Espiritual
Un espiritual (traducció de l'expressió anglesa spiritual song) o espiritual negre (negre spiritual) és un tipo de vora cristià, que va sorgir a finals del XVIII i es va desenrollar al començament del XIX, en els Estats Units. Estos espirituals negres eren adaptacions populars dels himnes religiosos catòlics i protestants, fetes per treballadors afroamericanos que generalment estaven esclavizados o discriminats.
Orige
[editar | editar còdic]El moviment del resorgiment religiós que es va estendre per les colónies britàniques en Norteamérica al començament del XVIII, impulsat per la fundació de l'Iglésia metodista i la llabor evangèlica de predicadores com George Whitefield o Jonathan Edwards (al voltant de 1740), varen popularisar no solament els salms i els himnes cristians, sino també un atre tipo de càntics espirituals menys tradicionals, que eren cantades en les iglésies del sur nortamericà, tant per negres com per blancs.[1] Va ser d'esta forma com el acervo de càntics religiosos cristians, especialment les cançons del compositor anglés Isaac Watts (1674-1748), varen passar a formar part de la cultura dels esclaus afroamericanos. A lo llarc del XVIII i les primeres décades del XIX, els esclaus dels estats del sur, varen ser creant un cançoner propi, en un primer moment molt relacionat en els vores de treball d'orige africà, usualment en forma de call and response, en inflexions, sílabes esteses i quarts de to.
El terme espiritual deriva de l'expressió cante espiritual, que la Bíblia, en Efesios 5:19, arreplega dins d'una exhortación a parlar "entre vosatres en salms, i en himnes, i cançons espirituals, cantant i alabant al Senyor en els vostres cors". El terme "cançó espiritual" ya era d'us freqüent en la comunitat cristiana, tant blanca com a negra, a lo llarc del XVIII (i de fet molt abans), i "espiritual" era utilisat com un sustantiu que significava, segons el context, "persona espiritual" o "cosa espiritual ", pero no específicament en respecte una cançó.
Existixen descripcions d'estos espirituals des de dates tan primerenques com 1839.[2] El terme s'arreplega, aixina mateix, en forma impresa, en un text de Thomas Higgison,[3] a on es descriu als esclaus negres usant cançons espirituals religioses de doctrina o temàtica cristiana, que cantaven assentats o de peu en el seu lloc. En 1867, es va publicar la primera colecció d'estes vores espirituals negres, "Slave songs of the United States",[4]
Els musicólogos han discutit de forma intensa, des de que W. F. Allen, en l'obra citada, assegurara que les vores eren de matriu clarament europea, fins a on aplega la raïl africana. Erich von Hornbostel, ya en 1926, serà qui establixca la diferència entre el caràcter europeu del patró i estil de les vores, i el caràcter netament africà de la seua interpretació i les seues seqüències rítmiques i harmòniques. També es va discutir sobre si es tractava d'una creació, com a gènero, dels esclaus negres, encara que varis autors (entre ells, George Pullen Jackson), ya en el primer terç del XX, varen demostrar que els espirituals negres i els blancs tenien una font comuna, que es trobava en les iglésies blanques rurals i en les reunions a l'aire lliure (camp meetings), i que es va produir un intercanvi d'influències entre abdós comunitats.[5]
Estructura
[editar | editar còdic]Encara que els espirituals negres no responen necessàriament a una estructura única, la forma usual dels mateixos és la del responso, costum d'orige escocesa, transmesa bàsicament a través dels llibres d'himnes d'Isaac Watts, l'edició dels quals de 1820 va ser molt popular en el sur de l'Unió.[6] Per a millor deprendre's els texts, el predicador cantava un vers, i la congregació ho repetia despuix. Esta forma va calar fàcilment entre la població afrodescendiente, ya que l'estructura de call and response típica dels responsos, és usual en la música africana. El ritme solia ser alegre en els cridats "vores de jubileu" (jubilee). No obstant, existixen també espirituals impregnats de melancolia, llents i intensos, en texts relacionats en la mort o en els sofriments de Jesucristo (en qui s'identifica el cantant). Els espirituals són vores, en qualsevol cas, colectius, en independència de que existixquen veus solistes. Alguns autors sostenen que els espirituals eren, casi sempre, cançons de protesta en clau.[7]
Les primeres recopilacions d'espirituals arreplegaven tots en modo menor, encara que la realitat és que, en la major part dels casos, es tractava de temes en modo major en certes notes, especialment la sèptima, un semitono més greu que les corresponents de l'escala major natural: estes notes rebaixades un semitono es coneixen com blue notes, per ser característiques del Blues.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Oliver, Paul; Harrison, Max;Bolcom, William: Gospel, blues & jazz, Muchnick Editors, Barcelona, 1990, ISBN 84-7669-140-8, pag.17
- ↑ Kemble, Fanny A.: Journal of a residence on a Georgian plantation in 1838-1839. Editat inicialment en New York, en 1863. Edició de Londres, 1961, pag.159
- ↑ Thomas Wentworth Higginson (1867), "Negre Spirituals", Ed. The Atlantic, juny.
- ↑ Els seus autors eren William Francis Allen, Charles Pickard Ware i Lucy McKim Garrison. Citat per Oliver, op. cit., pag.20
- ↑ Jackson, George Pullen: White spirituals in the southern uplands: Tunes of the white man's spirituals preserved in the negre's religious songs, Chapell Hill, Carolina del Nort, 1964 (edic. original, 1933), p. 242-302
- ↑ Oliver, Harrison & Bolcom: op. cit., pag.21
- ↑ Fisher, M.: Negre slave songs in the United States, Ithaca Ed., New York, 1953, p.157
- Este artícul conté una traducció derivada de «Espiritual» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.