Anar al contingut

Tumults en Iraq de 1991

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Tumults en Iraq de 1991

L'insurrecció de 1991 en Iraq varen ser una série de rebelions antigubernamentals, alçament ètnics i religiosos en el sur i el nort d'Iraq dirigits per chiís i kurdo contra Sadam Huseín com a part de les seqüeles de la guerra del Golf. Els tumults varen durar de març a abril de 1991 despuix d'un alto el fuego despuix del final de la guerra del Golf. La insurgencia, en la seua majoria descoordinada, va ser alimentada per la percepció que despuix de la seua derrota el dictador iraquí, Sadam Huseín, estava en una posició molt dèbil, junt en el rebuig a la repressió del seu règim i la devastación causada per dos guerres en una década.[1] Estats Units també va fomentar els alçament sense donar-els major ajuda.

En les primeres dos semanes, la majoria de les ciutats i províncies d'Iraq varen caure en mans de les forces rebels. Els participants de l'alçament varen ser una mescla diversa d'afiliació ètniques, religioses i polítiques, inclosos militars amotinats, islamistes àraps chiís, nacionalistes kurdo, islamistes kurdo i grups d'extrema esquerra.

Els tumults en el sur varen ser dominades pels chiítes en el involucramiento de les desmoralisades tropes iraquí i partits chiïtes contra el govern, el Partit Islàmic Dawa i el Consell Suprem per a la Revolució Islàmica en Iraq (SCIRI). Una atra ona d'insurgencia va esclatar poc despuix en el nort, entre els kurdo, encara que en este cas no va ser espontànea, com en el sur, sino organisada per dos milícies kurdo rivals: el Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) i l'Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK), en alguna planificació a llarc determini.

Despuix de les victòries inicials, les divisions internes i la falta de respal anticipat d'Estats Units o Iran varen impedir que la revolució seguira tenint èxit. A pesar de ser una séria amenaça per al poder del partit Baaz, Saddam va conseguir sofocar les rebelions en una enorme potència i indiscriminada força principalment per la Guàrdia Republicana Iraquí. Durant el descontent i el seu sofocamiento vàries mils de persones varen morir i molts més en els mesos de repressió subsecuentes, dos millons més varen tindre que fugir per a salvar les seues vides. La reubicació de poblacions sanceres es va intensificar en el periodo següent a la rebelió mentres que la Coalició va establir en tot Iraq zones d'exclusió de vol.

Despuix del conflicte, el govern iraquí va intensificar una reubicació forçada sistemàtica prèvia dels àraps de les marismas i el drenage de les marismas mesopotàmiques en el sistema fluvial Tigris-Éufrates. La Coalició de la guerra del Golf va establir zones d'exclusió aérea iraquí sobre el nort i el sur d'Iraq, i l'oposició kurdo va establir la República Autònoma Kurdo en el Kurdistan iraquí.

Antecedents

Durant la guerra entre Iran i Iraq, el líder suprem d'Iran, Ruhollah Jomeiní, va demanar als iraquí que derrocaren al govern Ba'ath i establiren un estat islàmic.[2] Per la seua incitació, molts àraps chiís varen ser expulsats d'Iraq i alguns varen ser reclutats en milícies armades respalades per Iran, encara que la majoria va permanéixer lleal a Iraq durant la guerra.[3]

Emissions de radi d'EE. UU.

El 15 de febrer de 1991, el llavors president dels Estats Units, George H. W. Bush, va pronunciar un discurs contra els iraquí a través de la ràdio Veu d'Amèrica. En l'esperança d'incitar a un ràpit colp militar per a derrocar a Sadam Huseín, Bush va declarar:[4]

Hi ha una atra forma de detindre el derramamiento de sanc: i és que l'eixèrcit iraquí i el poble iraquí prenguen l'assunt en les seues pròpies mans i obliguen a Saddam Hussein, el dictador, a fer-se a un costat i després complir en les resolucions de les Nacions Unides i reincorporar-se a la família de les nacions amants de la pau.[5]

Bush va fer un cridat similar l'1 de març, un dia despuix del final de la guerra del Golf:

Des del meu punt de vista... el poble iraquí deuria deixar a [Sadam] a un costat, i això facilitaria la resolució de tots estos problemes que existixen i certament facilitaria l'acceptació d'Iraq novament en la família de nacions amants de la pau.[6]

En la nit del 24 de febrer, 4 dies ans que es firmara l'alto el fuego de la guerra del Golf, l'estació de radi Voice of Free Iraq, va transmetre un mensage al poble iraquí dient-li que s'alce i derroque a Saddam.[7] L'orador en la ràdio era Salah Omar al-Ali, un exmiembro exiliat del Partit Baaz Àrap Socialiste i del Consell de Mando Revolucionari Ba'athist . El mensage del-Ali va instar als iraquí a derrocar al "tirà criminal d'Iraq" i va afirmar que Saddam "fugirà del camp de batalla quan estiga segur de que la catàstrofe s'ha apoderat de cada carrer, cada casa i cada família en Iraq".[8] Ell va dir:

Alça't per a salvar a la pàtria de les garres de la dictadura per a que pugues dedicar-te a evitar els perills de la continuació de la guerra i la destrucció. Honorables Fills del Tigris i del Éufrates , en estos moments decisius de la vostra vida, i davant el perill de mort a mans de forces estrangeres, no teniu una atra opció per a sobreviure i defendre la pàtria que acabar en el dictador i la seua banda criminal.

Revolució

Alçament del Sur

Molts dels rebels en el sur d'Iraq, a on varen començar els alçament, eren soldats desmoralizados del eixèrcit iraquí o membres de grups contraris al règim, en particular el Partit Islàmic Dawa i l'Assamblea Suprema Islàmica d'Iraq. Les forces armades iraquí estaven compostes en gran part per reclutes chiís i contenien elements substancials contra el règim i per lo tant, moltes de les tropes del govern varen canviar ràpidament de bando i es varen passar als rebels.

L'agitació va començar per primera volta en les ciutats d'Abu Al-Khaseeb i Az Zubayr , al sur de Basora, a fins de febrer. L'1 de març de 1991, un dia despuix de l'alto el fuego de la guerra del Golf, un artillero d'un tanc T-72 , que retornava a casa despuix de la derrota d'Iraq en Kuwait, va disparar un proyectil contra un jagantesc retrat de Sadam Huseín que penjava sobre la plaça principal de Basora i els soldats varen aplaudir.[9] El tumult en Basora va ser dirigida al principi per Muhammad Ibrahim Wali, un oficial de l'eixèrcit que va reunir una força de vehículs militars per a atacar els edificis governamentals i les presons de la ciutat; estava respalat per la majoria de la població. L'alçament en Basora va ser completament espontàneu i desorganisat.[10] La notícia d'este event i les transmissions de radi de Bush varen encorajar al poble iraquí a rebelar-se contra el règim en els atres pobles i ciutats.[11] En Náyaf, una manifestació prop de la gran Mesquita de l'Iman Alí de la ciutat es va convertir en un tiroteig entre els desertors de l'eixèrcit i les forces de seguritat de Saddam. Els rebels es varen apoderar del santuari quan els funcionaris del Partit Baaz varen fugir de la ciutat o varen ser assessinats; els presos varen ser lliberats de les presons. L'alçament es va estendre en qüestió de dies a totes les ciutats chiís més grans del sur d'Iraq: Amara, Diwaniya, Hilla, Kerbala, Kut, Nasiriya i Samawah.. Les ciutats més chicotetes també varen ser agranades per la revolució.

Molts dissidents iraquí exiliats, inclosos mils de militants del SCIRI de les Brigades Badr en base en Iran, varen creuar les fronteres i es varen unir a la rebelió. SCIRI va concentrar els seus esforços en les ciutats sagrades chiítes de Náyaf i Kerbala, alluntant a moltes persones que no es varen subscriure a la seua agenda islamista chiíta i lemes pro iranís, per lo que SCIRI va ser posteriorment criticat pel Partit Dawa. Les files dels rebels en tota la regió incloïen membres sunitas amotinats de l'eixèrcit, izquierdista com a faccions del Partit Comuniste Iraquí (PCI), nacionalistes àraps anti-Sadam., i inclús baazistas descontents. Desastrosament per a ells, tots els diversos grups, milícies i partits revolucionaris estaven units solament en el seu desig d'un canvi de règim, ya que no tenien un programa polític o militar comú, ni un liderage integrat, i hi havia molt poca coordinació entre ells.[10]

Alçament del nort

Una atra ona d'insurgencia va esclatar poc despuix en el nort d'Iraq poblat per kurdo. A diferència de la rebelió espontànea en el sur, l'alçament en el nort va ser organisat per dos milícies rivals basades en partits kurdo: principalment l'Unió Patriòtica del Kurdistan (PUK) i, en menor mida, el Partit Demòcrata del Kurdistan (KDP). Ademés, el Moviment Democràtic Assiri (ADM) va servir com el principal grup d'oposició assiri, encara que el grup va ser més actiu en la década de 1980. El ADM va informar que el govern va desplaçar a mils d'assiris en Kirkuk, ya que hi havia al voltant de 30.000 en la ciutat abans de 1991.[12] En el nort, la deserció de les milícies kurdo de la guàrdia nacional reclutades pel govern, conegudes com jash, va donar una força considerable a la rebelió.

La rebelió en el nort (Kurdistan iraquí) va esclatar el 5 de març en la ciutat de Rania. En 10 dies, els nacionalistes kurdo (Peshmerga), islamistes (Moviment Islàmic de Kurdistan) i comunistes (del PCI i el Partit Comuniste de Kurdistan; el Partit dels Treballadors de Kurdistan també va estar actiu fins a cert punt), es varen unir a decenes de Mils de milicians desertor i desertors de l'eixèrcit (segons s'informa, hi havia més de 50.000 d'ells en tota la regió), varen prendre el control de totes les ciutats del nort llevat Kirkuk (que finalment va caure en les seues mans el 20 de març) i Mossul. Unitats sanceres es varen rendir sense molta o cap resistència, inclosa tota la 24.ª Divisió que no va disparar una sola bala.[10] En Solimania, els rebels varen sitiar i varen capturar la sèu regional de la temuda Direcció de Seguritat General de la policia secreta del règim (anys més vesprada, l'edifici, conegut com Amna Suraka o "Seguritat Roja" en kurdo, es va convertir en un museu dels crims de Saddam)).[13]

En una sanguinosa venjança, varen matar a varis centenars d'oficials baazistas i oficials de seguritat capturats sense un juí; segons s'informa, més de 900 agents de seguritat varen ser assessinats en Solimania. També varen capturar enormes cantitats de documents governamentals relacionats en el notoriola Operació al-Anfal en la que les forces governamentals varen matar sistemàticament a decenes de mils de kurdo iraquí i membres d'atres minories ètniques tres anys abans, en 1988; 14 tonellades d'estos documents varen ser obtinguts per Human Rights Watch.[14] A diferència del sur, la rebelió kurdo va estar precedida per manifestacions en clars lemes polítics: democràcia per a Iraq i autonomia per a Kurdistan. Despuix de la pren de Mossul, Yalal Talabani va propondre marchar sobre la capital, Bagdad.[10]

Ofensiva lealista

El 7 de març, en un esforç per acallar els alçament, Sadam Huseín va oferir als líders chiís i kurdo accions en el govern central a canvi de llealtat, pero els grups opositors varen rebujar la proposta.[15] En l'apogeu de la revolució, el govern va perdre el control efectiu sobre 14 de les 18 províncies d'Iraq.[16] No obstant, la gent de Bagdad va permanéixer en gran mida passiva, ya que el Partit Dawa, el Partit Comuniste i el partit dissident prosirio Ba'ath no havien conseguit construir estructures clandestines en la capital.[10] Solament va haver un malestar llimitat en el vast barri marginal poblat per chiítes de la ciutat de Saddam, mentres que el restant de Bagdad va permanéixer en calma.

Erro al crear miniatura:
Fullet de la guerra del Golf d'Estats Units que representa a Sadam Huseín com la mort.

Pronte, els lleals al règim es varen reagrupar i es varen llançar a l'ofensiva per a recuperar les ciutats. Els va ajudar el fet de que aproximadament la mitat dels tancs de la Guàrdia Republicana Iraquí d'èlit i políticament confiable varen conseguir escapar de la "mare de totes les batalles"[17] proclamada per Saddam en Kuwait i que les unitats del quarter general de la Guàrdia també varen sobreviure a la guerra. Ademés, l'acort d'alto el fuego de la guerra del Golf del 3 de març va prohibir l'us d'avions d'ala fixa per part del eixèrcit iraquí sobre el país, pero els va permetre volar helicòpters perque la majoria dels ponts havien segut destruïts.[18] Açò es va deure a que el general Norman Schwarzkopf va acceptar la solicitut d'un general iraquí de volar helicòpters, inclosos canoners armats, per a transportar a funcionaris del govern per la destrucció de l'infraestructura de transport, actuant sense instruccions del Pentágono o la Casa Blanca; casi de colp i repent, els iraquí varen començar a utilisar els helicòpters com cañoneras per a sofocar els alçament.[19] Els rebels superats en armes tenien poques armes pesades i pocs missils terra-aire, lo que els va deixar casi indefensos contra els helicòpters de combat i bombardejos d'artilleria indiscriminats quan els baazistas varen respondre als alçament en una força aplastant. Segons Human Rights Watch:

"en els seus intents de reprendre les ciutats, i despuix de consolidar el control, les forces lleals varen matar a mils de persones que se'ls oponien, ya foren rebels o civils, disparant indiscriminadament en les zones enemigues, eixecutant-els en els carrers, en les cases i en hospitals; reunir a sospitosos, especialment hòmens jóvens, durant registres casa per casa i arrestar-els en o sense càrrecs o fusilar-els en massa ; i usar helicòpters per a atacar a els qui intenten fugir de les ciutats".[20]

Va haver varis informes d'atacs de guerra química, inclós l'us d'un agent nerviós durant l'assalt a Basora. Després d'una investigació, l'Organisació de les Nacions Unides (ONU) varen trobar que no hi havia evidència de que Iraq usara armes químiques per a reprimir els alçament, pero no va descartar la possibilitat de que Iraq poguera haver usat gas fosgeno que no hauria segut detectable despuix de l'atac.[15] Segons l'Iraq Survey Group del govern d'Estats Units l'eixèrcit iraquí de fet va usar l'agent nerviós sarín, aixina com gas CS no letal, a gran escala quan "dotzenes" d'helicòpters improvisats varen llançar bombes contra els rebels en Karbala i les àrees circumdants en març de 1991; També s'han informat proves d'aparents atacs en gas mostaça en les àrees de Najaf i Karbala per part de les forces nortamericanes que estaven estacionades allí en eixe moment.[21]

En el sur, les forces de Sadam Huseín varen sofocar casi tots els de la resistència a finals de març. El 29 de març, el líder de SCIRI, Abdul Aziz al-Hakim, va admetre que els rebels chiís es varen retirar de les ciutats i que la lluita es va llimitar a les zones rurals.[22] L'alçament kurdo en el nort del país es va derrocar inclús més ràpit de lo que va començar. Despuix d'expulsar als peshmerga de Kirkuk el 29 de març, els tancs del govern varen entrar en Dahok i Irbil el 30 de març, Zakho l'1 d'abril i Solimania, l'última ciutat important en mans dels rebels, el 3 d'abril. L'alvanç de les forces governamentals es va detindre en Kore, una estreta vall prop de les ruïnes de Qaladiza, a on els kurdo liderats per Masud Barzani varen portar a terme una exitosa defensa. El 5 d'abril, el govern va anunciar "la repressió total dels actes de sedició, sabotage i disturbis en totes les ciutats d'Iraq".[23] Eixe mateix dia, el Consell de Seguritat de les Nacions Unides va aprovar la Resolució 688 condenant l'opressió dels kurdo per part del governe iraquí i exigint que Iraq respecte els drets humans dels seus ciutadans.[22]

En una carta de 1999, Hoshyar Zebari, llavors cap de Relacions Internacionals del Partit Demòcrata del Kurdistan (KDP), va afirmar que el KDP havia liderat i participat en els tumults de 1991 en el Kurdistan iraquí. Segons Zebari, els tumults varen provocar el colapse d'estructures militars del governe iraquí en la regió. Despuix del contraatac de les tropes iraquí i la recuperació del control de Kirkuk i atres ciutats importants, varen sorgir rumors sobre la suposta participació d'unitats dels Muyahidines en respal a les forces iraquí. No obstant, Zebari va sostindre que dits rumors eren falsos i va afirmar que els Muyahidines no varen estar involucrats en la repressió del poble kurdo, ni durant els tumults ni en el periodo posterior.[24][25][26][27][28][23]

Vore també

Referències

  1. ↑ «The Prospects of the Shia Insurgency Movement in Iraq».Journal of Conflict Studies.ISSN 1715-5673.Consultat el 2022-08-31.
  2. ↑ Efraim, Karsh (25 d'abril de 2002). La guerra Iran-Iraq: 1980-1988, Aguila peixcadora, p. 1–8, 12–16, 19–82.
  3. ↑ Internet Archive (2006). Iraqi security forces, Praeger Security International. ISBN 978-0-275-98908-8.
  4. ↑ «CRS Report: Iraq's Opposition Movements». web. archive. org. Archivat des d'el original, el 3 de novembre de 2012. Consultat el 2022-08-31.
  5. ↑ «CNN. com - Transcripts». transcripts. cnn. com. Consultat el 2022-08-31.
  6. ↑ «Uprising in Iraq may be slow because of O. S. inaction in 1991» (en en-us). seattlepi. com. Consultat el 2022-08-31.
  7. ↑ Fisk, Robert (2006). La Gran Guerra per la Civilisació: La conquista d'Orient Mig., Londres: Alfred A. Knopf, p. 646.
  8. ↑ Fisk. Gran Guerra per la Civilisació, p. 647.
  9. ↑ «FRONTLINE/WORLD . Iraq - Saddam's Road to Hell - A journey into the killing fields . PBS». www. pbs. org. Consultat el 2023-05-09.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 «Why the Uprisings Failed» (en en-us). MERIP. Consultat el 2023-05-09.
  11. ↑ «Ominous deixa vu as Saddam's victims watch Gaddafi» (en en). Al Arabiya English. Consultat el 2023-05-09.
  12. ↑ «Iraq:». www. hrw. org. Consultat el 2023-05-15.
  13. ↑ «Amna Suraka Museum - Saddam's torture cells | Demotix. com». web. archive. org. Archivat des d'el original, el 27 de decembre de 2013. Consultat el 2023-05-15.
  14. ↑ «Refworld | Genocide in Iraq: The Anfal Campaign Against the Kurds» (en en). Refworld. Consultat el 2023-05-15.
  15. ↑ 15,0 15,1 «Refworld | Chronology for Sunnis in Iraq» (en en). Refworld. Consultat el 2023-05-15.
  16. ↑ «[1]». Consultat el 2023-05-15 (en en-GB).
  17. ↑ «1991: 'Mother of all battles' begins over Kuwait» (en en). Otago Daily Claves Online News. Consultat el 2023-06-12.
  18. ↑ «[2]». Consultat el 2023-06-12 (en en-US).
  19. ↑ «Who Is to Blame for the Doomed Iraqi Uprisings of 1991?» (en en). The National Interest. Consultat el 2023-06-12.
  20. ↑ «Human Rights Watch: Middle East and Northern Africa : Iraq». web. archive. org. Archivat des d'el original, el 15 de novembre de 2008. Consultat el 2023-06-12.
  21. ↑ «How George H. W. Bush Helped Saddam Hussein Prevent an Iraqi Uprising | Alternet». web. archive. org. Archivat des d'el original, el 11 de novembre de 2013. Consultat el 2023-06-12.
  22. ↑ 22,0 22,1 «Refworld | Chronology for Sunnis in Iraq» (en en). Refworld. Consultat el 2023-08-17.
  23. ↑ 23,0 23,1 «Refworld | Human Rights Watch World Report 1992 - Iraq and Occupied Kuwait» (en en). Refworld. Consultat el 2023-08-17.
  24. ↑ Graff, James (14 de decembre 2006). Iran's Armed Opposition Wins a Battle — In Court.
  25. ↑ «Behind the Mujahideen-i-Khalq (MeK)» (en en).
  26. ↑ Milani, Mohsen (1994). The Making Of Iran's Islamic Revolution: From Monarchy To Islamic Republic, Second Edition 2nd Edition (en en), Routledge; 2nd edition, p. 187. ISBN 978-0813384764.
  27. ↑ Abrahamian, Ervand (1989). Radical Islam: The Iranian Mojahedin (en en), I. B. Tauris, pp. 208. ISBN 1-85043-077-2.
  28. ↑ «The Cult of Rajavi». web. archive. org. Archivat des d'el original, el 23 de febrer de 2009. Consultat el 2023-08-17.

Bibliografia

  • Schmid, Alex, & Jongman, Albert. Political Terrorism: A new guide to actors, authors, concepts, data bases, theories and literature. Ámsterdam ; New York : North-Holland ; New Brunswick: Transaction Books, 1988 (edició de 2005).


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Tumults_en_Iraq_de_1991&oldid=1446170»