Equador tèrmic

Equador tèrmic (en ocasions cridat ambiguamente equador càlit) és un cinturó de temperaturas tant atmosfèriques com a oceàniques relativament elevades que rodeja a la superfície d'un planeta. En el cas del planeta Terra tal equador es definix pel conjunt de llocs del planeta que en els que ocorre, en cada meridiano la màxima temperatura mija anual. Degut a que les temperatures locals són sensibles a la geografia d'una regió —altitut del terreny, superfície, l'influix de les cordilleres i de les corrents oceàniques (i, sobretot, la forma com la configuració de les costes desvia estes corrents)— és impossible establir d'un modo fix la llínea de tal equador tèrmic (com provablement sí poguera fer-se si la superfície de la Terra fora uniforme en composició i carira d'importants diferències de relleu, albedo, etc.) per este motiu l'ubicació de l'equador tèrmic és distinta a la del equador geogràfic (o llínea equatorial), trobant-se principalment en el hemisferi nort degut a que en estar allí les masses de terra més grans, es produïx un major calfament en estiu.

El terme equador tèrmic s'utilisa en menys freqüència per a descriure la banda de temperatures màximes miges que rodeja al globo terráqueo i que migra aproximadament entre el tròpic de Càncer i el tròpic de Capricorn, és dir, en la zona intertropical, i ademés està relacionada directament en la zona de convergència intertropical. No obstant, cal estar conscients de que la zona de convergència intertropical és un concepte atmosfèric relacionat en els vents, per lo que esta és més una conseqüència que una causa de la localisació de l'equador tèrmic. La banda de calor té la major oscilació en l'oceà Índic i es relaciona en el monsó, podent aplegar al sur d'Àsia (hemisferi nort) d'abril a setembre i pot alcançar Austràlia (hemisferi sur) d'octubre a març.

L'equador tèrmic i les raons de la seua existència

Un fenomen destacable en lo que a l'equador tèrmic es referix és que el promig de temperatures més elevades s'ubica uns graus de latitut al nort de l'equador terrestre (o paralel 0°). Les raons d'este fenomen obedixen a tres tipos de motius:

• La configuració de les costes, que pot desviar les aigües de les corrents equatorials (que transporten una gran cantitat de calor d'est a oest) en una direcció distinta a l'original. El cas més notable és el de la corrent equatorial atlàntica des de les costes africanes a les americanes. Dita corrent d'aigües càlides du una gran cantitat de calor cap a les costes del Brasil, pero com podem vore en el mapa de corrents oceàniques (explicades en l'artícul respectiu), la major part d'eixes aigües es desvia cap al noroest per la senzilla raó de que les costes del Brasil la dividixen en dos parts desiguals, sent la del nort la més gran i ampla i, per lo tant, la que major cantitat de calor desplaça, mentres que la part que es desvia cap al sur, ademés de tindre menor extensió, presenta menor temperatura per l'influència de la corrent de Benguela. També les costes suramericanes de l'oceà Pacífic desvien cap al noroest a les aigües fredes de la corrent de Humboldt o del Perú sent, per lo tant, responsables del desplaçament cap al nort (uns 10º N) de les aigües més càlides de la zona intertopical, tal com pot vore's en el gràfic de les temperatures superficials de l'oceà Pacífic en la seua part central. La part roja més obscura d'este gràfic, que supon unes temperatures més elevades, coincidix, com podem vore en el mapa, en el traçat de l'equador tèrmic. No obstant, cal aclarir que este traçat al nort de l'equador terrestre no es deu al moviment de rotació terrestre, sino a la força d'atracció llunar (marees llunars) quan la posició del nostre satèlit es troba llaugerament al nort de l'equador. Açò significa que la corrent de Humboldt es deu a la força centrífuga del moviment de rotació terrestre i, per lo tant no pot creuar l'equador cap a l'hemisferi nort la qual cosa pot vore's en la costa occidental d'Amèrica del Sur, a on les aigües indicades de color blau (fredes) solament apleguen fins a l'equador. No obstant, si observem el propi equador cap a l'oest vorem que hi ha penetració d'aigües indicades en color groc (menys fredes que les blaves) que penetren cap a l'hemisferi nort, la qual cosa solament pot ser produït per l'atracció de la Lluna quan està girant sobre l'hemisferi nort de la Terra. Això explica, a la seua volta, la producció del fenomen del Chiquet, que, com el seu nom indica, es produïx en les dates pròximes al Nadal, que coincidix en el solstici d'estiu en l'hemisferi Sur sol que, en este cas, la Lluna estaria girant també en l'hemisferi sur, en la qual cosa, l'atracció de les aigües superficials de l'oceà (més càlides) es faria també cap al sur. El resultat és la producció del fenomen del Chiquet: una capa somera d'aigua calenta que oculta i se sobrepon a les aigües fredes de la corrent de Humboldt i l'aument, a voltes catastròfic, de la lluviosidad en el llitoral de les costes desérticas del Perú, especialment al nort de dit país.
• La rotació terrestre, que dona orige, a la seua volta, a la producció dels vents constants o vents planetaris que van d'est a oest en les latitut intertropicales (vents alisios) i d'oest a est en les latitut miges i altes (vents de l'oest). Estos vents són capaços de transportar una gran cantitat de calor cap al tròpic de Càncer, perque coincidixen en la Corrent Equatorial del Nort. No ocorre lo mateix en l'hemisferi Sur perque en ell la superfície marina és molt major que la terrestre o continental i les aigües fredes de la Corrent de Humboldt tendixen a donar un llarc gir al voltant de tot l'oceà Pacífic, calfant-se gradualment a mida que es desplacen.

• La continentalidad (grans masses de terres continentals en Amèrica del Nort i Àsia) que dona orige al desenroll dels vents monsons (vents que bufen des dels oceans als continents) per les diferències de pressió atmosfèrica. L'eixemple típic es produïx en el oceà Índic, quan el major calfament del continent asiàtic durant l'estiu atrau als vents carregats d'humitat procedents de dit oceà i que, per lo tant, duen una enorme cantitat de calor cap al sur d'Àsia. Aixina, l'equador tèrmic es desplaça, en l'oceà Atlàntic, cap al nort de l'equador, a lo llarc d'una llínea que va des del golf de Guinea en Àfrica, fins a la mar Carib en Amèrica; mentres que en l'oceà Índic també es desplaça al nort de l'equador geogràfic, alcançant les latitut meridionals de China (tifó Bopha) i de l'Índia.

D'estos tres motius, la configuració de les costes, que modifica a la seua volta el traçat de les corrents marines, és el més important en l'explicació del distint traçat de l'equador tèrmic en les zones oceàniques i terrestres.

Localisació

L'ubicació de l'equador tèrmic en la zona intertropical constituïx un patró fonamental per a explicar la dinàmica atmosfèrica a escala planetària, en especial, per a determinar el distint calfament terrestre a escala global, hemisfèrica, continental, oceànica i atmosfèrica. Per a desenrollar este punt crucial per a l'explicació del tema, usarem un procediment deductivo, partint de la visió de conjunt que nos dona l'informació satelital de les temperatures de la superfície terrestre en un moment donat fins a aplegar a les diferències regionals i/o locals que són part integral d'eixa visió de conjunt.

La temperatura atmosfèrica a escala global

A grans traces, la temperatura atmosfèrica depén, indirectament, de la radiació solar i més directament, de la calor reemitido per la superfície terrestre en forma de radiació d'ona llarga, és dir, de rajos infrarrojos. En atres paraules: l'aire és diatérmano, és dir, no es calfa directament pels rajos solars, sino per la calor que despedixen la superfície dels continents i, sobretot, dels oceans, tal com nos indica l'artícul sobre la diatermancia. Aixina que, la calor atmosfèrica variarà tant temporal com espacialmente pels factors astronòmics (moviments de rotació i de translació terrestres) i als factors terrestres (latitut, altitut, corrents marines, configuració dels continents i oceans, orientació del relleu, etc.).

D'acort en lo anteriorment dit, la temperatura de la atmòsfera variarà diàriament entre el dia i la nit pel moviment de rotació terrestre, i estacionalmente, entre l'estiu (màxima temperatura pel major nivell de radiació solar rebut per la Terra) i l'hivern, época de l'any en la que la Terra rep menor radiació solar, variacions estacionals que es deuen al moviment de translació terrestre.