Diagonal àrida d'Amèrica del Sur

Image satelital d'Amèrica del Sur a on s'observa la diagonal àrida que creua al subcontinent des del noroccident al suroriente

Es denomina diagonal àrida d'Amèrica del Sur o diagonal arreica d'Amèrica del Sur a una unitat o macrorregión fisiográfica natural i contínua, d'ample variable pero de notable desenroll latitudinal, caracterisada per la seua pronunciada aridez, que creua el subcontinent suramericà des del noroest al surest, ocupant un alt percentage de la seua superfície. Pel nort comença en el llitoral del oceà Pacífic del Equador, en el golf de Guayaquil, recorre la costa de Perú, la regió de la Puna, el nort de Chile, creua la cordillera dels Vages en la regió argentina de Que el seu i finalisa en la Patagonia oriental.

Són varis els motius que han coadjuvat per a que s'haja desenrollat i perdurat, entre els que descollen els climatològics, oceanogràfics i orogràfics.

Esta enorme franja, va resultar una barrera infranquejable per als components biòtics de climes humits, que d'esta manera han evolucionat aisladamente durant millons d'anys a un o un atre costat de la mateixa, quedant especialment aïllats els integrants de la zona humida del suroest, formant un conjunt independent de tipo “insular” en una elevada cantitat d'endemismes, inclús en tàxons superiors. De la mateixa manera en que va afectar a la biota i va determinar la seua composició biogeográfica actual, també va influenciar a tot el desenroll humà de la regió.

Generalitats

La “diagonal àrida suramericana” rep eixe nom en raó de que una ampla franja de territoris desérticos creua Amèrica del Sur de manera diagonal, des del noroest cap al surest, interrompent en el seu sector mig la continuïtat de les zones humides del Con Sur. Latitudinalment el seu desenroll és notable, ya que s'estén des del equador fins als 53°S.

Les zones que ho integren són molt diverses, pero posseïxen caràcters propis derivats de la seua sequetat en comuna, ya que reben escasses precipitacions, les que resulten molt insuficients per a cobrir l'evaporament, generant un fort dèficit hídric, lo que es manifesta generalment en la carència de vegetació arbòrea, llevat en els sectors a on la presència de la mateixa se sosté gràcies a abastir-se d'aigua per mig de l'accés a atres fonts (manantialés, valls d'inundació, napas freàtiques, boires terreres costeres, etc.). Els acumulats anuals són sempre menors de 500 mm, si be en gran partix la sifra és molt inferior, lo que provoca un vegetació yerma, a tal punt que en alguns sectors s'aplega al desert absolut, en ser insuficients per a sostindre algun tipo de vida.

La franja desértica es desplega sense interrupcions, aünant una série de successius enclavaments àrits —els que són causats per una combinació de factors— que s'escalonen, a mida que alvança cap a majors latitut, transponiendo les distintes zones de circulació de les masses atmosfèriques.

Territoris que comprén

En Equador

La “diagonal àrida” pel nort comença a manifestar-se en el llitoral del oceà Pacífic del Equador, en el nort del golf de Guayaquil (província de Santa Elena). Continua cap al sur en les planures costeres del suroest del país, en les localitats menys favorides per les pluges dins de l'ecosistema del bosc sec equatorial i de bosc sec de Tombes-Piura, fins a penetrar en el Perú.

En Perú

Oasis de l'estany d'Huacachina, prop d'Ica, en la costa peruana

Ya en el nort del Perú, en l'aument de la latitut les pluges van disminuint progressivament, mentres la vegetació va adquirint una fisonomia desértica neta fins a desaparéixer per complet l'ecosistema leñoso xérico i passar al desert extrem en el departament de la Llibertat.

L'ambient desértico acompanya la vora del mar peruana en la seua totalitat constituint el cridat desert coster del Perú, una subunidad d'una major denominada desert del Pacífic, un tipo de desert coster relativament fresc, a pesar de la latitut intertropical. La porció més ampla i septentrional d'este desert és coneguda com desert de Sechura, nom que en ocasions s'utilisa per a tot el desert peruà.

Per l'est, la diagonal en el Perú cobrix l'alvertent de la Cordillera Occidental, que és l'alliniació montanyosa que constituïx una alvançada cap a l'oest de la cordillera andina, comprenent l'ecosistema de serranía esteparia. En els Vages, ya alvançant més cap al sur, inclou també el sector àrit del altiplano que en part separa eixa república de la de Bolívia.

En Bolívia

Formació geomorfològica denominada “Arbre de Pedra”, localisada en el desert Siloli en el suroest de Bolívia

En Bolívia, la diagonal àrida comprén els departaments de La Pau (el sur) Oruro i Potosí, corresponents al sector puneño del suroest del país.

En Chile

Un cactus candelabro (Browningia candelaris) en la ruta 11, entre Poconchile i Socoroma, Regió de Arica i Parinacota, Chile

El denominat “vall de la Lluna”, en el desert de Atacama, en la regió natural del Nort Gran de Chile

En Chile, cobrix totes les porcions septentrionals d'eixa nació, des del Pacífic fins al llímit internacional oriental i des de l'extrem nort fins a la Regió de Valparaíso. Per lo tant s'estén per la totalitat de les regions naturals del Nort Gran i Chic, comprenent per complet les regions administratives d'Arica i Parinacota, Tarapacá, Antofagasta, Atacama i Coquimbo. Torna a penetrar en territori chilé en sectors fronteriços de la Regió Aysén del General Carlos Ibáñez del Camp i especialment en el sector oriental de la Regió de Magallanes i de l'Antàrtica Chilena.

En l'Argentina

El parc nacional Els Cardones, província de Bota, (Argentina)

El parc provincial de Ischigualasto o “Valle de la Lluna”, província de Sant Joan (Argentina)

Els Altars, província de Chubut, en mig de la replanell patagónica

Ingressa a l'Argentina des del seu extrem nort-occidental, escampant-se per la puna i gran part de la regió noroest, per tot Que el seu i per tota la Patagonia extrandina, concloent en la estepa patagónica del nort de l'illa Gran de Terra del Fòc.

De nort a sur comprén totes les províncies occidentals i australs, en els sectors corresponents al ponent de les de Jujuy, Bota, Tucumán i Catamarca, la totalitat de La Rioja, Sant Joan i Mendoza, l'oest de San Luis i La Pampa, i en les províncies patagónicas, llevat una franja recostada contra la cordillera andina, engloba a la totalitat dels territoris del Neuquén, Riu Negre, Chubut i Santa Creu i l'extrem nort insular fueguino de Terra del Fòc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sur.

Ecorregions relacionades

Dos biomas chaqueños del centre-nort argentí, surest de Bolívia i oest del Paraguay -el chaco àrit i el chaco occidental- si be tenen vegetació arbòrea i precipitacions per sobre els 500 mm, en raó de l'intensa evapotranspiración, presenten condicions climàtiques que s'assemblen a les de la diagonal àrida.

Causes que determinen la presència de la diagonal àrida

Hi ha varis factors que varen determinar la formació i permanència de la diagonal àrida. Dos corrents oceàniques fluïxen des del sur cap al nort a abdós costats del bloc continental d'Amèrica del Sur, transportant aigües antàrtiques i subantárticas cap a latitut templades i tropicals. Abdós, en ser fredes, generen poc evaporament, per lo que les zones emergides immediates reben des d'elles pobres aportes de precipitació i baixa humitat. En el sudoriente suramericà, les aigües costeres del suroest del oceà Atlàntic són recorregudes per la corrent de les Malvines; del costat del Pacífic ho fa la corrent de Humboldt, esta última és de major llongitut, ya que alcança fins al equador terrestre. Tot açò favorix l'existència de climes àrits o semiáridos en els territoris baix la seua influència. En el sector del Pacífic, també són factors de aridez les surgencias d'aigües oceàniques profundes generades per la impulsión dels vents alisios, aixina lo que es adiciona la divergència anticiclònica.

Un factor de notable incidència en la diagonal àrida és la cordillera dels Vages, ya que la seua notable altitut genera una divisòria climàtica en interpondre's en el fluix de les masses atmosfèriques, obligant a que els vents en elevar-se sobre una de les seues ales descarreguen allí el seu contingut humit, creuant secs a l'oposta, la que agudisa la seua aridez. Això s'observa en la mitat nort de la diagonal, ya que els vents alisios, carregats d'humitat del anticiclón semipermanente de l'Atlàntic, precipiten els seus excessos hídrics en l'ala andina oriental, causant sequia en l'occidental.

Açò es veu maximizar en el sur bolivià i especialment en el noroest argentí, ya que allí es presenten una série de cordoneres cordilleranos paralels, en orientació submeridiana, que deixen interposts entre sí a altiplans, valls interandinos, bolsones, etc. Açò provoca un doble efecte, debilita encara més les ya dèbils influències atlàntiques i interrompen les esporàdiques i tènues influències del Pacífic.

Parc Nacional Mont León, en la costa atlàntica en la província de Santa Creu, Argentina

A majors latitut ocorre lo opost a lo que succeïa en la secció septentrional, els vents humits provinents del anticiclón semipermanente del Pacífic impacten d'oest a est en els Vages, descarregant en ells, i en els territoris cap al seu ponent, casi la totalitat de les seues aportes (fent que en algunes localitats es conseguixquen acumulats anuals que apleguen als 7000 mm) per lo que, després de transponer la cordonera andino, el fort vent de l'oest creua, ya sec, la Patagonia extra-andina o oriental, proyectant en ella la seua aridez fins a la mateixa costa atlàntica i la plataforma marina sobre la que s'assenta el mar Argentina i inclús també fent-ho sobre les illes Malvines, si be en estes la aridez s'atempera per l'influència humida oceànica.

Cap als 35°S abdós blocs humits s'aproximen ya que la franja que els separa pert una miqueta de la seua extrema aridez, provocant que la diagonal conforme dos blocs, un de septentrional i central, més fraccionat, integrat pels deserts chilé-peruans, puneños i interserranos argentins; l'atre, austral, ample i continu, està compost per l'extens erial patagónico. Açò és causat per una disminució en l'altitut promig de la cordillera andina, la que ya no conseguix detindre tota la humitat en una sola dels seus alvertents, fent que en part esta precipite també en l'oposta (l'oriental). D'igual manera, disminuïx l'altura de la precordillera oriental i directament desapareixen les serres Pampeanas, per lo que l'efecte biombo d'abdós deixa d'existir, permetent llavors que certa humitat de l'Atlàntic templat es proyecte sobre la franja continental a l'est dels Vages, també facilitat per l'estretament continental determinat per la vora costera oriental suramericà, el qual posseïx una orientació nordest-suroest.

Edat i orige de la diagonal àrida

Si ben els processos geoclimáticos que varen ocórrer des del Paleoceno fins al Holoceno varen influenciar per a que la diagonal àrida es desenrollara, segons l'evidencia fòssil, durant el Plioceno es va produir finalment l'expansió de les formacions xéricas sobre els territoris que actualment comprén la diagonal àrida, generant aixina el desmembramiento en dos blocs dels boscs subtropicales del sur de Sudamérica. El núcleu àrit que va començar a expandir-se estava centrat en lo que hui es denomina desert de Atacama, el qual l'evidència que va poder recolectar-se va permetre demostrar que és una zona seca per lo manco des del final del Triásico.

Les regions subtropicales del Con Sur varen ser sofrint una creixent desertificación, com a conseqüència de massius events geoclimáticos del Plioceno que es varen prolongar durant el Pleistoceno, entre els que destaquen l'alçament final de la cordillera dels Vages, la formació d'un enorme camp de gèl a l'occident de la península Antàrtica, les vigorizaciones de la corrent marina freda d'Humboldt i del Anticiclón Subtropical del Pacífic Sur, a lo que es va sumar el començ de les glaciacions en la Patagonia. Tot açò va significar que durant el Cuaternario la posició central de la diagonal àrida es mantinguera més o menys constant.

Influència de la diagonal àrida sobre la biogeografía

L'efecte de la diagonal àrida sobre la biota va ser i és significatiu. El bosc esclerófilo i el xara que es posicionen en Chile central (en clima subtropical mediterràneu), junt en el bosc templat ubicat immediatament al sur de l'anterior, varen conformar un dels núcleus de biomas que varen quedar progressivament aïllats de les atres formacions humides suramericanes, sent les més pròximes la selva de la yunga en el noroest argentí, la pampa humida i els boscs humits de tipo chaqueño del espinal; les formacions d'este segon conjunt varen quedar més o menys interconectadas entre sí. Entre abdós conjunts es varen desenrollar les formacions florísticas desérticas o semidesérticas adscriptas a la diagonal àrida: els deserts de Atacama, de la puna, prepuna, mont i la estepa patagónica.

Lo que va constituir un dels acontenyiments més determinants en l'història biogeográfica de l'extrem austral americà, les formacions vegetals de deserts i semidesiertos varen desconectar des del Neógeno al bloc de boscs humits continentals dels boscs humits del suroest del Con Sur. Estos últims, després d'experimentar un prolongat aïllament geogràfic exhibixen hui com a conseqüència una biota de caràcter relictual, rica en endemismes i gèneros monotípics, en una alta proporció de famílies pero pobres en espècies, possiblement com a resultat d'extincions provocades per acontenyiments pre-glaciarios.

Sobre el seu linaje, est demostra relacions hui distants, un important percentage posseïx abolengo Neotropical (selves tropicals suramericanes) i, notablement, austral-antàrtics (relacionats en Australasia), gràcies a passades conexions, anteriors a la formació de la diagonal àrida. Esta mixtura d'elements australasianos, neotropicales i propis és una traça única d'estes formacions.

Cap al noroest una atra franja àrida es desenrolla en el llitoral del Perú i alcança el nort d'eixe país i, alguna cosa més suau i intermitent, fins a l'occident d'Equador.

Influència de la diagonal àrida en la geografia humana

No solament la naturalea va quedar dividida per la diagonal; les comunicacions, el comerç i el poblament colonizador durant el domini espanyol i després del mateix, també es varen vore sériament afectats, precisant de rutes marítimes per a unir les ciutats, Estos processos geogràfics varen favorir una administració independent del Chile colonial de manera total sobre les administracions de les colónies assentades en la conca de l'Argent, mentres que parcial en lo que atañer al governe espanyol en el Perú. Pel mateix procés, va influenciar a Chile a diferenciar-se política i econòmicament del restant del subcontinent, generant en l'idiosincràsia del chilé (en especial en el que habita la zona central) la sensació de que viu en una “illa en terra ferma”, figura alegórica robustecida pel acotamiento espacial que també imprimixen el Pacífic, l'alta cordillera i els boscs i gèls australs.

Davant les dificultats intrínseques que presentava el mig físic, els yermos espais ocupats per la diagonal àrida, per a eixercir sobre els mateixos algun tipo d'explotació tradicional, solament es va conseguir ocupar-los i desenrollar-los econòmicament en les últimes décades de el XIX i primeres de el XX, demora que continua en part fins als nostres dies, ya que presenten un patró caracterisat per una menor població humana, una menor infraestructura i àmplies superfícies en un molt baix grau d'intervenció antrópica. És que les regions travessades per la diagonal àrida es veuen llimitades en el seu desenroll pecuari, ya que presenten escasses o nules pastures naturals que en el millor dels casos solament permeten aprofitament extensius. Les produccions agrícoles poden ser molt destacades, pero la totalitat de les mateixes són depenents del rec, el que possibilita el desenroll d'oasis artificials alimentats per rets de canals i represas per a administrar els llimitats recursos hídrics de que es dispon.