Anar al contingut

Ají

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Madame Jeanette and other chillies.jpg
Ají


Archiu:Capsicum baccatum in Saúde flea market, São Paulo, Brazil.jpg
Varietat de pimentas en un mercat de carrer en São Paulo (Brasil)[1]

El ají (en Sudamérica, les Antilles i Panamà), chile (en Centroamérica, Mèxic, i Filipines) o guindilla (en Espanya) són térmens usats per a denominar al frut d'algunes de les espècies del gènero Capsicum, de la família de les solanáceas, considerat comestible i de sabor picante a diferència del pimentó dolç. És un aliment originari del continent americà, existint simultàneament en Norteamérica, Centroamérica[2][3] i Sudamérica (en l'Altiplano andino, entre Perú i Bolívia).[4] Despuix del intercanvi colombino, molts cultivarés es varen estendre pel món, i es varen usar tant en la gastronomia com en la medicina tradicional.

En 2014 la producció mundial de ají va alcançar 32 300 000 (treinta y dos millons trescentes mil) tonellades de ajíes verdes i 3 800 000 (tres millons huitcentes mil) tonellades de chiles secs.[5] China és el major productor mundial de ajíes verts, lo que representa el 50 % de la producció mundial.

Terminologia

[editar | editar còdic]
Archiu:Porpaís chile ají.svg
Noms en espanyol per al frut picante d'algunes espècies de Capsicum, per països.

«Ají» prové del taíno haxí. Per la llimitada documentació del taíno, es desconeix en exactitut l'orige etimològic d'esta paraula. El taíno era una llengua arahuaca parlada en les actuals Antilles majors. «Chile» prové del náhuatl chīlli (Plantilla:Àudio-AFI), paraula formada de la raïl chīl- i el sufix absolutivo -li (alomorfo de -tl), que és un formador comú de sustantius en náhuatl, llevat o substituït per atres sufixos en atres formes.[6] En les llengües nahuas, la raïl chīl- està relacionada en el color roig.[7][8]


En alguns països, el ají o chile es coneix com a pico picante o chile picante per a distinguir-ho del seu contraparte no picante, cridada pimentó dolç o chile dolç, en alguns llocs d'Hispanoamèrica, pimentó, pimentón o pimentó morrón. Els fruts picantes d'estes espècies de Capsicum reben diversos noms en vàries llengües originàries d'Amèrica: utsu o uchu en les varietats del quechua central i sureño,[9][10] wayk'a en aimara,[11] trapi en mapudungun,[12] iik en maya yucateco[13] i quekchí, o nymqua en muisca.[14] En Brasil, el terme en portugués és pimenta.[1]

Història

[editar | editar còdic]

El ají va ser part de la dieta humana en Amèrica des de fa uns 7500 anys. En concret, estudis genètics ubiquen el seu orige en lo que hui és Perú i Bolívia. [15] Hipòtesis han sugerit que l'espècie Capsicum annum es va domesticar en Mesoamérica, en la regió que s'estén al sur de Pobla i al nort d'Oaxaca fins al surest de Veracruz.[16][3]

Archiu:Prehispanic chili pots journal.pone.0079013.g008.png
Ceràmica que va donar positiu per a Capsicum sp. Els residus excavats en Chiapa de Cabirol en el sur de Mèxic daten del Preclásico Mig a Tardà (400 a. C. a 300 d. C.).

A diferència d'atres plantes comestibles provinents d'Amèrica, que varen tardar décades en ser acceptades pels europeus, els ajíes o chiles ràpidament es varen difondre pel món despuix de la seua introducció en Espanya per Colón en 1493.[17][18]


El ají o chile es va integrar en la cuina espanyola i del restant d'Europa (especialment l'italiana), en gran mida en la preparació d'embotits, ya que, segons cròniques de el XV, abans solament usaven pebres i vinagre per a conservar els salchichones que s'elaboren en diverses regions i països. En Espanya, es denomina pimentó a les varietats que no produïxen ardor, i guindilla, a les picantes.

Durant els següents doscents anys, el seu us revolucionaria la gastronomia dels pobles mediterràneus, transformant també la cuina de China, Índia i Indonèsia. Tal va ser la seua aclimatació, que en molts llocs d'Àfrica i de l'Índia es creu que les plantes són originàries d'eixes regions.

Archiu:Mercado Rodríguez en La Paz, Bolivia - 2026 14.jpg
Ají sec i ají mòlt, comercialisats en mercats populars de La Pau, Bolívia.

Segons pareix, els processos culinaris no eliminen tots els rastres dels pimentons, per lo que els recipients en els que es varen còure chiles o ajíes varen permetre determinar l'orige d'este condiment.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. 1,0 1,1 ISSN 1415-2312.Consultat el 2025-10-06.
  2. Kraft, Kraig H.; Cecil H. Brown, Gary P. Nabhan, Eike Luedeling, José de Jesús Lluna Ruiz, Geo Coppens d’Eeckenbrugge, Robert J. Hijmans i Paul Gepts, «Multiple lines of evidence for the origin of domesticated chili pepper, Capsicum annuum, in Mèxic.» PNAS, vol. 111 (17), pp. 6165-6170, 2014.
  3. 3,0 3,1 «Birthplace of the domesticated chili pepper identified in Mexico» (en en). EurekAlert!. Consultat el 22 de setembre de 2018.
  4. Ajíes peruans. Adop per al món (PDFPDF). ISBN 978-612-45583-0-6.
  5. Crops and livestock products. FAO.
  6. «Tokayotl itzintian wan itlamian. Prefixos i sufixos».
  7. «Online Nahuatl Dictionary» (en en). Consultat el 10 de novembre de 2025.
  8. «Gran Diccionari Náhuatl». Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. Consultat el 10 de novembre de 2025.
  9. Quechua de Huarás, en espanyol i anglés. Glossari. Menandra Mosquera. ISBN 978-1-479722-56-3 (2013).
  10. Diccionari quechua sureño normalisat. Rodolfo Cerrón, coordinador.
  11. Diccionari bilingüe polilectal. Aimara-castellà. Castellà Aimara. Felipe Huayhua. ISBN 978-9972-46-410-2.
  12. Estudis filològics.(62)
    389-395.ISSN 0071-1713.doi:10.4067/s0071-17132018000200389.Consultat el 25 de decembre de 2020.
  13. «Ch, Diccionari Maya». Yucatán: Identitat i Cultura Maya - Universitat Autònoma de Yucatán. Consultat el 2024-12-09.
  14. Gómez, Diego F. Diccionari muisca-espanyol-nymqua.
  15. Bosland, Paul W.. «Capsicums: Innovative Uses of an Ancient Crop» (en en). Consultat el 22 de setembre de 2018.
  16. Proceedings of the National Academy of Sciences.121(47)
    i2413764121.doi:10.1073/pnas.2413764121.Consultat el 2025-11-10.
  17. Heiser Jr., C. B. (1976). N.W. Simmonds (ed.). Evolution of Crop Plants, Londres: Longman, pp. 265-268.
  18. Eshbaugh, W.H. (1993). J. Janick; J. E. Simon (ed.). New Crops, Nova York: Wiley, pp. 132-139.