Anar al contingut

Hetmanato (1918)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Atalls
Estat ucranià

Artícul bo El Estat Ucranià (en ucranià: Українська Держава; romanización: ukrayins'ka derzhava) o II Hetmanato va ser el nom de l'Estat ucranià durant huit mesos de 1918. Establit per mig d'un colp d'Estat que va contar en el respal de les Potències Centrals el 29 de abril de 1918, va posar fi al govern de la Rada Central i va substituir a la República Popular Ucraniana, que va quedar abolida. El poder polític, tutelat per les potencies ocupants, va quedar concentrat en el hetman Pavló Skoropadski, que va gojar de poders dictatorials. Va desaparéixer el 14 de decembre del mateix any en la restauració de la república popular pel nou directori.

Degut a que la Rada Central s'havia demostrat incapaç d'impondre l'orde i posar fi a la condició caòtica en que es trobava Ucrània en la primavera de 1918, ràpidament va perdre la confiança de la classes socials més favorides.[1] Igualment, varen deixar de confiar en els Imperis Centrals.[2] El principal interés d'estos residia en l'obtenció d'aliments,[3] que la Rada es va mostrar incapaç d'entregar en les cantitats esperades.[4] El derrocament de la Rada i la creació del Hetmanato va ser frut de l'incapacitat alemana per a conseguir d'una atra manera l'explotació del país.[5] Si ben abdós Governs varen dependre del respal alemà, la Rada va ser més independent i popular que el seu successor, encara que menys eficaç en l'administració del territori.[6]

En la pràctica Estat satèlit d'Alemània,[7] va servir per a l'explotació parcial dels recursos agrícoles ucranians en benefici dels Imperis Centrals.[8] Les requisiciones del nou Govern i dels seus aliats soliviantaron als llauradors i varen produir amplis tumults que varen causar a lo manco dèneu mil morts als ocupants entre la primavera i l'estiu i els varen privar temporalment del control de regions sanceres.[9] Incapaç de satisfer les ànsies populars de reformes socioeconòmiques i les nacionalistes de la intelectualidad, Skoropadski va impondre el regrés a l'orde prerrevolucionario.[10]

No va conseguir ampliar els seus respals o les seues forces armades lo suficient com per a mantindre's en el poder despuix de la retirada dels Imperis Centrals a finals de 1918.[11] En decembre de 1918, els nacionalistes d'esquerra que havien controlat la Rada ho varen derrocar i varen restaurar la República Popular en forma de Directori de la República Popular Ucraniana.[11]

Proclamació del nou règim

[editar | editar còdic]
Archiu:Грамота ко всему украинскому народу 29 апреля 1918.jpg
Proclama de Skoropadski del 29 d'abril de 1918. Eixe dia es va anunciar l'abolició de la República Popular Ucraniana i l'establiment d'un nou Estat ucranià en ell com hetman en poders dictatorials.

Degut a que la Rada Central s'havia demostrat incapaç d'impondre l'orde i posar fi a la condició caòtica en que es trobava Ucrània en la primavera de 1918, l'Administració ràpidament va perdre la confiança de la classes socials més favorides entre les que es contaven els terratinents,[12] els empresaris, els llauradors més acomodats, els industrials i els alts funcionaris —al voltant d'un 20 % de la població—.[1] Igualment, varen deixar de confiar en la República Popular Ucraniana l'Imperi alemà i l'austrohúngaro que, en virtut del Tractat de Brest-Litovsk d'Ucrània, mantenien representació política i militar en territori ucranià.[2] El principal interés dels imperis pel país residia en l'obtenció d'aliments,[3] que la Rada es va mostrar incapaç d'entregar en les cantitats esperades.[4]


En estes condicions, en abril de 1918, els terratinents ucranians varen organisar un colp d'Estat per a substituir la Rada per un Govern conservador presidit pel general Pavló Skoropadski, un dels majors terratinents de la regió.[3] Els preparatius independents del militar varen donar pas pronte a una estreta colaboració en les autoritats dels ocupants, que desijaven desfer-se de la Rada.[13][3] Els plans els varen idear els representants alemans, en la aquiescencia passiva dels austrohúngaros.[14] Skoropadski era un militar d'idees polítiques conservadores que,[15][16] acabada la Primera Guerra Mundial, havia segut el comandant del primer cos d'eixèrcit del eixèrcit rus que s'hi havia «ucranizado»[15] despuix de la pau en els alemans i va passar a ser després l'atamán dels[17] «cosacos lliures».[18][3] El colp es va efectuar per mig d'una proclamació en el Congrés de la Lliga de Terratinents —que havia reunit en Kiev a uns sis mil cinccents delegats— que va exigir la cessació de qualsevol experiment de tipo social i va elegir a Skoropadski com hetman.[19][20][3][16][nota 1]

Archiu:Voyaky unr2.jpg
Fusileros de Sich. La seua oposició a la dissolució de la Rada i la pren del poder per Pavló Skoropadski a finals d'abril de 1918 va resultar infructuosa.

Els Fusileros de Sich es varen opondre al colp,[12] pero varen ser dissolts una volta que els confabulados varen triumfar i varen prendre el control de la capital.[22] L'escassa resistència de la Rada va fer innecessària l'intervenció alemana en el colp, a pesar de la disposició per a recolzar a Skoropadski si haguera resultat necessari.[20]

El colp, aprovat per les màximes autoritats civils i militars alemanes, va produir satisfacció entre l'alt mando del front ucranià i consol entre els representants diplomàtics.[23] El canvi de Govern va aumentar l'influència alemana en la política ucraniana, en especial la dels militars.[14] El reconeiximent oficial de Skoropadski, no obstant, es va otorgar tardíamente el 2 de juny.[24] La República Popular Ucraniana va donar pas a l'Estat Ucranià (Ukrainska Derzhava),[3] també conegut com Hetmanato o Atamanato.[25]

Obra de govern

[editar | editar còdic]

Primeres mides governamentals

[editar | editar còdic]

Skoropadski va abolir la Rada, les seues lleis i les seues reformes.[26] Una de les primeres mides del seu Govern va ser la restauració de la propietat privada[3] i de l'economia de mercat.[27] En paraules de les Garanties per a tot el poble ucranià:[28]

El dret a la propietat privada com un fonament de la cultura i la civilisació serà totalment restaurada, i totes les disposicions del anterior govern ucranià, aixina com del Govern Provisional Rus queden derogades..... i en el camp financer i econòmic es restablix la llibertat de comerç, empresa privada i iniciativa....


Es varen prohibir les folgues i es va restaurar la censura.[26] Skoropadski va instaurar en la pràctica una dictadura.[3] El mateix dia del seu nomenament com hetman pel congrés de terratinents i despuix d'haver abolit la Rada, la Menuda Rada i haver despedit als ministres, va prometre la redacció d'una nova llei electoral per a elegir a les noves Corts ucranianes.[28][27] Fins que estes es reuniren, va decretar la creació d'un Govern provisional en forma de dictadura en la que concentrava tot el poder governamental en les seues mans.[29][21][3] Com hetman, tindria la potestat de nomenar i despedir als ministres, dirigir la política exterior, vetar qualsevol llei i manar les forces armades.[30][3] Podia aprovar lleis i era ademés la més alta autoritat judicial del país.[3] Es va proclamar la llibertat d'expressió i de reunió «dins del marc de la llei», i la de cult, encara que es va proclamar el cristianisme ortodox com a principal religió de l'Estat.[30] El 3 de juliol, es va aprovar la llei de ciutadania, basada en la residència i no en l'idioma de la persona, a diferència de les propostes de la Rada; tot aquell que residira en el territori del Hetmanato rebia la ciutadania a menos que renunciara explícitament a ella.[31]

Formació del Govern i restauració de l'administració

[editar | editar còdic]
Archiu:Skoropadsky caps block 1 1.jpg
Skoropadski rodejat pels seus oficials. Junt a ell, en barba blanca, el primer ministre Fiódor Lizogub.

Al començ, Skoropadski va tindre dificultats per a formar un nou Consell de Ministres pel rebuig[26][3] dels socialistes, inclús dels més moderats,[32] a participar en el gabinet sense impondre condicions que el hetman i els alemans refusaven acceptar.[33][27] Els alemans varen deixar clara la seua oposició a la tornada al gabinet del principal partit ucranià, el dels socialrevolucionarios.[24] Finalment, Skoropadski va conseguir formar[32] un Govern encapçalat per un terratinent,[34] sense participació socialista, en gran número de kadetes[35] —sèt, decidits a abandonar temporalment la seua aversió a Alemània per a esclafar als bolcheviques en el seu respal—[36] i fonamentalment prorruso[16] i hostil al nacionalisme ucranià.[37] Escàs en figures nacionalistes, contava, empero, en hàbils administradors.[34] Els alemans varen reconéixer en la pràctica al nou Govern casi de colp i repent.[32][38]

La tornada al poder de l'antiga elite prerrevolucionaria entre la que es contaven els funcionaris zarista i els terratinents ademés dels oficials de l'Eixèrcit o els industrials, va facilitar la restauració de l'Administració, que va guanyar en eficàcia.[26][34] Els ministeris varen tornar a funcionar gràcies al regrés dels veterans burócratas i l'administració local i provincial va quedar en mans de terratinents i funcionaris zarista, nomenats comissaris del nou Govern.[26][34] Es va crear aixina mateix un cos de policia, que va atraure a numerosos antics oficials zarista a les seues files.[34]

Skoropadski va tractar de substituir el concepte cultural d'Ucrània dels nacionalistes per un territorial: no era ucranià el que coneixia l'idioma, sino el que residia en el territori de l'Estat i li era lleal.[26] Esta innovació, no obstant, va ser rebuda con frialdad pels nacionalistes, que jujaven al hetman i els seus partidaris mers nacionalistes russos i reaccionaris monàrquics.[26]


Dels diversos Governs que varen controlar el territori entre 1917 i 1920, el hetmanato va ser el que va alcançar major èxit en la seua política exterior —establint relacions diplomàtics en distints països—, cultural i educativa.[39][34] Va fundar cent cinquanta institucions d'ensenyança secundària en ucranià i dos universitats i va ampliar els estudis ucranians —llengua, lliteratura i història— en les tres ya existents.[39][34] Va crear ademés una acadèmia de ciències i una atra de belles arts, una biblioteca nacional, uns archius estatals i atres institucions culturals, que varen sobreviure al seu mandat.[39][34]

Càrrec
'ORD' Govern
30-4-4-5
2.º Govern
4-5-24-10
'ORD' Govern
25-10-14-11
4.º Govern
14-11-14-12
Primer ministre Nikolái Vasilenko Fiódor Lizogub Fiódor Lizogub Serguéi Guerbel
Assunts Exteriors Nikolái Vasilenko Dmitro Doroshenko Dmitro Doroshenko Yuri Afanasiev
Defensa x Aleksandr Rogoza Aleksandr Rogoza D. Shchutski
Marina Maksímov x x Andri Pokrovski
Interior Vishnevski Fiódor Lizogub
Kistiakovski 		V. Reinbot Igor Kistiakovski
Finances A. K. Rzhepetski Antin Rzhepetski Antin Rzhepetski Antin Rzhepetski
Comerç S. M. Gutnik S. M. Gutnik Serguéi Mering Serguéi Mering
Treball Y. M. Wagner Y. M. Wagner Maksim Slavinski Volodimir Kosinski
Ferrocarrils
Comunicacions 		V. A. Butenko V. A. Butenko V. A. Butenko V. Liandeberg
Alimentació Yuri Y. Sokolovski Yuri Y. Sokolovski
Serguéi Guerbel 		Serguéi Guerbel G. Glinka
Justícia N. P. Chubinski N. P. Chubinski
A. Romanov 		Andri Viazlov V. Reinbot
Salut Vsevolod Y. Liubinski Vsevolod Y. Liubinski Vsevolod Y. Liubinski Vsevolod Y. Liubinski
Educació x Nikolái Vasilenko Petro Stebnitski Volodimir Naumenko
Agricultura x Vasili Kolokoltsov Volodimir M. Leontovich Serguéi Guerbel
Religió Nikolái Vasilenko Vasili Zenkovski Oleksander Lototski Mijailo Voronovich
Consells de Ministres del Hetmanato segons la Encyclopedia of Ukraine[40] i Milow.[41]

Sumissió als Imperis Centrals

[editar | editar còdic]

El triumfo de Skoropadski va permetre als alemans prendre el control de la política ucraniana i del país,[3] en el que es varen convertir obertament en la potencia ocupant, despreciant l'autoritat del Govern.[42] Els nomenaments de Skoropadski devien ser aprovats pels alemans.[32][27] El mateix dia de la formació del gabinet, els alemans varen prohibir les folgues i varen impondre la pena de mort a folguistes i saboteadores.[38] El seu objectiu era l'explotació econòmica del país en el seu profit.[34] En el seu informe a Berlín del 19 de maig, l'embaixador alemà indicava:[42][43]

Considere necessari sostindre en Ucrània la ficció d'un Estat independent i aliat mentres servixca als nostres interessos (...) Tal actitut està motivada per raons diverses (...) és necessari tindre en conte l'autoritat del Govern ucranià entre la població, que socavaríem si s'evidenciara que és un mer títaro en les nostres mans i que els decrets governamentals servixen exclusivament als nostres interessos.
Archiu:Hetman Skoropadsky and Kaiser Wilhelm. caps block 35
Skoropadski, junt a l'emperador alemà Guillermo II durant la seua visita oficial a Alemània al començament d'autumne de 1918. Esta va mantindre un paper preponderant en la política del hetmanato durant tota la seua existència.

Skoropadski va acceptar mantindre l'independència front a Rússia, assegurar una estreta colaboració política i econòmica en els Imperis Centrals, assumir l'autoritat dels tribunals militars alemans per a casos que els afectaren, dissoldre els comités creats per la Rada per a aplicar la reforma agrària i sometre les seues unitats militars al control de les potències, entre atres condicions.[44] Els principals mandos militars alemans varen recomanar a principis de maig, no obstant, abandonar el reconeiximent de l'independència ucraniana donada l'hostilitat de la població a les tropes i implantar un govern militar d'ocupació.[45] Solament l'oposició dels representants civils va obligar als militars a rebujar l'idea i mantindre el respal al hetmanato.[21]

El paper crucial d'Alemània en Ucrània va perdurar durant tot el periodo del hetmanato.[46] Inclús al començament de novembre, en l'imminent derrota en el conflicte mundial, les autoritats alemanes varen decidir mantindre la seua presència militar en el país, en el consentiment de la Entente, que el hetman va solicitar als vencedors, a lo manco fins a poder ampliar el seu propi Eixèrcit.[46]

Política econòmica

[editar | editar còdic]

El Govern va rebre el decidit respal dels terratinents,[16] que varen aprovar l'ocupació i varen formar expedicions per a recuperar les terres que els havien segut arrebatades.[42] Els plans del hetman per a substituir els latifundis per una classe de mijans propietaris agraris mai varen aplegar a posar-se en pràctica.[47] La ràpida recuperació econòmica del país, basada en la restauració de la propietat de la terra als seus antics amos i en el comerç, va favorir en especial als industrials, comerciants i terratinents i va atraure[34] a gran cantitat de burguesos russos fugits de territori soviètic.[16][48] L'afluència de les antigues classes miges i altes russes va fer que la capital experimentara un florecimiento dels espectàculs, els servicis, l'especulació[49] i la prostitució.[50]


Els alemans no varen impondre noves exigències econòmiques al hetman, sino que es varen llimitar a reclamar que complira els numerosos compromisos adquirits per la Rada.[51] Fonamentalment, el hetmanato va supondre un perfeccionament del sistema d'explotació econòmica que havia començat en el periodo anterior, facilitat pel millor control del sistema financer i de transport del país.[52] Els ocupants varen seguir ademés en les requisiciones forçoses d'aliments i material, a pesar de la resistència llauradora que provocaven.[53][49] Encara que en els primers mesos del hetmanato les entregues d'aliments a les potències varen aumentar considerablement respecte del periodo anterior,[54][55] les mides posteriors aplicades durant l'estiu no varen conseguir incrementar-les.[56] Les potències varen fracassar en els seus intents d'organisar una ret eficaç d'obtenció de suministraments, en part per la seua incapacitat d'entregar a canvi productes manufacturados en cantitat suficient com per a satisfer les necessitats llauradores.[57] Encara que les estimacions sobre la cantitat d'aliments i material que els ocupants varen obtindre del país varien,[nota 2] es creu que varen ser molt inferiors a les expectatives inicials.[54] Els successius plans per a desenrollar econòmicament el país a llarc determini i sometre-ho al mateix temps al control alemà no varen tindre efectes pràctics durant l'ocupació, que va donar prioritat l'explotació econòmica per a aliviar l'escassea d'aliments en Alemània.[59] En la pràctica, el país es va convertir en una colónia de les potencies ocupants.[60]

En setembre, el Govern ucranià va firmar un nou acort econòmic pel que es comprometia a entregar als imperis al voltant d'un terç de la collita de l'any següent.[61]

Forces armades

[editar | editar còdic]

Poc abans d'accedir al poder, Skoropadski havia tingut que acceptar abandonar tota ambició de formar unes forces armades pròpies, per imposició dels Imperis Centrals.[62] Esta renuencia, especialment accentuada en el cas d'Àustria-Hongria, va donar pas a una certa tolerància per part d'Alemània i a una sospita simultànea de les dos potències, que temien que l'atra ajudara al hetman a formar el seu propi Eixèrcit per a aumentar la seua influència en el país.[62] A finals de maig, Viena va enviar a Ucrània a una divisió formada per presoners de guerra, encara que en poc entusiasme per l'escassa confiança en la fidelitat de l'unitat.[62] La postura oficial de les potències, que no varen modificar fins a octubre, va ser, no obstant, la de no permetre la formació d'un Eixèrcit ucranià de tamany significatiu mentres durara l'ocupació.[62]

Archiu:Skoropadsky - 1918 (2).jpg
Skoropadski passant revista a una de les seues divisions. Els recels de les potencies ocupants varen impedir que creara un gran eixèrcit.

Encara que al començament de maig els alemans varen consentir que el hetman formara una chicoteta força, esta concessió va quedar durant un temps paralisada pel temor de que Skoropadski l'utilisara per a atacar Rússia.[63] Al començament de juny, no obstant, es va firmar el primer borrador de cooperació militar ucrano-alemana i durant el més següent es va alcançar un acort sobre la composició de l'Eixèrcit ucranià.[63] Est devia constar de huit cossos d'eixèrcit, quatre divisions i una brigada de cavalleria, una divisió de guàrdies, unitats d'artilleria pesada i una flota aérea.[63] La reorganisació militar va quedar a càrrec del general Ragoza, antic comandant del 4.º Eixèrcit rus.[64] L'Eixèrcit va acollir a mils d'oficials, tant ucranians com a russos.[64] El seu creiximent, no obstant, va ser llent, tant per la falta de fondos per a finançar-ho com per la falta de reclutes.[63] Molts d'estos, ademés, es consideraven escassament lleals al hetman i a les potencies ocupants.[65] Els alemans esperaven aixina mateix poder utilisar als reclutes ucranians en les seues pròpies unitats, lo que tampoc va ajudar a fomentar el seu interés en el ràpit creiximent de l'Eixèrcit ucranià.[63]

La flota provenia de la part de la Flota de la Mar Negra, capturada en Sebastopol en abril durant l'ocupació alemana de Crimea.[66][67][nota 3] Fins a octubre i segons càlculs alemans, en realitat i a pesar dels plans de juliol, les forces al servici de Skoropadski rondaven els quinze mil hòmens.[66]

En la pràctica i a pesar del canvi d'actitut dels Imperis Centrals al començament d'octubre, quan varen decidir tardíamente fomentar el reclutament d'ochenta y cinco mil hòmens, el hetman no va conseguir formar mai unes forces armades lleals.[70] En novembre, l'Eixèrcit contava en entre xixanta i sesenta y cinco mil hòmens, segons fonts ucranianes.[66] Escasses per a enfrontar-se als tumults interns i a les amenaces externes, les seues més de xixanta mil hòmens,[66] estaven, empero, ben organisats i varen servir als seus successors per a enfrontar-se millor als bolcheviques.[47] Pel contrari, quan va aplegar el moment d'enfrontar-se als enemics interns del hetmanato despuix de la retirada dels ocupants, el gros de l'Eixèrcit es va passar als rebels.[66]

Disputes territorials i relacions internacionals

[editar | editar còdic]

L'Estat Ucranià va reclamar per a sí tots els territoris admesos com a tals en el Tractat de Brest-Litovsk (nou antigues províncies imperials: Kiev, Volinia, Podolia, Chernígov, Poltava, Járkov, Jersón, Yekaterinoslav i Táurida —llevat Crimea—, ademés de la regió de Chełm i la partix sur de la Grodno) i el sur de Minsk, Moguiliov, Kursk, Vorónezh i part de les terres dels Cosacos del Dò.[71]


El hetmanato va sostindre diverses reclamacions territorials que no varen conseguir el respal de Berlín.[72] La primera en plantejar-se, encara que no la principal per a Skoropadski, va ser la disputa en Romania per la possessió de Besarabia, que va dur a la ruptura de relacions diplomàtiques i l'imposició d'un embargament comercial en maig.[73] El desig d'estretir les relacions en els Aliats a través de Romania, no obstant, va dur a un paulatí abandó d'estes mides i a un acostament de les dos nacions durant l'estiu.[74] Encara que els ucranians no varen abandonar la seua reclamació sobre el territori disputat, el 26 d'octubre varen firmar un acort comercial en el Govern rumà.[74]

Mentres que les relacions en Bulgària eren excelents, la disputa pel control de la Galícia oriental —en una majoria de població ucraniana pero importants poblacions polaques i una notable minoria judeua— i Chełm agrió les relacions en els austrohúngaros i els polacs.[75] Segons una clàusula secreta del Tractat de Brest-Litovsk, les dos regions devien unir-se a la Bucovina septentrional per a formar una nova unitat del Imperi austrohúngaro.[75] Chełm devia passar a poder d'Ucrània solament quan esta complira les entregues d'aliments promeses als Imperis Centrals.[75] Els austrohúngaros, que desijaven rescindir les concessions realisades en Brest a Kiev, varen conseguir que Skoropadski acceptara anular les disposicions secretes del tractat, en el beneplàcit de Berlín.[76] Viena mai va aplegar a ratificar el tractat de pau en Kiev.[77] Chełm va quedar en mans polaques en novembre, despuix de la rendició alemana.[78]

Kiev també va mantindre disputes territorials en Moscou, que no es varen poder resoldre en les llargues negociacions bilaterals, que els soviètics varen abandonar finalment al començament de novembre.[79] Alemans i austrohúgnaros varen tutelar les conversacions per a assegurar-se que no perjudicaven els seus interessos.[80]

Berlín tampoc va aprovar les ambicions territorials ucranianes en el Dò, Kubán o Crimea.[81] A l'Estat cosaco del Dò, encapçalat pel general i atamán Piotr Krasnov i enfrontat als soviètics, Skoropadski va conseguir enviar-li ajuda militar que va acabar en part en mans de Denikin, a pesar de l'hostilitat entre est i els alemans, dels que provenia el material inclós en l'ajuda del hetman.[82]

L'independència ucraniana va ser reconeguda pels quatre Imperis Centrals, Espanya i els Països Baixos.[83] Atres països —Suïssa,[39] Suècia,[39] Noruega, Itàlia, Grècia, Estònia, Romania o la Rússia soviètica— varen mantindre relacions consulars en el hetmanato.[83] Onze Estats varen establir embaixada en Kiev durant el periodo de govern de Skoropadski.[39]

Relacions en els antibolcheviques russos

[editar | editar còdic]

A pesar de la decisió de les autoritats alemanes de no permetre oficialment la formació de destacaments d'oficials antibolcheviques en territori ucranià, el Hetmanato es va convertir en un refugi[34] per a les forces de dreta russes despuix del derrocament de la Rada en abril.[84] Els alemans i el Govern del hetman varen mantindre relacions en els principals grups de la dreta russa heretats en Kiev —destacats membres del Partit Constitucional Democràtic varen recolzar el seu Govern—[36] i varen tolerar la formació de destacaments d'oficials reclutats d'entre els quarantacinc mil exoficiales zarista presents en el seu territori.[85] A petició del Govern de Moscou, els alemans —que varen alegar al mateix temps desconéixer estes activitats i no poder posar-los fi al no ser Ucrània un territori oficialment ocupat—, varen decidir prohibir formalment el reclutament del Eixèrcit de Voluntaris i atres forces antibolcheviques a finals d'agost, encara que esta decisió no es va aplicar rigorosament, especialment a les forces cosacas.[86] Des d'eixe moment, les autoritats ucranianes i alemanes varen fomentar la marcha al sur dels oficials russos, si be l'actitut alemana cap a l'Eixèrcit de Voluntaris, ideològicament propenc a la Entente, va fluctuar entre el temor a que es tornara massa poderós i l'esperança de poder atraure-ho.[87]

Els alemans varen acabar per finançar a les seues pròpies unitats antibolcheviques, l'Eixèrcit Meridional i l'Eixèrcit Nacional Rus, al mando d'antics oficials zarista.[87] Impopulars i escassos de forces, varen tindre que enfrontar-se a diversos alçament llauradors en Vorónezh i Sarátov, les seues zones d'acció; en novembre de 1918, varen passar a dependre del atamán Piotr Krasnov.[88]

Problemes del hetmanato i oposició

[editar | editar còdic]
Archiu:Малороссийские типы 075.jpg
Llauradors ucranians. La requisición de productes agrícoles pels ocupants va aumentar l'hostilitat del agro ucranià cap als Imperis Centrals i el hetman, que havia tornat les seues facendes als terratinents.

No obstant, la requisa[17] d'aliments i la restitució de la propietat de la terra[89] als terratinents varen provocar l'aument de l'oposició interna.[90][49][26] La repressió militar va resultar contraproduent,[90][49] tant en el camp com en les ciutats, i va complicar l'explotació econòmica del país.[91][53] La crueltat de les bandes formades pels terratinents i l'indiferència del hetman per la sòrt de l'campesinado va fer que s'estenguera pronte l'hostilitat al seu Govern i als ocupants —les tropes dels quals participaven a sovint en les exacció als llauradors i en les operacions de castic—[90][34] en el agro ucranià.[92] El rebuig llaurador al hetmanato va quedar palés en el congrés llaurador del 8-10 de maig,[43] que va tindre que celebrar-se finalment en les afores de la capital per la repressió alemana.[92] Els dotze mil delegats llauradors varen aprovar una moció que negava l'autoritat de Skoropadski, condenava les seues accions contra la Rada i cridava als llauradors ucranians a opondre's al seu govern per les armes.[92][43] Un congrés obrer celebrat clandestinament dos dies més vesprada va exigir diverses reformes polítiques, socials i econòmiques —restauració de la república, reunió d'una assamblea constituent, expropiació de la terra, control obrer de l'indústria, etc.—.[92] A partir de juny, els tumults[39] llauradores contra el hetman i els ocupants varen començar créixer novament,[17][nota 4] varen aplegar a privar al Govern del control de províncies sanceres i varen forçar a alemans i austrohúngaros a utilisar les seues tropes contra els rebels.[93][94] Les represàlies solament varen conseguir avivar el rebuig a les potencies ocupants i Skoropadski.[95] La majoria de les bandes de rebels, en escassa coordinació entre sí, eren anarquistes.[95][35] Es calcula que les guerrilles ucranianes varen causar al voltant de trenta mil baixes als eixèrcits d'ocupació, mentres que uns cinquanta mil ucranians varen morir en els combats.[4] En ocasions, decenes de mils de llauradors armats es varen enfrontar en batalles campals en les forces d'ocupació.[35]


La situació industrial en les ciutats tampoc era bona: el país tenia a lo manco doscents mil obrers en desocupació i els ocupants no varen conseguir explotar l'indústria local en el seu benefici salve pel confisc d'algunes fàbriques.[4] Els ferroviaris, millor tractats per l'interés dels ocupants en conservar el sistema de transport, varen organisar, empero, una fallanca folga en juliol.[4] La intelectualidad radical també s'oponia al hetman,[26] al que considerava un representant de la burguesia conservadora que es recolzava en les classes privilegiades, estava aliat en els conservadors russos[35] i colaborava en els alemans.[96] Els partits socialistes més nacionalistes també se li oponien, pel seu rebuig a la reforma agrària, el respal que rebia dels terratinents i la seua falta de nacionalisme.[97] Aixina, Skoropadski va tindre que enfrontar-se a l'hostilitat de llauradors, obrers,[26] revolucionaris i nacionalistes, contraris tots ells al seu Govern.[61] Va rebre el respal, no obstant, dels nacionalistes moderats mentres es va mantindre favorable a l'independència ucraniana.[96] Privat del respal de les demés classes socials, va tractar de recolzar-se en els llauradors més rics.[26][3]

L'oposició al hetmanato es va concretar en la formació de l'Unió Estatal Nacional Ucraniana (UENU),[98][35] que va reunir als principals grups nacionalistes, en els grups socialistes més radicals —socialrevolucionarios i socialdemócrates— presents com a observadors.[99][100] L'Unió, centre d'oposició a Skoropadski,[39] va presentar les seues queixes a est per la supressió dels diversos congressos obrers i llauradors i la seua exigència d'una reforma governamental per a donar al gabinet un caràcter més ucranià.[99] Estes reclamacions varen rebre també el respal més i mig més vesprada de l'important Aliança Panucraniana de Zemstvos, presidida per Simon Petliura.[99][35] Sense un canal oficial per a expondre les seues propostes, l'unió va tindre que llimitar-se a presentar-les junt en les seues queixes al hetman que, junt en els alemans, va reaccionar en general en represàlies.[101] L'oposició va passar de tractar de transformar el règim en més lliberal i nacionaliste a tramar el seu derrocament.[35]

Per la seua banda, els bolcheviques varen rebre des de juny el reforç de les corrents més izquierdista dels socialdemócrates i socialrevolucionarios ucranians, que varen abandonar el seu respectius partits i varen participar en el Segon Congrés Soviètic Panucraniano celebrat en Ekaterinoslav, en el que es va proclamar la República Soviètica Ucraniana.[17] Els socialrevolucionarios d'esquerra varen crear el seu propi partit, el borotbista («dels lluitadors»).[17] Casi al mateix temps, es va celebrar el Primer Congrés del nou Partit Comuniste Ucranià —depenent del rus—, en que es va aprovar l'oposició armada al hetmanato.[102] L'alçament ordenat el 5 d'agost, no obstant, va resultar un fracàs total,[35] a pesar de l'impopularitat del Govern.[103] Açò va posar fi als intents de derrocar a Skoropadski per mig de la insurgencia.[104]


L'intent de Skoropadski de moderar l'oposició al hetmanato per mig d'un canvi de Govern va fracassar ya que el nou primer ministre va mamprendre una ona d'arrests de destacats dirigents nacionalistes,[105] als que es va acusar de bolcheviques.[91] Esta mida, les represàlies a l'campesinado i l'arrest de Petliura al començament de juliol varen complicar els intents d'acostament de Skoropadski a l'oposició nacionalista.[106][105] Eixe mateix més, la UENU es va convertir en l'Unió Nacional Ucraniana, en la que socialrevolucionarios i socialdemócrates varen ingressar ya com a membres de ple dret,[nota 5] junt en atres organisacions obreres, llauradores, professionals i estudiantils.[107][101] Encara que açò va aumentar l'espectre social integrat en l'unió, inicialment burguesa, difuminó el seu programa polític; solament l'oposició al hetman cohesionaba als grups que l'integraven.[101] El reforçament de l'oposició va dur a Skoropadski a tractar d'alcançar un acort sobre la reforma[108] del gabinet que, no obstant, no va fructificar abans de la caiguda del hetmanato en novembre.[107][61] Les mides per a aplacar als nacionalistes, defeses fonamentalment per les autoritats civils i militars alemanes en Ucrània, varen chocar en el desinterés creixent de Berlín —concentrat en obtindre la victòria en el front occidental—[109] i es varen llimitar finalment a mers gests —una visita del gabinet a la capital alemana, concessió de condecoracions, etc—.[110]

Els socialrevolucionarios oposts al règim de Skoropadski varen assessinar el 30[107] de juliol del mariscal de camp Hermann von Eichhorn,[61] que era el comandant en cap de les tropes alemanes desplegades en Ucrània.[111] Els intents per a acabar de manera similar en el hetman, pel contrari, varen fracassar.[111]

Caiguda del règim

[editar | editar còdic]

A la crisis dels Imperis Centrals per la rendició búlgara el 29 de setembre, a la que va seguir poc despuix l'otomana, li va succeir la retirada dels eixèrcits alemans del front occidental i el començ de la desintegració d'Àustria-Hongria.[112] A finals d'octubre, les unitats austrohúngaras varen començar a replegar-se.[62] Açò va accelerar les gestions del Govern del hetmanato per a conseguir un acort[113][39] en l'Entente i el reconeiximent d'Ucrània com a Estat independent pels vencedors del conflicte mundial.[112][114]

Archiu:Ukrainian State 1918.11-12.png
Ucrània i els territoris limítrofs a finals de 1918. Marcats en círculs apareixen els alçament contra l'autoritat del hetman.

Alguns ministres varen advocar per l'unió en Rússia, lo que va dur a la dimissió d'uns atres i a l'oferta de Skoropadski a Vinnichenko per a que formara un nou gabinet.[115] Est va rebujar l'oferta pero va sugerir alguns possibles ministres, recomanació que el hetman va acceptar.[115] Davant la gravetat de la crisis, l'Unió va acceptar respalar al hetman a canvi d'una reforma del Consell de Ministres que els otorgara vàries carteres;[116] el nou gabinet es va formar el 24 d'octubre.[112] L'acort, no obstant, va resultar efímer:[116][39][35] l'Unió poc despuix va rebujar respalar al nou Govern i va continuar preparant un alçament contra Skoropadski.[117][115] Mentres, els bolcheviques també conspiraven contra el hetman, tractant de guanyar-se el respal de llauradors —en escàs èxit— i dels soldats alemans, farts de la guerra i desijosos de retornar a les seues llars.[117] Debilitats despuix del fracàs del seu alçament contra el hetman en agost, varen pactar recolzar a l'Unió a canvi de la llegalisació del partit en cas de victòria.[118][119]

Lliure ya de les restriccions impostes pels alemans, Skoropadski es va entrevistar el 3 de novembre en l'atamán Krasnov, que va declarar alegrar-se de l'acostament entre abdós parts per a conseguir la restauració d'una Rússia unida.[120] Al mateix temps, se li va permetre realisar contactes en el Kubán, núcleu del Eixèrcit de Voluntaris.[120] Els cosacos de Krasnov, a pesar de les declaracions de la seua atamán, no varen acodir en auxili de Skoropadski.[113]

Per a tractar de mantindre's en el poder, Skoropadski va donar un nou colp d'Estat, va apartar a tots aquells partidaris de l'independència ucraniana, va formar un nou gabinet en un president que havia segut ministre en el sar i al que acompanyaven fonamentalment monàrquics russos i va advocar per crear una federació[113] en Rússia[119] en una proclama el 14 de novembre.[117][121][39][35] L'objectiu del hetman era guanyar-se per mig d'estes mides el respal dels antibolcheviques russos i de la Entente.[35]

La nit anterior i en preparació per a l'anunci, l'oposició va formar el Directori de la República Popular Ucraniana[35] per a preparar el derrocament del hetman, l'anunci del qual va posar fi a la possibilitat d'acort entre les dos parts.[122][123][39] Ho va presidir Volodímir Vinnichenko[123] i Simon Petliura va quedar a càrrec de les seues forces militars.[124][11] Els alemans, a pesar de decidir inicialment permanéixer neutrals, deploraron el canvi de posició de Skoropadski i varen tractar en va de convéncer-ho de mantindre el seu respal a l'independència ucraniana.[125] El canvi d'actitut del hetman no va servir per a obtindre l'esperat respal de Krasnov i Denikin, pero sí li va privar del respal dels nacionalistes ucranians i inclús dels conservadors locals.[113]


Despuix de publicar una proclama la nit del dia 14 rebujant l'autoritat de Skoropadski i exigint la seua dimissió —redactat per Vinnichenko—,[126][127] tres dels cinc membres del Directori es varen traslladar a Bila Tserkva,[119] a on varen rebre el respal dels Fusileros de Sich.[128][127] Estos, despuix de certa vacilació, havien otorgat la seua ajuda[10] a l'oposició al hetman i havien conseguit convéncer a les forces ocupants de permanéixer neutrals en l'imminent conflicte entre el Directori i Skoropadski.[123] Per una atra part, el hartazgo dels llauradors en els ocupants va favorir el sorgiment de bandes armades,[119] acaudilladas per atamanes locals i en escàs respecte per l'autoritat del Directori.[129] Contràries en tot cas al hetman, es varen concentrar en Bila Tserkva per a colaborar en el seu derrocament; pronte més de xixanta mil hòmens es varen alçar en armes.[35]

El 18, els alçats varen començar a alvançar cap a Kiev, mentres la majoria de les forces militars se'ls unien[10] —incloent dos divisions sanceres—.[130][39][nota 6] Al sendemà, les tropes de Petliura varen batre a les escasses forces que varen permanéixer fidels al hetman en Vasylkiv.[132] Entre el 15 i el 20, els rebels varen prendre el control de Járkov, Poltava i Rivne.[132] L'alvanç es va detindre davant la decisió dels alemans de defendre la capital —oficialment per a mantindre l'orde i facilitar[132] l'evacuació de les seues unitats—.[130][133][132] El 21 de novembre, Kiev havia quedat rodejat per les forces del Directori.[10] Mentres, els insurgents varen ser prenent el control de les províncies fins que, a finals de més, dominaven casi tot el país llevat la capital.[130]

El 28, els insurgents i els alemans varen pactar una llínea del front al suroest de Kiev, mentres els alemans tractaven de robustecer la posició de Skoropadski per mig d'un acort d'est en els nacionalistes moderats.[133] El hetman es va vore obligat a recórrer als mils d'oficials russos blancs que havien fugit cap a Ucrània en un intent d'unir-se al Eixèrcit Voluntari de Denikin.[129] Denikin havia proclamat la seua autoritat sobre «les forces de la Rússia meridional».[129] Els polítics i militars fidels al general rus, que varen formar el Centre Rus Meridional en la capital ucraniana, no varen ser capaces de sostindre a Skoropadski.[129] El gros de les forces de Denikin, per una atra part, es trobava massa llunt com per a protegir eficaçment al hetman dels llauradors insurrectos.[129] El respal del cònsul francés nouvingut a Odesa va resultar intranscendent, tant per la falta de tropes com de respal del seu Govern.[129] La proclamació el mateix dia 28 d'Ucrània com a part del «gran regne rus», una de les mides del hetman per a atraure's el favor de Denikin i la Entente, no va dur l'ajuda esperada.[132]


L'impossibilitat de portar a terme l'evacuació de les unitats per la força va obligar als mandos alemans a negociar en Petliura al començament de decembre, a pesar de la falta de control d'est de gran part de les forces insurgents.[134] L'acort preliminar no va impedir que s'estengueren les escaramuzas entre alemans i insurrectos.[134] Els alemans varen pactar finalment mantindre's neutrals en el conflicte el 12 de decembre, lo que va permetre a Petliura prendre la capital dos dies despuix,[11][10] despuix de derrotar als oficials russos que varen opondre resistència a l'assalt.[130][135][134] Skoropadski havia dimitit moments abans de la caiguda de la ciutat,[64][135][119][39] en la que es va formar un Govern militar.[130] Es va restaurar oficialment la República Popular Ucraniana,[10] si ben no es va reunir de nou a la Rada ni es va otorgar paper polític algun a l'efímer president Hrushevsky.[11][136] El 19 de decembre, el Directori de la República Popular Ucraniana es va instalar en la capital.[137]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 Subtelny, 2000, p. 355.
  2. ↑ 2,0 2,1 Hunczak, 1977, p. 61-64.
  3. ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 Subtelny, 2000, p. 356.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Fedyshyn, 1971, p. 187.
  5. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 257.
  6. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 258, 260.
  7. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 260.
  8. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 259.
  9. ↑ 9,0 9,1 Hunczak, 1977, p. 253.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 Subtelny, 2000, p. 359.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 Mawdsley, 1987, p. 119.
  12. ↑ 12,0 12,1 Hunczak, 1977, p. 65.
  13. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 141.
  14. ↑ 14,0 14,1 Fedyshyn, 1971, p. 147.
  15. ↑ 15,0 15,1 Hunczak, 1977, p. 67.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 Lincoln, 1989, p. 308.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 Pipes, 1964, p. 134.
  18. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 140.
  19. ↑ Hunczak, 1977, p. 65-66.
  20. ↑ 20,0 20,1 Fedyshyn, 1971, p. 144.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 Fedyshyn, 1971, p. 150.
  22. ↑ Hunczak, 1977, p. 66.
  23. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 145-146.
  24. ↑ 24,0 24,1 Fedyshyn, 1971, p. 148.
  25. ↑ Mawdsley, 1987, p. 38.
  26. ↑ 26,00 26,01 26,02 26,03 26,04 26,05 26,06 26,07 26,08 26,09 26,10 Yekelchyk, 2007, p. 74.
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 27,3 Dmytryshyn, 1965-66, p. 89.
  28. ↑ 28,0 28,1 Hunczak, 1977, p. 68.
  29. ↑ Hunczak, 1977, p. 68-69.
  30. ↑ 30,0 30,1 Hunczak, 1977, p. 69.
  31. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 244.
  32. ↑ 32,0 32,1 32,2 32,3 Fedyshyn, 1971, p. 151.
  33. ↑ Hunczak, 1977, p. 69-70.
  34. ↑ 34,00 34,01 34,02 34,03 34,04 34,05 34,06 34,07 34,08 34,09 34,10 34,11 Subtelny, 2000, p. 357.
  35. ↑ 35,00 35,01 35,02 35,03 35,04 35,05 35,06 35,07 35,08 35,09 35,10 35,11 35,12 Subtelny, 2000, p. 358.
  36. ↑ 36,0 36,1 Lincoln, 1989, p. 309.
  37. ↑ Hunczak, 1977, p. 70.
  38. ↑ 38,0 38,1 Dmytryshyn, 1965-66, p. 90.
  39. ↑ 39,00 39,01 39,02 39,03 39,04 39,05 39,06 39,07 39,08 39,09 39,10 39,11 39,12 39,13 39,14 Yekelchyk, 2007, p. 75.
  40. ↑ Governs del Hetmanato
  41. ↑ Milow, 2002, p. 39.
  42. ↑ 42,0 42,1 42,2 Hunczak, 1977, p. 71.
  43. ↑ 43,0 43,1 43,2 Joukoff Eudin, 1941, p. 98.
  44. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 146.
  45. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 149.
  46. ↑ 46,0 46,1 Fedyshyn, 1971, p. 247.
  47. ↑ 47,0 47,1 Hunczak, 1977, p. 74.
  48. ↑ Wheeler-Bennett, 1938, p. 322-323.
  49. ↑ 49,0 49,1 49,2 49,3 Wheeler-Bennett, 1938, p. 323.
  50. ↑ Lincoln, 1989, p. 308-309.
  51. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 184.
  52. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 184-185.
  53. ↑ 53,0 53,1 Fedyshyn, 1971, p. 186.
  54. ↑ 54,0 54,1 54,2 Allen, 1963, p. 292.
  55. ↑ Wheeler-Bennett, 1938, p. 322.
  56. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 188-189.
  57. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 189.
  58. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 190.
  59. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 193.
  60. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 194.
  61. ↑ 61,0 61,1 61,2 61,3 Lincoln, 1989, p. 310.
  62. ↑ 62,0 62,1 62,2 62,3 62,4 Fedyshyn, 1971, p. 236.
  63. ↑ 63,0 63,1 63,2 63,3 63,4 Fedyshyn, 1971, p. 237.
  64. ↑ 64,0 64,1 64,2 Allen, 1963, p. 295.
  65. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 237-238.
  66. ↑ 66,0 66,1 66,2 66,3 66,4 Fedyshyn, 1971, p. 239.
  67. ↑ Macartney, 1957, p. 320.
  68. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 239-240.
  69. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 241-242.
  70. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 238.
  71. ↑ Magocsi, 1986, pp. 20-21.
  72. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 170.
  73. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 170-171.
  74. ↑ 74,0 74,1 Fedyshyn, 1971, p. 171.
  75. ↑ 75,0 75,1 75,2 Fedyshyn, 1971, p. 172.
  76. ↑ Fedyshyn, 1971, pp. 173-174.
  77. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 175.
  78. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 176.
  79. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 177.
  80. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 178.
  81. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 179.
  82. ↑ Allen, 1963, pp. 296-297.
  83. ↑ 83,0 83,1 Fedyshyn, 1971, p. 182.
  84. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 244-245.
  85. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 245.
  86. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 245-246.
  87. ↑ 87,0 87,1 Fedyshyn, 1971, p. 246.
  88. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 246-247.
  89. ↑ Vic Satzewich; The Ukrainian Diaspora. Ed. Routledge, 2002. ISBN 0-415-29658-7. Pàgina 53 The Hetman also undid many of the Rada's socialist reforms. Since "the rights of private ownership" was "the foundation of culture an civilization", he restored the property rights of large land lords and requiered the peasants pay landlords for the redistributed land
  90. ↑ 90,0 90,1 90,2 Allen, 1963, p. 298.
  91. ↑ 91,0 91,1 Hunczak, 1977, p. 75.
  92. ↑ 92,0 92,1 92,2 92,3 Hunczak, 1977, p. 72.
  93. ↑ Hunczak, 1977, p. 75, 253.
  94. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 144-145.
  95. ↑ 95,0 95,1 Fedyshyn, 1971, p. 145.
  96. ↑ 96,0 96,1 Hunczak, 1977, p. 82.
  97. ↑ Reshetar, 1968, p. 119.
  98. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 154.
  99. ↑ 99,0 99,1 99,2 Hunczak, 1977, p. 73.
  100. ↑ Mark, 1990, p. 113.
  101. ↑ 101,0 101,1 101,2 Mark, 1990, p. 114.
  102. ↑ Pipes, 1964, p. 134-135.
  103. ↑ Pipes, 1964, p. 135.
  104. ↑ Pipes, 1964, p. 136.
  105. ↑ 105,0 105,1 Fedyshyn, 1971, p. 165.
  106. ↑ Hunczak, 1977, p. 75-76.
  107. ↑ 107,0 107,1 107,2 Hunczak, 1977, p. 76.
  108. ↑ Allen, 1963, p. 300.
  109. ↑ Allen, 1963, p. 299.
  110. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 166.
  111. ↑ 111,0 111,1 Joukoff Eudin, 1941, p. 104.
  112. ↑ 112,0 112,1 112,2 Hunczak, 1977, p. 77.
  113. ↑ 113,0 113,1 113,2 113,3 Lincoln, 1989, p. 311.
  114. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 248-249.
  115. ↑ 115,0 115,1 115,2 Hunczak, 1977, p. 83.
  116. ↑ 116,0 116,1 Fedyshyn, 1971, p. 234.
  117. ↑ 117,0 117,1 117,2 Hunczak, 1977, p. 78.
  118. ↑ Hunczak, 1977, p. 115.
  119. ↑ 119,0 119,1 119,2 119,3 119,4 Pipes, 1964, p. 138.
  120. ↑ 120,0 120,1 Fedyshyn, 1971, p. 248.
  121. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 249-250.
  122. ↑ Hunczak, 1977, p. 79.
  123. ↑ 123,0 123,1 123,2 Hunczak, 1977, p. 84.
  124. ↑ Latawski, 1992, p. 56.
  125. ↑ Fedyshyn, 1971, p. 250.
  126. ↑ Hunczak, 1977, p. 85.
  127. ↑ 127,0 127,1 Allen, 1963, p. 301.
  128. ↑ Hunczak, 1977, p. 79-80.
  129. ↑ 129,0 129,1 129,2 129,3 129,4 129,5 Allen, 1963, p. 302.
  130. ↑ 130,0 130,1 130,2 130,3 130,4 Hunczak, 1977, p. 80.
  131. ↑ Hunczak, 1977, p. 86-87.
  132. ↑ 132,0 132,1 132,2 132,3 132,4 Allen, 1963, p. 303.
  133. ↑ 133,0 133,1 Fedyshyn, 1971, p. 251.
  134. ↑ 134,0 134,1 134,2 Allen, 1963, p. 304.
  135. ↑ 135,0 135,1 Fedyshyn, 1971, p. 252.
  136. ↑ Yekelchyk, 2007, p. 79.
  137. ↑ Allen, 1963, p. 305.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Hetmanato_(1918)&oldid=807835»