Alfredo Stroessner

Archiu:Alfredo Stroessner at desk (cropped).jpg

Alfredo Stroessner

Alfredo Stroessner Matiauda (Plantilla:AFI-de; Encarnación, 3 de novembre de 1912-Brasília, 16 d'agost de 2006) va ser un militar, polític i dictador paraguayà. Va liderar el seu país com president de facto des del 15 d'agost de 1954 fins al 3 de febrer de 1989, quan va ser derrocat per un colp d'Estat. El seu governe autoritari de casi trentacinc anys de duració rep la denominació de stronismo o stronato.

En una destacada carrera militar, havent participat en la guerra del Chaco contra Bolívia (1932-1935) i la guerra civil paraguayana (1947), i sent afiliat del Partit Colorat (des de 1951), va encapçalar un colp d'Estat que va depondre al president Federico Chaves i despuix d'una breu presidència provisional de Tomás Romero Pereira, Stroessner va resultar elegit sense oposició en les eleccions generals de l'11 de juliol de 1954 per a completar el periodo de Chaves.

Seria reelegit sèt voltes com a president, primer sense oposició en un règim de partit únic i després per mig d'eleccions fraudulentes. Durant la seua llarga dictadura, es varen cometre massives violacions als drets humans, tals com a arrests arbitraris, tortures i desaparició forçada.

El seu govern va colaborar en els demés governs de facto dictatorials d'Amèrica del Sur en el Pla Còndor en la década dels 70, instigat pels Estats Units en el context de la Guerra Freda, veent-se açò documentat en els Archius del Terror, descoberts en 1992.

Va ser derrocat per un colp d'Estat portat a terme entre la nit del 2 i el matí del 3 de febrer de 1989, liderat pel general de divisió Andrés Rodríguez Pedotti, la seua consuegro, home de major confiança i fins a llavors mà dreta. Va ser enviat a l'exili el 5 de febrer de 1989 a la ciutat de Brasília en Brasil, a on passaria els seus últims 17 anys de vida fins que finalment va fallir en l'Hospital Santa Lucía de Brasília a les 11:20 hores del matí (hora brasilera) del 16 d'agost de 2006 d'un shock sèptic per complicacions en una neumonia, va ser velat en una estricta cerimònia privada i sepultat en el cementeri Camp dona Esperança en la capital brasilera.

Biografia

Va nàixer el 3 de novembre de 1912 en Encarnación, Departament de Itapúa, Paraguay. En eixe moment, el país encara es recuperava de les profundes ferides de la guerra de la Triple Aliança (1864-1870) i vivia una etapa de relativa estabilitat baix el govern d'Eduardo Schaerer, en una economia basada en l'agricultura i l'incipient indústria. El seu pare, Hugo Strößner, era un immigrant alemà oriunt d'Hof, Baviera, que va aplegar a Paraguay cap a 1895 atret per les oportunitats de treball i les polítiques de colonisació que promovia el govern paraguayà per a repoblar el territori despuix de la devastadora guerra. Treballava en una cerveseria local, activitat que representava el típic aporte tècnic i empresarial de l'immigració alemana en Paraguay. La seua mare, Heriberta Matiauda, provenia d'una família paraguayana de classe alta, d'ascendència espanyola-criolla, lo que li va otorgar a Alfredo importants conexions socials i polítiques dins de l'èlit tradicional del país.

Als 16 anys, en 1929, va ingressar al Eixèrcit Paraguayàen l'ajuda decisiva del seu tio Vicente Matiauda, qui, gràcies a la seua posició social i contactes, va facilitar la seua admissió en l'Escola Militar. ^{cita requerida} Dos anys despuix, en 1931, va alcançar el grau de tinent i, ya com a cadet d'artilleria, va participar activament en la guerra del Chaco (1932-1935) contra Bolívia. Este conflicte, considerat la guerra més sanguinosa de el XX en Sudamérica, es va lliurar pel control del Chaco Boreal, una regió rica en petròleu i recursos naturals. Stroessner es va eixercitar en unitats d'artilleria en el front nort i va participar en vàries operacions clau, a on va destacar per la seua disciplina, fredor baix fòc i capacitat llogística.^{cita requerida} L'experiència adquirida en el desert chaqueño —a on la calor extrema, la set i les malalties diezmaban a les tropes— va forjar el seu caràcter militar i li va valdre reconeiximents primerencs que varen impulsar la seua carrera.

Durant la guerra civil de 1947, Stroessner va ser un dels comandants més destacats que va defendre al govern del president Higinio Morínigo front als sectors rebels de les Forces Armades del Paraguay, recolzats per civils del Partit Lliberal, el Partit Comuniste Paraguayà i el llavors naixent Partit Revolucionari Febrerista. El conflicte, que va esclatar en març de 1947 i va durar fins a agost d'eixe any, va ser una de les confrontacions internes més violentes de l'història paraguayana: va enfrontar als lleals colorats i militars contra una àmplia coalició opositora que buscava restaurar el lliberalisme i derrocar el règim autoritari de Morínigo. Stroessner comandó tropes lleals en operacions clau en la zona central del país i per a la reconquista d'Asunción i atres ciutats, la seua eixercite va ser important, consolidant la seua image com a defensor de l'orde establit i guanyant-se la confiança dels alts mandos colorats.

En 1949, als 36 anys, va ser ascendit a general de brigada (brigadier general), convertint-se en el general més jove de Sudamérica.^{cita requerida} Este ascens meteòric no solament reflectia la seua actuació en la guerra del Chaco i en la guerra civil de 1947, sino també la seua llealtat increbantable a la facció dominant del Partit Colorat i la seua habilitat per a navegar les complexes intrigues internes de l'Eixèrcit Paraguayà.

En octubre de 1948, es va vore involucrat en un fallanc alçament militar contra el llavors president guioniste, Natalici González. Va tindre que escapar en la valijera d'un auto per a aplegar a l'Embaixada brasilera i d'allí va partir a l'exili. Va tornar des d'Argentina en forma clandestina per a colaborar novament en Méndez Fleitas en el colp del 26 de febrer de 1949 que va derrocar al president Raimundo Rolón i va colocar a Felipe Molas López en la presidència com a líder d'un Partit Colorat unit.

En 1951 es va afiliar formalment al Partit Colorat ^{cita requerida} i va ser nomenat comandant en cap de les Forces Armades. Esta doble responsabilitat —militar i partidària— li va otorgar un poder sense precedents: control absolut sobre l'Eixèrcit i una influència decisiva en les estructures internes del partit #gobernant.

En maig de 1954, ya com general de divisió, va liderar el colp d'Estat que va derrocar al president Federico Chaves, també colorat. El colp va respondre principalment a tensions internes dins del Partit Colorat: Chaves pretenia estendre el seu mandat i havia perdut respal entre els militars i les bases partidàries. Stroessner va actuar en un important respal del partit i de l'eixèrcit. La Junta de Govern del Partit Colorat ho va designar candidat presidencial únic. Va ser electe sense oposició l'11 de juliol de 1954 i va assumir la presidència el 15 d'agost d'eixe any, iniciant aixina un règim que s'estendria per més de 34 anys.

Stroessner va ser reelegit en huit periodos consecutius, en eleccions en les que varen participar també candidats del Partit Lliberal (PL), el Partit Lliberal Radical (PLR) i el Partit Revolucionari Febrerista (PRF), encara que en la seua majoria —o totalitat— considerades fraudulentes. El govern controlava el Tribunal Superior de Justícia Electoral (TSJE), censurava a la prensa opositora, reprimia manifestacions i utilisava recursos estatals per a favorir al candidat oficial. El Partit Colorat i l'aparat militar garantisaven el triumfo sistemàtic de Stroessner, qui es presentava com a garant de la pau, l'orde i el progrés econòmic.

Dictadura (1954-1989)

Artícul principal → Dictadura militar d'Alfredo Stroessner.

Ascens al poder

El 31 de maig de 1951, Stroessner va ser designat comandant en cap interí de les Forces #Armada de la Nació. Este nomenament, en apariència una decisió administrativa rutinària, resultaria decisiu en el reordenamiento del poder polític-militar en Paraguay i marcaria l'inici del procés que culminaria en el seu accés a la jefatura de l'Estat en 1954.

Durant el govern de Federico Chaves (1949-1954), Paraguay travessava una conjuntura crítica, caracterisada per una profunda inestabilitat institucional, un estancament econòmic persistent, una depreciació sostinguda del guaraní, i una fragmentació interna en el sí del Partit Colorat, hegemònic des de la guerra civil de 1947. En este context, el president del Banc Central del Paraguay, Epifanio Méndez Fleitas, emergia com una figura de gran influència, generant tensions tant dins del oficialismo com en sectors econòmics, en particular en l'Associació Rural del Paraguay, per la seua negativa a convalidar l'increment en el preu del ganado vacú.

La crisis va alcançar el seu punt d'inflexió en giner de 1954, quan el govern de Chaves va intentar desplaçar a Méndez Fleitas, provocant una reacció adversa en sectors castrenses. El comandant de la Divisió de Cavalleria, tinent coronel Néstor Ferreira, exigia la destitució del president del Banc Central, mentres que el cap de la Policia Nacional, Esteban López Martínez, preparava una eventual defensa de l'orde institucional. En este clima de tensió preinsurreccional, Stroessner va optar per mantindre una postura expectante, consolidant el seu ascendent sobre l'estructura militar i evitant la fragmentació de l'Eixèrcit.

La dimissió de Méndez Fleitas el 7 de giner de 1954 va precipitar una reconfiguración en l'entorn presidencial. Chaves va designar com a nou cap de Policia a Roberto L. Petit Barúa, jove dirigent colorat, en l'objectiu de reequilibrar el poder front a l'estament castrense. No obstant, el procés de rearmament policial impulsat per Petit Barúa va ser interpretat per l'Alt Mando com una amenaça directa a l'autoritat militar, incrementant la percepció de ingobernabilidad.

El 4 de maig de 1954 es va produir el colp d'Estat. Tropes del Batalló 40 varen atacar el quarter central de la Policia en Asunción. En l'enfrontament va morir Petit Barúa. La Divisió de Cavalleria, neutralisada prèviament per mig de l'arrest del seu comandant, no va oferir resistència. El president Chaves va intentar refugiar-se en el Colege Militar, a on va ser detingut per orde directa de Stroessner. La presidència va quedar vacant.

Davant l'acefalía, el Partit Colorat —profundament dividit— va acceptar una solució transicional. Entre el 5 i el 8 de maig, el poder real va ser eixercit per les Forces Armades de la Nació. Stroessner, rebujant assumir el mando per la via de facto, va accedir a una eixida institucional controlada, despuix de negociacions encapçalades pel propi Méndez Fleitas. Es va acordar la celebració d'eleccions presidencials en candidatura única. L'11 de juliol de 1954 es varen realisar els comicis sense participació opositora, en els que Stroessner va ser electe president. Tomás Romero Pereira, president del Partit Colorat, va assumir interinamente l'Eixecutiu fins a la pren de possessió el 15 d'agost.

Consolidació del seu règim

Una volta en el poder, en la finalitat de posar fi a un periodo de 50 anys d'anarquia perjudicial caracterisada per una successió constant i controvertida de presidents, alguns dels quals a penes ocupaven el càrrec per dies, Stroessner va procedir a suprimir de manera immediata les garanties constitucionals. Ademés, va eixercir un control rigorós sobre les activitats dels partits polítics i va desplegar una repressió severa. El seu govern es va sustentar en el respal tant del Eixèrcit Paraguayà com del Partit Colorat. En este últim, va portar a terme porgues significatives en l'objectiu de consolidar el seu domini i assegurar la seua permanència en el poder. El partit #gobernant es va transformar en una estructura dedicada al intercanvi de favors, lo que va propiciar la propagació de la corrupció en lo que posteriorment es va denominar com «la trilogia» Plantilla:Quí: Govern-partit-forces armades.

Drets humans i repressió

El règim de Stroessner va implementar un sistema repressiu institucionalment respalat per la Policia Nacional, les Forces #Armada i agències d'inteligència, com la DNAT i el Departament d'Investigacions, baix l'ampar del estat de lloc permanent.

El Departament d'Investigacions de la Policia de la Capital (DIPC), ubicat en el centre d'Asunción, va operar com un dels principals nodos operatius de repressió durant el règim. La seua proximitat a institucions estatals i religioses —com el Parlament, l'Arzobispado d'Asunción, l'Universitat Catòlica Nostra Senyora de l'Asunción, la Catedral i el Palau de Govern— evidenciava l'integració formal de l'aparat repressiu en l'estructura estatal.

La repressió política es va coordinar entre unitats policials i militars, en informació suministrada per distintes branques de les Forces Armades, la Policia Nacional, informantes civils, servicis d'inteligència estrangers i milícies vinculades al Partit Colorat. Les operacions s'eixecutaven per mig d'una cadena de mando centralisada, en Stroessner com a autoritat suprema.

A diferència d'atres règims regionals, l'aparat repressiu paraguayà no va desenrollar estructures clandestines d'alcanç nacional. Les funcions de control polític i repressió es varen eixercir a través d'organismes estatals formals: les forces militars baix l'Estat Major General i les policials baix el Ministeri de l'Interior.

Des de 1968, baix la direcció de Pastor Milciades Coronel, el DIPC va assumir un rol central en la repressió, especialment durant la década de 1970. Despuix de 1980, en modificacions en l'estructura de poder, les Forces Armades varen incrementar la seua participació en la planificació i eixecució d'operacions, destacant al general Patricio Colmán i al Regiment d'Infanteria n.º 14 (RI-14) «Cerro Corá».

L'inteligència policial especialisada es va concentrar en el DIPC i la DNAT, baix la direcció d'Antonio Campos Alum. Abdós organismes, dependents del Ministeri de l'Interior, contaven en jurisdicció nacional, responsables en cada governació, comissaries i localitats estratègiques, aixina com extenses rets de informantes civils.

El personal operatiu es va reclutar majoritàriament entre afiliats al Partit Colorat, l'estructura territorial del qual coincidia en l'organisació administrativa estatal. Les unitats operatives actuaven en respal militar i la colaboració de civils partidaris, eixercitant funcions de guia, informante o milicià.

Encara que l'aparat repressiu no es va caracterisar per un alt desenroll tècnic, la seua integració en l'estructura estatal li va permetre eixercir control efectiu sobre l'oposició política i la seguritat interna.

Segons l'informe de la Comissió de veres i Justícia (CVJ), entre 1954 i 1989 es varen registrar aproximadament 20 090 detencions arbitràries, 18 772 casos de tortura, 336 desaparicions forçades i 59 eixecucions extrajudiciales. Els métodos documentats varen incloure picana elèctrica, asfíxia per immersió, tanas, aïllament prolongat, privació sensorial i violència sexual dirigida principalment contra dònes.

Els centres oficials, particularment la DNAT i el DIPC en Asunción, es varen amprar sistemàticament com a espais de detenció, interrogatori i tortura de sindicalistes, llauradors, estudiants, religiosos, intelectuals i militants polítics.

En 1975 Paraguay es va integrar al Pla Còndor, una ret repressiva regional. Els Archius del Terror, descoberts en Lambaré en decembre de 1992, varen evidenciar intercanvis d'inteligència, seqüestres, tortures i assessinats coordinats entre agències del Con Sur per mig de rets sifrades.

La CVJ va identificar inicialment 9923 víctimes registrades en dits archius, sifra que va ascendir a 10 167 despuix d'expansió documental.

Diverses organisacions de drets humans, junt a l'Iglésia i comunitats indígenes, varen promoure accions de resistència, com la marcha silenciosa de 1988. La documentació obtinguda va impulsar la creació del Centre de Documentació del Poder Judicial (1993). En 2008 es va presentar formalment l'informe final de la CVJ com a acte de reconeiximent estatal.

Durant el règim es varen promulgar constitucions (1967, 1977) que varen eliminar llímits a la reelecció presidencial, consolidant el control polític.

Es va documentar tortura institucionalisada en celes oficials, que va incloure esclavitut sexual de chiquetes i adolescents en instalacions vinculades a l'alt mando militar.

Aixina mateix, es varen impondre mides de censura cultural, com la prohibició de l'obra Les troyanas d'Eurípides en 1984, considerada «un panflet contra l'orde, la disciplina, el soldat i la llei».

Política exterior

Vore també: Grups d'Acció Anticomunista

«Yo soc amic cent per cent de la República de China. La visita de vostés és massa important, por cuanto duen una noble missió de confraternidad i amistat cap al Paraguay. China, en el seu inclaudicable posició anticomunista, no solament es defén a sí mateixa, sino que ademés està defenent al món de les hordes roges, o del comunisme.»

—Alfredo Stroessner, 1983.

El seu règim va ser anticomunista. Paraguay va ser un dels primers països hispanoamericans en trencar relacions diplomàtiques en 1960 en el règim de Fidel Castro, que havia consumat l'any anterior la Revolució cubana. També va trencar relacions diplomàtiques en casi tots els Estats comunistes del món, a excepció de Romania i Yugoslàvia, governades respectivament per Nicolae Ceauşescu i per Josip Broz Tito. Ademés, com a part d'eixa postura, en 1957 els paraguayans varen reconéixer a Taiwan com una nació sobirana i independent. Per esta postura, el govern de Stroessner va contar des d'un inici en un gran respal per part dels Estats Units i, en menor mida, de l'Alemània Occidental.

En 1960 durant el règim d'Arturo Frondizi en Argentina va autorisar en les activitats secretes de la policia política de Stroessner que es dedicarien a l'espionage de l'exili paraguayà en el país del sur. En els 60 es varen instalar en el país rets de pyragües, l'eixèrcit irregular de informantes de Stroessner. En 1961 en adquiecencia del govern argentí de Frondizi, Edgar L. Ynsfrán, el ministre de l'Interior i Ramón Duarte Vora, cap de la Policia paraguayana, varen crear un eixèrcit privat d'informadors sobre les activitats dels dirigents opositors en Argentina, que després s'estendria a Brasil i Uruguay.

En l'àmbit regional, i a través de les décades, Stroessner va recolzar a règims de la regió que tingueren una notòria impronta anticomunista: el pinochetisme en Chile, el peronismo en Argentina, etc. El govern paraguayà va tindre un paper molt actiu en la caiguda del govern de Juan Bosch en República Dominicana, va ajudar en la captura del Che Guevara i també en el colp d'Estat del general Hugo Banzer en contra del general Juan José Torres en Bolívia. Es va reunir en els presidents argentins Juan Dumenge Perón, Arturo Frondizi, i els dictadors Agustín Lanusse i Jorge Rafael Videla; el príncip Felipe d'Edimburc; el príncip Bernardo dels Països Baixos; el president francés Charres de Gaulle i la primera dama Yvonne Vendroux; el vicepresident nortamericà Richard Nixon; els presidents chilens Carlos Ibáñez del Camp i Augusto Pinochet. També es va reunir en els caps de la Junta Militar, José Toribio Merino, César Mendoza i Gustavo Leigh; el dictador veneçolà Marcos Pérez Jiménez; els príncips d'Espanya Juan Carlos de Borbón i Sofia; els presidents nortamericans: Dwight D. Eisenhower, Lyndon B. Johnson i Jimmy Carter; els presidents mexicans Adolfo Ruiz Cortines i Luis Echeverría; el papa Juan Pablo II; els príncips hereus de Japó Akihito i Michiko; el primer ministre japonés Eisaku Sato, aixina com els presidents brasilers Juscelino Kubitschek, Humberto de Alencar Castelo Branco, Emílio Garrastazu Médici i Ernesto Geisel.

Va realisar múltiples viages d'Estat, incloent una trobada en l'emperador Hirohito de Japó en 1972. Aixina mateix, va mantindre reunions en el dictador Francisco Franco en Espanya, el president francés Georges Pompidou i el president italià Giovanni Leone; estes tres reunions varen tindre lloc durant una gira per Europa en 1973.

Ademés, va efectuar visites a atres països com Taiwan, Suràfrica (en el qual Paraguay mantenia estretes relacions bilaterals). Va mantindre bones relacions en Mèxic, país al com acodien com a refugi alguns perseguits polítics. Va coincidir en el president Ruiz Cortines durant la Declaració de Panamà en 1956; i es va reunir en Luis Echeverría, en qui va sostindre una entrevista en Acapulco en setembre de 1975. Encara que les relacions entre Paraguay i Mèxic, este últim baix els mandats d'Adolfo Ruiz Cortines, Adolfo López Mateos, Gustavo Díaz Ordaz i Luis Echeverría Álvarez, varen ser cordials i, al mateix temps, va haver neutralitat per part d'estos, seria durant el mandat de José López Portillo en que les relacions es tornarien un tant distants, quan el govern de López Portillo va adoptar una postura contrària a la de Stroessner en recolzar els moviments sandinista en Nicaragua.

Es va convertir en el primer cap d'Estat estranger en visitar Chile despuix del colp militar liderat per Augusto Pinochet en 1973, lo que va contribuir a la llegitimació de la seua dictadura i va establir una relació personal propenca en ell. Pinochet va visitar Paraguay a principis de 1974; i va obsequiar a Stroessner una rèplica del sabre d'O'Higgins.

En la seua visita a Chile en setembre de 1974, durant la Parada Militar va acompanyar al seu homòlec chilé Augusto Pinochet en la tribuna d'honor i els demés integrants de la Junta Militar. En 1976, Stroessner facilitaria passaports a alguns agents de la DINA, entre ells Michael Townley, qui va estar implicat en l'assessinat del excanciller de Dellà, Orlando Letelier i va ser agent de la CIA. Quan Stroessner va ser derrocat en 1989, Pinochet li va oferir asil polític en Chile.

Respal als Estats Units

Paraguay va gojar d'estrets llaços militars i econòmics en els Estats Units i va recolzar l'invasió nortamericana de la República Dominicana. El règim de Stroessner inclús va oferir enviar tropes a la guerra de Vietnam junt en els nortamericans. Estats Units va eixercitar un «paper fonamental de respal» en els assunts interns del Paraguay de Stroessner. Entre 1962 i 1975, Estats Units va proporcionar 146 millons de dólars al govern militar de Paraguay, en lo que els oficials paraguayans varen ser capacitats en l'Escola de les Américas de l'Eixèrcit d'Estats Units. Encara que les forces militars i de seguritat baix Stroessner varen rebre menys respal material per part dels Estats Units que atres països suramericans, existien fortes conexions intermilitaristas a través d'assessors militars i entrenament militar. Entre 1962 i 1966, prop de 400 militars paraguayans varen ser entrenats per Estats Units en la Zona del Canal de Panamà i en sol nortamericà. Richard Nixon va declarar que el règim de Stroessner era un «model viable de democràcia per a Amèrica Llatina». Varen continuar fins que l'Administració de Jimmy Carter quan es va emfatisar una política exterior que reconeixia els abusos als drets humans, encara que tant l'ajuda militar com l'econòmica varen ser assignades al govern paraguayà en els presuposts de Carter.

Ademés, va permetre l'entrada de dictadors derrocats d'atres països, com el ya citat Anastasio Somoza Debayle. El mortal atentat contra Somoza, ocorregut en Paraguay, va dur a Stroessner a cometre tot tipo d'atropells en busca de possibles culpables, com és el cas del periodiste chilé Rafael Mella Latorre. El seu règim també és senyalat com a responsable de polítiques genocida contra els indígenes Achés. Aixina mateix, va permetre l'assentament de grups evangelistes nortamericans, com Les Noves Tribus.

Política econòmica

Quan Stroessner va aplegar al poder, es va trobar en una gran crisis social i econòmica. El seu repte com a nou mandatari va ser sanear l'economia, pero sense implantar mides de lliberalisació. El creiximent va escomençar a prendre efecte a finals dels anys 1950. Durant els anys 1960, l'economia va mostrar un creiximent positiu i va aplegar a créixer un promig de 4.2 % del PIB. El creiximent moderat va continuar fins a la mitat dels anys 1970: des de 1976-81, va ocórrer un boom en l'economia per la construcció de la Represa de Itaipú, que va permetre un creiximent d'un 11 % del PIB, al mateix temps que aumentava la corrupció i el contrabando.

En 1972, el règim de Stroessner va implementar un canvi en el huso horari oficial, alvançant els rellonges una hora en l'objectiu declarat d'optimisar el consum energètic. Esta mida buscava reduir la demanda d'electricitat per mig d'un aprofitament més eficient de la llum solar.

Stroessner va firmar un tractat en Argentina, Brasil i Uruguay per a permetre-li a Paraguay exportar els seus productes; este tractat va passar a cridar-se Tractat del Riu de l'Argent. A partir de 1982, l'economia va escomençar a deteriorar-se degut a que el país anava quedant cada volta més al marge de la comunitat internacional pels abusos en els drets humans. El creiximent es va nivellar a partir de 1986 i l'economia va créixer entre el 3 i el 4 % del PIB.

Era respectat per la seua disciplina financera de renegociar els préstams que li garantisava el Banc Mundial, lo que li va permetre mantindre una moneda estable.

En concordancia en la política econòmica del caràcter del general Stroessner, els servicis de la Central Intelligence Agency (CIA) varen ser declarats de gran importància per a garantisar l'inversió desarrollista del Banc Mundial. El 23 de maig de 1969, un grup d'agents de la CIA va ser admés en el Paraguay baix la llicència del mateix organisme desarrollista. Alguns dels seus efectius varen ser assignats a accions polítiques per a diversificar la base social del partit i, en conseqüència, varis nacionals varen ser desapareguts despuix d'haver segut arrestats baix càrrecs d'incitació revolucionària en el respal d'un simbòlic «partit comuniste».

En els anys xixanta i setanta en Amèrica del Sur, Alfredo Stroessner en conjunt en inversionistes va realisar diverses obres d'infraestructures, com la construcció de la Represa de Itaipú, este últim, assossegant les aigües pel conflicte del Bot del Guaira en el Brasil, va donar orige a Itaipú que va ser la major planta d'energia hidroelèctrica del món fins que els chinencs construïren l'assut de les Tres Goles en 1994.

El president també va buscar ampliar l'infraestructura del seu país, multiplicant i millorant el sistema de carreteres, com la Transchaco i els ponts, i aumentant considerablement el número d'escoles, hospitals i atres institucions estatals.

En matèria rural, el stronismo va ensajar una sòrt de reforma agrària en entregar 20 hectàrees de terres arables a un preu normal a els qui conclogueren el servici militar obligatori; la mida va beneficiar a mils de famílies. També va contribuir a desenrollar el mercat internacional de la soja, cultiu que va ingressar al país en 1967.

També destaquen atres obres públiques, com a carreteres, escoles, universitats, edificis, ponts, hospitals, llogarets, pobles i ciutats, com a Port Flor de Lis (en 1957), despuix cridada Port President Stroessner, i renombrada Ciutat de l'Est en 1989. Quan realisava les campanyes electorals per a ser reelegit, usava l'eslògan «Pau, Treball i Benestar en Stroessner» i cada obra que realisava duya el seu nom.

Ministres

La següent taula és una llista parcial dels ministres durant el stronismo:

Càrrec	Ministres
Ministre d'Agricultura i Ganaderia	Fabio Da Silva, Martín Cuevas, Ezequiel González Alsina, Hernando Bertoni
Ministre de Defensa Nacional	Herminio Morínigo (1954-1961), Leodegar Cabell (1962-1968), Marcial Samaniego (1969-1983), Gaspar Germán Martínez (1984-1989)
Ministre d'Educació i Cult	Luis Martínez Miltos (1954), Raúl Penya (1954-1957, 1968-1984), Jorge Bernardino Gorostiaga (1957-1959, 1962-1967), Fabio Da Silva (1960-1961), Carlos Antonio Ortiz Ramírez (1984-1989)
Ministre de Facenda	Carlos Velilla (1954-1956), César Barrientos (1956-1988), Carlos Ortiz Ramírez (1988), Elvio Alonso Martino (1988-1989)
Ministre d'Indústria i Comerç	César Barrientos, Fabio Da Silva, Dumenge Montanaro, Ezequiel González Alsina, José Antonio Moreno González, Delfí Ugarte Centurión
Ministre de l'Interior	Tomás Romero Pereira (1954-1956), Edgar L. Ynsfrán (1956-1966), Juan Ramón Chaves, Sabino Augusto Montanaro (1966-1989)
Ministre de Justícia i Treball	Luis Martínez Miltos, Ezequiel González Alsina, César Garay, Juan Ramón Chaves, Sabino Augusto Montanaro, Saúl González, José Eugenio Jacquet
Ministre d'Obres Públiques i Comunicacions	Marcial Samaniego (1954-1956, 1962-1974), Mario Coscia Tavarozzi (1956-1960), Tomás Romero Pereira (1960-1962), Juan Antonio Càceres (1974-1989)
Ministre de Relacions Exteriors	Hipólito Sánchez Quell (1954-1956), Raúl Sapena Pastor (1956-1976), Carlos Alberto Nogués (1976-1983), Carlos A. Saldívar (1983-1988), Rodney Elpidio Acevedo (1988-1989)
Ministre de Salut Pública i Benestar Social	Enrique Zacarías Arza (1954-1958), Raúl Penya (1958-1960, 1969), Dionisio González Torres (1960-1968), Adán Godoy Jiménez (1969-1989)
Ministre sense cartera	Tomás Romero Pereira (1956-1960, 1968-1982), Juan Ramón Chaves, Sabino Augusto Montanaro

Vínculs en ideologies i règims autoritaris

Relacions en nacionalsocialistes de l'extint Tercer Reich

Stroessner va efectuar diversos viages a l'Alemània Occidental, motivat en part per la seua filiació cultural proalemana vinculada al lloc de naiximent del seu pare en Hof, Baviera. No obstant, les relacions diplomàtiques en dit país varen ser oscilantes a lo llarc del seu règim.

Stroessner va mostrar una gran simpatia per Adolf Hitler, el seu règim i els nazis, a varis dels quals va garantisar l'asil polític en el Paraguay, despuix d'haver segut derrotats en la Segona Guerra Mundial. Entre ells figuren el mege Josef Mengele i l'oficial de les SS Eduard Roschmann. Aixina mateix, va mantindre reunions oficials en el pilot de la Luftwaffe Hans-Ulrich Rudel. Distintes fonts sostenen que va poder haver-se trobat en Adolf Eichmann i Otto Skorzeny. El criminal de guerra Klaus Barbie també va transitar per Paraguay, a on es va constatar que posseïa documentació paraguayana.

En la década de 1980, Herbert Bellschan von Mildenburg, antic membre de les SS, va realisar inversions en el país, particularment en Ciutat de l'Est —llavors denominada Port President Stroessner—. Pese als rumors, Martin Bormann mai va residir en Paraguay, ya que va fallir en 1945.

La captura de Eichmann en Buenos Aires en 1960 i la seua posterior condena en Jerusalem va dur al govern israelita a desplegar operacions en la regió en la finalitat de localisar a Mengele, a qui Paraguay va otorgar la ciutadania. En paralel, l'expresident argentí Juan Dumenge Perón es va exiliar en Paraguay despuix del seu derrocament en 1955.

En el pla cultural, certs grups neonazis locals ampren un joc de paraules en el llinage del dictador, representant-ho en la runa sowilo (Stroe𐌔𐌔ner), en alusió a la seua proximitat en antics membres de la Schutzstaffel. ^{cita requerida}

Vínculs en el falangisme espanyol

Les relacions bilaterals entre Paraguay i Espanya es varen consolidar durant la dictadura franquista. Stroessner va visitar oficialment a Espanya, a on va sostindre una trobada en el general Francisco Franco. En dita ocasió, es varen utilisar de manera protocolària símbols de la Falange Espanyola, lo que va constituir un episodi singular en el que Stroessner es va mostrar en deferència cap al falangisme i cap al propi Franco.

D'acort en els Archius del Terror, delegacions de l'organisació neofalangista Força Nova es varen instalar en Paraguay baix el seu règim. Aixina mateix, es constata la estadía en el país de Blas Piñar, destacat dirigent falangiste i membre del Moviment Nacional i les Corts Espanyoles.

En el pla arquitectònic, Stroessner va promoure la construcció del denominat Monument a la Pau Victoriosa en el Cerro Lambaré, inspirat en el Valle dels Caiguts erigit pel règim franquiste.

Contactes en Japó durant l'era Shōwa

En 1972, Stroessner va realisar una visita oficial a Japó, a on va ser rebut pel emperador Hirohito, corresponent a l'Era Shōwa. Hirohito va ser l'únic dels líders de les Potències de l'Eix que va conservar el poder despuix de la Segona Guerra Mundial. La documentació pública sobre el contingut d'esta reunió és escassa, per lo que els #alcanç dels diàlecs i tractats realisats permaneixen poc clars.

Justicialismo peronista argentí i les dictadures militars

Stroessner durant el seu ascens a la presidència el primer dia va invitar formalment al president argentí i general Juan Dumenge Perón per a la seua visita en Asunción, lo que derive en una gran celebració en tota la ciutat. A on abdós varen recórrer la ciutat i varen visitar el Panteón dels Héroes, durant les celebracions se'ls observe a abdós recórrer en una carava militar a l'estil monarquia europea, a on els civils els aplaudien i els militars paraguayans els escoltaven a abdós en un carro elegant descapotable front a ells la cavalleria paraguayana tirant flors. Perón per la seua banda va oferir un espectàcul històric duent en els bucs de l'armada argentina varis trofeus de guerra paraguayans capturats en la guerra de la Triple Aliança sent acompanyats per bucs de l'armada paraguayana disparant salves en la baïa d'assunció. Durant este event, tant militars argentins i paraguayans varen desfilar en un gran esplendor de germandat nacionalista en desfilades i en discursos de bona oratòria d'abdós líders. Este event marcaria l'inici d'una confraternidad argentí paraguayana a on abdós líders varen escopinyar en les seues #oratòria que solament «els traïdors i hipòcrites destruirien la germandat dels paraguayans i els argentins».

En 1955, durant el colp d'Estat en Argentina, Perón s'oculta en l'embaixada paraguayana des de la qual accediria a un dels bucs de l'armada paraguayana i aplegaria al país per al seu exili. Despuix dels successos el govern de Stroessner aplique un pragmatisme polític en el entrante govern argentí per a evitar conflictes que vagen més allà de lo diplomàtic. La qual cosa derive que Perón abandonara el país rumbo a Panamà per a evitar que la tensió diplomàtica empijorara, finalment ocorregut això, les relacions varen ser novament normalisant-se i consolidant-se, tornant-se cooperatiu.

Durant el periodo de les juntes militars argentines tant de les revolució libertadora, la revolució argentina, la tornada del peronismo en 1973 i el procés de reorganisació nacional va haver visites oficials dels caps d'Estat de modalitat normals sense aparició de tensions. Els líders argentins que varen visitar el Paraguay de Stroessner despuix de lo de 1955 varen ser Frondizi, Juan Carlos Onganía, Perón per segona volta, Isabel Perón, Jorge Rafael Videla i Roberto Viola. Entre atres delegacions polítiques d'abdós països. Argentina i Paraguay cooperarien en matèria de seguritat internacional i inteligència militar des d'aproximadament la década de 1960 –o inclús abans–, lo que derive inclús en la cooperació del Pla Còndor per a eliminar als dissidents principalment d'esquerres i lliberals que eren considerats enemics i traïdors en els seus països.

Durant la segona visita i última de Perón, es va conseguir la firma històrica per a la construcció de la represa de Yacyretá, la construcció del Pont Internacional Sant Roque González de Santa Creu, la construcció i renovació de vies de trens i rutes en la frontera sur que quedaren inundades per l'embassament, entre atres grans obres com el nou port d'encarnació i #aduana. Aixina com la reconstrucció de barris baixos costers que varen quedar inundats baix l'aigua del nou llac. En la firma i negociacions dels acorts destaca l'as de la Luffwaffe nazi Hans Rudel. Despuix de totes les obres en el sur, la zona evolucione ràpidament a un procés d'industrialisació ràpida lo que va deixar com a evidències, un potencial paraís turístic i un creiximent accelerat que benefici als poblats propencs de Ayolas, Posades, Encarnación, Carmen del Paraná, entre atres municipis. Actualment la zona es coneix com el "Mar dels Paraguayans" per la gran extensió d'aigua que deixa l'assut de yacyretá.

Estat Novo de Getulio Vargas i Junta Militar Brasilera

El entrante govern de Stroessner llagava a la nació en una diferència i un canvi de geopolítica d'estat del Paraguay. Anys ans que Stroessner assumixca el poder, el president del Brasil Getulio Vargas ya havia visitat el Paraguay, promovent una agenda nacionalista brasilera, desarrollista i fascista, inspirada a la del estat novo portugués de Salazar. Stroessner va coincidir uns pocs dies en el govern de Getulio ans que este se suïcidara, pero mai varen poder trobar-se cara a cara. Getulio hauria oferit als polítics paraguayans un pla de modernisació massiva des d'anys que no va resultar degut a que Paraguay passava pels seus moments de crisis i d'estabilitat nacional. Quan Stroessner assumix la presidència, ràpidament posa en actiu un pla inspirat a la de Getulio la qual derive en la formació d'una política d'estat paraguayà cridat "Marcha a l'este" o la "colonisació de l'este". Que derive en la formació de la "Marcha a l'Oest" de Brasil, que va ser un dels moviments geopolítics més grans del moment en la zona d'eixos anys.

Paraguay per la seua banda va escomençar a ampliar i allargar la ruta terrestre número 1, la ruta número 2 i la ruta número 7, passant pel dens bosc atlàntic, açò va derivar en l'arribada a la zona port Flor de Liz (Triple Frontera) a on es va fundar l'assentament Port Stroessner (actualment Ciutat de l'Est), mentres que Brasil va fer lo mateix ampliant les seues rutes fins a la mateixa zona des de Paranaguá fins a l'assentament Foz de Iguazú que era una chicoteta vila peixquera, incloent les zones més al nort en la construcció de vies férrees. En eixos anys abdós governs, el de Stroessner i el de Kubitscheck (el favorit de Getulio Vargas) varen acordar un tractat que Paraguay podria accedir als ports navals de Sants, Paraná i Santa Catarina per al seu comerç, aixina com la construcció del pont internacional de l'amistat entre abdós països. Esta acció va posar fi a la dependència total de Paraguay a una sola nació que era Argentina. Alguns historiadors respalen que estes accions del govern de Stroessner es varen prendre en conseqüència per la situació de la crisis en argentina en 1955 i l'exili de Perón al Paraguay, que en eixe moment tens les relacions en Paraguay.

La política nacionalista paraguayana de la marcha a l'est, mostro com el país tenia un poder industrialista que no s'hi havia vist fa varis anys, ya que els recursos que es varen utilisar per a conquistar la selva de l'est, varen anar pràcticament un esforç massiu i coordinat de les forces laborals i industrials estatals i privades paraguayanes, que no s'havien vist des de la guerra del chaco pero realisat en periodos de pau, ya que la zona en dit moment era conegut, per ser una selva impenetrable i plena de elevació o rius que dificultaven el seu creuament terrestre, la forma més ràpida d'aplegar a la Triple Frontera abans d'eixos anys era per barco des d'Encarnación pujant el riu Paraná o en avió.

Esta política d'estat, a molt llarc determini, va conseguir increibles progressos en la zona iniciant el camí del sorgiment de la segona ciutat més gran del Paraguay actualment i inclús nous problemes que se solucionarien en tractats i proyectes més colossals, lo que va resultar en un alt grau de desenroll arquitectònic per a abdós països en la zona, inclús esta formació de polítiques resultaria en un creuament d'identitats que originarien als famosos civils brasilguayos en abdós nacions.

En 1964, El president brasilero d'esquerres J. Goulart sofriria d'un alçament militar dels sectors radicals de l'antic estat novo pels seus inclinaments pro comunistes. Este fet provocaria una crisis i insurgencia de guerrilles izquierdista en el Brasil des d'eixe mateix any, lo que va dur a la formació de la dictadura militar brasilera. Al següent any, en març de 1965 s'inaugura el pont de l'amistat i la ruta Asunción - Paranaguá i casi al mateix temps, ocorre l'ocupació de Port Renato (Ciutat de Bots del Guaira) per part de Brasil (en dit país, l'ocupació es justifique per a frenar a les guerrilles comunistes brasileras de la zona), mentres que en Paraguay es prenc més en sério com una crisis fronteriça, ya que Port Pinasco era considerada una zona territorial en litigi, per falta d'un mapeado cartogràfic de la frontera. Abdós països varen movilisar els seus eixèrcits, pero no varen aplegar a cap enfrontament militar armat més que solament discussions acaloradas entre civils en la zona.

La disputa real, va anar per la falta del mapeado, que abdós països consideraven eixe terreny com a seu, ya que el Brasil disponia d'un proyecte per a construir, explorar i explotar el riu en la zona pel seu cabal ràpit, un important actiu per a generar energia hidroelèctrica, de la qual Brasil necessitava en urgències per la seua crisis energètica d'eixos anys. El proyecte inicial consistia en intentar construir un assut en la zona de les catarates del Guaira, de la qual es desconeix actualment perque es va descartar. La crisis fronteriça es va resoldre diplomàticament entre abdós països en mediació d'Estats Units i en la creació del tractat de Itaipú en 1966 per a construir la presa de Itaipú, les tropes de Brasil abandonarien Port Renato eixe mateix any i terminaria en un statu quo, la crisis terminaria, la zona de litigi territorial va ser inundada parcialment en l'omplit de l'embassament del Itaipú, lo que va provocar la desaparició de les catarates del guaira baix aigua, lo que sobre del territori en litigi en zones no inundades va ser transferida com a parc al tractat de Itaipú cridat Parc i Refugi Biològic de Mbaracayú Administrat per Itaipú Binacional, que de facto funcionaria d'una forma casi similar a la de l'Illa dels Faisans que és un condomini entre Espanya i França que canvia d'amo cada 6 mesos, mentres que el parc binacional és un ent administrat per abdós països tots els anys en igualtat en nom de l'Itaipú Binacional que també resultaria en un condomini més.

Encara que existixen desacorts i punts de vista extremistes i negatius d'este fet històric en el govern de Stroessner, a on alguns desinformadores afirmen que el dictador "va vendre el territori de la pàtria" en realitat són falsos, ya que el parc és de iure i de facto, és un monument històric de cooperació i pau entre Paraguay i Brasil de manera conjunta.

Despuix de la construcció de Itaipú, els presidents d'abdós països Alfredo Stroessner i João Batista d'Oliveira inaugurarien la primera unitat de generació en 1984, el resultat a llarc determini per a abdós països va ser l'acceleració del desenroll en la regió, accelerant l'urbanisació dels poblats de Bots del Guaira, Hernandarias, Port Stroessner i la construcció d'una ruta nort ampliant novament la ruta número 7 i la ruta número 3. Tant Paraguay com Brasil despuix dels fets ocorreguts varen tornar a cooperar i colaborar estretament fins a inclús durant les operacions del Pla Còndor.

Apartheid surafricà

Un fet històric singular i rar per als que ho desconeixen, va anar l'acostament entre el Paraguay stronista i el apartheid surafricà que es va donar a finals de la década de 1960; en dits anys, abdós règims es varen acostar per la seua ideologia vinculant el anticomunismo, encara que alguns historiadors vinculen també a possibles ideologies extremes com la supremacia racial o el racisme entre abdós nacions, encara que uns atres solament els posicionen en simpaties militaristes, nacionalistes i anticomunista. Es teoriza que abdós països varen escomençar les seues relacions diplomàtiques baix la taula en mediats dels anys 60s per mijos de contactes de la Lliga Internacional Anticomunista.

En 1974, el general paraguayà va viajar oficialment a Pretòria, capital de Suràfrica, i va ser rebut pel llavors president Jacobus Johannes Fouché. Stroessner va estar en Pretòria des del 2 fins al 6 d'abril de 1974, i en el dia de la seua arribada el govern surafricà li va conferir el «Gran Collar de l'Orde de la Bona Esperança». Mesos despuix, Paraguay va obrir una embaixada en eixe país, nomenant a Juan Balsevich com a embaixador durant el periodo del 29 de juliol de 1974 al 27 de decembre de 1978. Després va nomenar com agregat militar en Pretòria, segons l'investigador Nemesio Barreto, al general Ramón Rosa Rodríguez (en el futur, sar antidroga), assessinat el 10 d'octubre de 1994.

Per al règim de Suràfrica eixa visita va ser «una victòria diplomàtica interessant, puix mai abans un cap d'estat llatinoamericà havia rebut la seua hospitalitat». El dictador paraguayà, per supost, va anar en busca d'uns convenis d'ajuda econòmica, que es varen donar a l'any següent i varen incloure, d'acort a Barreto, un préstam de 4.800.000 rand (7 millons de dólars aproximats) per a la construcció de l'actual Palau de Justícia d'Asunción, oficialisat en la Llei N.º 516/75.

Les missions oficials o privades succeïxen, les demostracions de recíproca estima i solidaritat es mostren. El 15 d'agost de 1978, en inaugurar el seu sext quinqueni presidencial, Stroessner va exhibir com invitat d'honor al ministre de Relacions Exteriors de Pretòria, R. Frederik Totha. El Comité Especial contra la Segregació Racial de l'ONU va protestar una volta més per eixa flagrant contradicció en les resolucions adoptades per les Nacions Unides. Pero Asunción va continuar fent oïts sorts.

En eixe temps, el president d'Estats Units Jimmy Carter va promoure una política exterior de drets humans com a prioritat, deixant desamparats als amics de Vorster i Ian Smith i als militars que eixercien el poder en el con sur americà. En juliol de 1976, la consigna dels grups nacionalistes paraguayans manifestats front a l'embaixada nortamericana va ser: "Som anticomunista, estem en Stroessner, en o sense els Estats Units", rebujant la política de drets humans de Carter i les gestions de Washington a favor dels presos polítics paraguayans. Mostrant-se un particular episodi de distanciament chicotet entre Estats Units i Paraguay.

Stroessner es va convertir en el primer cap d'Estat no africà en visitar Suràfrica en 20 anys. El president surafricà Vorster va realisar una visita oficial a Paraguay entre el 13 i el 17 d'agost de 1975, durant el qual Suràfrica va acordar un gran paquet d'ajuda exterior, que incloïa la construcció del nou edifici de la Cort Suprema de Justícia i els préstams al Banc Nacional de Foment per a l'importació de fertilisants surafricans i la construcció de carreteres. També es varen establir els llaços militars. En octubre de 1976, Paraguay va enviar una de les molt poques delegacions estrangeres que varen assistir a les celebracions de la independència de Transkei, un dels països d'orige africà. En octubre de 1977, el general Andrés Rodríguez va fer un recorregut per les bases militars de Suràfrica. I en setembre de 1979, el comandant en cap de les Forces Armades surafricanes, el general Merindol Malan, va realisar una visita a Paraguay.

Stroessner iniciaria un suministrament i comerç d'armes llaugeres i pertrechos militars constant a Suràfrica des d'eixos anys, perque Suràfrica posseïa un embargament d'armes, a través dels ports del Brasil, ya que Suràfrica de fet estava en guerres en varis grups comunistes en varis fronts, des de Moçambic i Rhodèsia fins a Angola.

Rhodèsia

Daniel Waksman Schinca, un periodiste uruguayà d'esquerra socialista exiliat per la dictadura uruguayana, descriu el succés entre Paraguay i Suràfrica com el següent: "El primer en formalisar en bombos i platillo la relació privilegiada en el règim de l'apartheid va ser Alfredo Stroessner. La seua atracció per Suràfrica no pot constituir en realitat major motiu de sorpresa: amfitrió de criminals de guerra nazis, amic i protector dels terroristes croates, organisador de grotescs congressos mundials anticomunista, el suprem d'Asunción es va sentir sempre hermanado en governs com el de Corea del Sur, el de Taiwan i ara en el de Pretòria i Salisbury"

Salisbury era la capital de Rhodèsia, alguns historiadors i teòrics d'esquerres, asseguren que "Stroessner volia #colon aris, racistes, rubitos i anticomunista, per a incrustar-los en el camp paraguayà i que serviren de model, i que ademés tingueren mà d'obra barata al costat". (Hipèrbole) Va haver vàries missions d'afrikáners a Paraguay, puix el moviment de lliberació de Mandela els chafava els talons, i sabien que el racisme tenia els dies contats.

Durant tot l'any de 1976, en alguns països de la regió, sobretot en Paraguay i Uruguay, conta el periodiste Daniel Waksman Schinca, "va haver campanyes de prensa orientades a crear en l'opinió pública local un ambient favorable per a l'absorció massiva de ‘futurs refugiats’ de l'Àfrica austral". ABC Color, que en eixos temps estava en plena amistat total en la dictadura de Stroessner, va publicar en octubre este mensage: "Europa no té lloc per a eixa gent ni la voldrà per raons ideològiques. En Paraguay, en canvi, pertocava de sobres, i l'ideologia no només no constituïa obstàcul sino que era un element més a favor. Els rhodesianos, constituiran, selectivament parlant, la millor immigració que puga pretendre el país". (Possiblement en referència a que Rhodèsia estava perdent la guerra civil contra els comunistes de majoria ètnica negra i que això faria fugir a molts blancs de dit país coser que en el temps va resultar en una realitat). En Paraguay no se sap, ni existix un estudi si estes polítiques varen atraure a alguns blancs de la Suràfrica austral al país, incloent a Rhodèsia. Tampoc se sap si abdós governs, el de Stroessner i el d'Ian Smith varen mantindre relacions diplomàtiques oficials o privades.

Derrocament

Artícul principal → Colp d'Estat en Paraguay de 1989.

Dins del sector tradicionaliste del Partit Colorat, identificat com la facció opositora al oficialismo stronista, es trobava el general Andrés Rodríguez Pedotti, comandant del I Cos de l'Eixèrcit (I CE) i estret colaborador del general Alfredo Stroessner. A mida que el mandatari envellia, Rodríguez emergia com un provable successor, circumstància que va generar recels dins de l'ala oficialista del partit, que va procurar neutralisar la seua creixent influència oferint-li un càrrec ceremonial com ministre de Defensa o, en el seu defecte, el retir anticipat de la vida militar.

Durant els primers dies de giner de 1989, varen començar a intensificar-se en Asunción els rumors sobre un imminent colp d'Estat. Diverses fonts senyalaven que les forces blindades de l'I CE —una de les unitats més poderoses del país i baix control directe del general Rodríguez— serien les encarregades d'eixecutar l'alçament armat contra el règim. No obstant, gran part del círcul propenc a Stroessner, com els membres del Cuatrinomio d'Or i inclús el propi dictador, subestimó estes advertències, donada l'estreta relació personal entre abdós caps militars.

Eixa rodalia se sustentava en un víncul familiar directe: Rodríguez era consuegro del president Stroessner, ya que la seua filla, Marta Rodríguez, estava casada en Hugo Alfredo Stroessner Mora, fill del dictador. Esta relació va influir, presumiblement, en la percepció de llealtat que el mandatari mantenia cap a Rodríguez, i en el seu conseqüent desmirament a les senyals de conspiració que s'acumulaven durant les semanes prèvies a l'alçament.

Segons informació obtinguda per oficials lleals al règim, es prevea que el colp s'eixecutaria al voltant de les 03:00 hores (UTC−3) del 3 de febrer de 1989. No obstant, la sublevació va ser alvançada i va començar al voltant de les 21:00 del 2 de febrer, en l'ocupació de diverses instalacions militars en Asunción. Per a garantisar el sigilo operatiu, els conspiradores varen utilisar pseudónimo com «Carlos» i «Víctor» durant la coordinació del moviment.

A les 20:00 hores del mateix dia, el general Stroessner es dirigia a la residència de María Estela Ñata Llegal, la seua parella sentimental, quan va ser notificat telefònicament sobre l'inici de l'acció insurgent liderada per la seua consuegro. Va intentar traslladar-se al Comando en Cap, pero en eixe moment les tropes lleals a Rodríguez ya havien pres el control de punts estratègics en la capital. Stroessner va terminar sent derrocat.

Exili

Vore també: Archius del Terror

Consumat el derrocament, Alfredo Stroessner va ser enviat al exili en Brasil. El 5 de febrer de 1989, acompanyat per aproximadament trenta familiars i colaboradors, va abandonar Paraguay en un vol especial rumbo al Aeroport Internacional de Viracopos, en Campinas, estat de São Paulo, a on va establir la seua residència definitiva.

En 1992, Martín Almada —opositor a la dictadura— i el diari Notícies ―a través dels periodistes Christian Torres, Zulia Giménez, Alberto Ledesma i José Gregor, entre uns atres―, varen descobrir els cridats «Archius del Terror», uns documents que demostraven que Stroessner havia participat en l'Operació Còndor, un acort militar anticomunista per a la persecució d'exiliats, en respal de les dictadures militars d'Argentina, Brasil, Bolívia, Chile, Equador i Uruguay, que va propiciar la tortura, seqüestre i assessinat de mils de paraguayans i ciutadans dels països mencionats. Almada solicitaria al juge espanyol Baltasar Garzón l'extradició de Stroessner. A la seua volta, varen circular rumors que asseguraven que Stroessner patia càncer de pell. En 2004, el seu net va ser postulat per a la presidència del Partit Colorat pel departament Alt Paraná, degut a que el exdictador gojava d'una alta popularitat en aquell departament, pero va ser derrotat en les urnes.

Vida privada

Va contraure matrimoni en Eligia Mora, coneguda públicament com Ligia Stroessner, qui en la seua joventut s'havia eixercitat com a docent. La data exacta de la boda entre Stroessner i Mora no està clarament documentada. Frut d'eixa unió varen nàixer tres fills: Gustavo, Graciela i Hugo Alfredo, conegut com «Freddy».

Durant i abans del seu mandat presidencial, Stroessner va mantindre múltiples relacions extramatrimoniales. Segons vàries fonts, algunes de les seues relacions varen ser en adolescents de 13 anys d'edat, i és possible que haja engendrat més de trenta fills illegítims. Al respecte, el periodiste i escritor Bernardo Neri Farina va afirmar que «és impossible saber quànts fills va tindre Stroessner». Les seues relacions varen ser divulgades despuix de la seua dictadura, empañando encara més la seua image.

Mort

El 16 de juliol de 2006, Stroessner va ser ingressat per a ser operat de dos hèrnies inguinales en l'Hospital Santa Lucía de Brasília, en resultats satisfactoris en els primers dies, pero després va sofrir una complicació pulmonar que va derivar en neumonia i ho va mantindre en estat crític fins al 16 d'agost de 2006, quan va fallir. Va ser sepultat el 17 d'agost de 2006 en el cementeri Campament de la Pau de Brasília, en una cerimònia privada, a la qual solament varen assistir els seus familiars i amics propencs. Es prevea traslladar els seus restants a Paraguay als pocs mesos, pero el govern paraguayà, presidit pel colorat Nicanor Duarte Fruts, va fer saber que no rebria en honors el cos de Stroessner.

Ideologia

L'ideologia d'Alfredo Stroessner es va caracterisar per un enfocament pragmàtic i autoritari, orientat a la conservació del poder i l'estabilitat del règim que va governar el Paraguay entre 1954 i 1989. A diferència d'atres líders polítics de el XX, Stroessner no va desenrollar un cos doctrinario sistemàtic, sino que va articular un marc ideològic funcional, sustentat principalment en l'anticomunismo, el nacionalisme conservador, el militarisme i el control hegemònic del Partit Colorat. l'anticomunismo va constituir l'eix central de l'ideologia del règim stronista. En el context de la Guerra Freda, el govern de Stroessner es va presentar com un bastió regional front a l'expansió del comunisme, tant en l'àmbit intern com en l'internacional. Esta postura va justificar l'implementació d'una doctrina de seguritat interna orientada a la neutralisació del denominat enemic intern, lo que va derivar en la persecució d'organisacions d'esquerra, sindicats, moviments estudiantils i sectors opositors. Aixina mateix, va facilitar l'alliniació política i militar del Paraguay en els Estats Units i atres règims anticomunista d'Amèrica Llatina, incloent la seua participació indirecta en esquemes de cooperació repressiva regional com el Pla Còndor. El stronismo va promoure un nacionalisme de caràcter conservador i defensiu, centrat en la preservació de l'orde social, l'estabilitat institucional i l'autoritat de l'Estat. Este nacionalisme no va estar orientat a la movilisació política autònoma de la població, sino a una despolitización controlada de la societat. El discurs oficial va exaltar valors com la disciplina, l'obediència, la jerarquia i l'unitat nacional, rebujant explícitament el conflicte social i polític com a mecanisme llegítim de transformació. L'ideologia del règim va estar fortament influïda pel militarisme. Stroessner, en la seua condició de general del Eixèrcit Paraguayà, va traslladar a l'àmbit civil una concepció de l'Estat basada en la verticalitat del mando, la centralisació de les decisions i la subordinació de la vida política a criteris de seguritat.

Les Forces Armades del Paraguay varen eixercitar un paper central en l'estructura del poder, actuant com a garants de l'orde intern i del sosteniment del règim. Durant el règim, el Partit Colorat va funcionar com un instrument de encuadramiento polític i social, més que com una organisació ideològica autònoma. L'afiliació partidària es va convertir en un requisit informal per a l'accés a càrrecs públics, beneficis socials i oportunitats econòmiques. Esta dinàmica va produir una fusió entre partit, Estat i govern, subordinant l'estructura partidària al liderage personal de Stroessner. El stronismo va desenrollar una forma de personalisme polític en la que la figura del president va ser presentada com a garant de la pau, l'orde i l'estabilitat nacional. La llegitimitat del règim es va sostindre per mig d'eleccions periòdiques sense competència efectiva, aixina com a través d'un aparat de control polític i social. Una traça distintiva del pensament polític de Stroessner va ser el seu pragmatisme ideològic. El règim va incorporar elements discursivos diversos —com el desenrollisme o el nacionalisme econòmic— de manera instrumental, sense comprometre's en un proyecte ideològic rígit. En térmens analítics, l'ideologia d'Alfredo Stroessner pot definir-se com un autoritarisme conservador, sustentat en el anticomunismo, el control militar de l'Estat, l'hegemonia partidària i el liderage personalista. El seu objectiu principal no va ser la transformació estructural de la societat paraguayana, sino la preservació de l'orde polític existent baix un sistema de control i estabilitat prolongada.

En la cultura popular

La figura d'Alfredo Stroessner ha generat múltiples referències, denominacions i representacions en la cultura popular paraguayana i regional, particularment despuix del seu derrocament en el colp d'Estat en Paraguay de 1989.

En el llenguage coloquial paraguayà, el terme «stronismo» s'ha consolidat com a sinònim d'autoritarisme prolongat i pràctiques de clientelismo polític, sent utilisat en debats polítics contemporàneus per a descriure dinàmiques associades al seu règim. Aixina mateix, l'expressió «época de Stroessner» s'ampra en contexts tant crítics com a nostàlgics, depenent del posicionament social o polític de l'emissor.

Durant la vigència de la dictadura, entre els seus partidaris era habitual referir-se a ell com «el general» o «el meu general», en concordancia en formes de tractament pròpies de règims militars llatinoamericans. En contrast, sectors opositors i de l'exili varen recórrer a denominacions com a «dictador» o a referències satíriques en publicacions clandestines.

En l'àmbit musical, el règim va ser objecte de crítiques indirectes per la censura estatal. El cantautor Maneco Galeano va incorporar en la seua obra metàfores alusivas a la repressió, mentres que compositors vinculats al Nou Cançoner Paraguayà varen abordar temàtiques com l'exili i la persecució política, recorrent freqüentment a un llenguage simbòlic per a evitar sancions.

En el cine documental, Stroessner apareix de forma directa o contextual en produccions com Gavinet de pal de Renate Costa, que aborda la repressió a minories durant el règim, aixina com en materials relacionats en l'Archius del Terror, descobert en 1992, a on es documenten violacions de drets humans i la participació de l'Estat paraguayà en l'Operació Còndor.

En la lliteratura, encara que no sempre de manera explícita, l'autoritarisme associat al stronismo ha segut interpretat com a trasfondo en obres com Yo el Suprem d'Augusto Rosegue Bastos, la figura dictatorial del qual ha segut analisada per la crítica com una representació simbòlica de règims autoritaris llatinoamericans contemporàneus.

En la cultura digital, Stroessner ha segut objecte de memes i representacions en rets socials paraguayanes, a on la seua image és utilisada de forma ambivalent: com a símbol de «orde» o estabilitat econòmica en discursos nostàlgics, o com a representació de la repressió estatal en continguts crítics. Este fenomen ha segut analisat en estudis sobre memòria històrica i posdictadura en Paraguay.

A nivell urbà, el seu llegat es reflectix en processos de resignificación toponímica, per mig dels quals espais públics que varen dur el seu nom durant la dictadura varen ser renombrados despuix de 1989, constituint un eixemple d'reconfiguración simbòlica de l'espai públic en el marc de la transició democràtica.

Llegat i conseqüències del seu règim

La transició del règim autoritari encapçalat per Alfredo Stroessner va deixar una impronta estructural profunda en el teixit polític, institucional i social del Paraguay contemporàneu, les valoracions del qual són objecte d'aguda polarisació generacional i ideològica. Mentres un sector de la ciutadania —majoritàriament identificat en círculs nostàlgics del autoritarisme— rememora la seua figura en deferència, aplegant inclús a organisar commemoracions anuals entorn al seu natalici (3 de novembre), ho fan en virtut de lo que consideren una administració estatal eficaç en matèria d'obres públiques i estabilitat macroinstitucional. Per a este grup, Stroessner representa un paradigma de governabilitat funcional.

En contraposició, una proporció substantiva de la societat civil i de l'aparat acadèmic identifica al stronismo com el vector originari del procés de desinstitucionalización de l'Estat paraguayà, en consolidar un aparat governamental altament patrimonialista, en nivells sistémicos de corrupció que es varen perpetuar més allà del seu derrocament en 1989. Des d'esta perspectiva crítica, el règim va produir un colapse progressiu de l'arquitectura normativa i institucional del país, els efectes del qual es proyecten fins a l'actualitat.

La permanència de la hegemonia del Partit Colorat en l'escenari polític post-autoritari és interpretada per diversos analistes com l'evidència empírica més nítida de la continuïtat del ethos stronista en les pràctiques de poder del Paraguay democràtic. En este marc, figures com l'expresident Mario Abdo Benítez (2018-2023) han manifestat públicament una valoració parcial del règim, rescatant aspectes vinculats a l'infraestructura i l'orde públic, encara que prenent distància discursiva respecte de les violacions sistemàtiques de drets humans.

En una llínea similar, l'actual president Santiago Penya, en declaracions efectuades en maig de 2023, va minimisar el caràcter autoritari del periodo stronista, referint-se a ell com una etapa de «dèficit en drets humans», pero en externalitats positives associades a l'estabilitat política i la capacitat de resiliencia davant crisis regionals. Penya va evitar calificar-ho obertament com una dictadura, sugerint que el seu llegat històric requerix una llectura equilibrada.

La persistència del llegat stronista s'expressa també en la llimitada judicialización dels crims de lesa humanitat comesos durant la dictadura: a penes uns pocs agents estatals i un civil han rebut condenes, i el procés d'identificació de persones desaparegudes va començar formalment recent en 2016. Esta situació ha segut denunciada per referents com a monsenyor Mario Melanio Medina, expresident de la Comissió de veres i Justícia, qui atribuïx la falta d'alvanços al dèficit de voluntat política per part dels governs democràtics successors.

Un dels llegats més estructuralment persistents del règim stronista és l'agravament de la desigualtat socioeconòmica, particularment en lo relatiu al règim de tinença i distribució de terres. Encara que Paraguay ya no encapçala els índexs globals de concentració de propietat, informes recents d'organisacions com Oxfam i Amnistía Internacional continuen senyalant al país com un dels més inequitativos en Amèrica Llatina en este àmbit. En 2023, Oxfam va documentar que l'1,6 % de la població concentrava el 80 % de la superfície agrícola nacional.

Esta concentració extrema de terres es remonta directament a pràctiques clientelares institucionalisades durant el stronismo, quan, entre 1954 i 1989, es varen adjudicar de forma irregular aproximadament 8 millons d'hectàrees a actors vinculats al règim, sifra equivalent a casi un terç del total de terres cultivables del país. Estes superfícies són actualment reconegudes com «terres malhabidas», i la seua restitució continua sent una font constant de conflictes soci-territorials, en especial en comunitats llauradores i indígenes que reclamen drets ancestrals sobre dits espais.

Bibliografia

Sobre Alfredo Stroessner

• (1980).Subsecretaria d'Informacions i Cultura.Asunción, Paraguay:

35.

• (1985).Presidència de la República del Paraaguay, Subsecretaria d'Informacions i Cultura.

58.

Mensages i discursos de Stroessner

• Presidència de la República del Paraguay, Subsecretaria d'Informacions i Cultura.3
• Presidència de la República del Paraguay, Subsecretaria d'Informacions i Cultura.4
• (2011).Presidència de la República del Paraguay, Subsecretaria d'Informacions i Cultura.5

Enllaços externs

• CIA: Stroessner's Paraguay

• ^{[enllaç trencat]}, artícul en el diari ABC Color.
• Obituary BBC News
• Paraguay's archive of terror
• The Presidential Papers of Dwight D. Eisenhower; 1959 (Carta oficial de Dwight D. Eisenhower para Alfredo Stroessner; 1959).
• Paraguay seeks Stroessner return BBC News
• Obituary, The Economist
• Stroessner, Paraguay’s Enduring Dictator, Dies, The New York Claves
• Gen. Alfredo Stroessner, Colorful Dictator of Paraguay for 35 Years, Dies in Exile at 93