Taironas

Archiu:Territorio dos taironas.jpg

La cultura tairona es troba en la part superior del mapa.

Els taironas varen ser un grup indígena el qual habitava en els departaments colombianos de Magdalena, Guajira i Cessar, en les faldes de la Serra Nevada de Santa Marta, incloent les conques dels rius Guachaca, Don Diego, Buritaca i la zona baixa costera compresa dins del parc nacional natural Tayrona.

Es tracta d'un grup de filiació chibcha. Es presumix que el nom tairona puga estar relacionat en els térmens teyuna i teiruna, que s'han trobat en vàries llengües dels pobles indígenes que encara sobreviuen en la serra de Santa Marta, tots ells de filiació arhuácica-magdalénica. Entre estos pobles es troben els kogui, que presumiblement puguen ser descendents dels tairona. Sobre la llengua dels kogui, se sugerix que hi ha cert parentesc en l'antiga llengua dels tairona; en l'actualitat encara hi ha prop de 8 mil parlants de koguy-tairona. En 2022, Gutiérrez Montoya Nayibe va publicar la primera síntesis exhaustiva de l'estat de l'investigació i el coneiximent sobre els Taironas.

Història tairona

L'investigació arqueològica distinguix una primera fase d'esta cultura denominada Neguanje entre els sigles VI i X, seguida a partir de la multiplicació dels poblats de pedra per la fase coneguda com Tairona clàssica. Aixina, els primers terrats i construccions en pedra de Teyuna, la Ciutat Perduda, daten d'al voltant del 650 d. C., durant la fase Neguanje. Sobre elles i cap a dalt es varen multiplicar nous terrats i edificacions des de l'any 1100 fins a 1600.

Els jaciments arqueolíticos demostren que el territori de difusió d'esta cultura estava tant en el llitoral com al nort de la Serren Nevada, entre el riu Ample a l'orient i el riu Fret a l'occident. En el XVI comprenia les que els espanyols varen cridar províncies de Betoma, Posigueica, Buritica i Tairona i la franja costera entre la veta Sant Joan de Guia i Ciènaga.

Esta societat es trobava organisada en unitats polítiques de vàries dimensions que eixercien el seu control sobre distints territoris en el massiç montanyós, des del mar Carib fins als cims del Gonavindua (pico Simón Bolívar) i el Aloglue (pico Cristóbal Colón). La població era independent i estava dirigida pel seu propi cacic, en distintes aliances i enemistats entre ells.

El primer contacte en els conquistadors espanyols es va donar en 1498 en l'arribada de Gonzalo Fernández d'Oviedo, en qui els cacics de la zona varen establir relacions comercials. En 1525, en la fundació de la ciutat de Santa Marta per Rodrigo de Bastidas, els espanyols varen intentar establir una presència més forta en la zona, donant inici a l'empresa colonial espanyola en esta part del continent suramericà. Entre 1525 i 1599, les relacions entre els pobles indígenes de la zona (que incloïen ademés dels tairona als guanebucán, els malibúés, els guajiros, els kosina, i els chimila entre uns atres) i els colon espanyols es varen caracterisar per la seua inestabilitat: intensos periodos de conflicte i guerra en els que s'intentava dominar als habitants eren seguits per anys de calma tensa, durant els quals els espanyols es veen forçats a establir relacions pacífiques en les distintes comunitats. A finals de 1551 el conquistador Pedro de Ursúa, en el càrrec de Justícia Major de Santa Marta, va rebre órdens del oidor Miguel Díaz de Armendáriz d'atacar als taironas, pels seus constants atacs contra les caravanes de colon d'espanyols establits en la zona, que impedien el trànsit normal entre la Sabana i la costa atlàntica. Ursúa va mamprendre una campanya militar per a sometre'ls, pero tot això va resultar en un desastre per als espanyols en la batalla en el "Pas de Origua". Dels quaranta (40) infants i els dotze (12) hòmens de cavalleria que conformaven la companyia militar, només varen sobreviure 13, entre ells Luis de Manjarrez, Bartolomé Dalba, el seu primer Díaz de Arlés, Juan de Castellanos, el tesorer Pedro Briceño i uns atres.

Durant este temps, els tairona varen cremar Santa Marta vàries voltes, varen conquistar el forta espanyol de Bon hida, varen establir relacions comercials en piratas anglesos i francesos i en general, varen conseguir llimitar el creiximent de la colónia espanyola. Entre 1599 i 1600, el governador de Santa Marta, Juan Guiral Velón, va mamprendre una intensa campanya militar per a sojuzgar a estes poblacions. Un intent fallanc d'aliança entre els distints poblats va donar peu a que el governador poguera capturar als cacics un a un, tallant-los el cap i descuartizándolos. Els pobladors que no varen conseguir escapar varen ser duts a les afores de Santa Marta i entregats a encomendero. Els sobreviviente es varen internar en les parts més altes del massiç per a escapar dels espanyols, i els seus descendents són els koguis, que han permaneixcut aïllats fins ara.

S'estima que en l'actualitat els seus descendents "purs" sumen 50.000 persones, mentres que els mestizos i zambos en sanc tairona sumen varis millons de persones, principalment en la costa caribenya de Colòmbia (d'1,5 a 2 millons en la Serra Nevada).

Poblats i infraestructura

Dins del territori tairona tots els pobles i ciutats estaven comunicats per una ret de camins de pedra, que s'estenia des de les ales baixes fins als parages més alluntats de la Serra Nevada. Les seues vivendes tenien forma circular, construïdes generalment sobre terrats de pedra; no tenien finestras, els sostres eren de palma de montanya. Els murs eren d'atobó i pedres menudes, i estaven pintats en calç i aigua, encara que a voltes es feyen de palla en les ciutats més propenques a l'aigua.

En la construcció de les ciutats primer es feyen els terrats que proporcionaven els arbreés i la fusta; després estos terrats s'usaven per a les llabors agrícoles i per a construir les vivendes. Es feyen canalisacions per a dur l'aigua de montanya a les vivendes; tant les canalisacions com les ciutats i els terrats de cultiu varen ser dissenyades de forma tal que evitava l'erosió.

El tamany de cada vivenda indicava l'importància del morador. Hi havia també edificis especials, com almagasenes i temples.

Una dels llogarets més conegudes i dels llocs arqueològics taironas es coneix com Ciutat Perduda (Teyuna o Buritaca-200). Era una ciutat important, en prop de 13 hectàreas, i els estudis demogràfics recents sugerixen que estava habitat por entre 1.500 a 2.400 persones que vivien en per lo manco 11.700 metros quadrats en 184 cases redones construïdes en terrats pavimentadas en pedra. Hi ha molts atres llocs de tamany similar o major.

Un lloc més gran, Pueblito està situat prop de la costa, en el parc nacional natural Tayrona. Segons l'investigació de Reichel Dolmatoff, conté per lo manco 254 terrats i tenia una població de prop de 3000 persones. Els estudis arqueològics regionals demostren que també hi havia llogarets grans en l'ala occidental de la Serra Nevada de Santa Marta, com a Antiga i Posiguieca. Actualment és possible accedir a Pueblito des del parc Tayrona, en el que existix una plaja anomenada la piscina, una chicoteta baïa en un renc de pedres de gran tamany que servien com a trampa per a peixos, per lo que els taironas venien ací a peixcar, no existix la certea de cóm varen aplegar estes roques, si és natural o els natius les duyen.

En la Serra Nevada de Santa Marta hi ha també varis llocs de pintures rupestres i petroglifos. Entre estos es destaca la pedra de Donama, enigmàtica roca tallada que, per alguns investigadors, és un còdic de la naturalea.

Vore també

Kogui