Guerres italianes (1494-1559)

Guerres italianes (1494-1559)

Les guerres italianes, també conegudes com les Grans Guerres Italianes i les Guerres d'Itàlia, varen ser una série de conflictes succeïts entre 1494 i 1559 que varen implicar, en distintes ocasions, als principals Estats de la Europa Occidental: França, Corona de Castella, Corona d'Aragó, Sacre Imperi Romà Germànic, Anglaterra, la República de Venècia, els Estats Pontificis i la majoria de les ciutats-estat italianes, aixina com també el Imperi otomà.

Inicialment es va tractar d'una disputa dinàstica sobre els drets hereditaris de França sobre el Ducado de Milà i el Regne de Sicília Citerior, pero les guerres es varen convertir ràpidament en lluites territorials i de poder entre els distints participants, que varen estar marcades per jocs d'aliances, contra-aliances i freqüents traïcions.

Preludi

La península itálica havia sofrit durant la Edat Mija numerosos i constants conflictes entre les diverses entitats polítiques que ocupaven el seu territori.

No obstant, en la segona mitat de el XV, encara que fràgil, es va alcançar certa estabilitat. En el nort, el Tractat de Lodi (4 d'abril de 1454) va posar fi a les guerres de Lombardía i va dur la pau per al desenroll dels posteriors i florecientes governs de Cosme i Lorenzo de Médicis en Florencia. En el sur, la Casa d'Aragó, que regnava en Sicília Ulterior (des de 1282), Cerdenya (1323) i Sicília Citerior(1442), mantenia la seua hegemonia i integritat recolzada en la força dissuasòria que li conferia el seu potent armada.

Sicília Citerior (coneguda també com Regne de Nàpols), per que la seua disputa es varen iniciar les guerres d'Itàlia, pertanyia a la Corona d'Aragó des de que, en 1442, Alfonso V el Magnánimo li la va arrebatar a Renato d'Anjou. Des de llavors estava regida per monarques de la dinastia aragonesa, #lo que en la pràctica ho convertia en un protectorat del rei d'Aragó. Ademés era feudatario del Papa.

Conflictes

Primera guerra italiana (1494-1498)

Artícul principal → Guerra italiana de 1494-1498.

Creent haver neutralisat a Fernando el Catòlic per mig del tractat de Barcelona (1493), despuix de la mort de Fernando I de Sicília Citerior (1494) Carlos VIII de França intenta obtindre per a sí, esgrimint el seu parentesc en Renato d'Anjou, la sobirania d'eixe regne. Al no accedir el papa Alejandro VI a coronar-li, decidix satisfer les seues pretensions manu militari: En una ràpida campanya, en la que només Venècia i el Papat se li oponen, els seus eixèrcits recorren tota la península italiana i ocupen Nàpols.

En abril de 1495 es forma la cridada Lliga de Venècia (Milà, Venècia, el Sacre Imperi Romà Germànic, Espanya i els Estats Pontificis) per a combatre contra el invasor.

La batalla de Fornovo (6 de juliol de 1495) va concloure sense un vencedor militar clar, pero despuix d'ella Carlos VIII va tindre que evacuar les seues tropes del nort d'Itàlia. En el sur, en inferioritat numèrica i procurant per això evitar un gran enfrontament a camp obert en ells, el Gran Capità va conseguir no ser expulsat de la península pels francesos. No obstant, en contra del seu criteri, el seu superior Fernando II de Nàpols li va obligar a presentar batalla junt a ell en Seminara (28 de juny de 1495), a on varen ser vençuts per Bérault Stuart d'Aubigny.

Els espanyols varen seguir resistint i despuix de rebre reforços varen passar a l'ofensiva i varen prendre vàries places fortes al nort de la posició que ocupava Stuart en el gros del seu eixèrcit. Mentrestant Ferrandino, valent-se d'una insurrecció popular, va conseguir acorralar a Gilberto de Montpensier en dos castells de Nàpols, i despuix expulsar-ho de la ciutat. Fernando el Catòlic va obrir un atre front en els Pirineus en França, per a que esta desviara soldats i recursos cap a allà. La victòria del Gran Capità en Cosenza va estretir encara més el sege sobre Montpensier, que va acantonar els seus hòmens en Atella. Els aliats varen prendre la fortalea en juliol de 1496, i França va quedar a partir de llavors en clara desventaja.

Els últims episodis militars notables de la guerra varen ser les conquistes espanyoles de Roccaguglielma i Diano, en 1497. El 4 d'agost de 1498 Fernando el Catòlic va firmar en Luis XII, el successor de Carlos VIII, el Tractat de Marcoussis, concloent aixina definitivament el conflicte.

Guerra italiana de 1499-1501

Artícul principal → Guerra italiana de 1499-1501.

El nou rei francés, Luis XII, seguint la política del seu antecessor, va seguir reclamant para sí el ducado de Milà i el regne de Nàpols. En l'intenció d'ocupar el nort d'Itàlia per la via militar va pactar aliances en la república de Venècia, a la que va oferir a canvi de la seua ajuda Cremona, i en Alejandro VI i el seu fill César Borgia, a els qui va oferir territoris en la Romaña. En agost de 1499 un eixèrcit francés va creuar els Alps i va marchar sobre el Milanesado, baixe el govern del duc Ludovico Sforza. Davant la superioritat militar francesa, est va abandonar Milà, que va ser ocupat per Gian Giacomo Trivulzio al mando de les tropes de Luis XII.

Sforza va buscar l'ajuda dels turcs del sultà Bayaceto (enfrontat ya des d'abans en Venècia), i va reclutar un eixèrcit de mercenaris suïssos en els que en giner va conseguir recuperar les principals ciutats del ducado, pero en abril va ser traïcionat pels soldats suïssos en Novara, sent capturat de la mateixa manera que el seu germà Ascanio.

César Borgia, mentrestant, va prendre Imola, Forli, Rímini, Pésaro i Faenza, en la Romaña, davant la passivitat o la prudència dels menuts estats veïns, temerosos de l'enfrontament contra la coalició franc-veneciano-papal.

Guerra de Nàpols (1501-1504)

Artícul principal → Guerra de Nàpols (1501-1504).

Conquistat el nort de la península i abans d'atacar Sicília Citerior, Luis XII va buscar l'aliança en l'única potència militar capaç de frenar el seu alvanç cap al sur: en novembre de 1500 va firmar en Fernando II d'Aragó el tractat de Granada, pel que abdós acordaven dividir-se el regne de Sicília Citerior: el sur quedaria per a la corona d'Aragó, anexant-se a Sicília Ulterior, i el nort per a França, formant-se el Regne de Nàpols. En març de 1501 les tropes de Gonzalo Fernández de Còrdova varen ocupar Calàbria i Apulia, i en l'estiu següent els francesos varen alvançar des del nort i despuix de prendre Gènova varen conquistar el Abruzzo i Campània. El rei Federico de Sicília Citerior, sense diners ni eixèrcit despuix de la guerra anterior, va ser incapaç de contindre l'alvanç d'abdós contendents; en octubre va ser depost i el seu regne dividit.

Pronte varen sorgir entre França i Espanya els desacorts sobre els térmens de la partició: la possessió de les províncies centrals de Sicília Citerior no havia segut especificada en el tractat de Granada. En els enfrontaments armats que es varen seguir, les tropes del Gran Capità varen derrotar contundentemente a les franceses a lo llarc de 1503 en les batalles de Ruvo, Seminara, Ceriñola i Garellano.

En 1504 Luis XII va cedir el Regne de Nàpols a Fernando d'Aragó per mig del tractat de Lió. Nàpols va absorbir tot el territori que havia segut de Sicília Citerior abans de la seua partició, i va permanéixer baix sobirania espanyola fins a 1707.

Guerra de la Lliga de Cambrai (1508-1516)

Artícul principal → Guerra de la Lliga de Cambrai.

El papa Juliol II va formar la Lliga de Cambrai en 1508, l'objectiu de la qual era frenar l'expansió territorial de la República de Venècia. Estava formada per França, el Papat, Espanya i el Sacre Imperi Romà. Encara que la Lliga va destruir gran part de l'eixèrcit veneciano en la batalla de Agnadello en 1509, no va conseguir la captura de Pàdua. En 1510 la Lliga es va derrocar i Juliol va declarar la guerra a França, aliant-se en Venècia. Despuix d'un any de combats, es va formar una Lliga Santa contra els francesos, que va conseguir expulsar a estos d'Itàlia. En 1512 Venècia va forjar una aliança en els francesos, en la qual cosa va donar un nou rumbo a la guerra i va alcançar la victòria en la Batalla de Marignano (1515). La pau es va firmar en 1516, i el resultat va ser la tornada al statu quo de 1508.

Guerra italiana de 1521-1526

Artícul principal → Guerra Italiana de 1521-1526.

Despuix de la mort en 1519 de Maximiliano I de Habsburgo, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, Carlos I d'Espanya va ser designat com el seu successor, formant un estat que ocupava casi la mitat del territori europeu. Francisco I de França, que havia optat a la successió de l'imperi de Maximiliano, va aprofitar l'invasió espanyola de Navarra per a començar una guerra contra Espanya: les tropes franceses varen marchar cap a Itàlia en l'intent de desestajar a Carlos I de Nàpols. Els francesos serien superats pels eixèrcits espanyols de Fernando de Ávalos, sofrint séries derrotes en les batalles de Bicoca i Sesia. El propi Francisco I va dirigir a les seues tropes internant-se en Lombardía en 1525, sent derrotat en la batalla de Pavía, a on va ser fet presoner. Des de la seua tancada es va vore obligat a fer grans concessions a Espanya sobre els seus territoris en Itàlia.

Guerra de la lliga de Cognac (1526-1529)

Artícul principal → Guerra de la lliga de Cognac.

En 1526 el papa Clemente VII, alarmat pel creixent poder del Imperi espanyol, es va aliar en França, Venècia, Florencia i atres menuts estats en Itàlia formant la lliga de Cognac per a combatre a Carlos I.

Venècia va refusar contribuir a l'aliança en tropes, i despuix de la retirada de les tropes franceses de Lombardía, les forces espanyoles varen prendre Florencia, i en 1527 varen saquejar Roma. El papa va ser capturat per les tropes de l'imperi. La guerra va terminar en la firma de la pau de Cambrai en 1529, per mig de la qual França es retirava de la guerra. Venècia va firmar la pau en Espanya, mentres Florencia va ser colocada baix el govern dels Médici.

Guerra italiana de 1536-1538

Artícul principal → Guerra italiana de 1536-1538.

La tercera guerra entre Carlos I d'Espanya i Francisco I de França va començar en la mort de Francesco Maria Sforza, duc de Milà. Quan Felipe (el fill de Carlos) va heretar el ducado, Francisco va invadir Saboya, conquistant Torí, pero fracassant en el seu intent de prendre Milà. En resposta a l'invasió francesa Carlos va invadir Provença, la campanya de França de 1536, alvançant cap a Aix-en-Provence, pero va preferir retirar-se cap a Espanya abans que atacar la fortalea d'Aviñón. La guerra va terminar en la treua de Niza, deixant Torí en mans franceses pero sense més canvis significatius en el mapa italià.

Guerra italiana de 1542-1546

Artícul principal → Guerra italiana de 1542-1546.

Francisco I, aliat en Solimán I del Imperi otomà va llançar una invasió final de la península italiana. Una flota conjunta franc-otomana va capturar la ciutat de Niça en agost de 1543 i va posar sege a la ciutadella. Els defensors varen ser socorreguts un més més vesprada per les tropes imperials, que varen conseguir alçar el sege. Els francesos, baixe el mando de François, comte de Enghien, varen derrotar a les forces del Sacre Imperi en la batalla de Cerisoles en 1544, pero varen fracassar en el seu intent de penetrar en Lombardía. Carlos I d'Espanya i Enrique VIII d'Anglaterra es varen unir en l'invasió del nort de França, sitiant Boulogne-sur-Mer i Soissons. La falta de colaboració entre anglesos i espanyols i els agressius atacs otomans varen dur a Carlos a abandonar estes conquistes, restaurant el statu quo una volta més.

Guerra italiana de 1551-1559

Artícul principal → Guerra italiana de 1551-1559.

En 1547, Enrique II de França, que havia succeït a Francisco en el tro, va declarar la guerra en contra de Carlos I en l'intenció de reprendre Itàlia i assegurar França, intentant trencar l'hegemonia de la Casa d'Àustria en Europa. En principi França va tindre èxit en la seua ofensiva contra Lorena, pero l'intent d'invasió francesa de Toscana en 1553 va fracassar en la seua derrota en la batalla de Marcià. Carlos I va abdicar en 1556, dividint l'imperi dels Habsburgo entre Felipe II d'Espanya i Fernando I, i el teatre d'operacions militars va canviar d'Itàlia a Flandes quan Felipe II, en aliança en Manuel Filiberto de Saboya, va derrotar als francesos en Sant Quintín en 1557.

L'entrada d'Anglaterra eixe mateix any en la guerra, va permetre als francesos prendre Calais i atacar les possessions espanyoles en els Països Baixos. Aixina i tot, França es va vore forçada a firmar la pau de Cateau-Cambrésis, en la que renunciava la reclamació dels seus drets sobre els territoris italians.

Conseqüències

Al final de les guerres italianes en 1559, Espanya havia conseguit assentar-se com la primera potència mundial, en detriment de França. Els estats d'Itàlia, que durant la Edat Mija i el Renaixença havien acumulat un poder desproporcionado al seu menut tamany, varen vore reduït el seu pes polític i militar al de potències secundàries, desapareixent alguns d'ells.

A esta série de guerres li seguixen les guerres de religió de França, a on Espanya pren part de manera activa.

Les guerres italianes en l'historiografia

La divisió entre els distints conflictes que formen el conjunt de les guerres italianes mai va ser normalisada, variant segons li'ls classifique en funció de les dates en que varen tindre lloc, dels monarques que varen participar en elles o de les causes que les varen motivar. La complexitat del conjunt, donats els numerosos participants, teatres, aliances i traïcions, fa possible que alguns dels conflictes ací mencionats puguen ser considerats com la suma de varis conflictes menors (o viceversa), provocant que distints historiadors organisen el conjunt de distintes maneres.

Vore també

Artícul principal → .

Bibliografia

• Martín Gómez, Antonio L., El Gran Capità. Les Campanyes del Duc de Terranova i Santángelo, 2000, ISBN 84-930713-1-5.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Guerres italianes (1494-1559).