Anar al contingut

Ciutat Perduda

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Ciutat Perduda
Per a atres usos d'este terme vore Ciutat Perduda (desambiguació).

Ciutat Perduda, també coneguda com Teyuna o Buritaca-200, és un dels principals llocs arqueològics de Colòmbia.[1] Va ser un antic poblat indígena tayrona construït al voltant del VIII de la nostra era. Fa part d'un dels més de 250 poblats antics dels quatre grups indígenes trobats en les cares nort i suroest de la Serra Nevada de Santa Marta, departament del Magdalena, jurisdicció de Santa Marta, en el nort de Colòmbia.[2][3]

Història

Ciutat Perduda va ser construïda al voltant de l'any 700, pel poble indígena de nom Tayrona segons els espanyols, i poble Teyuna per les quatre comunitats indígenes locals tayrones.[2][4] La ciutat va ser abandonada en l'any 1650.

En 1976, una expedició encapçalada per Gilberto Cadavid i Luisa Fernanda Herrera i conformada per 3 arqueòlecs, un arquitecte i guiats pel guaquero Franky Rei, "el yayo", a qui se li atribuïx el descobriment de la Ciutat Perduda, el mateix que va donar avís a les autoritats locals i al govern nacional de Colòmbia de la troballa i en companyia d'atres guaqueros baquianos de la zona i despuix de casi 12 dies de travessia varen aplegar al cor mateix del jaciment arqueològic, a on varen recopilar les proves suficients i les varen dur a la capital del país per a que el llavors president Alfonso López Michelsen aprovara el presupost per a la recuperació del denominat Buritaca 200. Quan l'equip tècnic enviat pel govern nacional comença el seu treball de camp en el lloc arqueològic, es varen trobar en dos factors claus que varen dificultar la seua llabor; un d'ells va ser l'estat de destrucció causat pels guaqueros al lloc, el qual va impossibilitar l'identificació dels diferents immobles arqueològics que componien el lloc per a la seua posterior reconstrucció i les difícils i àrdues condicions climàtiques del lloc, les quals varen emmalaltir a part de l'equip tècnic i va anar llavors quan els guaqueros liderats per Franky Rei comencen a ser part fonamental en les obres de reconstrucció de Ciutat Perduda, ya que per ser naturals de la zona contaven en immunitat natural a les plagues i a les difícils condicions climàtiques pròpies del lloc, ademés de haver segut els mateixos guaqueros que varen destruir el lloc per a accedir als tesors enterrats i per això eren els únics que coneixien la forma original dels diferents terrats, anells de pedra, camins i escales que conformen el lloc arqueològic. En 2005 es va obrir als turistes.


Ciutat Perduda consistix en més de 500 terrats de 45 metros de llarc per 18 metros d'ample. Hi ha murs de contenció de 7 metros d'altura. Aproximadament 1000 cases conformaven la ciutat.[5]

Els membres dels pobles Kogui, Wiwa, Arhuaco i Kankuamo, descendents directes dels antics Tayronas, criden a este lloc Teyuna i han declarat que varen visitar el lloc en regularitat ans que fora àmpliament descobert,[3] pero havien guardat silenci al respecte.

Es creu que va ser el cor d'una ret de llogarets habitats pels Tayrona, sent el centre polític, econòmic, religiós i espiritual més important de la regió. Construïda en el tall d'una montanya que es troba a la vora del riu Buritaca, va poder haver albergat de 2.000 a 8.000 persones. Provablement va ser abandonada durant la conquista espanyola i declarada camposanto pels indígenes supervivents al saqueig i posterior destrucció de la ciutat per part dels conquistadors.

El lloc

S'alça entre els 900 i els 1.300 metros d'altura, sobre les estribacions del cerro Correja, en la zona nort de la Serra Nevada de Santa Marta sobre la marge dreta del riu Buritaca. És conegut com Teyuna[6] pels indígenes de la zona i per això el seu nom compost: Parc Arqueològic Ciutat Perduda-Teyuna, encara que en la nomenclatura de llocs arqueològics per a la Serra Nevada de Santa Marta també es coneix com Buritaca-200.

El lloc comprén un complex sistema de construccions, camins empedrados, escales i murs intercomunicados per una série de terrats i plataformes sobre les quals es varen construir els centres ceremoniales, cases i llocs d'almagasenament de víveres. Les estructures descobertes fins ara ocupen un àrea d'aproximadament 35 hectàrees, en les quals es poden trobar fins a 169 terrats de pedra. Des del seu descobriment ha segut administrat per l'Institut Colombià d'Antropologia i Història (ICANH) com a Parc Arqueològic Nacional.

En ser una reserva arqueològica conservada per l'autoritat nacional i els actuals indígenes residents en estes terres, per a aplegar a la Ciutat Perduda es deu fer una série de contribucions tant a les comunitats de la zona,[7] llauradores i indígenes, els qui s'encarreguen de mantindre la pau i harmonia en este lloc ancestral. Solament és possible visitar el Parc Arqueològic Teyuna Ciutat Perduda despuix de varis dies de caminada en un tour guiat que pren entre 4 a 6 dies i és operat per sèt agències turístiques de Santa Marta autorisades per a la ruta, una de les quals és propietat d'un grup de guies locals.[8]

Vore també

Referències

  1. ↑ «¿Per qué fer turisme arqueològic en Colòmbia?» (en espanyol). colombia.travel. Consultat el 10 de giner de 2017.
  2. ↑ 2,0 2,1 «Història». laciudadperdida.com. Archivat des d'el original, el 17 de giner de 2023. Consultat el 15 de setembre de 2014.
  3. ↑ 3,0 3,1 «Fabulosa Ciutat Antiga Descoberta en la Serra Nevada». El Temps. Archivat des d'el original, el 31 d'octubre de 2021. Consultat el 31 d'octubre de 2021.
  4. ↑ «Ciutat Perduda: la porta al passat en la Serra Nevada de Santa Marta». colombia.travel. Archivat des d'el original, el 8 d'octubre de 2014. Consultat el 15 de setembre de 2014.
  5. ↑ Romero, Angel (6 de Juny de 1976). Descobrixen Fabulosa Ciutat Antiga en la Serra Nevada, El Temps.
  6. ↑ «Teyuna, la Ciutat Perduda de la Serra Nevada de Santa Marta». Consultat el 28 d'octubre de 2021.
  7. ↑ «Com visitar la Ciutat Perduda - Teyuna». Consultat el 28 d'octubre de 2021.
  8. ↑ «Guies turístics de Santa Marta creen la seua pròpia agència: Teyuna Tours». santamartaaldia.co. Consultat el 1 de decembre de 2020.


Referències