Eixèrcit Vert (Rússia)

El terme Eixèrcits Verts (rus: Зелёная Армия) o Verts (rus: Зелёные) és la denominació genèrica donada a grups de llauradors armats que varen enfrontar a tots els bandos governamentals involucrats en la guerra civil russa.

Bandera utilisada pels llauradors de l'Eixèrcit Vert. Usualment usaven negre, vert o una combinació d'abdós.

Tots estos moviments estaven desorganisats, sense coordinació entre ells i controlaven regions perifèriques del fenecido Imperi, en canvi, els bolcheviques dominaven la població i indústria del centre, podent véncer un a un als seus rivals.

Motivades pel desig de protegir a les seues comunitats de les requises, les represàlies davant qualsevol resistència, les levas forçades i els excessos militars que practicaven tots els bandos, els tumults varen escomençar en 1918 pero eren fàcilment sofocades. Solament des de l'any següent es varen tornar massives, quan els comunistes varen iniciar les grans levas, alcançant el seu clímax en l'hivern de 1920-1921, quan els bolcheviques varen escomençar a requisar cantitats de gra tals que impedien la supervivència dels llauradors, i acabant sofocades en 1922. En acabar l'estiu d'eixe any, la majoria dels rebels estaven militarment vençuts i el campesinado sucumbia davant l'hambruna.

Les principals hostilitats entre blancs i rojos es varen donar entre finals de 1918 i principis de 1920, sent les regirades llauradores decisives tant en el desenroll d'esta guerra com per al conflicte en la naixent Polònia. En la primavera de 1919 la retaguàrdia comunista va quedar atestada de llauradors alçats, permetent l'alvanç dels contrarrevolucionarios. Posteriorment, la terramaner política dels blancs, els seus propis abusos contra la població i la por que causava que pogueren restituir les seues propietats a la noblea varen dur a tumults massius en la seua pròpia retaguàrdia, garantisant la seua derrota. Verts i rojos varen quedar «front a front» quan l'últim gran eixèrcit blanc, capitaneado pel baró Piotr Wrangel, va ser expulsat de Crimea en novembre de 1920. Per a llavors els verts estaven en el pináculo del seu poder militar, pero ya era tarde per a que s'impongueren als rojos, els qui a pesar de quatre anys de guerra civil, eren capaces de reunir les forces i recursos suficients per a véncer-els. Els comunistes varen deure iniciar verdaderes «guerres de reconquista» de la «Eurasia russa». Com afirma l'historiador espanyol Íñigo Bolinaga sobre Rússia: «seguia sent un continent bisoño al que li va costar [a l'Eixèrcit Rojo] tres anys en ocupar i controlar tot el territori rus, una ineficàcia clamorosa si se li compara en els curtidos eixèrcits occidentals, molt més preparats».

Els tumults es varen concentrar en les regions més afectades per la guerra i les requises bolcheviques: les conques dels rius Don i Kubán, la conca baixa del Volga, els monts Urals, la planura de Siberia Occidental, la Rússia Meridional (Chernozem) i tota Ucrània, especialment la mitat meridional. Va haver alçament en menor intensitat en el Caucas, Bielorússia, i Àsia Central. Ucrània en particular va ser el principal camp de batalla de 1917-1922, en numerosos bandos en pugna i canvis de front, un autèntic «embrollo polític i militar». En ella es varen enfrontar els rojos (que es fan en les principals urbs a inicis de 1918 encara que només en autumne de 1920 varen assegurar la seua victòria) i els blancs, principals bandos enfrontats, pero també els alemans i austrohúngaros (intervenen reclamant territoris en 1918), negres, nacionalistes de la Rada, atamanes nacionalistes ucranians i les «jacqueries» llauradores. Ahí varen esclatar les primeres grans tumults, entre abril i maig de 1919, immediatament despuix que els comunistes recuperaren Kiev (6 de febrer) i organisaren la requisa de grans. Prèviament els llauradors ucranians havien organisat guerrilles per a resistir a les tropes invasoras d'Alemània i Àustria-Hongria perque Lenin havia cedit eixe territori en la Pau de Brest-Litovsk (3 de març de 1918). En les atres regions productores de gra va haver una major resistència popular a les requises, esclatant ràpidament els enfrontaments, primer en la conca del Volga, en l'estiu de 1919, despuix en entre els musulmans de Ferganá i despuix en el Caucas Nort i Siberia Occidental. En 1920-1921 tornen a esclatar la conca del Volga, el Caucas i Siberia pero desunides entre les seues caudillos davant l'alvanç comuniste, convertint aquelles regions en verdaderes «zones negres» a on les autoritats de Moscou varen perdre completament el control dels seus camps.

Enemics

El Moviment Blanco es referix a una heterogénea oposició débilmente unida de zarista ultraconservadores, monàrquics constitucionals, kadetes, mencheviques, eseristas i laborista. En canvi, els seus enemics bolcheviques i eseristas d'esquerres eren cridats rojos.

Durant la guerra civil també va haver numerosos governs autonomistes i separatistes i intervencions d'Imperis Centrals i despuix dels Aliats. Ademés, estaven els anarquistes del Eixèrcit Negre i la rebelió de Kronstadt, els islamistes basmachís en Àsia Central i atamanes cosacos interessats en el seu propi poder com Iván Kalmykov, Grigori Semiónov i Roman Ungern von Sternberg.

Antecedents

Mapa de la República Popular Ucraniana entre maig i novembre de 1918, baix el règim del Hetmanato (vert clar). En círculs taronja les principals rebelions llauradores. Crimea i Kubán baix control dels blancs. Els principals ports del mar Negra són ocupats per l'intervenció francesa.
També pot apreciar-se a la Segona República polaca i les seues ofensives en l'oest ucranià (blau obscur), República Popular Bielorusa (celest), República Popular d'Ucrània Occidental (verda llima), Regne de Romania i els seus intents expansionista cap a l'oest (café), l'Imperi austrohúngaro a la vora del colapse (groc), la República Socialista Federativa Soviètica de Rússia en els seus atacs pel nort (roig), Lituània (rosat) i els cosacos del Don (vert obscur).

el campesinado rus va viure dos guerres contra l'Estat rus producte de revolucions i que varen acabar en la victòria estatal: 1905-1907 i 1917-1922. En escomençar 1918 els comunistes solament controlen algunes ciutats, «únics illots bolcheviques en mig d'un oceà llaurador» poc dispost a entregar-els els fruts del seu treball i sometre's a qualsevol autoritat externa.

El conflicte entre les poderoses ciutats i un camp que no desijava sometre's a les primeres va ser una de les principals arestes de la guerra civil. Molts interpretaven aquella resistència com una mera expressió de la «anarquia social» que es vivia en el país. L'influència de comunista sobre els llauradors i obrers era insignificant. Controlaven alguns sóviets pero sense poder coactiu sobre la majoria de la població, que se'ls oponia de forma passiva i desorganisada, a lo manco no inicialment.

Entre fins de 1917 i inicis de 1918 no va haver oposició séria als comunistes, que controlaven el centre de Rússia, Bakú i Taskent. L'única força d'oposició era l'Eixèrcit de Voluntaris (rus: Добровольческая армия), a penes 3000 hòmens, encara en organisació en el sur de Rússia. Totes les esperances blanques estaven en guanyar-se als cosacos del Don i Kubán, inicialment més interessats en obtindre la seua pròpia independència. Per la seua banda, Ucrània i Finlàndia estaven en procés d'independisar-se pero els blancs jamai reconeixerien la seua secessió per a guanyar-se a eixes poblacions. Solament la violenta repressió bolcheviques contra els cosacos a inicis de 1918 va permetre guanyar-els per a la seua causa.

Despuix de la Revolució d'octubre les noves autoritats bolcheviques varen instaurar el comunisme de guerra. Este sistema, prototip de l'economia estalinista, buscava abolir tot comerç privat, maximizar el comerç privat sobre la distribució i el mercat, nacionalisar tota l'indústria pesada, colectivizar tota l'agricultura i impondre un sistema universal de racionament per a centrar tota l'economia en recolzar l'esforç bèlic. Era una manera de combatre en el «front intern» als seus opositors. Entre les noves mides estava l'enviament de funcionaris a les granges del centre de Rússia per a arreplegar suministraments per a abastir a l'eixèrcit i iniciar la construcció de l'economia socialista, no importaven els mijos a utilisar. Es buscava requisar grans, ganado i cavalls, reclutar de jóvens i castigar als llogarets sospitosos d'albergar a desertors. La primera reacció dels llauradors va ser enterrar els seus grans, alimentar en ell al ganado o destilar-ho clandestinament per a fer-ho alcohol. Lo que anara per a no donar-li-ho als rojos. En resposta, els comunistes varen organisar un autèntic «eixèrcit de suministraments» encarregat de les requisar per la força els excedents de grans, 80.000 hòmens en 1920, la mitat obrers desocupats de Petrogrado que només buscaven un sòu fix i quedar-se en alguna cosa del botí. El restant eren delincuents, atres cesantes, exsoldados i demés gent arruïnada. Formaven tropes indisciplinades, conegudes com prodotriady (rus: продотряды), que no dubtaven en furtar les reserves vitals, sement i atres possessions als llauradors. La política de requises es dia Prodrazvyorstka (rus: Продразвёрстка) i formava part del comunisme de guerra. Les prodotriady varen vore aumentar el número dels seus membres assessinats: 2000 en 1918, 5000 en 1919 i 8000 en 1920. Els bolcheviques es venjaven cremant llogarets, confiscant ganados i eixecutant als llauradors per centenars. Molts eren acusats de ser kulaks pero la majoria eren grangers pobres, els més vulnerables a una mala collita. Les poblacions fugien als boscs sense res que perdre i unint-se als rebels per a defendre la «revolució local llauradora». Aixina, lo que en la majoria dels casos escomençava com a chicotets tumults contra les requises la resposta incompetent i brutal dels comunistes locals convertia en grans rebelions.

També les primeres colectivisació varen generar gran resistència pels trasllats forçats i les noves formes de vida que s'imponien a les poblacions, ya en séries dificultats per a sobreviure. Moltes unitats i inspectors excedien les seues atribucions, saquejant cases i assessinant a parracs. Reprimien en durea qualsevol mostra de malestar. Tot açò va contribuir al resentiment generalisat contra el nou règim. Els bolcheviques entenien que per a realisar la seua utopia comunista devien controlar el suministrament de grans. Per a no dependre dels chicotets llauradors varen intentar fundar koljós (cooperatives) i sovjós (granges estatals). Una atra font de rebuig als rojos per el campesinado va ser l'abolició dels «Comités de Llauradors Pobres» o komitety bednoty (rus: Комитеты Бедноты) en decembre de 1918, Lenin havia previst una feroç resistència i va fer aumentar el tamany de les prodotriady i aumentar l'exigència dels imposts. En la temporada següent, uns 242 millons de pud en grans varen ser requisats.

Vore també

• Rebelió de Kronstadt
• Tumult dels Basmachi
• Alçament socialrevolucionario

Bibliografia

• Archinov, Piotr (2008). Història del moviment makhnovista (1918-1921), Buenos Aires: Túpac Edicions & La Malastesta. Traducció rus-espanyol per Volin i Diego Abad de Santillán.
• Avrich, Paul (2014). Kronstadt, 1921 (en en), Princeton: Princeton University Press. ISBN 978-1-4008-5908-5.
• Blunsom, I. O. (2013). The Past And Future Of Law (en en), Bloomington: Xlibris Corporation. ISBN 978-1-4628-7514-6.
• Bolinaga Irasuegui (2010). Breu història de la Revolució russa, Madrit: Nowtilus. ISBN 978-84-9763-843-2.
• Bookchin, Murray (2004). The Third Revolution: Popular Movements in the Revolutionary Era (en en), Londres: A&C Black. ISBN 978-0-8264-5054-8.
• Bouchard, I. A. (2003). «ИЗ ИСТОРИИ ТЮМЕНСКОГО ПРИКАЗА О ССЫЛЬНЫХ (1869—1904)», Словцовские чтения (en ru), Tiumén: Muzeĭ, pp. 38-40.
• Brinton, Craner (1962). Anatomia de la Revolució, 2.ª edició, Madrit: Aguilar. Traducció anglés-espanyol per Gonzalo Guasp.
• Brovkin, Vladímir N. (1994). Behind the Front Lines of the Civil War: Political Parties and Social Movements in Russia, 1918-1922 (en en), Princeton: Princeton University Press. ISBN 978-0-691-03278-8.
• Brovkin, Vladímir N. (2015). Behind the Front Lines of the Civil War: Political Parties and Social Movements in Russia, 1918-1922 (en en), Princeton: Princeton University Press. ISBN 978-1-4008-7286-2.
• Boyd, Douglas. The Other First World War: The Blood-Soaked Russian Fronts 1914-1922 (en en), Londres: The History Press. ISBN 978-0-7509-5786-1.
• Bullock, David (2012a). The Russian Civil War, 1918-22 (en en), Westminster: Osprey Publishing. ISBN 978-1-78200-536-0.
• Bullock, David (2012b). The Czech Legion 1914-20 (en en), Oxford: Osprey Publishing. ISBN 978-1-78096-458-4.
• Conquest, Robert (1987). The Harvest of Sorrow: Soviet Collectivization and the Terror-famine (en en), Nova York: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-505180-3.
• Courtois, Stéphane (1998). «¿Per qué?», El llibre negre del comunisme, Madrit: Espasa-Calp. Traducció francés-espanyol de César Vidal, pp. 813-845. ISBN 84-239-8628-4.
• Dowling, Timothy C. (2014). Russia at War: From the Mongol Conquest to Afghanistan, Chechnya, and Beyond (en en), Santa Bàrbara: ABC CLIO. ISBN 978-1-59884-948-6.
• Figes, Orlando (1989). Peasant Russia, Civil War: The Volga Countryside in Revolution (en en), Nova York: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-822898-1.
• Figes, Orlando (2010). La Revolució russa (1891-1924). La tragèdia d'un poble, Barcelona: Edhasa. Traducció anglés-espanyol de César Vidal. ISBN 978-84-350-2691-8.
• Forsyth, James (1994). A History of the Peoples of Siberia: Russia's North Asian Colony 1581-1990 (en en), Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-47771-0.
• Gill, Graeme J. (1979). Peasants and Government in the Russian Revolution (en en), Londres: Macmillan.
• Graziosi, Andrea (2008). Великая крестьянская война в СССР. Большевики и крестьяне. 1917-1933 (en ru), Moscou: РОССПЭН. ISBN 978-5-8243-1064-1.
• Hosking, Geoffrey A. (1993). The First Socialist Society: A History of the Soviet Union from Within (en en), Cambridge: Harvard University Press. ISBN 978-0-674-30443-7.
• Jvostov, Mijaíl (1997). The Russian Civil War: White Armies (en en), Warren: Osprey Publishing. Ilustracions d'Andréi Karachtchouk. ISBN 978-1-85532-656-9.
• Kenez, Peter (1971). Civil War in South Russia, 1918: The First Year of the Volunteer Army (en en), Santa Bàrbara: University of Califòrnia Press. ISBN 978-0-520-01709-2.
• Klimin, Iván Ivánovich (2004). Российское крестьянство в годы Гражданской войны: 1917-1921 (en ru), Moscou: СПб.
• Kotkin, Stephen (2014). Stalin: Paradoxes of Power, 1878-1928 (en en), Londres: Penguin. ISBN 9780698170100.
• Landis (2008). Bandits and Partisans: The Antonov Movement in the Russian Civil War (en en), Pittsburgh: University of Pittsburgh Press. ISBN 9780822971177.
• Lehning, Arthur (2004). Marxisme i anarquisme en la Revolució Russa, Buenos Aires: Utopia libertaria. ISBN 987-20875-2-0.
• Lenin (1982a). «Dos tàctiques de la socialdemocracia en la revolució democràtica», Obres completes: juliol-octubre de 1905, Moscou: Progresse, pp. 1-138.
• Lenin (1982b). «Revisió del programa agrari del Partit Obrer», Obres completes: octubre de 1905-abril de 1906, Moscou: Progresse, pp. 241-272.
• Lenin (1984). «El socialisme i la guerra», Obres completes: juliol de 1914-agost de 1915, Moscou: Progresse, pp. 325-373.
• Majnó, Néstor (1996). «The Makhovshchina and Anti-Semitism», Alexandre Skirda (ed.). The struggle against the state and other essays (en en), Edimburc: AK Press. Traducció francés-anglés de Paul Sharkey.
• Mayer, Arno J. (2014). Les Fúria. Violència i terror en les revolucions francesa i russa, Saragossa: Prenses de l'Universitat de Saragossa. Traducció anglés-espanyol de Víctor Lucea Alaya. ISBN 9788415770961.
• Mawdsley, Evan (2007). The Russian Civil War (en en), Nova York: Pegasus Books. ISBN 9781933648156.
• Naumov, Igor V. (2006). David Collins (ed.). The History of Siberia (en en), Abingdon: Routledge. ISBN 978-1-134-20703-9.
• Nenarokov, Albert Pávlovich (1968). Russia in the twentieth century: the view of a Soviet historian, Morrow edició (en en), Nova York: William Morrow & Co..
• Payne, Stanley G. (2011). Civil War in Europe, 1905–1949 (en en), Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 9781139499644.
• Phillips, Steve (2000). Lenin and the Russian Revolution (en en), Oxford: Heinemann. ISBN 978-0-435-32719-4.
• Poliakov, Yuri Aleksándrovich (1987). The Socialist Revolution and Its Defense: Early History of Soviet Russia (en en), Moscou: Progress Publishers. Traducció rus-anglés per Paula Garb.
• Powell (2007). Wilson's War: How Woodrow Wilson's Great Blunder Led to Hitler, Lenin, Stalin, and World War II (en en), Nova York: Crown Publishing Group. ISBN 9780307422712.
• Radkey, Oliver H. (1976). The Unknown Civil War in Soviet Russia: A Study of the Green Movement in the Tambov Region 1920-1921 (en en), Stanford: Hoover Institution.
• Raleigh, Donald J. (2002). Experiencing Russia's Civil War: Politics, Society, and Revolutionary Culture in Saratov, 1917-1922 (en en), Princeton: Princeton University. ISBN 978-0-691-11320-3.
• Reese, Roger R. (2000). The Soviet Military Experience: A History of the Soviet Army, 1917-1991 (en en), Nova York: Psychology Press. ISBN 9780415217194.
• Rempel, David G. (2011). Cornelia Rempel Carlson (ed.). A Mennonite Family in Tsarist Russia and the Soviet Union, 1789-1923 (en en), Toronto: University of Toronto Press. ISBN 9781442613188.
• Roberts (1990). Meltdown: Inside the Soviet Economy (en en), Washington DC: Taste Institute. ISBN 978-1-937184-18-6.
• Safónov, Dmitri A. (1998). Сафонов Д.А. Великая крестьянская война 1920-1921 гг. и Южный Урал (en ru), Oremburgo: Моя Библиотека.
• Shishkin, Vladímir Ivánovich (2001b). «Западно-Сибирский мятеж 1921 года: историография вопроса», Бахрушинские чтения 2001 г. Межвузовский сборник научных трудов (en ru), Novosibirsk: Universitat Estatal de Novosibirsk, pp. 137-175.
• Smele, Jonathan D. (2015). Historical Dictionary of the Russian Civil Wars, 1916-1926 (en en), Lanham: Rowman & Littlefield. ISBN 9781442252813.
• Sondhaus, Lawrence (2006). Strategic Culture and Ways of War (en en), Abington: Routledge. ISBN 978-1-135-98975-0.
• Statiev, Alexander (2010). The Soviet Counterinsurgency in the Western Borderlands (en en), Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-76833-7.
• Vidal (2005). Paracuellos-Katyn. Un ensaig sobre el genocidi de l'esquerra, Madrit: Llibres Lliures. ISBN 978-84-96088-32-0.
• Vólkogonov, Dmitri A. (1994). Lenin: a new biography (en en), Nova York: Free Press.
• Volodarski, Borís (2023). «Trade, Diplomacy and Famine», The Birth of the Soviet Secret Police: Lenin and History's Greatest Heist, 1917-1927 (en en), Filadèlfia: Pen & Sword Books, pp. 130-169. ISBN 9781526792266.
• (2016).«The Revolution at One Hundred: Issues and Trends in the English Language Historiography of the Russian Revolution of 1917».Journal of Modern Russian History and Historiography.IX(1)

9-38.

• Werth, Nicolas (1998). «Primera part: Un Estat contra el seu poble. Violències, temors i repressions en l'Unió Soviètica», El llibre negre del comunisme, Madrit: Espasa-Calp. Traducció francés-espanyol de César Vidal, pp. 52-308. ISBN 84-239-8628-4.
• Yergin, Daniel (1993). Thane Gustafson (ed.). Russia 2010 and what it Means for the World (en en), Londres: Cambridge Energy Research Associates; Random House. ISBN 9780679429951.