Pororoca

La veu pororoca és una onomatopeya de la llengua tupí-guaraní pororó-ká, que significa "gran tamborinada", i s'utilisa per a designar un fenomen similar al que es coneix com macareo en la delta del riu Orinoco, que es manifesta com una espècie d'onage sorollós que recorren els grans rius del nort del país, especialment el ric Amazones, a partir de la seua desembocadura durant decenes de quilómetros. És un fenomen molt més poderós que el que ocorre en la delta del Orinoco, per la diferència del cabal entre els dos rius.

Dinàmica del fenomen

Es produïx per l'acció de les mareas en penetrar les aigües marines sobre les fluvials durant la pleamar o fluix. La pororoca és més intensa quan l'ample del riu s'estretix, per lo que les aigües oceàniques del Atlàntic poden penetrar més fàcilment i en major velocitat i llongitut en els caixers de la delta d'este riu, lo que dona orige a una verdadera inundació que ompli d'aigua salada moltes zones ribereñas.

Fins a a els chiquets més menuts els ensenyen en els coleges cóm pot aplegar a ser devastador este fenomen. S'ha mitificado a este fenomen natural com un assessí o mònstruo que aplega a anegar terres baixes de les vores en aigua salada. El seu sò, fins a mija hora abans d'aplegar, és el d'un onage intens i continuat.

Causes i característiques

El que este onage dure tant temps en alvançar és una conseqüència de l'enorme cabal del ric Amazones: les aigües d'este riu (més de 100.000 metros cúbics per segon) ocasionen que l'aigua marina trenque formant ones sobre elles, pero estes ones s'acosten molt unixques a atres pel desplaçament inferior de les aigües fluvials en sentit invers, lo que es traduïx en una forta oposició entre abdós, oposició que és la causant de la tamborinada. Per a que este fenomen natural es produïxca tenen que concórrer varis factors: les fases de Lluna plena o Lluna nova, que donen pas a la pujada de la mareas més intenses (marees de sizigia, que són les que es produïxen quan els tres astres, és dir, la Terra, la Lluna i el Sol es troben alineats), les corrents marines i l'oposició de l'oceà sobre el riu.

Les ones successives de color marró, que s'adinsen decenes de quilómetros ric dalt i alcancen en ocasions fins a quatre metros d'altura en alguns punts estrets i tancats de les vores i en la mateixa part central del caixer (a on la velocitat de les aigües fluvials és major), es formen en certa freqüència a través de l'any, encara que l'ocurrència de marees excepcionalment "vives" o intenses és molt manco freqüent. L'altura màxima de l'ona s'alcança en el moment de trencar en acumular-se les aigües superiors de la mar sobre les fluvials que les frenen per davall.