant la majoria del territori ucranià despuix de la Pau de Riga soviètica-polaca. El 30 de decembre de 1922, per mig de la firma del Tractat de Creació de la URSS, la RSS d'Ucrània, junt en la RSFS de Rússia, RSS de Bielorússia i RSFS de Transcaucasia, es va convertir en un dels membres fundadors de l'Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.

Periodo de entreguerras 1922–1939

Bandera de la RSS d'Ucrània (prohibida per la llei de descomunización en Ucrània de 2015)

El programa d'ucranianización tenia com a objectiu fomentar l'identitat ètnica ucraniana entre la població d'Ucrània. Este cartell de reclutament de 1921 utilisa l'ortografia ucraniana per a transmetre este mensage: «Fill, vares agarrar a l'escola de comandants rojos i la defensa de l'Ucrània soviètica estarà assegurada».

La revolució que va dur al poder al partit socialiste va devastar Ucrània, deixant més d'1.5 millons de morts i centenars de mills sense llar. Ademés, l'Ucrània soviètica va patir la hambruna de 1921. Veent la societat exhausta, el govern soviètic va seguir sent molt flexible durant la década de 1920. Aixina, la cultura nacional i l'idioma ucranià varen gojar d'una renaixença, ya que la «ucranización» es va convertir en una aplicació local de la política soviètica de la korenización (lliteralment «indigenización»). Els bolcheviques també es varen comprometre a prestar atenció a la salut, educació i seguritat social en múltiples beneficis, aixina com al dret al treball i a la vivenda. Els drets de la dòna es varen incrementar considerablement a través de noves lleis que pretenien eliminar les desigualtats socials. La majoria d'estes polítiques varen ser suprimides bruscament al començament de la década de 1930, en acabant de que Iósif Stalin consolidara gradualment el seu poder per a convertir-se en el líder del Partit Comuniste de la URSS i en el dictador de facto de l'Unió Soviètica.

L'idea nacional ucraniana va perdurar durant els anys de entreguerras i inclús es va estendre a un gran territori en una població tradicionalment mixta en l'est i el sur que va passar a formar part de la república soviètica d'Ucrània. En eixos anys, es varen reservar vàries unitats territorials nacionals per a grups ètnics no ucranians. Ademés d'una república autònoma en l'oest per al poble moldavo d'Ucrània, existien en eixe periodo varis raiones nacionals, que incloïen huit russos, sèt alemans, quatre grecs, quatre búlgars, tres judeus i un de polac.

El sistema educatiu basat en l'idioma ucranià, que es va desenrollar ràpidament, va elevar dràsticament l'alfabetisació de la població rural de parla ucraniana. Simultàneament, els ucranians ètnics recent alfabetizados varen emigrar a les ciutats, que ràpidament es ucranizaron en gran mida, tant en població com en educació. Igualment expansiu va ser un aument en les publicacions en idioma ucranià i l'emergència general de la vida cultural ucraniana.

Al mateix temps, es va encorajar contínuament l'us de l'ucranià en el lloc de treball i en els assunts governamentals, ya que es va implementar el reclutament de quadros indígenes com a part de les polítiques de korenización. Si ben inicialment, l'aparat del partit i del govern era majoritàriament de parla russa, a fins de la década de 1920, els ucranians ètnics componien més de la mitat dels membres del Partit Comunista de la RSS d'Ucrània, el número es va enfortir en l'adheriment del Partit Ucranià Socialiste-Revolucionari Borotbista, un antic partit comuniste independentiste i no bolchevique.

A pesar de la campanya antirreligiosa en curs en tota l'Unió Soviètica, es va crear l'iglésia ortodoxa nacional ucraniana, cridada Iglésia ortodoxa autocéfala ucraniana (UAOC). El govern bolchevique inicialment va vore l'iglésia nacional com una ferramenta en el seu objectiu de reprimir a l'Iglésia Ortodoxa Russa, sempre vista en gran sospita per part del règim, per ser la pedra angular del Imperi rus prerrevolucionario i la forta oposició inicial que va tindre cap al canvi de règim. Per lo tant, el govern va tolerar la nova iglésia nacional ucraniana durant algun temps i l'UAOC va guanyar molts seguidors entre l'campesinado ucranià.

El canvi en les polítiques econòmiques soviètiques cap a l'industrialisació accelerada va estar marcat per l'introducció en 1928 del primer Pla Quinquenal d'Iósif Stalin. L'industrialisació va provocar una transformació econòmica i social espectacular en l'Ucrània tradicionalment agrícola. En les primeres fases, la producció industrial d'Ucrània es cuadruplicó i la república va experimentar un desenroll industrial récort. L'afluència massiva de la població rural als centres industrials va aumentar la població urbana del 19 % al 34 %.

Colectivización soviètica

Artícul principal → Colectivización en l'Unió Soviètica.

Archiu:DneproG caps block 37 .jpg

Una foto de 1934 de l'Estació Hidroelèctrica Dniéper, un pes pesat de l'industrialisació soviètica en Ucrània.

Víctimes del Holodomor en la ciutat de Járkov, 1933.

No obstant, l'industrialisació va tindre un alt cost per a l'campesinado, demogràficament la columna vertebral de la nació ucraniana. Per a satisfer la necessitat de l'estat d'aumentar el suministrament d'aliments i finançar l'industrialisació, Stalin va instituir un programa d'colectivización de l'agricultura, que va afectar profundament a Ucrània, a sovint denominada el «graner de la URSS». A fins de la década de 1920 i principis de la de 1930, l'estat va reunir les terres i els animals dels llauradors en granges colectives. Esta política es va aplicar partir de 1929, utilisant tropes regulars i policia secreta per a confiscar terres i materials quan va ser necessari.

Molts varen resistir i es va produir una lluita desesperada de l'campesinado contra les autoritats. Alguns varen sacrificar el seu ganado en lloc d'entregar-ho a les granges colectives. Els llauradors més rics varen ser etiquetats com «kuláks», enemics de l'estat. Decenes de mills varen ser eixecutats i unes cent mil famílies varen ser deportades a Siberia i la RSS de Kazakhstan.

La colectivización forçosa va tindre un efecte devastador en la productivitat agrícola. A pesar d'açò, en 1932 el govern soviètic va aumentar les quotes de producció d'Ucrània en un 44 %, assegurant que no es pogueren complir. La llei soviètica requeria que els membres d'una granja colectiva no reberen gra fins que es compliren les quotes del govern. En molts casos, les autoritats varen exigir nivells tan alts d'adquisicions de les granges colectives que la hambruna es va generalisar.

La hambruna soviètica de 1932-1933, cridada Holodomor en ucranià, es va cobrar fins a dèu millons de vides ucranianes quan el règim de Stalin va eliminar per la força les existències d'aliments dels llauradors per part de la policia secreta de la NKVD. Com en atres llocs, és possible que mai es conega en precisió el número exacte de morts per inanició en Ucrània. Dit açò, els estudis demogràfics més recents sugerixen que més de quatre millons d'ucranians varen perir solament en els primers sis mesos de 1933, sifra que aumenta si s'inclouen també les pèrdues de població de 1931, 1932 i 1934, junt en les dels territoris adjacents habitats principalment per ucranians (pero políticament partix de la República Socialista Federativa Soviètica de Rússia), com el Kubán.

L'Unió Soviètica va suprimir l'informació sobre esta hambruna, i fins a la década de 1980 solament va admetre que va haver algunes dificultats pel sabotage dels kulak i al mal temps. Els no soviètics sostenen que la hambruna va ser un acte de genocidi evitable i delliberat.

Els temps d'industrialisació i colectivización també varen provocar una àmplia campanya contra la «desviació nacionalista», que en Ucrània es va traduir en un assalt a l'èlit política i cultural nacional. La primera ona de porgues entre 1929 i 1934 va apuntar a la generació revolucionària del partit que en Ucrània incloïa a molts partidaris de l'ucranización. La següent ona de porgues polítiques de 1936-1938 va eliminar gran part de la nova generació política que va reemplaçar als que varen perir en la primera ona i va reduir a la mitat la membresía del Partit Comuniste de la RSS d'Ucrània.

El liderage polític ucranià porgat va ser reemplaçat en gran part pel quadro enviat des de Rússia que també va ser «rotado» en gran mida per les porgues de Stalin. Quan es varen detindre les polítiques de ucranización (1931) i es varen reemplaçar per una rusificación massiva, aproximadament quatre quintes parts de l'èlit cultural ucraniana, intelectuals, escritors, artistes i clercs, varen ser «eliminats», eixecutats o encarcerats en la década següent. Els arrests massius de la jerarquia i el clero de l'Iglésia Ortodoxa Autocéfala Ucraniana varen culminar en la liquidació de l'iglésia en 1930.

Segona Guerra Mundial 1939–1945

Soldats soviètics preparen un pont de pontones per a creuar el Dniéper durant la Batalla del Dniéper (1943). El lletrer diu «¡Pren Kiev!».

Archiu:Ruined Kiev in caps block 43 .jpg

Edificis cremats en Kiev durant la Segona Guerra Mundial.

El 23 d'agost de 1939, en Moscou, els ministres de relacions exteriors de l'Unió Soviètica, Viacheslav Mólotov i l'Alemània nazi, Joachim von Ribbentrop, varen firmar un Tractat de no Agressió acompanyat d'un protocol adicional secret sobre la divisió d'Europa de l'Est: el Pacte Ribbentrop-Mólotov. L'1 de setembre, els eixèrcits alemans varen creuar la frontera polaca, França i el Regne Unit varen entrar en la guerra al bando de Polònia; est va ser el començ de la Segona Guerra Mundial. El 17 de setembre, les tropes soviètiques varen creuar la frontera polaca des de l'est. D'acort en el protocol adicional secret, Polònia Occidental es convertia en un àrea d'interés alemà i l'Unió Soviètica recuperava totes les terres del Imperi rus, rebia Galícia i anexionaba Besarabia i el nort de Bucovina.

Despuix de l'invasió soviètica de Polònia en setembre de 1939, les tropes alemanes i soviètiques es varen repartir el territori polac. Per lo tant, Galícia i Volinia en la seua població majoritàriament ucraniana varen tornar a unir-se en el restant d'Ucrània. L'unificació dels territoris ucranians, alcançada per primera volta en la seua història, va anar un acontenyiment decisiu en l'història de la nació. Conforme a un Tractat entre la URSS i la Tercera República Checoslovaca, firmat el 29 de juny de 1945, la regió de la Rutenia subcarpática, era traspassada a la RSS d'Ucrània, convertint-se en l'actual óblast de Zakarpatia. Després, en acabant de que França es rendira a Alemània, Romania va cedir Besarabia i el nort de Bucovina a les demandes soviètiques. La República Socialista Soviètica d'Ucrània va incorporar els districtes nort i sur de Besarabia, el nort de Bucovina i, ademés, la regió d'Hertsa ocupada pels soviètics, pero va cedir la part occidental de la RASS de Moldàvia a la RSS de Moldàvia recent creada. Totes estes conquistes territorials varen ser reconegudes internacionalment pels Tractats de Pau de París de 1947.

El 22 de juny de 1941, format l'Operació Barbarroja per a derrotar a l'Unió Soviètica i guanyar el territori estratègic, els eixèrcits de l'Alemània nazi es varen llançar a l'ofensiva contra les tropes soviètiques a lo llarc de tota la frontera i va formar el Front Oriental. Els batallons de l'eixèrcit sur va ser enviat a Ucrània, el número de tropes i equipament soviètic estava igualat respecte a l'eixèrcit alemà, pero el factor sorpresa va dur a un ràpit i feroç alvanç per part d'Alemània. Els alemans, utilisant les tàctiques de guerra llampada perfeccionades en els països europeus, varen alvançar ràpidament en unitats mecanisades cap a la retaguàrdia de les tropes soviètiques, rodejant eixèrcits sancers. Despuix de trencar la contraofensiva dels tancs soviètics en l'àrea de Lutsk, les tropes alemanes varen estar prop de Kiev en unes poques semanes. En setembre, casi tot el front sudoccidental soviètic, 660 000 soldats, va ser manat a camps de concentració. Despuix d'una defensa de tres mesos en octubre, les tropes alemanes aliades varen capturar Odesa. En novembre va començar el sege de Sebastopol, que va atraure a part de les tropes alemanes cap al Caucas.

Les forces d'ocupació alemanes varen anexar les antigues terres austrohúngaras i varen formar el Comisariado Imperial d'Ucrània en la seua capital en Rivne i governat per Erich Koch. Les terres a l'oest del riu Dniéster varen ser cedides a Romania com Transnistria, el restant del territori d'Ucrània estava baix el control de l'administració militar. Una part dels ucranians i polacs, particularment en l'oest, a on havien experimentat dos anys de dur govern soviètic, inicialment varen considerar als soldats de la Wehrmacht com libertadores. Els soviètics en retirada varen assessinar a mils de presoners. Alguns activistes ucranians del moviment nacional esperaven un impuls per a establir un estat independent d'Ucrània. Inicialment, les polítiques alemanes varen encorajar una miqueta eixes esperances a través de les vagues promeses de la «Gran Ucrània» sobirana, ya que els alemans estaven tractant d'aprofitar els sentiments antisoviéticos, antiucranianos, antipolacos i antijudíos. Es va formar una policia auxiliar ucraniana local, aixina com una divisió de les SS d'Ucrània, la 14.ª Divisió de Granaders Waffen de les SS Galícia (1.ª ucraniana). No obstant, despuix del periodo inicial de tolerància llimitada, les polítiques alemanes pronte varen canviar abruptament i el moviment nacional ucranià va ser brutalment esclafat.

Despuix del fracàs de la Blitzkrieg alemana prop de Moscou en l'hivern de 1941, les tropes soviètiques varen intentar sense èxit una contraofensiva en la primavera de 1942. En juliol de 1942, els alemans varen ocupar el seu últim assentament en l'Unió Soviètica. Despuix de les derrotes en El Alamein i Stalingrado, l'Alemània nazi va perdre al seu principal aliat, Itàlia, i una ventaja militar-tàctica. El 18 de decembre de 1942, les tropes soviètiques varen començar a lliberar els territoris ocupats. En ocupar el nort d'Itàlia i establir la República títaro de Sale, els alemans varen intentar prendre l'iniciativa en el Front Oriental, recuperant Járkov. Pero en agost de 1943, els alemans varen perdre la batalla de Kursk i les tropes aliades varen desembarcar en el sur d'Itàlia. Açò finalment va canviar el rumbo de la guerra i va obrir el camí per a la maquinària militar soviètica cap a Occident.

Kiev va ser reconquistada pel Eixèrcit Rojo soviètic el 6 de novembre de 1943. En maig de 1944, sent Crimea lliberada, les autoritats soviètiques varen portar a terme la deportació forçosa dels tàrtars de Crimea per un supòsit colaboracionisme. A fins d'octubre de 1944, l'últim territori de l'actual Ucrània (prop d'Úzhgorod, llavors partix del Regne d'Hongria) va ser lliberat de tropes alemanes; açò se celebra anualment en Ucrània (el 28 d'octubre) com el «Aniversari de la lliberació d'Ucrània dels nazis». El 7 de maig de 1945, Alemània va capitular i el 8 de maig es va declarar el Dia de la Victòria en Europa. El 2 de setembre de 1945, Japó va capitular i va terminar la Segona Guerra Mundial.

Vore també: Ocupació soviètica de Besarabia i el nort de Bucovina

Batalló de Policia Ostland

Eixecucions de Judeus per unitats mòvils de matança de l'eixèrcit alemà (Einsatzgruppen) prop d'Ivángorod en 1942.

Assessinat de judeus del gueto de Mizoch, per part d'un Einsatzgruppe nazi en octubre de 1942.

El Batalló de Policia Ostland (o Batalló 33) va ser una unitat d'Ordnungspolizei (policia de l'orde) que va servir en la Segona Guerra Mundial baixe el mando de la Schutzstaffel. El batalló, establit en octubre de 1941 va complir funcions punitivas. En octubre de 1941 el batalló va ser enviat a Leópolis (Lwów). En eixe moment, aproximadament la mitat dels habitants de Równe eren judeus. Unes vintitrés mil d'estes persones varen ser dutes a una pinada en Sosenki i massacrades entre el 6 i el 8 de novembre de 1941 per la 1.ª companyia. Es va establir un gueto per als aproximadament cinc mil judeus restants. Es va informar que l'11 de maig de 1942, uns mil judeus varen ser eixecutats en Minsk. El 13 i 14 de juliol de 1942, la població restant del gueto de Rivne, uns cinc mil judeus, va ser enviada en tren a uns 70 quilómetros al nort de Kostópil (Kostópol), a on varen ser assessinats per la 1.ª companyia «Ostland» en un pedrera prop dels boscs, fòra de la ciutat. Posteriorment, el gueto de Rivne va ser liquidat. El 14 de juliol de 1942, el batalló o elements del mateix varen brindar seguritat junt en la Policia auxiliar ucraniana per al transport dels judeus des del gueto de Riga a l'estació central de Riga, utilisant el tren. El 15 de juliol de 1942, atres mil judeus varen ser fusilats en el mateix lloc. El 27 de juny de 1942, uns huit mil judeus varen ser eixecutats prop de la ciutat de Słonim. El 28 de juliol de 1942, uns sis mil judeus varen ser eixecutats en Minsk.

En novembre de 1942, el batalló junt en un regiment d'artilleria i atres tres batallons alemans de l'Ordnungspolizei baixe el mando d'Otto von Oelhafen, varen participar en una operació antipartisana conjunta prop d'Ovruch (Owrucz) en més de cinquanta pobles incendiats i més de mil cinccentes persones eixecutades. En un poble, quaranta persones varen ser cremades vives en venjança per l'assessinat de el SS- Untersturmführer Türnpu(o). En febrer de 1943, el batalló va ser enviat a Reval, Estònia. El 31 de març de 1943, la Legió Estònia tenia 37 oficials, 175 suboficials i 62 soldats rasos en el Batalló de Policia Ostland.

Resistència

En la seua resistència activa a l'Alemània nazi, els ucranians varen constituir una part significativa de l'Eixèrcit Rojo i el seu liderage, aixina com dels moviments clandestins i de resistència. Inicialment, els alemans varen ser rebuts com libertadores per alguns ucranians occidentals, que s'havien unit a l'Unió Soviètica a penes en 1939. No obstant, el brutal règim alemà en els territoris ocupats finalment va convertir als seus partidaris en opositors. Els administradors nazis dels territoris soviètics conquistats varen fer molt poc per a aprofitar la disconformitat de la població ucraniana en el règim estalinista i les seues polítiques econòmiques. En el seu lloc, els nazis varen conservar el sistema de granges colectives, sistemàticament varen portar a terme algunes de les polítiques genocida contra els judeus i varen començar un despoblació sistemàtic d'Ucrània per a preparar-la per a la colonisació alemana.

Encara que la gran majoria dels ucranians varen lluitar junt en l'Eixèrcit Rojo i els partisanos, l'Organisació de Nacionalistes Ucranians va crear una organisació antisoviética en Galícia, l'Eixèrcit Insurgent Ucranià (1942) va combatre a les forces nazis ocupants i varen continuar lluitant contra l'Unió Soviètica inclús anys despuix de la guerra. Utilisant tàctiques de guerra de guerrilles, els insurgents varen assessinar i varen atemorisar a els qui percebien com a representants o aliats de l'Estat soviètic. En la mateixa época, un atre moviment nacionaliste va lluitar junt en els nazis, l'Organisació de Nacionalistes Ucranians.

En total, el número d'ucranians que varen lluitar en les files de l'Eixèrcit soviètic s'estima de 4.5 millons a sèt millons. Els guerrillers partisanos en Ucrània es calculen en número de 47 800, des de l'inici de l'ocupació, fins a mig milló en el seu apogeu en 1944, en aproximadament el 50 % d'ucranians natius. Generalment, les sifres de l'Eixèrcit Insurgent Ucranià no són molt confiables, variant des de quinze mil fins a més de cent mil.

En Ucrània, el moviment de resistència tenia dos corrents: nacionalisme ucranià en l'oest i comunisme soviètic en l'est. L'inteligència alemana Abwehr va utilisar la branca radical de l'OUN, la OUN (b), per al sabotage. En canvi, els nacionalistes esperaven usar als alemans per a restaurar l'estat d'Ucrània, el 30 de juny de 1941, Yaroslav Stetskó va proclamar l'Acta de Restauració de l'Estat d'Ucrània en una reunió general, despuix de la qual ell i Stepán Bandera varen ser deportats al camp de concentració de Sachsenhausen. Fins a la derrota de 1942, la OUN (m) va continuar organisant grups de resistència cap al centre, sur i est d'Ucrània, en Volinia, Tarás Bulba-Borovéts va organisar l'Eixèrcit Revolucionari Ucranià. El 14 d'octubre de 1942, es va formar l'Eixèrcit Insurgent Ucranià, després dirigit per Román Shujévych, en l'objectiu de lluitar contra tant els imperialisme, el comunisme rus i el nacionalsocialismo alemà. L'enfrontament nacional polac-ucranià va conduir a la tragèdia de Volinia en 1943, en la que varen morir fins a noranta mil polacs i trenta mil ucranians. En juliol de 1944, quan més de cent mil soldats estaven en les files de l'Eixèrcit Insurgent Ucranià, es va formar el Consell Suprem de Lliberació Ucranià.

No obstant, alguns ucranians varen resistir l'atac nazi des del principi i immediatament es va estendre pel territori ocupat un moviment partisano. Alguns elements de la clandestinitat nacionalista ucraniana varen formar un Eixèrcit Insurgent Ucranià que va lluitar contra les forces soviètiques i nazis. En algunes regions occidentals d'Ucrània, l'Eixèrcit Insurgent Ucranià va sobreviure clandestinament i va continuar la resistència contra les autoritats soviètiques fins a ben entrada la década de 1950, encara que abdós bandos varen assessinar a molts civils ucranians en este conflicte.

Durant el periodo de març de 1943 a finals de 1944, l'Eixèrcit Insurgent d'Ucrània va cometre vàries massacres de la població civil polaca en Volinia i l'est de Galícia en tots els signes de genocidi (Massacres de polacs en Volinia i l'est de Galícia). El número de morts va ascendir a cent mil, en la seua majoria dònes i chiquets.

Pèrdues

Vínnitsa, juliol de 1941. Uns 2.8 millons de presoners de guerra soviètics varen ser assessinats en sol huit mesos en 1941-1942.

Massacre de polacs en Volinia en 1943.

Segons el Pla General de l'Est, els alemans varen utilisar al màxim els recursos locals, varen explotar a la població com a mà d'obra, els varen deportar a Alemània (2.2 millons d'Ostarbeiters), varen assessinar a comunistes, judeus, gitanos i insurgents; en total a més de 4 millons d'habitants.

Molts civils varen ser víctimes d'atrocitats, treballs forçats i inclús massacres de pobles sancers en represàlia pels atacs contra les forces nazis. Dels onze millons de soldats soviètics estimats que varen caure en la batalla contra els nazis, al voltant del 16 % (1.7 millons) eren d'ètnia ucraniana. Ademés, Ucrània va vore algunes de les batalles més importants de la guerra, començant en el sege de Kiev a on més de 660 000 soldats soviètics varen ser presos captius, en la férrea defensa d'Odesa i el victoriós assalt a l'atre costat del riu Dniéper.

El total de pèrdues infligidas a la població ucraniana durant la guerra s'estimen entre cinc i huit millons, incloent més de mig milló de judeus assessinats pel Einsatzgruppen, en ocasions ajudats per colaboradors locals. De les tropes soviètiques que varen caure davant els nazis, estimades en 8.7 millons, 1.4 millons eren ucranians. Fins a la data, el Dia de la Victòria se celebra com una de les dèu festes cíviques en Ucrània.

En el lloc de Kiev, la ciutat va ser aclamada com una «Ciutat Heròica», per la resistència que varen oferir tant l'Eixèrcit Rojo com la població local. Més de siscents mil soldats soviètics (una quarta part del front occidental) varen morir o varen ser presos com a presoners.

La gran majoria dels combats en la Segona Guerra Mundial varen tindre lloc en el Front Oriental, i l'Alemània nazi va sofrir el 93 % de les seues baixes ací.

Temps de posguerra 1945–1953

Archiu:Operation Wisła. 1947.jpg

Operació Vístula.

Archiu:Uskut.jpg

Poble fantasma, despuix de deportar a tota la seua població, en la que vivien tàrtars de Crimea.

Mentres que la part europea de la Segona Guerra Mundial (la fracció de la qual, contant des de l'invasió per l'Alemània nazi, es denomina en Rússia la Gran Guerra Pàtria) va finalisar maig de 1945, els alemans varen ser expulsats d'Ucrània entre febrer de 1943 i octubre de 1944. La primera tasca de les autoritats soviètiques era restablir el control polític sobre la república que s'havia perdut per complet durant la guerra. Esta va ser una tasca immensa, tenint en conte el repartiment de la població i les pèrdues materials. Durant la Segona Guerra Mundial l'Unió Soviètica va perdre uns onze millons de combatents i al voltant de sèt millons de civils, d'ells, 4.1 millons eren militars ucranians i 1.4 eren civils d'esta república. Ademés, un total de 3.9 millons d'ucranians varen ser evacuats a la RSFS de Rússia durant la guerra, i 2.2 millons d'ucranians varen ser enviats a camps de treballs forçats pels alemans. La devastación material era enorme, Adolf Hitler va ordenar la creació de «una zona de aniquilamiento» en 1943, i açò junt en la política de terra cremada de l'eixèrcit soviètic durant 1941, va deixar a Ucrània en ruïnes. Estes dos polítiques varen conduir a la destrucció de 28 mil llogarets i 714 ciutats. 85 % del centre de la ciutat de Kiev va ser destruït, de la mateixa manera que el 70 % del centre de la segona ciutat més gran d'Ucrània, Járkov. Per açò, dèneu millons de persones es varen quedar sense llar despuix de la guerra. La base industrial de la república, com a tantes atres coses, va ser destruïda. El govern soviètic havia conseguit evacuar a 544 empreses industrials entre juliol i novembre de 1941, pero el ràpit alvanç alemà va dur a la destrucció, total o parcial, de 16 150 empreses, 27 910 000 granges colectives, 1300 estacions de tractors i 872 granges estatals.

La guerra va ampliar el territori de la RSS d'Ucrània anexant a l'oest d'Ucrània territoris de l'est de Polònia durant l'invasió soviètica de Polònia de 1939. Mentres que la guerra va dur a Ucrània una enorme destrucció física, també va dur expansió territorial. La raó d'esta expansió territorial pot explicar-se pel prestigi de l'Unió Soviètica com un dels vencedors de la guerra. La frontera ucraniana es va ampliar a la llínea Curzon, és dir que va anexar l'actual territori oest d'Ucrània, abans controlat per Polònia. Ucrània també es va ampliar cap al sur, prop de la zona d'Izmaíl, anteriorment partix de Romania (despuix de l'ocupació soviètica de Besarabia i el nort de Bucovina). L'acort firmat per l'Unió Soviètica i Checoslovàquia va permetre la transferència de la Transcarpatia a Ucrània. El territori d'Ucrània va créixer 167 054 quilómetros quadrats i l'aument de la seua població s'estima en onze1 millons.

Despuix de la Segona Guerra Mundial es varen realisar algunes esmenes a la Constitució de la RSS d'Ucrània, lo que li va permetre actuar en major autonomia dins del dret internacional en alguns casos i, en certa mida, seguir formant part de l'Unió Soviètica al mateix temps. En particular, les modificacions varen permetre a la RSS d'Ucrània convertir-se en un dels membres fundadors de les Nacions Unides, junt en l'Unió Soviètica i la RSS de Bielorússia. Açò va ser part d'un acort en Estats Units per a garantisar un grau d'equilibri en l'Assamblea General, la qual, segons la URSS, estava desequilibrada a favor del Bloc Occidental. En la seua calitat de membre de la ONU, la RSS d'Ucrània va ser un membre electe del Consell de Seguritat de les Nacions Unides en els periodos 1948‑1949 i 1984‑1985.

Jrushchov: 1953–1964

Quan Stalin va morir el 5 de març de 1953, va prendre el poder un govern colectiu encapçalat per Nikita Jruschov, Gueorgui Malenkov, Viacheslav Mólotov i Lavrenti Beria, els qui varen començar un procés de desestalinización. El canvi comença quan, en 1953, se'ls permet als funcionaris criticar la política de rusificación i, en particular, la de rusificación d'Ucrània. Alekséi Kyrychenko el 4 de juny de 1953, va succeir a Leonid Mélnikov, com a primer secretari del Partit Comunista de la RSS d'Ucrània, lo que va ser important ya que va ser el primer ucranià ètnic en aplegar al càrrec des dels anys 1920.

Desgel de Jrushchov

El «desgel», la política de lliberalisació delliberada, es va caracterisar per quatre punts: 1. amnistia per a tots els condenats per crim d'Estat durant la guerra o els anys immediats de la posguerra, 2. amnistia per un terç dels condenats per crim d'Estat durant el govern de Stalin, 3. l'establiment de la primera missió d'Ucrània davant les Nacions Unides en 1958 i 4. l'aument constant dels ucranians en ranc en el Partit i en el Govern de la RSS d'Ucrània. La majoria dels càrrecs de poder i tres quartes parts dels oficials d'estat varen ser ucranians ètnics.

1964-1985

Vore també: ¿Internacionalismo o rusificación?

Archiu:Українськомовні1959—2001.gif

En el periodo soviètic de la posguerra, la rusificación dels ucranians ètnics, aixina com l'immigració d'un gran número de russos ètnics, varen canviar significativament la composició etnolingüística de la població d'Ucrània. Este canvi va ser especialment notable en Donbás, a on els parlants d'ucranià es varen convertir, de fet, en una minoria.

Jruschov va ser depost pel Comité Central i el ple del Politburó en octubre de 1964 i va ser succeït per un atre liderage colectiu, dirigit per Leonid Brézhnev - naixcut en Ucrània en una família d'obrers russos - com a Primer Secretari del PCUS i Alekséi Kosyguin com a President del Consell de Ministres. L'época de Brézhnev estarà marcada per l'estancament social i econòmic, un periodo conegut com l'estancament brezhneviano. El nou règim va introduir la política de Floració, Reunió i Fusió. Polítiques orientades a unir les distintes nacionalitats soviètiques en una sola, per mig de la fusió dels millors elements de cada una. Esta política va resultar ser, una nova forma de la política de rusificación. L'unificació de les nacionalitats soviètiques es portaria a terme, d'acort en Vladímir Lenin, quan l'Unió Soviètica aplegara a l'etapa final del comunisme, també l'última etapa del desenroll humà. Alguns funcionaris soviètics de tota l'Unió demanaven l'abolició de les «repúbliques soviètiques» i l'establiment d'una única nació. En lloc d'introduir el concepte ideològic de la nació soviètica, Brézhnev en el 24.º Congrés del Partit va parlar de «una nova comunitat històrica del poble — el poble soviètic», i va introduir el concepte ideològic del socialisme desenrollat, que va pospondre el comunisme. Quan Brézhnev va morir en 1982, va ser succeït per Yuri Andrópov, que va morir pronte despuix de prendre el poder. Andrópov va ser substituït per Konstantín Chernenko, qui va governar durant no més de 13 mesos. Chernenko va ser succeït per Mijaíl Gorbachov en 1985.

Gorbachov i l'independència 1985-1991

Archiu:Kharkov 1981 Kassy kinoteatra Ukraina.jpg

Persones soviètiques d'edats mixtes fent coa per a un cine de Járkov en 1981.

Les polítiques de la perestroika i la glásnost promogudes per Mijaíl Gorbachov no varen aplegar a Ucrània tan ràpit, com a atres repúbliques soviètiques, per l'oposició de Volodímir Scherbitski, un comuniste conservador nomenat per Leonid Brézhnev com a Primer Secretari del Partit Comuniste de la RSS d'Ucrània. En 1989, Scherbitski va ser forçat a renunciar al seu càrrec per Gorbachov. l'accident de Chernóbil de 1986, les polítiques de rusificación i l'estancament social i econòmic va dur a varis ucranians a opondre's a la dominació soviètica. La política de Gorbachov de la perestroika no va ser aplicada en la pràctica, el 95 % de l'indústria i l'agricultura encara era propietat de l'Estat en 1990. La proposta d'una reforma, que a la seua volta no es va poder complir, es va convertir en un factor d'oposició al règim soviètic. La política de glásnost, que va posar fi a la censura de l'Estat, va dur a la diàspora ucraniana a contactar en els seus compatriotes en Ucrània, a la revitalisació de les pràctiques religioses per mig de la destrucció del monopoli de l'Iglésia ortodoxa russa i a la creació de fullets, revistes i periòdics independents.

Despuix del intent de colp d'Estat en l'Unió Soviètica, el 24 d'agost de 1991, el parlament ucranià va aprovar l'Acta de Declaració d'Independència d'Ucrània. En decembre, va tindre lloc el referèndum d'independència, el resultat de la qual va ser una sorpresa, ya que la majoria de les óblasts varen votar a favor de l'independència. El 52 % de la població de Crimea, que havia segut un territori de Rússia des de 1783, va votar per l'independència. Més del 80 % de la població de l'est d'Ucrània va votar a favor de l'independència, nou de cada dèu ciutadans de la RSS d'Ucrània va votar a favor de l'independència. L'independència d'Ucrània de l'Unió Soviètica va ser reconeguda casi de colp i repent per la comunitat internacional. Va ser la primera volta en el XX que l'independència d'Ucrània s'havia intentat sense cap intervenció estrangera o guerra civil. En les eleccions presidencials d'Ucrània de 1991 el 62 % dels ucranians varen votar per Leonid Kravchuk.

Política

De la mateixa manera que en les demés repúbliques de l'Unió Soviètica, Ucrània tenia un govern en el marc d'una república socialista de partit únic governada per la branca regional del Partit Comuniste de l'Unió Soviètica coneguda com Partit Comuniste de la República Socialista Soviètica d'Ucrània, dirigida per un Primer Secretari, i que tenia una important presència en tots els òrguens de govern, política i societat. El poder llegislatiu consistia en el Sóviet Suprem, el qual era el parlament unicameral de la república en sèu en l'edifici del Sóviet Suprem en Kiev, que establia les lleis locals i designava tant a la seua presídium com a les autoritats eixecutives. L'orgue eixecutiu era el Consell de Ministres, dirigit per un president, el qual era la màxima institució administrativa de la república, i responsable de les funcions governamentals.

Subdivisió administrativa

La RSS d'Ucrània estava dividida en 25 óblast (províncies) com es mostra en la taula següent (senyes de l'1 de giner de 1976, font: ^{[enllaç trencat]}).

Repúbliques autònomes

Nom	Capital	Superfície (mills de km²)	Població (mills de hab.)
RASS de Crimea	Simferópol

Nom	Capital	Superfície (mils de km²)	Població (mils de hab.)
Repúbliques autònomes desaparegudes abans de la dissolució de la URSS
RASS de Moldàvia (1924-1940)	Tiráspol

Óblasts

Nom	Capital	Superfície (mils de km²)	Població (mils de hab.)
Óblast de Crimea	Simferópol	27,0	2.062
Óblast de Cherníhiv	Cherníhiv	31,9	1.515
Óblast de Cherkasy	Cherkasy	20,9	1.554
Óblast de Chernivtsi	Chernivtsi	8,1	880
Óblast de Dnipropetrovsk	Dnipropetrovsk	31,9	3.570
Óblast de Donetsk	Donetsk	26,5	5.140
Óblast de Ivano-Frankivsk	Ivano-Frankivsk	13,9	1.311
Óblast de Járkov	Járkov	31,4	2.976
Óblast de Jerson	Jersón	28,5	1.113
Óblast de Jmelnitski	Jmelnitski	20,6	1.577
Óblast de Kiev	Kiev	28,9	3.888
Óblast de Kirovogrado	Kirovogrado	24,6	1.261
Óblast de Lvov	Leópolis	21,8	2.517
Óblast de Nikoláyev	Nikoláyev	24,6	1.215
Óblast de Odesa	Odesa	33,3	2.543
Óblast de Poltava	Poltava	28,8	1.733
Óblast de Rivne	Rivne	20,1	1.095
Óblast de Sumy	Sumy	23,8	1.435
Óblast de Ternópil	Ternópil	13,8	1.173
Óblast de Vínnitsa	Vínnitsa	26,5	2.073
Óblast de Volinia	Lutsk	20,2	1.011
Óblast de Voroshílovgrado	Voroshílovgrado	26,7	2.819
Óblast de Zakarpatia	Uzhgorod	12,8	1.134
Óblast de Zaporiyia	Zaporiyia	27,2	1.894
Óblast de Zhitómir	Zhitómir	29,9	1.585

Nom	Capital	Superfície (mils de km²)	Població (mils de hab.)
Óblasts desapareguts abans de la dissolució de la URSS
Óblast de Drogóbich (1939-1959)	Drogóbich	9,6	853
Óblast de Izmaíl (1940-1954)	Izmaíl	12,4

Óblasts autònoms

Nom	Capital	Superfície (mils de km²)	Població (mils de hab.)
Óblasts desapareguts abans de la dissolució de la URSS
Óblast Autònom Polac de Marchlewszczyzna (1926-1935)	Marjlevsk
Óblast Autònom de Moldàvia (1924)	Tiráspol

Economia

La RSS d'Ucrània era la segona economia més forta de tota l'Unió Soviètica solament per darrere de Rússia, durant el periodo soviètic els productes metalúrgics, l'indústria química i l'ingenieria mecànica es varen produir en grans volums com també va aumentar l'electricitat i les exportacions agrícoles del país.

Durant els anys de posguerra, la productivitat industrial d'Ucrània va duplicar el seu nivell anterior a la guerra. En 1945, la producció industrial va totalisar solament el 26 % del nivell de 1940. L'Unió Soviètica va introduir el Quart Pla Quinquenal en 1946. El Quart Pla Quinquenal demostraria ser un èxit notable i pot comparar-se en les «maravelles d'Alemània Occidental i la reconstrucció japonesa», pero sense capital estranger; la reconstrucció soviètica és històricament un guany impressionant. En 1950, la producció industrial bruta ya havia superat els nivells de 1940. Si ben el règim soviètic encara emfatisava l'indústria pesada sobre l'indústria llaugera, el sector de l'indústria llaugera també va créixer. L'aument de l'inversió de capital i l'expansió de la mà d'obra també varen beneficiar la recuperació econòmica d'Ucrània. En els anys previs a la guerra, el 15.9 per cent del presupost soviètic va ser a Ucrània, en 1950, durant el Quart Pla Quinquenal, açò havia aumentat al 19.3 per cent. La força laboral havia aumentat d'1.2 millons en 1945 a 2.9 millons en 1955; un aument del 33.2 per cent sobre el nivell de 1940. El resultat d'este notable creiximent va ser que en 1955 Ucrània produïa 2.2 voltes més que en 1940, i la república s'havia convertit en un dels principals productors de certs productes bàsics en Europa. Ucrània era el major productor per càpita d'Europa d'arrabio i sucre, i el segon major productor per càpita d'acer i mineral de ferro, i era el tercer major productor per càpita de carbó d'Europa.

Archiu:Chernobyl nuclear plant.jpg

La Central nuclear de Chernóbil

Des de 1965 fins a la dissolució de l'Unió Soviètica en 1991, el creiximent industrial en Ucrània va disminuir, i en la década de 1970 va començar a estancar-se. El decliu econòmic significatiu no es va fer evident abans de la década de 1970. Durant el Quint Pla Quinquenal (1951-1955), el desenroll industrial en Ucrània va créixer un 13.5 %, mentres que durant l'Undècim pla quinquenal (1981–1985) l'indústria va créixer en un relativament modest 3.5 %. El creiximent de dos dígits vist en totes les branques de l'economia en els anys de la posguerra havia desaparegut en la década de 1980, reemplaçat per complet per sifres de baix creiximent. Un problema continu a lo llarc de l'existència de la república va ser l'émfasis dels planificadores en l'indústria pesada sobre els bens de consum en l'Unió Soviètica.

Els anys de la posguerra varen dur a un aument en consum d'energia. Entre 1956 i 1972, per a satisfer esta creixent demanda, el govern va construir cinc depòsits d'aigua a lo llarc del riu Dniéper. Ademés de millorar el transport d'aigua soviètic-ucranià, els embassaments es varen convertir en llocs per a noves centrals elèctriques, i l'energia hidroelèctrica va florir en Ucrània en conseqüència. l'indústria del gas natural també va florir i Ucrània es va convertir en el lloc de la primera producció de gas de la posguerra en l'Unió Soviètica.; en la década de 1960, el camp de gas més gran d'Ucrània produïa el 30 per cent de la producció total de gas de la URSS. El govern no va poder satisfer la demanda cada volta major de consum d'energia de la població, pero en la década de 1970, el govern soviètic havia concebut un programa intensiu d'energia nuclear. Segons l'Undècim Pla Quinquenal, el govern soviètic construiria huit plantes d'energia nuclear en Ucrània per a 1989. Com a resultat d'estos esforços, Ucrània es diversificó molt en el consum d'energia.

Transport

Archiu:00 139g Kiev, Obuszug.jpg

Trolebús ucranià en 1986

En 1966, en Kiev s'inauguraria el primer trolebús inventat per Vladimir Veklich i el 30 de decembre de 1978 s'inauguraria també en Kiev la primera llínea de tramvia d'alta velocitat.

En Ucrània els principals mijos de transports eren els ferrocarrils i els trolebús, també en Kiev, Krivói Rog i Járkov hi havia un metro.

Els trobeluses varen funcionar en 42 ciutats en la RSS d'Ucrània.

Indústria

L'indústria ucraniana va tindre les seues bases en l'indústria mecànica, la metalúrgica, els combustibles i l'indústria alimentícia.

La RSS d'Ucrània va representar el 17.2 % de l'electricitat de tota l'Unió Soviètica. En 1990, el 66.7 % de l'electricitat era donada per les centrals tèrmiques, el 24.8 % de l'energia nuclear i el 8.5 % de l'energia hidroelèctrica.

En la producció de combustible en Ucrània era en total un 6.1 % i l'1/3 del presupost del Partit Comuniste de la República Socialista Soviètica d'Ucrània estava centrada en ella. Un 76.7 % estava conformada en carbó, un 18.7 % en gas natural i un 3.8 % d'oli.

Els recursos minerals ucranians també varen ser molt importants en l'indústria ucraniana sent esta els seus principals recursos el ferro (sent Ucrània una de les regions més importants per a la seua extracció), el manganeso, el mercuri, el plom, el zinc, el titani, el cobalt i l'alumini.

Les plantes d'extracció de sofre, la sal de roca, el fòsfor, la sal de potasa, el grafit i la fosforitas varen ser molt importants per a l'indústria química. Els recursos de montanya com la tiza, l'argila, el marbre, l'algeps i l'àmbar era importants per als materials de construcció soviètics.

La metalúrgica va ser una de les més importants de l'Unió Soviètica. L'ingenieria va ser la més important en l'indústria d'Ucrània, i representava el 30.5 % del PIB ucranià, el més important centre ingenier era Járkov i en a on l'indústria es va centrar en la creació de tractors, transport, minera, la construcció naval i l'ingenieria agrícola.

L'indústria química incloïa la producció de fertilisants, àcit sulfúric, soda, fibres químiques, colorants, caucho i el carbonat de sodi. La participació d'Ucrània en l'Unió Soviètica en l'indústria ingeniera era del 15.5 %.

L'indústria alimentícia d'Ucrània era la segona més important de tota l'Unió Soviètica; va representar el 61.9 % de la sucre, del 32.8 % de l'oli animal, el 21.9 % de la carn, el 25 % d'aliments enlatados, el 22.1 % de cervesa i el 19.2 % de productes làcteus.

Agricultura

L'agricultura representava el 45 % de el PIB d'Ucrània. Els principals productes agrícoles eren els cereals, el blat, l'ordi, la remolacha azucarera, tabac i la soja.

El cultiu d'hortalices es va centrar especialment al voltant de les ciutats grans i àrees industrials en a on es cultivaven tomates, repollo, cebes, carlotes, remolaches, rave, jolivert i albargines.

La ganaderia tenia la seua branca més important en la crío d'animals en a on es produïa el 44 % de la carn i el 71 % de la llet en el país. La crío d'ovelles, cabres i vacuns eren els animals més importants en la ganaderia ucraniana.

Vore també

• Guerra d'independència d'Ucrània
• Tractat de Brest-Litovsk (Ucrània)
• La Rada Central Ucraniana
• Hetmanato (1918)
• República Popular Ucraniana
• República Popular Ucraniana dels Sóviets
• República Soviètica d'Ucrània
• Guerra ucranià-soviètica
• Guerra polac-soviètica