Declaració d'Independència d'Ucrània
El Acta de Proclamació de l'Independència d'Ucrània (Plantilla:Lang-uk) va ser aprovada pel Sóviet Suprem de la RSS d'Ucrània el 24 d'agost de 1991. L'acta establia a Ucrània com un Estat independent i democràtic. Anteriorment, el 16 de juliol de 1990, el parlament havia aprovat la Declaració de Sobirania Estatal d'Ucrània (Plantilla:Lang-uk).
L'acta va ser aprovada en el moment en que els líders conservadors comunistes de l'Unió Soviètica eixecutaven l'intent de Colp d'Estat en l'Unió Soviètica, en un intent de restaurar el control del Partit Comuniste de l'Unió Soviètica sobretot el país. Com a resposta, el parlament d'Ucrània en sessió especial va aprovar per marejant majoria l'Acta de Declaració d'Independència. L'acta va ser aprovada per 321 vots a favor i 2 vots en contra, en 6 abstencions. L'autor del text va ser Levkó Lukiánenko.
El mateix dia, el 24 d'agost, el parlament va convocar un referèndum per a recolzar la Declaració d'Independència. La proposició per a convocar un referèndum nacional va ser un acort entre el líder de la majoria Oleksandr Moroz i el líder de l'oposició Íhor Yujnovsky.
En el referèndum d'independència d'Ucrània de l'1 de decembre de 1991, el poble d'Ucrània va expressar majoritàriament el seu respal a l'Acta de Declaració d'Independència, en més del 90% dels vots a favor. Poc despuix l'independència d'Ucrània va ser reconeguda en el món sancer.
El 24 d'agost, se celebra en Ucrània el Dia de l'Independència.
Context
[editar | editar còdic]El 21 de giner de 1990, més de 300.000 ucranians varen organisar una cadena humana per l'independència d'Ucrània entre Kiev i Leópolis, en memòria de l'unificació de 1919 de la República Popular Ucraniana i la República Popular Ucraniana Occidental.[1] Els ciutadans varen eixir als carrers i carreteres formant cadenes vives agarrats de la mà en respal a l'unitat. En març del mateix any, el Partit Comuniste de la República Socialista Soviètica d'Ucrània va perdre el seu protagonisme, va sorgir el pluralisme polític i el multipartidisme, i es varen portar a terme les primeres eleccions en la Rada Suprema. El Partit Republicà Ucranià de Levkó Lukiánenko es convertix en el primer partit polític ucranià.
En la Rada renovada, 125 diputats recent elegits varen formar el bloc de la Rada del Poble, encapçalat per Íhor Yujnovsky, i 239 comunistes sobirans, encapçalats per Leonid Kravchuk, qui va encapçalar el parlament, varen formar Per l'Ucrània Soviètica i Sobirana. En 1990, per la greu escassea d'aliments i per a evitar la seua eixida a atres regions, Ucrània va introduir un sistema de llibretes baix el qual solament podien comprar els ciutadans de la república. En el mateix any, es va llegalisar l'Iglésia greco-catòlica ucraniana.
El 16 de juliol de 1990, el nou parlament va firmar la Declaració de Sobirania Estatal d'Ucrània.[2] La declaració va establir els principis de la lliure determinació de la nació ucraniana, la seua democràcia, l'independència política i econòmica, i la primacia de la llei ucraniana sobre la llei soviètica en el territori ucranià. Dita declaració es va produir un més despuix d'una declaració similar aprovada pel Parlament de la RSFS de Rússia. Açò va començar un periodo d'enfrontament entre el Sóviet Suprem de l'Unió Soviètica i les noves autoritats republicanes.
Entre el 2 i 17 d'octubre de 1990, els estudiants de Kiev varen eixir a la Plaça de l'Independència (Maidán) i es varen declarar en folga de fam, en el respal de la població. Estes protestes varen rebre el nom de Revolució sobre el Granit provacando la renúncia del primer ministre de la RSS d'Ucrània, Vitali Masol.
Despuix del referèndum sobre l'estatus polític d'Ucrània dins de la URSS el 17 de març de 1991, els ànims per l'independència d'Ucrània varen ser creixent de la mateixa manera que en el restant de repúbliques soviètiques. En maig-juny de 1991, en la ciutat de Nosivka, llavors el centre del districte de l'óblast de Chernígov, va haver una folga de fam de mestres i protestes massives, que varen ser publicitadas en els mijos de comunicació d'Ucrània i varen dur al canvi de líders del districte de Nosivka.
En abril de 1991, el President de la URSS, Mijaíl Gorbachov, en un intent de salvar l'Estat soviètic, va iniciar els preparatius per a firmar un Nou Tractat de l'Unió, en un procés cridat de Novo-Ogariovo pel lloc de residència del President en les afores de Moscou. En este procés varen participar nou de les repúbliques de l'Unió Soviètica.
Sense esperar una solució política al problema, tropes militars soviètiques varen eixir per a prendre el control en Moscou, en un intent de colp d'Estat. El 19 d'agost de 1991, es va formar el Comité Estatal per a l'Estat d'Emergència (GKChP) que va bloquejar a Gorbachov en la seua residència de Crimea i va assumir el control de la URSS. El President de la RSFS de Rússia, Borís Yeltsin va traure a la gent als carrers de Moscou, les tropes varen ser retirades dels carrers. El 21 d'agost, va caure el GKChP i el partit comuniste va ser prohibit en la URSS i la RSFS de Rússia. En la RSS d'Ucrània, els comunistes varen adoptar inicialment una actitut d'esperar i vore, pero el 24 d'agost, en una sessió extraordinària de la Rada Suprema, per por a ser destituïts, varen recolzar a les forces democràtiques i varen votar a favor de la declaració d'independència, en la qual s'establix el país com un estat independent i democràtic.[3]
Acta d'Independència
[editar | editar còdic]Antecedent històric
[editar | editar còdic]A raïl de la dissolució de l'Assamblea Constituent Russa pel primer Govern de Lenin ocorreguda el 19 de giner de 1918, la República Popular Ucraniana va adoptar la primera declaració d'independència d'Ucrània en el XX. Els socialistes revolucionaris ucranians havien obtingut en l'Assamblea 81 escans en les eleccions celebrades el 25 de novembre de 1917.
En conseqüència, el 22 de giner de 1918, la Rada Central Ucraniana, fins a llavors partidària de l'autonomia d'Ucrània dins de la República Russa, va aprovar la Quarta Proclama Universal en la que es declarava: "La República Popular Ucraniana es proclama Estat independent, lliure i sobirà de la nació ucraniana".
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Subtelny, Orest (2000). Ukraine: A History, University of Toronto Press, p. 576. ISBN 0-8020-8390-0.
- ↑ Rada Suprema de la RSS d'Ucrània. «Declaration of State Sovereignty of Ukraine» (en anglés). Rada.gov.ua. Archivat des d'el original, el 11 de giner de 2010. Consultat el 30 de setembre de 2009.
- ↑ Rada Suprema d'Ucrània. «Verkhovna Rada of Ukraine Resolution On Declaration of Independence of Ukraine» (en anglés). Rasa.gov.ua. Archivat des d'el original, el 10 d'abril de 2009. Consultat el 30 de setembre de 2009.
Vore també
[editar | editar còdic]Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Acta de Declaració d'Independència d'Ucrània – en la pàgina web de la Rada Suprema (en ucranià)
- Acta de Declaració d'Independència d'Ucrània – en la pàgina web de la Rada Suprema (en anglés)
- Acta de Declaració d'Independència d'Ucrània – The Ukrainian Weekly, traducció de The Ukrainian Weekly (en anglés)
- Declaration of Independence of Ukraine – The Windsor Viter, Volume 12, Number 1, July, 2001 Part 2, translation by Andrew Gregorovich (en anglés)
- El Dissabte Gran - entrevista de l'escritor i diputat del parlament Stepán Púshyk sobre la sessió de la Rada Suprema en la que es va aprovar l'Acta. Hálytsky Korrespondent, 2006 (en ucranià)
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Declaración de Independencia de Ucrania» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.