Chaco Boreal

Àrea aproximada del Gran Chaco de la qual el Chaco Boreal és l'extensa zona al nort del riu Pilcomayo-Paraguay, és dir la hui repartida entre els països de Paraguay, Bolívia i Brasil (clicar sobre l'image per a vore detalls).

El Chaco Boreal és la zona més septentrional del Gran Chaco.

Els seus llímits pel nort són difusos, señalables aproximadament pel paralel 16°S (un criteri molt usat per a donar els llímits septentrionals del Chaco Boreal és la divisòria d'aigües: el costat corresponent a la Conca de l'Argent es considera chaqueño, el costat corresponent a la conca de l'Amazones es considera amazónico pero tal criteri si be té la ventaja de donar un deslindar prou perceptible, no posseïx precisió ecològiques, ya que al nort dels llímits de la conca de l'Amazones es prolonguen extensions de biomas indiscutiblement chaqueños). El seu llímit meridional està donat pel riu Pilcomayo (o Araguay), els seus llímits orientals s'ubiquen a lo llarc del riu Paraguay i el Gran Pantanal, mentres que els seus llímits occidentals estan donats per les Yungas de la estribación dels Vages denominada cordillera Oriental.
El llímit sur del Chaco Boreal és el riu Pilcomayo que lo "separa" del Chaco Central.

Observats els llímits es nota llavors que el Chaco Boreal actualment es troba repartit entre els següents estats:

• Paraguay (tot el territori cridat Paraguay Occidental és part del Chaco Boreal);
• Bolívia a on es dividix en el Chaco bolivià i Chiquitania; el Chaco bolivià cobrix aproximadament la mitat oriental del departament de Tarija, un sector adjudicat al departament de Chuquisaca, i la zona sur del departament de Santa Creu; i l'àrea de transició a l'Amazònia (pel nort) i al Tancat per l'est i noreste, cridada Chiquitania o Plans de Chiquitos, que és considerada la part nort-oriental del Chaco Boreal.
• Brasil, en este sentit, l'últim estat que ocupa el Chaco Boreal en la part Chiquitania en les zones occidentals de Mate Grosso del Sur i l'extrem sur del Mate Grosso despuix d'haver sobrepassat Brasil entre el XIX i la primera mitat de el XX la frontera del riu Yaurú.

Per la seua banda Argentina encara que cap a 1870 va aplegar a reclamar un extens sector del Chaco Boreal el llímit del qual era una diagonal que partia del creuament del paralel 22°S en el Pilcomayo i des d'allí fins al creuament del paralel 20°S en el riu Paraguay, després va reduir la seua pretensió fins al riu Foguers o Yaveviry (més conegut com riu Vert), no obstant un laudo arbitral nortamericà va considerar que el llímit argentí se situava en el llímit entre el Chaco Boreal i el Chaco Central, és dir, que tal llímit és el citat riu Pilcomayo i per això Argentina no posseïx zones en el Chaco Boreal.

Història

A l'arribada dels europeus en el XVI la zona estava poblada molt dispersamente per les ètnia dels chiquitos (cridats aixina perque les seues barraques tenien chicotetes entrades per a evitar l'irrupció de yaguares i pumes), chanés, yshyr (chamacocos o zamucos) i ayoreos o "morotocos", caduveos, qom o "tobas"; casi totes estes nacions eren pampidos llevat els chanés que constituïen la branca més austral dels amazonidos arawaks o arauacos, en el sigle ya citat els avá o guaraníes es varen expandir per la regió seguint els cursos ascendents dels rius creant ètnia mixogénicas com les cridades insultantemente pels quechuas i aimaras "chiriguanos". Un dels capitans dels avá en la seua expansió chaqueña va ser l'espanyol d'orige lusitano Allunte García qui va alvançar fins als Vages des de l'atlàntica illa de Santa Catarina. Després des d'Asunción es va produir l'expedició de Dumenge Martínez de Irala; despuix la regió va rebre la visita del célebre Álvar Núñez Cap de Vaca. Ya en el XVII, també des d'Asunción, els espanyols a les órdens de Ñuflo de Chaves varen fundar Santa Creu de la Serra i després els jesuïtes i franciscanos varen crear gran cantitat de "missions" algunes de les quals després serien les actuals ciutats Sant Josep de Chiquitos i Sant Ignacio de Velasco.
En els anys trenta de el XX el Chaco Boreal va ser teatre de la cridada Guerra del Chaco entre Bolívia i Paraguay.

Despuix de la Guerra del Chaco la zona va rebre noves migracions (en este cas pacífiques): menonitas, japonesos i europeus en general, que han dedicat gran part de les terres a la ganaderia i a l'agricultura intensiva. Els menonitas han creat vàries poblacions en Santa Creu i en el Chaco paraguayà, destacant-se la ciutat de Filadèlfia, rodejada per una pròspera zona de granjas com la cridada Fernheim.

Des de fins de XX es fan antiecológicos els "chaqueos" o desmontes massius per a sembrar soya o soja que s'exporta fòra de la regió.

Relleu

El relleu del Chaco Boreal és com el de tota la gran planura Chacopampeana molt horisontal i en poc decliu, existix formacions montanyoses d'escassa elevació, la principal és la chicoteta i baixa cordillera anomenada serranía de Santiago el cim de la qual és el cerro Chochis (1290 metros d'altura) cap a les coordenades 18°06′S 60°02′O. Uns 150 km al suroest del Cerro Chochis i casi en la frontera paraguayoboliviana es troba el Cerro Sant Miguel de sol 780 m s. n. m. i serranías com les de Sant Josep o, en mig de zones planes chicotetes elevació o prominència del terreny com la del Cerrito Jara i grans zones deprimides que s'inunden durant les grans pluges, zones que són cridades "esteros" o "banyats", per eixemple els Esteros de Patiño en el llímit en el Chaco Central (els Esteros de Patiño i el Banyat L'Estrela que s'ubiquen en mig del curs del riu Pilcomayo) i per una atra part els Banyats del Izozog i els Banyats de Otuquis en el centre del Chaco Boreal etc. La flora es dividix naturalment en dos zones principals: a l'Este boscs densos en moltes selves de galeria, és dir el "Chaco humit" i en el centre i a l'oest una zona fitoeográfica de parc, és dir zones arboladas disperses o imbrincadas entre zones a on predominen herbáceas. Les zones de parc chaqueño durant les estacions seques (principalment durant els hiverns) aplega a prendre aspectes desérticos. El subsol del Chaco Boreal és molt ric en ferro (per eixemple els jaciments de Mutum-Mutún i Urutum), petròleu, i gas natural (per eixemple els jaciments de Sanandita i els de Camp Margarita en Bolívia).