Zenú

Els sinúes, zenúes o cenúes són un poble indígena de Colòmbia, que el seu territori ancestral està constituït per les valls del riu Sinú, el San Jorge i el llitoral caribe en les afores del golf de Morrosquillo, en els actuals departaments colombianos de Còrdova i Sucre.

Cultura

Arremate de bastó zenú, expost en el Museu de l'Or de Bogotà.

La cultura indígena zenú està ubicada entre les hoyas dels rius Sinú, Sant Jorge i Nechí. L'explotació de rics jaciments d'or i la fabricació de joyes, varen constituir el principal producte d'esta regió. Els seus enormes temples i santuaris guardaven grans ídols de fusta enchapados en làmina d'or i gran cantitat d'objectes del mateix metal, que varen despertar l'avidez dels conquistadors i varen donar orige a cruents saquejos.

Ademés de ser grans orfebres, varen ser bons ceramistas, aixina s'aprecia en el bon desenroll de la tècnica alfarera. Entre les formes més abundants de la ceràmica d'esta zona figuren les copes, la pata de les quals és una figura de dòna o de home que, parada en un pedestal, sosté en el cap el tazón de la copa.

Les representacions de saurio, aus, aquàtics i felinos, també varen ser freqüents en la decoració de recipients, rodells i pintaderas. Són comuns les copes de base campaniforme, bols i escudillas, ofrendatorios en forma de canastos, chiulets esferoides o ornitomorfos. El poblament del llitoral caribe colombià es va iniciar fa més de 4000 anys. Fa 6000 anys els habitants de la regió, varen molejar la que fins ara és una de les més antigues ceràmiques conegudes en Amèrica i combinaven l'explotació de la peixca i la caça en l'agricultura intensiva de tubèrculs

Per ser zona en abundància d'aigua, des d'aproximadament 200 a. C. en avant, els sinúes varen formar una espècie de societat hidràulica que va construir un sofisticat sistema de canals de drenage, que els permetia controlar les inundacions i adequar extenses zones per a les vivendes i especialment per als cultius. El sistema, que va ser expandint-se progressivament, va aplegar a cobrir fins a 500 000 hectàrees de sol cenagoso sobre l'any 1000.

l'orfebreria i l'alfarería varen registrar un notable desenroll, sent molt reconeguts els seus adorns d'or fos i batut. La filigrana la conseguien per mig de cera perduda. Esta civilisació va perdurar fins a el X. En l'alfarería representaven a la dòna com símbol de fertilitat, respecte, creiximent de la població i com una líder espiritual.

En l'época de la conquista espanyola, els sinúes o zenúes, habitaven les sabanes no inundables i tenien relacions comercials en els seus veïns de la serranía de Sant Jacinto i de les riberes del riu Magdalena. En el XI es destacava el gran centre religiós de Finzenú, en la vall del Sinú, que estava baix la direcció d'una dòna que eixercia el seu domini sobre vàries poblacions aledaño. El Panzenú era la denominació del vall de Sant Jorge; i Zenúfana la vall del Nechí i el baix Cauca, zona de producció d'or.

Gorc de ceràmica sinú en base anular i figures assentades.

Cultura sinú: Mare i fill en terracota. Museu Walters.

En la Conquista i la Colonisació espanyola, es va iniciar un procés sistemàtic i violent de despulle de les terres a les comunitats indígenes sinúes. En el XV, al contacte en els hispans i atres poblacions no indígenes es varen produir canvis considerables en la cultura sinú, com la pèrdua de capacitat organisativa tradicional que varen ser desestructuradas en implementar institucions com la d'encomana i culturalizaació. Sorgix aixina en este sigle, l'encomana, donant orige a la formació de facendes, mercés de terres i adjudicacions a labriegos espanyols, mestizos, negres, zambos i mulatos.

Els sinúes parlaven la llengua guajiba o guamacó, que va desaparéixer ràpidament durant la conquista. A finals de el XIX només es parlava en els pobles de Cereté i Sant o en l'alt Sant, pero despuix de la prohibició de les llengües indígenes en 1770 pel rei d'Espanya va desaparéixer completament sobrevivint solament alguns topònims i noms de la flora i fauna aixina com alguns vocables del dialecte coloquial costeño sabanero, com "pechiche", entre unes atres.

En les rodalies dels pobles de Sant Jacinto i de Sant Joan Nepomuceno es troben els petroglifos de Sant Jacinto, importants restants arqueològics de la cultura sinú.

Ampara

Durant el XVI, els espanyols varen reconéixer tres Ampares Indígenes en el Districte de Tolú: en Sant Nicolás de Bari (Lorica), Sant Sebastià de Urabá i Sant Andrés de Sotavent (Mexión), en els seus anexos Chinú i Pinchorroy (Chimá) i Sahagún.

En 1773, el rei d'Espanya va reconéixer el territori de Sant Andrés de Sotavent com a ampara indígena, despuix d'un llarc procés de delimitació. Esta ampara de 83 mil hectàrees va subsistir fins a començos de el XX quan va ser dissolt per mig de la llei 55 de 1905, dictada per l'Assamblea Nacional Constituent.

Els indígenes varen lluitar, especialment des de 1969 per recuperar la seua ampara. En 1990 l'estat reconstituyó l'Ampara de Sant Andrés de Sotavent en 10 000 hectàrees i progressivament ho va ampliar fins a alcançar 23 000 hectàrees per a una població censada de 50 001 habitants. Durant el procés de lluita per la terra decenes de líders dels zenúes varen ser assessinats.

Atres comunitats zenúes en Sucre i Còrdova han conseguit reorganisar-se i en l'actualitat funcionen cabildos i organisacions regionals d'autoritats indígenes, que els rigen, representen i reivindiquen la recuperació de les ampares. El fenomen organisatiu i de reidentificaació cultural es va reflectir en el cens de població de 2005. Actualment en el seu liderage existix la presència del cacic major municipal, líder comunitari encarregat de solucionar no solament els problemes que es presenten entre els habitants de la població, sino també per als apanys matrimonials, realisats per l'Iglésia catòlica, furts que poden ser pagats en diners o atres sancions.

Hui en dia es troben organisats en “cabildos” locals. Es destaquen les regions de Sucre i Còrdova a on les comunitats es troben organisades al voltant del Cabildo Mayor de l'Ampara de Sant Andrés de Sotavent i en cabildos menors. És de resaltar la lluita per la terra com una constant de les seues demandes.

“l'organisació polític-administrativa està conformada per un cabildo central de dèu indígenes, encapçalat per un cacic. Li seguixen en jerarquia un capità major, un secretari, un tesorer, un fiscal, un oficial major i cinc aguasils el periodo dels quals és de dos anys. En les vereda la comunitat es troba el cabildos menors, elegits per un any els quals representen l'autoritat de la seua cabildo central i servixen com a primera instància en solució de conflictes interns”... El cacic actual (any 2013) és el senyor Eder Espitia.

Economia

Capell vueltiao zenú.

Les seues principals activitats era l'agricultura i l'artesania. Cultiven dacsa, ají, yuca, fríjols, ahuyama, ñames, frutales com patilla, meló, mànec, corozo, guayaba i guanábana i usen diverses palmes, gramíneas i bejucos per a artesania i construcció de vivendes.

Una activitat adicional és la peixca. Durant la Semana Santa, ademés de peix, mengen com a plat especial la "babilla" (Caiman crocodylus fuscus) i la tortuga "hicotea" (Trachemys scripta callirostris), que a voltes crían en chicoteta escala. Secundariamente cacen ñeques i aus com el cormorán o "ànet cuervo" (Phalacrocorax olivaceus) i diferents pavas.

Com a artesans es destaquen en el trenat en fibres vegetals per a fabricar capells i atres objectes, que actualment són exportats a varis països. El capell vueltiao es fabrica a partir de la fibra extreta de la "canya flecha" (Gynerium sagitatum). La fibra de "napa" (Manicaria saccifera) s'usa per a elaborar canastres, floreros, graneres, palmitos i estores.

Bibliografia

• Arango, Raúl i Enrique Sánchez (2004) Els pobles indígenes de Colòmbia en el Llindar del Nou Mileni 367-368. Departament Nacional de Planeación. Bogotà D.C.
• DANE(2019).«Població Indígena de Colòmbia».Cens 2018.Departament Nacional d'Estadística, 16 de setembre de 2019.Consultat el 28 de juliol de 2020.
• Drexler, Josef (2002): "¡En els monts, sí; ací, no! Cosmologia i medicina tradicional dels Zenúes". Quito: Abya-Yala.
• Jaramillo, Susana i Sandra Turbay Ceballos (2000) "Els indígenes Zenúes"; Geografia humana de Colòmbia, Regió Andina Central (Tom IV, volum III).
• Ministeri de Cultura (2010) "Zenú, la gent de la paraula". Bogotà.
• Places, Clemència i Ana María Falchetti (1986) La cultura de l'or i l'aigua. Un proyecte de reconstrucció. Bolletí Cultural i Bibliogràfic XXIII (6). Consultat el 24 de novembre de 2013.
• Serpa Espinosa, Roger (2000) Els Zenúes. Montería: Secretaria de Cultura de Còrdova.
• Vila, William i Gabriel Vieira (1994) Decidix el govern que els indis no existixen. Video Documental 44'.

Vore també

• Els Guayacanes, corregimiento de població zenú en el municipi de Sant Andrés de Sotavent.