Anar al contingut

Guerra d'independència d'Ucrània

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La Guerra de independència d'Ucrània, també coneguda com la guerra soviètic-ucraniana en Ucrània, es va estendre entre març de 1917 i novembre de 1921 i va formar part de la Guerra civil russa. Durant el seu curs es va donar l'establiment i desenroll d'una república ucraniana independent, la major part de la qual va ser absorbida per la República Socialista Soviètica d'Ucrània entre 1919 i 1920. La República Socialista Soviètica d'Ucrània va ser una de les repúbliques constituents de l'Unió Soviètica entre 1922 i 1991.

En la guerra varen lluitar distintes faccions pel control d'Ucrània despuix de la Revolució d'Octubre de 1917. Entre els beligerants es trobaven nacionalistes ucranians, anarquistes ucranians, les forces d'Alemània i Àustria-Hongria, l'Eixèrcit de Voluntaris Rus Blanco i les forces de la Segona República polaca. En ella transcorre part de la Primera Guerra Mundial, a lo que s'afig el colapse del Imperi austrohúngaro i l'Imperi rus. La debacle d'estos imperis té un gran efecte sobre el moviment nacional ucranià, sorgint en el curt periodo de quatre anys, diferents governs i de divers signe. Este periodo es caracterisa per l'optimisme i la construcció nacional, encara que també pel caos i la guerra civil. Finalisa en 1921, en el territori de l'actual Ucrània dividit entre la RSS d'Ucrània i la Segona República polaca, encara que en chicotetes regions en Bielorússia, Checoslovàquia i Romania.

Despuix de l'abdicació del Sar Nicolás II, els líders de la societat ucraniana en Kiev ràpidament organisen la Rada Central Ucraniana (Ukraínska Tsentralna Rada), encapçalada per Myjailo Hrushevsky. Va tindre l'aprovació inicial del Govern Provisional Rus en Petrogrado (San Petersburgo), pero despuix varen sorgir discrepàncies. En la Rada Central varen cooperar diverses forces, la majoria russes, els diputats dels soviets de treballadors i soldats formats en Ucrània (per part dels mencheviques i bolcheviques), i ràpidament va tindre el respal dels membres del Eixèrcit Rojo en Ucrània. El 23 de juny de 1917, la Rada Central promulga la Primera Universal, declarant l'autonomia ucraniana dins d'una Rússia federada, que va ser recolzada de forma entusiasta pel Primer Congrés Panucraniano Llaurador el 28 de juny.

Poc despuix de l'insurrecció soviètica bolchevique de principis de novembre ocorreguda en Petrogrado (coneguda com Revolució d'Octubre per la diferència de calendaris), la Rada Central Ucraniana proclama la Tercera Universal el 20 de novembre de 1917, declarant la República Popular Ucraniana (RPU) en Kiev. Inicialment, la República Popular Ucraniana es va proclamar autònoma pero favorable a una federació en la República Russa. Els bolcheviques ucranians convoquen el Congrés Panucraniano dels Sóviets, celebrada en Kiev el 17 de decembre, en l'esperança de guanyar-se el respal dels sóviets en tota Ucrània. Trobant-se ells mateixos com una chicoteta minoria dins d'un congrés en 2.500 delegats, uns 100 prims bolcheviques junt a alguns atres, deixen el congrés per a reunir-se en un congrés de representants locals en Járkov, renombrándose com a Congrés Panucraniano dels Soviets de Treballadors, Soldats i Llauradors, i declaren la República Popular Ucraniana dels Sóviets (RPUS) el 25 de decembre de 1917 com a part federada de la RSFS de Rússia.


Les relacions entre la RPU i la RPUS, que en decembre de 1919 es convertiria en la República Soviètica d'Ucrània, ràpidament es deterioren, desembocant en una guerra oberta, tenint els bolcheviques el respal del Eixèrcit Rojo. La RS d'Ucrània breument pert la ciutat de Kiev en mans dels bolcheviques, pero despuix la reprenen i mantenen el control sobre bona part d'Ucrània, mentres els bolcheviques són obligats a reubicar el seu govern en Taganrog (actual Rússia), en la mar de Azov. En l'aliança entre bolcheviques i anarquistes del Eixèrcit Negre, reprenen bona part del territori ucranià, aprofitant que la República Soviètica d'Ucrània està lluitant en atres batalles en l'oest.

El 19 d'octubre de 1918, en Leópolis es proclama la República Popular Ucraniana Occidental (RPUO). El 22 de giner de 1919, firma en la República Popular Ucraniana l'Acta d'Unificació d'Ucrània, que despuix serà desplaçada pel Hetmanato de Pavló Skoropadski recolzat pels alemans. Skoropadski es va vore forçat a retirar-se en els alemans, restaurant-se la República Popular Ucraniana baix el Directori d'Ucrània. El 9 de febrer de 1918, va ser firmat el Tractat de Brest-Litovsk entre els representants dels Imperis Centrals i els de la Rada, el qual va precedir en casi un més al que varen firmar aquells en el Sovnarkom rus. En rendir-se els alemans en novembre de 1918, Ucrània va recobrar la seua independència, pero de nou va tindre que enfrontar-se a les pretensions de la RSFS de Rússia i també de la recent formada Segona República polaca, que va intentar anexionar Galícia oriental de la RPUO.

L'unió d'abdós repúbliques ucranianes es va produir exactament a l'any de l'aprovació de la Quarta Proclama Universal per la Rada que declarava l'independència total de la RPU de la República Russa. En l'Oest, les forces gáulicas lluiten per la seua independència contra Polònia en la guerra polac-soviètica, pero derrotada pels polacs, desapareix la RPUO incorporant-se eixe territori a Polònia. A pesar d'esta conquista polaca, la RPU firma una aliança en Polònia per a intentar assegurar la seua supervivència en el territori restant, fracassant açò per la firma de la pau per separat entre polacs i soviètics en la Pau de Riga.

Antecedents

Ucrània segons una postal de correus de 1919.

Zona de l'Imperi rus de població ucraniana

Despuix de la Revolució d'Octubre de 1917, i en plena Primera Guerra Mundial, territoris que havien pertanygut a l'Imperi rus, incloent Ucrània, de sobte es troben en un buit polític. Diferents faccions i vàries forces estrangeres lluiten pel control del cada volta més caòtic periodo de la guerra civil russa. Els ucranians en la zona del riu Dniéper, aixina com territoris més a l'oest, declaren la República Popular Ucraniana (Ukrayinska Narodna Respúblika)

Zona de l'Imperi austrohúngaro de població ucraniana

Despuix de la dissolució de l'Imperi austrohúngaro, els territoris de Galícia, poblada per majoria ètnica ucraniana, Transcarpacia, i Bucovina es troben en disputa. En esta zona es proclama la República Popular Ucraniana Occidental.

Zona en conflicte

Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».

Contendents

Els contendents que lluiten en el territori poblat per ucranià en este periodo són:

  • Distintes bandes o grups armats sense una coherència ideològica definida.
  • Les forces de la recent constituïda Segona República polaca en el marc de la seua formació territorial nacional
  • L'eixèrcit d'Alemània en el marc de la Primera Guerra Mundial
  • L'eixèrcit de Romania en respal a les seues reclamacions territorials.

Les aliances i beligerància entre uns i uns atres variaven segons les circumstàncies del moment.

Resorgir cultural i nacional ucranià

En este periodo, a pesar de les turbulències, es manifesta un resorgir cultural ucranià, que no va gojar de llibertat plena en l'Imperi austrohúngaro i menys encara en l'Imperi rus.

En l'Hetmanato, instalat pels alemans en 1918 com governe títaro despuix de derrocar al govern de la República Popular Ucraniana, pren mides per a fomentar l'educació i cultura ucraniana. Entre els bolcheviques, l'identitat nacional era un tema contradictori, pero bona part dels bolcheviques ucranians compartix l'idea de la peculiaritat cultural i llingüística d'Ucrània, diferenciada de la russa, encara que en posterioritat, en les décades de 1920 i 1930, estos mateixos bolcheviques varen ser porgats i assessinats per tal motiu.

Desenroll del conflicte

Manifestació a favor de l'independència d'Ucrània en la Plaça de Sofia de Kiev, 1917
Consell cosaco, Chiguirín, 1917.
Manifestació del Regiment Polubótok en Kiev, 16 de març de 1917.

El 17 de març de 1917, per iniciativa dels progressistes, els representants de les majors forces polítiques ucranianes varen formar un organisme de coordinació conjunt, la Rada Central Ucraniana. El professor Myjailo Hrushevski va ser elegit president en absència i va ser reemplaçat temporalment per Volodýmyr Naúmenko. Una part important dels diputats eren membres del Partit Social-Revolucionari i mencheviques. La Rada Central va obtindre ràpidament el respal d'una àmplia part de la població i es va convertir en el principal orgue representatiu de la nació ucraniana: el seu primer parlament. El Congrés Nacional d'Ucrània en 700 delegats es va celebrar en abril, expressant el seu respal a la Rada Central, Myjailo Hrushevski és reelegit president; Volodímir Vinnichenko, socialdemócrata i Serhiy Yefrémov, lliberal radical, són elegits diputats. La Rada Central contava en el respal del Congrés Militar d'Ucrània, que va ser format pel Comité Militar General d'Ucrània en Simon Petliura al seu mando. El Govern Provisional de Rússia es va negar a permetre que Vinnichenko negociara l'autonomia, per lo tant, en juny de 1917, la Rada Central va proclamar els seus térmens en la Primera Proclama Universal i va convocar l'Assamblea Constituent Ucraniana, formant-se aixina la Secretaria General, encapçalada per Vinnichenko. Despuix d'un acort en el Govern provisional rus, en juliol es va proclamar la Segona Proclama Universal, consolidant l'autonomia d'Ucrània dins de la República Russa i els drets d'atres pobles d'Ucrània (polac, judeu i rus), els òrguens representatius del qual varen enviar posteriorment delegats a la Rada Central. Els independents del Regiment Polubótok, l'ajuda del qual va ser reprimida per les tropes russes, es varen opondre a l'Universal, estos, junt a voluntaris d'autodefensa territorial es varen unir en el moviment de Cosacos Lliures i varen celebrar un congrés, en el que Pavló Skoropadski va ser elegit Hetman. En juny de 1917, el Govern provisional rus va intentar implementar plans per a una ofensiva en el front, pero l'ofensiva de juny va fracassar perque les tropes ya estaven extremadament desmoralizadas, els sentiments pacifistes s'estenien, la deserció i la nacionalisació de les tropes aumentaven.

República Popular Ucraniana, giner de 1918.
Territori reclamat per la República Popular Ucraniana en la Conferència de Pau de París de 1919.

En octubre de 1917, els bolcheviques varen conseguir rebelar-se en Petrogrado i el Segon Congrés Panruso dels Soviets ho va recolzar. Els bolcheviques varen formar el Consell de Comissaris del Poble, el govern encapçalat per Vladímir Lenin. El primer decret dels bolcheviques, el Decret sobre la Pau, va ser cridat a detindre la guerra, i el segon, el Decret sobre la Terra, va anar en apoyo de la pren de terres per part dels llauradors, que va elevar significativament el prestigi de tal poder. A fins d'octubre i principis de novembre de 1917, els bolcheviques del Dombás varen prendre el poder en Lugansk, Makíivka, Górlivka i Kramatorsk.

En Kiev, el 20 de novembre, la Tercera Proclama Universal decreta la constitució de la República Popular Ucraniana en 9 províncies ucranianes autònoma, formant part d'una federació en la República Russa. Es varen declarar promeses socialistes de pau, socialisació de la terra, jornada laboral de 8 hores, autonomia de les minories nacionals i amnistia per als presos polítics.

El Congrés Panucraniano dels Sóviets en decembre de 1917 en Kiev, en contrast en el Segon Congrés Panruso dels Soviets en Petrogrado, no va recolzar als bolcheviques, declarant el seu respal a la Rada Central Ucraniana.

Després, el 24 i 25 de decembre, en el seu propi congrés en Járkov, els bolcheviques varen proclamar la República Popular Ucraniana dels Sóviets i varen escomençar una guerra contra la República Popular Ucraniana. Per a estendre la seua influència en les províncies del sur i el riu Don, que estaven baix el control de Kaledin, el govern bolchevique va crear el Front Revolucionari del Sur baix el mando de Vladímir Antónov-Ovséyenko. En giner de 1918, les tropes bolcheviques anunciant un ultimàtum a la Rada Central Ucraniana, varen ocupar Kiev, a on va esclatar un alçament de treballadors en la planta de l'Atarassana. Es varen llançar unitats en capacitat de combat per a reprimir l'alçament, i els defensors inexpertos de Kiev, estudiants i cadets varen ser derrotats en la batalla prop de Kruty.

El 22 de giner de 1918, pocs dies abans de la retirada de Kiev, la Rada Central va proclamar l'independència d'Ucrània en la Quarta Proclama Universal. El 8 de febrer de 1918, l'Eixèrcit Rojo va prendre Kiev i va cometre una massacre en la que varen morir 5.000 persones.

Hetmanato

Reunió de Petró Bolbochán en els Fusileros de Sich en Zaporizha.
Mapa d'Europa de 1919, Ucrània en groc.
Artícul principal → Hetmanato (1918).


El dia de l'adopció de la Quarta Proclama Universal i la constitució de la República Popular Ucraniana en el congrés de Kiev, les forces monàrquiques conservadores varen proclamar l'Estat ucranià, la dictadura militar del Hetman Pavló Skoropadski, un exteniente general de l'eixèrcit zarista basat en el respal militar alemà. Es va dissoldre la Rada Central i Fédir Lyzogub va encapçalar el Consell de Ministres. El Hetman va conseguir restaurar el sistema estatal, normalisar els sistemes financer i judicial, tornar la propietat privada de la terra, va abolir la jornada laboral de 8 hores i va llimitar una série de drets civils, va escomençar la ucranisació de la vida cultural, va fundar l'Acadèmia de Ciències d'Ucrània encapçalada per Volodímir Vernadski. En juny de 1918, es va firmar un tractat de pau en els bolcheviques, pero va fracassar el reconeiximent de la Entente. L'11 de novembre de 1918, va terminar la Primera Guerra Mundial, Alemània va firmar humillantes térmens de pau i les seues tropes varen abandonar Ucrània, el Hetman va tindre que buscar respal extern del Moviment Blanco i va accedir a formar la Federació Panrusa de Nacions.


Restauració de la república i guerra civil

Simon Petliura i Yevhén Konovalets presten jurament com fusileros del Sich.
Artícul principal → Directori d'Ucrània.

El govern de Skoropadski, sense el respal d'Alemània va ser derrocat per un alçament anti-Hetmanato baix el mando de Simon Petliura. El 14 de decembre de 1918, es va restablir la República Popular Ucraniana governada per el Directori, encapçalat per Volodímir Vinnichenko i Simon Petliura. Petliura va conseguir movilisar 100 000 soldats, que varen derrotar a l'eixèrcit de Skoropadski en la batalla de Motovílivka. El 18 de decembre, el Directori va ocupar Kiev i Skoropadski va renunciar en poder fugint a Alemània. En febrer de 1919, baix els atacs de les unitats del Eixèrcit Rojo, el Directori va abandonar Kiev i es va retirar cap a l'oest. En busca d'un acort en els aliats, Vinnichenko i varis socialistes abandonen el govern.

En març de 1919, el Tercer Congrés Panucraniano dels Soviets en Járkov va proclamar la República Soviètica d'Ucrània, que en decembre es va transformar en la República Socialista Soviètica d'Ucrània, adoptant la Constitució d'Ucrània de 1919 (uk:Конституція Української Соціалістичної Радянської Республіки 1919), basada en la Constitució de la RSFS de Rússia de 1918. Tot el poder es concentra en mans dels delegats als congressos que es porten a terme periòdicament, i en el periodo entre ells, el poder s'otorga al Comité Eixecutiu Central Panucraniano baix la presidència de Grigori Petrovski i Christian Rakovski com a primer ministre. A principis de juny, totes les repúbliques soviètiques varen concloure una unió polític-militar, es va abolir l'independència formal i va escomençar l'implementació de la política de «comunisme de guerra».

El descontent massiu en el comunisme de guerra es va convertir en alçament de la població llauradora la majoria de Yekaterinoslav, en maig de 1919 varen ser dirigits pel atamán Nikífor Grigóriev. L'eixèrcit de voluntaris del moviment blanc baix el mando del general Antón Denikin, en l'ajuda de les forces de la Entente, va expulsar als bolcheviques del sur, restaurant l'antic orde zarista. Com a resultat de l'ofensiva, es varen ocupar la regió del Dombás, Yekaterinoslav, Járkov i Odesa.

En juliol, l'Eixèrcit Popular d'Ucrània va aprofitar açò llançant una ofensiva i expulsant al Eixèrcit Rojo de Kiev el 30 d'agost de 1919. Poc despuix es produiria la catàstrofe de Kiev, quan les tropes ucranianes es varen trobar en un "triàngul de la mort" entre polacs, guàrdies blancs i bolcheviques. L'1 de novembre de 1919, Petliura i el Directori d'Ucrània partixen cap a Varsòvia. De decembre a maig de 1920, part de les tropes dirigides per Myjailo Omelianóvych-Pavlenko varen continuar lluitant en mijos partidistes.

La participació de 40 000 soldats del Eixèrcit Revolucionari Insurgent de Néstor Majnó en el sur d'Ucrània, va permetre als bolcheviques llançar una contraofensiva a principis de decembre de 1919. Les tropes de la Guàrdia Blanca baix el mando de Piotr Wrangel es varen retirar i es varen establir en Crimea. En el tercer intent d'ocupar Ucrània, els bolcheviques varen adoptar consignes nacionals, l'independència de la RSFS de Rússia i el coneiximent obligatori de l'idioma ucranià per part de tots els membres del partit. L'est del Dombás va ser anexat per Rússia «per raons administratives».

Territori reclamat per la República.
Artícul principal → República Popular Ucraniana Occidental.


En l'autumne de 1918, els ucranians de Galícia varen formar el Consell Nacional d'Ucrània i els jóvens oficials varen formar el Comité Militar Central. L'1 de novembre de 1918, l'eixèrcit ucranià va prendre el poder en Leópolis i el 13 de novembre va proclamar la República Popular Ucraniana Occidental. Yevhén Petrushévich va ser nomenat president de la República i Kost Levitsky primer ministre. La república va conseguir establir-se, introduir l'idioma ucranià com a idioma de l'Estat, la jornada laboral de 8 hores, la transferència de terres als llauradors, garantisar l'autonomia cultural a atres pobles i celebrar eleccions per a formar el govern. Pero tot açò va tindre que implementar-se en la guerra polac-ucraniana. l'Eixèrcit ucranià de Galícia (UGA) es va crear sobre la base dels veterans de la legió dels Fusileros del Sich. El 22 de giner de 1919, l'Acta d'Unificació dels dos estats ucranians, la República Popular Ucraniana i la República Popular Ucraniana Occidental, va ser proclamada solemnement en la Plaça de la catedral de Santa Sofia en Kiev.

No obstant, els polacs varen recuperar molt ràpidament Leópolis, i en la primavera de 1919, en l'ajuda de 60 000 tropes internades pels polacs francesos de l'eixèrcit alemà dirigit pel general Haller, varen llançar una ofensiva. El UGA es va retirar darrere del riu Zbruch i a principis de juny de 1919, Polònia, Romania i Checoslovàquia varen ocupar casi tota la República Popular Ucraniana Occidental. En juny, el UGA va portar a terme una exitosa ofensiva de Chortkiv, pero no va conseguir establir-se i va retrocedir a Zbruch per a unir-se a les unitats de la República Popular Ucraniana. Part de les tropes es varen trobar en Checoslovàquia, a on li la va conéixer com la "Brigada d'Ucrània". El 21 d'abril de 1920, per mig del Tractat de Varsòvia, Polònia i Ucrània varen acordar que la frontera discorreguera a lo llarc del riu Zbruch. D'acort en la decisió de la Conferència de Pau de París de la posguerra, es va decidir transferir les terres d'Ucrània Occidental a la recent formada Segona República polaca. En 1923, el govern de la República Popular Ucraniana Occidental en l'exili es autoliquidó. Segons els térmens de les conferències de pau, Besarabia va quedar baix el domini de Romania i Transcarpacia de Checoslovàquia.

Guerra polac-soviètica

Petliura despuix de lliberar Kiev, 8 de maig de 1920.
Mapa d'Europa en 1923.
Artícul principal → Guerra polac-soviètica.

En abril de 1920, Petliura va conseguir aplegar a un acort en Varsòvia en el líder polac, Józef Pilsudski, sobre una lluita conjunta contra els bolcheviques pel reconeiximent de la frontera polac-ucraniana a lo llarc del riu Zbruch, i el 7 de maig les tropes polac-ucranianes varen recuperar Kiev. No obstant, la cavalleria soviètica ràpidament va recuperar Kiev i l'Ucrània de la Marge Dreta, va creuar la frontera polaca i es va acostar a Varsòvia. Solament les accions conjuntes de les tropes polac-ucranianes en la batalla de Varsòvia en 1920 varen conseguir detindre als bolcheviques i salvar a Polònia de la derrota. Despuix de l'armistici polac-soviètic en octubre-novembre de 1920, l'Eixèrcit Rojo baix el mando de Mijaíl Frunze, en l'ajuda de les tropes de Néstor Majnó, va conseguir irrompre en Crimea, derrotar als restants de l'Eixèrcit Blanco i infligir un «Terror Rojo» massiu en els seus oponents polítics.


En giner de 1921, es va firmar el Tractat de Pau de Riga entre la Segona República polaca en un costat, i la RSFS de Rússia (i per delegació, la RSS de Bielorússia) i la RSS d'Ucrània per l'atre, segons el qual Polònia reconeixia les fronteres en les tres repúbliques soviètiques, per lo que rebia Volinia i Galícia. Per a la República Popular Ucraniana, açò va significar el colapse del Tractat de Varsòvia. Unitats de l'eixèrcit de la república dirigides per Yuri Tiutiúnik varen iniciar la «segona campanya d'Hivern» en novembre de 1921, pero varen ser derrotades en la batalla de Bazar. L'últim gran intent de confrontació armada en els bolcheviques ho varen realisar els insurgents de la República de Jolodnoyarsk en 1922 i la Cabanya Patriòtica en 1923.

Resultat del conflicte

Com a resultat, Ucrània queda dividida entre la República Socialista Soviètica d'Ucrània, Segona República polaca (Galícia occidental i part de Volinia), la Rutenia Carpática —territori habitat per ucranians, enquadrats en Checoslovàquia— i la Bukovina en Romania.

La RSS d'Ucrània, despuix d'haver-se assegurat tot el territori, en 1922 s'unix a les Repúbliques Soviètiques de RSFS de Rússia, RSS de Bielorússia i República Federal Socialista Soviètica de Transcaucasia per a formar l'URSS per mig del Tractat de Creació de la URSS.

Relacions ètniques

Russos

La República Popular Ucraniana reserva posats en el govern i ministeris per a representar a russos, polacs i judeus. Els russos, en general estaven a favor de l'unió en Rússia, o a lo manco en contra de la desvinculació entre Ucrània i Rússia, i varen tindre poc interés en participar en l'independència. Els respals d'esta comunitat podien variar des de:

Polacs

Els polacs en Ucrània estaven dividits en quant la seua reacció. En 1919-1921, molts varen fugir cap a l'oest durant el periodo de caos i despuix baix el govern soviètic. Els mateixos, de la mateixa manera que totes les minories ètniques en Ucrània, en un país limítrof de la seua nacionalitat, i una redefinició sanguinosa de les fronteres en procés, no eren propensos a acceptar les propostes d'integració com a minoria de la República Popular Ucraniana. En general, es varen decantar per la fugida, la passivitat o l'adopció de el “internacionalismo proletari” dels bolcheviques.

Judeus

Per les restriccions històriques als judeus de la zona a l'educació, aixina com l'exclusió de participació política, el Hetmanato seguix en la mateixa llínea tradicional d'actuació. Sobre el posicionament bolchevique, de “internacionalismo proletari” i ateisme oficial, atrau a numerosos judeus com a modo d'emancipar-se de l'històrica marginació, aplegant molts d'ells a importants llocs, per a posteriorment ser porgats per la renaixença dels ancestrals prejuïns i persecucions contra els mateixos, que varen resorgir inalterados en tota l'Unió Soviètica. (Vore, per eixemple, la Nit dels Poetes Assessinats.)


Varen ser teòricament ben rebuts en el Directori de la República Popular Ucraniana, ya que era un canvi important respecte a la política tradicional d'exclusió. Molts pogroms varen ser perpetrats per les forces de Denikin, l'Eixèrcit Vert de Nikífor Grigóriev i per bandes neo Haydamakas, encara que la República Popular Ucraniana baix Symon Petlura històricament ha rebut la majoria de les culpes per això, sofrint les relacions judeu-ucranianes inmensamente per culpa d'eixe periodo.

Minoria alemana

La minoria alemana d'Ucrània va permanéixer apartada dels diversos governs. Molts d'ells varen ser deportats tant durant la Primera Guerra Mundial com despuix durant els bolcheviques, en abdós casos per la sospita d'una potencial simpatia en l'enemic alemà. Molts llogarets alemans, especialment les propietats de la comunitat menonita, varen ser cremades pels anarquistes de Néstor Majnó, i els seus ocupants assessinats o fugits.

Tàrtars

Els tàrtars de Crimea, fòra del territori dels governs ucranians, declaren la seua independència en Bajchisarái en 1917, proclamant la República Popular de Crimea. Varen tindre una bona relació en la República Popular Ucraniana, pero estaven enfrontats als russos i ucranians de Crimea, aixina com als bolcheviques, els quals derriben el govern tàrtar. Entre 1918 i 1920, Crimea va ser ocupada successivament per alemans, govern prorruso de Crimea, la República Popular de Crimea en respal tàrtar, l'Eixèrcit blanc d'Antón Denikin i Piotr Wrangel, per a despuix ser finalment soviètica. En eixa época, els soviètics declaren als tàrtars com contrarrevolucionarios, unint-se Crimea a la RSFS de Rússia en 1921.

Llista de governs ucranians entre 1917 i 1920

Vore també

Bibliografia


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerra_d%27independència_d%27Ucrània&oldid=1586037»