Riu Sant Jorge

Riu Sant Jorge

El riu Sant Jorge és un riu colombià que naix en el parc nacional natural Paramillo (en el municipi d'Ituango, Antioquia) i que corre entre les serranías de San Jerónimo i Ayapel, s'adinsa a la Regió de la Mojana, abans de desembocar en el riu Magdalena, en el departament de Bolívar.

En el seu trayecte passa pel corregimiento de Tierradentro i els municipis de Montelíbano, Port Libertador, L'Apartada, Buenavista i Ayapel en el departament de Còrdova; en el departament de Sucre, els municipis de Sant Marcos, Caimito i Sant Benito Abad. A on és un eix estructurante de l'economia local.

El seu conca hidrogràfica comprén 96.500 km² en el surest del departament de Còrdova, i canalisa les aigües de la Ciènaga de Ayapel cap a La Mojana, banyat en el seu recorregut els departaments caribenys de Còrdova, Sucre i Bolívar. Els seus tributaris són els rius Sant Pedro, Brut i Uré. Registra un cabal mínim de 24 m³/s i un de màxim de 697 m³/s.

Actualment el riu Sant Jorge és un dels rius en més riquea piscícola, pero la seua alta contaminació i deterioració es deuen en gran part a la peixca en explosius i l'obtenció d'or de torrentada de les seues aigües pel método de la flotació en mercuri.

Història

El primer europeu en vore el riu Sant Jorge va ser el conquistador espanyol Alonso d'Heredia, mentres buscava establir contacte en la cultura Zenú en la década de 1530. Per 1538 va ser visitat per tropes baix el mando del Tesorer Real de Santa Marta, Pedro Briceño i Berdugo, seguint órdens de l'el seu governador, Jerónimo Lebrón. En aquell llavors el riu duya el nom indígena de Xegú o Jegú i sobre les seues vores florien numerosos llogarets de la societat precolombina zenú com Yapé (l'Actual Ayapel, Còrdova) i Tacasuán (l'actual Sant Benito Abad, Sucre, prop de la qual Heredia va descobrir el riu. Heredia li va donar el nom de Sant Jorge en honor al sant cristià que es va enfrontar a un dragó.

En 1966 un aviador nortamericà va avistar l'extensa ret de canals i camellones artificials del Sant Jorge i va anar el primer en afirmar que eixe "rastrillado" no era natural sino una obra d'ingenieria humana. En 1986, les arqueòlogues colombianes Clemència Places i Ana María Falchetti, defenent eixa tesis varen demostrar que els camellones i canals construïts en les riberes del Sant Jorge (que comprenen prop de 50.000 km² i que són la ret de canals prehispánica més gran d'Amèrica) varen ser en efecte obra de la societat precolombina Zenú; i que la vall del Sant Jorge va estar habitat per una societat altament tecnificada com es pot observar de la ceràmica i orfebreria trobada en les riberes del riu. Constituït per una extensa ret de canals artificials, el Sistema Hidràulic Prehispánico del Riu Sant Jorge comprén un àrea de 20.000 km² i va ser construït per un grup ètnic que va habitar la zona entre els sigles I i VII segons les escasses senyes sobre el particular. Com es tracta d'una zona que permaneix inundada durant varis mesos a l'any, va ser necessària la creació d'un sistema de drenage per a permetre l'establiment permanent de la població en eixe lloc.