Phalacrocoracidae

Phalacrocoracidae

Els cormoranes (Phalacrocoracidae) són una família d'aus aquàtiques. S'alimenten dels peixos que capturen baix l'aigua. S'impulsen principalment en les pates; poden zambullirse durant més d'un minut, i alcancen una profunditat d'aproximadament 10 m. A diferència de les plomes de la majoria de les aus aquàtiques, les plomas dels cormoranes no són completament impermeables, lo que els permet afonar-se i bucejar en facilitat. Una volta en terra, estenen les ales per a secar-les. Ademés, regulen el volum dels seus sacs aéreus. Existixen unes 30 espècies de cormoranes, i és segurament el cormorán gran el més estés. Viu en llac i estuaris, aixina com en les costas i construïx la seua niu en penya-segats o en arbres. Té un tamany de fins a 90 cm de llarc i li'l pot trobar en aigües dolces i costes de tot lo món. Els cormoranes i cormoranes moñudos són aus de tamany mig-gran, en un pes corporal de 0.35-5 kilogramos (0.8-11 lb) i una distància alar de 60-100 centímetros (23.6-39.4 plg). La majoria de les espècies tenen plomes obscures. El pico és llarc, fi i ganchudo. Les seues pates tenen membranes entre els quatre dits. Totes les espècies s'alimenten de peixos i capturen als seus assuts bucejant des de la superfície. Són excelents buceadores i, baix l'aigua, s'impulsen en les pates en ajuda de les ales; s'ha observat que algunes espècies de cormoranes se sumergixen fins a 45 metros (50 yd). Tenen ales relativament curtes per la seua necessitat de moviment econòmic baix l'aigua, i en conseqüència tenen un dels costs de vol més alts de qualsevol au voladora.

Els cormoranes anidan en colónies al voltant de la costa, en arbres, illots o tallats. Són aus costeres més que oceàniques, i algunes han colonisat aigües interiors. L'antepassat original dels cormoranes sembla haver segut un au d'aigua dolça. Es distribuïxen per tot lo món, llevat en les illes del Pacífic central.

Característiques

Cormoranes en l'estany de Greifswald.

Els cormoranes són aus aquàtiques de tamany mig a gran i de gran porte. La seua llongitut corporal varia entre 0,45 i 1,0 m, el seu pes entre 500 i 5300 g (en el cas del Cormorán de Galápagos fins a 4000 grams). Hi ha dos tipos de coloració: algunes espècies són de color negre sòlit o marró obscur, i el plomall sol tindre una lluentor metàlica, especialment durant l'época de cria. En el segon tipo de coloració, només la part superior és obscura, pero l'inferior és blanca. Les espècies bicolores són més comunes en l'hemisferi sur, mentres que les monocromàtiques ho són en l'hemisferi nort. A voltes es donen abdós variants de coloració dins d'una mateixa espècie, per eixemple en el cormorán rullat i el cormorán de Stewart, que tenen sengles morfo unicolor i bicolor. No existix un dimorfisme sexual evident; no obstant, els mascles són de mija més grans i pesats que les femelles.

En el seu plomall jovenil, els cormoranes són de color gris-marró, encara que la part inferior pot ser un poc més pàlida. En les espècies bicolores, els individus jovenils ya mostren una distribució corresponent de tons marrons més clars i més obscurs, que, no obstant, encara no estan tan clarament separats entre sí.

Durant l'época de cria, les parts no emplumades de la pell de la gola i la cara, aixina com el pico, solen adquirir colors lluents, sobretot rojos o anaranjados. Si hi ha una mata de pèl o un gorro, estos són clarament allargats en el plomall, de la mateixa manera que qualsevol ploma decorativa en atres parts del cos. A sovint, el color general del plomall es torna més lluent i fort. Els cormoranes tenen un colarc i una coa prou llarga en forma de falca. De la mateixa manera que totes les aus de l'orde Suliformes, tenen una bossa faríngea extensible en la que es pot almagasenar el peix abans d'engolir-ho. El pico és llarc, relativament alt i en un gancho agut en la punta. Les fosses nassals estan fusionades. Les pates se situen molt arrere en el cos i només permeten una marcha terramaner, d'ànet o de bot en terra. Les pates tenen quatre dits i són palmeados, com és típic dels Suliformes.

En l'aigua, els cormoranes es mouen en gran agilitat, utilisant les seues poderoses pates per a propulsarse. En bucejar, les dos pates s'utilisen simultàneament i en paral com a pala. Les ales solen estar prop del cos. La coa servix de timó. L'esquelet dens i poc neumàtic és molt més pesat que el dels pelícanos afins. Açò reduïx la flotabilitat i permet als cormoranes alcançar majors profunditats ràpidament i en poca despesa d'energia. Les immersions solen durar entre 20 i 40 segons. L'immersió més llarga registrada va ser de 95 segons per a un cormorán. Les profunditats d'immersió varien molt entre les espècies; moltes espècies chicotetes no apleguen a més de 10 metros de profunditat, mentres que els cormoranes Macquarie i Brush poden sumergir-se fins a 50 metros. Les ales són relativament curtes, llaugerament redonejades i, per lo general, es tornen fortament angulades durant el vol. Els batuts de les ales són potents i propulsivos; els cormoranes poden circular i planejar només en condicions favorables. La velocitat de vol pot ser de fins a 80 km/h. Per a volar, els cormoranes tenen que recórrer una llarga distància sobre la superfície de l'aigua abans de poder desapegar. L'aterrisage es realisa en posició vertical, en la coa desplegada i els peus estirats cap a davant. Els cormoranes també aterrisen hábilmente en el sol, sobre branques o tallats rocosos. L'envergadura de les espècies voladoras és de 80 a 160 centímetros. Una de les espècies, el cormorán de les Galápagos, no vola i les seues ales estan molt reduïdes.

Estil de vida

Comportament d'activitat i confort

Cormorán piquicorto en les ales desplegades (plomall sec).

Tots els cormoranes són diürns i només entren en l'aigua per a buscar menjar; a diferència de moltes atres aus aquàtiques, no descansen en l'aigua, sino sempre en terra. Ací busquen llocs elevats com a roques, branques o postes de tanques i, en el cas de les espècies costeres, a sovint rebancs en tallats escarpados; algunes espècies també es posen en arbres o cables elèctrics. Els cormoranes engrasan regularment el seu plomall en la secreció de la glándula de les cerdes. L'afirmació, a sovint difosa, de que els cormoranes no tenen glándulas d'espalmat és falsa. No obstant, per la seua estructura, les plomes absorbixen aigua, lo que reduïx encara més la flotabilitat.

Quan els cormoranes ixen de l'aigua i es dirigixen a un lloc de descans, primer sacsen les seues plomes. Després estenen les seues ales i es queden immòvils. Encara que en el seu dia es varen elaborar numeroses teories sobre la finalitat del desplegament de les ales, hui en dia els experts assumixen majoritàriament que la seua única finalitat és permetre que les parts humides del plomall se sequen més ràpidament Només en les espècies que viuen en regions polars no es dona este comportament, ya que provocaria una pèrdua massa gran de calor corporal.

Dieta

Els membres d'esta família s'alimenten principalment de peixos. Algunes espècies també s'alimenten d'atres animals aquàtics com cefalòpodes, caragols, moluscs, crustacis i cucs, aixina com (rarament) amfibis i reptils. Només en el cas del cormorán d'Heard els invertebrats constituïxen la major part de la dieta, totes les demés espècies s'alimenten de peixos a lo manco en un 50%, moltes inclús de forma exclusiva. En la seua majoria es capturen peixos chicotets d'entre 5 i 25 centímetros de llongitut, només en rares ocasions els més grans, de fins a 60 centímetros. També s'alimenta de chiquets chicotets i reptils varis. La seua principal dieta són els caimans recent naixcuts Les parts no digeribles, com els ossos i les escates, es regurgitan una volta al dia en forma de grànuls. Per a caçar, els cormoranes bucegen des de la superfície directament cap a avall o en una chicoteta immersió del cap cap a avant. L'assut és llavors perseguida activament, capturada en el pico i duta a la superfície. Normalment cacen els peixos en solitari, pero algunes espècies (per eixemple, el cormorán de cara negra) es reunixen en grups i rodegen primer als peixos.

Crío i desenroll

Cormoranes jóvens

Cormorán corp.

Els cormoranes solen anidar en colónies, el tamany de les quals pot oscilar entre menys de 10 parelles i centenars de mills, depenent de l'espècie. Els cormoranes solen socialisar en atres aus aquàtiques, com piqueros, garzas o ibis, o en atres espècies de cormoranes. Cada any es realisa una cria. Elloc d'anidación és elegit pel macho. Pot ser un eixint d'un penya-segat, un lloc en la vora de la mar, en un arbre o en un arbusto; els requisits varien d'una espècie a una atra. El mascle intenta atraure a la femella en gests típics de corteig, com batre les ales o presentar la seua gola de colors lluents. Una femella que s'unix al mascle cortejador és aüixada o acceptada com a parella. En ocasions es tracta del mateix soci que l'any anterior, pero normalment es canvia de soci cada any. El niu es construïx en conjunt. En algunes espècies només consistix en un buit en l'arena, la grava o el guano. La majoria de les espècies, no obstant, construïxen un complex niu de branques o algues subjectes en fanc o excrements. A voltes es reutilisa el niu de l'any anterior i pot alcançar un tamany considerable per l'expansió anual. El veïnat immediat del niu es defén contra els intrusos; com els nius solen estar molt junts en les grans colónies, un pardal només escomençarà a fer gests d'amenaça quan un atre es pose al seu alcanç, és dir, en el cap estirat cap a davant del niu. Una sacsada del cap en el coll estirat i el pico obert és el típic gest d'amenaça; si l'intrús no és dissuadit per això, se li ataca en colps de pico. La femella posa de dos a tres (rarament quatre) ous, que es incuban de 23 a 35 dies. Les crío estan nuetes i indefenses al principi i no duen un pelage obscur fins al cap d'una semana. Naixen a intervals més llarcs; l'última crío naixcuda no sol ser lo suficientment forta com per a enfrontar-se als germans majors en alimentar-se i casi sempre mor al cap d'uns dies. Inclús en tres crío, a sovint només sobreviu la major, encara que pot haver casos rars en els que els tres emplumen. Les aus jóvens s'alimenten inicialment en menjar líquit predigerida i regurgitada. Els pares treballen junts per a alimentar, incubar i protegir a les cries.

Hàbitat

Cormoranes en el port de Joinville-li-Pont (Valle de Marne - França).

Cosmopolita, en la major diversitat en les regions tropicals i templades, observable inclús en les regions del sur (Terra del Fòc), en l'Àrtic i en l'Antàrtida, els cormoranes freqüenten extensions de mar oberta, tant en les costes com en l'interior. Les espècies més comunes en França són el gran cormorán, una espècie marina que també es pot trobar en rius, rieres i cossos d'aigua en l'interior, i el cormorán crestado, que és una espècie exclusivament marina. En l'excepció d'algunes incursions en alta mar, els cormoranes no freqüenten alta mar i generalment viuen a lo llarc de costes rocoses i tallats. Es troba en casi tots els continents. No obstant, algunes espècies estan en perill d'extinció o protegides. La seua gran diversitat d'hàbitats li obliga a adaptar-se, pero és el seu comportament el que canvia i no la seua fisiologia (no baixa la seua temperatura corporal). Aixina, el gran cormorán que viu en Groenlàndia menja el doble en hivern que el que viu en Normandia. Els cormoranes també tenen èxit en la destrea de peixcar en aigües obscures, lo que planteja interrogants sobre possibles mijos de detecció distints dels visuals. Des de fa varis anys, el Gran Cormorán s'instala en Sologne a on s'ha tornat invasor, capturant grans cantitats de peixos. El gran cormorán es veu a sovint en Anglaterra, per eixemple en Londres, Liverpool, en el canal entre Leeds i Liverpool i inclús en West Lancashire.

Domesticació i peixca en cormorán

Principalment en Àsia (com en China i Japó), el cormorán ha segut domesticat i utilisat per a la peixca d'aigua dolça durant varis sigles (des de 1300 anys en Japó). Les aus utilisades per a este fi tenen un anell al voltant del coll que els impedix engolir els peixos que capturen. Una volta que atrapa un peix, està entrenat per a tornar en el seu amo, qui li'l du. A diferència de China, a on els cormoranes són lliures, en Japó està subjecte per una corda de la que el mestre cormorán tira per a tornar al seu animal. Si be esta tècnica se seguix utilisant per a la peixca en China, en Japó no és més que un atractiu turístic , com en la localitat de Gifu en la prefectura del mateix nom a on es realisa de maig a octubre. Durant molt temps, la peixca del cormorán ha segut una activitat important en Japó, com ho destaquen les múltiples alusions en els ideogramas utilisats en els llinages i certes expressions. En certes localitats de China, com en Guilin, en les vores del riu Li o en el llac Erhai, s'utilisa el cormorán per a la peixca. Se li nuga un cordel en la part inferior del coll de manera que puga capturar un peix, pero no engolir-ho. El peixcador, una volta que el cormorán ha capturat un peix, li l'extrau (ya que ha quedat aprisionado en el coll), i ho dispon per a efectuar noves captures.

Filogenia

Els fòssils de cormoranes indiquen que els seus orígens es remonten al Mioceno ( fa 23,03 a 5,33 millons d'anys). Les espècies fòssils són molt similars a les recents. Del Mioceno, per eixemple, nos han aplegat Nectornis miocaenus i Phalacrocorax littoralis, abdós d'Europa. Des del Plioceno (5,33 a 1,8 millons d'anys), ya es coneix al corp comú, una espècie que seguix viva en l'actualitat. Se sap que el cormorán comú està fosilizado des del Pleistoceno) (fa 1,8 millons a 11,500 anys). [3]

Els parents propencs dels cormoranes varen ser els Plotopteridae, aus paregudes a pingüís que varen viure en la costa del Pacífic Nort des del Eoceno) (55,8 a 33,9 millons d'anys) fins al Mioceno.

Taxonomia

La família es compon de tres gèneros:

• Microcarbo
• Phalacrocorax
• Leucocarbo

Bibliografia

• Josep del Clot o. a.: Ostrich to Ducks. Lynx, Barcelona 1992, ISBN 84-87334-10-5 (Handbook of the Birds of the World. Band 1).
• Bryan Nelson: Pelicans, Cormorants and Their Relatives. Oxford University Press, Oxford 2005, ISBN 0-19-857727-3.
• Benson, Elizabeth (1972): The Mochica: A Culture of Peru. Praeger Press, New York.
• Berrin, Katherine & Larco Museum (1997) The Spirit of Ancient Peru: Treasures from the Museu Arqueològic Rafaelarco Herrera. Thames and Hudson, New York.
• Cracraft, Joel(1971).amnh. org/dspace/bitstream/2246/2658/1/N2449.pdf «Systematics and evolution of the Gruiformes (Class Aus). 2. Additional comments on the Bathornithidae, with descriptions of new species».American Museum Novitates.(2449): 1–14.
• Dorst, J. & Mougin, J. L. (1979): Family Phalacrocoracidae. In: Mayr, Ernst & Cottrell, G. W. (eds.): Check-List of the Birds of the World Vol. 1, 2nd ed. (Struthioniformes, Tinamiformes, Procellariiformes, Sphenisciformes, Gaviiformes, Podicipediformes, Pelecaniformes, Ciconiiformes, Phoenicopteriformes, Falconiformes, Anseriformes): 163–179. Museum of Comparative Zoology, Cambridge.
• Hope, Sylvia (2002): The Mesozoic radiation of Neornithes. In: Chiappe, Luis M. & Witmer, Lawrence M. (eds.): Mesozoic Birds: Above the Heads of Dinosaurs: 339–388. ISBN 0-520-20094-2
• Howard, Hildegarde(1932).unm. edu/sites/default/files/journals/condor/v034n03/p0118-p0120.pdf «A New Species of Cormorant from Pliocene Deposits near Santa Barbara, Califòrnia».Condor.34(3): 118–120.doi:10.2307/1363540.
• IUCN (2007): iucnredlist. org/ 2007 IUCN Ret List of Threatened Species. IUCN, Gland.
• (2000).zoology. otago. ac. nz/pubs/spencer/Kennedy,%20Gray%20&%20Spencer%20Cormorants%20MPE%202000.pdf «The Phylogenetic Relationships of the Shags and Cormorants: Ca Sequence Data Resolve a Disagreement between Behavior and Morphology?».Molecular Phylogenetics and Evolution.17(3): 345–359.doi:10.1006/mpev.2000.0840.
• Kurochkin, Evgeny N.(1995).paleo. ru/paleonet/publications/files/kurochkin_art3.pdf «Synopsis of Mesozoic birds and early evolution of Class Aus».Archaeopteryx.13: 47–66.
• Mayr, Gerald(2005).senckenberg. de/files/content/forschung/abteilung/terrzool/ornithologie/plotopteridae.pdf «Tertiary plotopterids (Aus, Plotopteridae) and a novella hypothesis on the phylogenetic relationships of penguins (Spheniscidae)».Journal of Zoological Systematics.43(1): 67–71.doi:x 10.1111/j.1439-0469.2004.00291. x.
• Murray, Bertram G. Jr.(1970).unm. edu/sites/default/files/journals/condor/v072n03/p0293-p0298.pdf «A Redescription of Two Pliocene Cormorants».Condor.72(3): 293–298.doi:10.2307/1366006.
• Orta, Jaume (1992): Family Phalacrocoracidae. In: del Clot, Josep; Elliott, Andrew & Sargatal, Jordi (eds.): Handbook of Birds of the World, Volume 1 (Ostrich to Ducks): 326–353, plates 22–23. Lynx Edicions, Barcelona. ISBN 84-87334-10-5
• Robertson, Connie (1998): google. com/books? id=oMPiWTT7fsEC&pg=PA97 Book of Humorous Quotations. Wordsworth Editions. ISBN 1-85326-759-7
• Siegel-Causey, Douglas(1988).unm. edu/sites/default/files/journals/condor/v090n04/p0885-p0905.pdf «Phylogeny of the Phalacrocoracidae».Condor.90(4): 885–905.doi:10.2307/1368846.
• Thevet, F. André (1558): bnf. fr/ark:/12148/bpt6k109516t About birds of Ascension Island. In: Els singularitez de la France Antarctique, autrement nommee Amerique, & de plusieurs terres & isles decouvertes de nostre temps: 39–40. Maurice de la Porte heirs, Paris.
• van Tets, G. F. (1976): Australasia and the origin of shags and cormorants, Phalacrocoracidae. Proceedings of the XVI International Ornithological Congress: 121–124.

Enllaços externs

• hbw. com/ibc/phtml/familia. phtml? idFamilia=17 Vídeos de cormoranes en Internet Bird Collection.