Museu de l'Or
El Museu de l'Or del Banc de la República de Colòmbia és una institució pública la qual té com a principal objectiu l'adquisició, conservació i exposició de peces d'orfebreria i alfarería de cultures indígenes del periodo precolombino de l'actual Colòmbia, conta en més de 34.000 peces fetes en or, 20 000 d'objectes líticos, ceràmics, pedres i textils pertanyents a les cultures Quimbaya, Calima, Tayrona, Zenú, Muisca, Tolima, Tumaco entre uns atres.[1]
Este museu es troba en el costat oriental del parc Santander, en el centre històric de Bogotà prop de l'estació de TransMilenio Museu de l'Or.[2]
Posseïx la colecció d'orfebreria prehispánica més gran del món, en aproximadament trentaquatre mil peces d'or i tumbaga,[3] prop de vinticinc mil objectes en ceràmica, pedra, closca, os i textils. Expon peces de diferents cultures indígenes assentades en l'actual Colòmbia abans de l'arribada dels europeus, entre les que destaquen la Calima, els Muiscas, la Nariño, la Quimbaya, la , Zenú la Tayrona, la San Agustín, la Tierradentro, la Tumaco, entre atres coses.[4]
Història
[editar | editar còdic]En decembre de 1939, el Banc de la República va adquirir el poporo Quimbaya, peça de bellea extraordinària en la que es va donar inici a la colecció, que conta en al voltant de 59.479 objectes entre orfebreria, textils, pedra i ceràmica dels llocs arqueològics més variats de Colòmbia. Despuix d'una década de treballs iniciats en 1998 i una inversió de 20 millons de dólars, el museu va ser ampliat i renovat en octubre de 2008.[5]
En 1940 es va fer la primera exposició en la sala de juntes del Banc; en 1947, se li va assignar un saló per a que poguera ser apreciada per invitats especials i, definitivament, en l'any 1959, el Museu va obrir les seues portes per al públic en general.[2]
Remodelació
[editar | editar còdic]Despuix d'una década de treballs, iniciats en 1997 i una inversió de 20 millons d'euros, el museu va ser ampliat i renovat en octubre de 2008. El nou edifici també va estar a càrrec de Samper Gnecco, del com destaca la seua participació en obres pròximes al museu, com l'edifici Avianca i la Biblioteca Luis Ángel Arango, també administrada pel Banc de la República. Es va construir un edifici en noves sales, una torre d'oficines i es va integrar al de 1968, optimisant les àrees de circulació i els equipaments, canviant l'exposició baix un nou guion elaborat per l'equip d'arqueòlecs del Museu. Els plantejaments inicials del seu museografía varen ser confiats a l'arquitecte chilé Roberto Benavente (HB Design), autor de la museografía de la Gran Galerie del Museu d'Història Natural de París, del Museu Nacional de Prehistòria de França en Els Eyzies de Tayac, entre uns atres, desenrollats i produïts per l'equip museográfico intern.[2]
En la remodelació, l'estructura del museu organisa l'exposició permanent en cinc sales en objectes arqueològics i una sala d'exploració que motiva l'interacció del visitant. Agrega, ademés, tres sòtols per a auditori i exposicions temporals, un café, un café-restaurant i un almagasén de souvenirs.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Museu de l'Or de Bogotà, l'increible viage a les cultures indígenes i la seua conexió en l'or» (en és). Veu d'Amèrica. Consultat el 2024-06-04.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «Museu de l'Or, 75 anys» (en espanyol). El Temps. Consultat el 2024-06-04.
- ↑ Plaça de Net, Clemència i Falchetti, de Sáenz, Ana María (1981): L'Or de Colòmbia. Banc Central de Veneçola Caracas. 78p.
- ↑ «Museu de l'Ore Banc de la República». Archivat des d'el original, el 25 de giner de 2016. Consultat el 2 de febrer de 2012.
- ↑ «Museu de l'ore».
- Este artícul conté una traducció derivada de «Museo del Oro» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.