Tumults dels chiís iraquí de 1935 i 1936
Els tumults de Rumaitha i Diwaniya de l'any 1935 o les sublevació de chiís iraquí de 1935 i 1936 varen ser una série de alçament tribals chiítes en plena regió central del Éufrates contra l'autoritat sunita que controlava el Regne d'Iraq. El govern iraquí va respondre, sense pietat, en l'us de la força.[1] i va posar al front de la repressió al general Bakr Sidqi, que en 1933 ya havia segut responsable de la Massacre de Simele.[1] En contra del reclutament per a les campanyes militars, també es varen desnugar rebelions en les zones septentrionals d'Iraq (poblades per kurdo) i en l'àrea de Jabal Sinjar (de domini yazidí).
Les tribus chiís de la regió central del Éufrates (aixina com els kurdo del nort d'Iraq) es veen cada volta menys representats en el govern iraquí, dominat per sunitas. La situació es va ser deteriorant sobretot a partir de l'exclusió dels principals xeics chiïtes del Parlament iraquí durant les eleccions de 1934. Com a conseqüència, en giner de 1935 varen esclatar disturbis en el Éufrates mig. Despuix d'una série d'intents fallancs per part dels líders chiís, que oferien reconciliació a canvi de pau, es varen propagar els tumults cap a la regió de Diwaniya. No obstant, en tan sol una semana va tornar a regnar la calma en la regió quan es va produir la renúncia del governe iraquí.
Despuix de l'arrest en maig d'un dels seguidors més importants de l'ayatolá Khashif al-Ghita, varen tornar recrudecer, en el Éufrates mig, els alçament chiís. Bakr Sidqi va declarar la llei marcial en Diwaniya i va desplegar la flota aérea i l'eixèrcit de terra iraquí contra els insurrectos, als que es va derrotar a finals de maig. No obstant, este fet no va acabar del tot en els alçament,[2] que varen seguir esguitant la zona i regant-la de morts chíitas.[3]
En realitat, els alçament de 1935 mai varen supondre cap amenaça directa per al govern central iraquí, puix les tribus sublevades es trobaven massa dividides.[2] No obstant, en 1936, els chiítes de la zona varen tornar a alçar-se, varen matar a 90 soldats iraquí i varen derribar dos avions.[3] Finalment varen ser someses per les tropes de Sidqi, que varen impondre rigorosos castics: destrucció de vivendes, encarcelaació de civils i ahorcamientos públics.[3]
Antecedents
Durant els anys 30 de el XX, va haver disturbis de forma casi constant entre els chiïtes de la regió del sur d'Iraq. Tots ells es varen originar, en definitiva, per la contínua expulsió dels partidaris d'esta branca de l'Islam de les altes esferes del poder polític iraquí. Una volta denegada l'oportunitat d'expressar la seua insatisfacció per la via democràtica, en freqüència els chiïtes varen recórrer a l'enfrontament obert.[1]
El rei Gazi I d'Iraq, dirigent hachemita d'Iraq que va governar des de 1933 a 1939, es va destacar per la seua ambició anti-chiïta,[4] la qual va provocar, entre atres coses, la dimissió de dos ministres chiís a finals de 1933. Els ministres es llamentaven de que el govern desatenguera a les comunitats chiïtes de l'àrea de Gharraf i que derivara els fondos que deurien haver servit per a la construcció d'un assut en la zona en favor del reclutament de l'eixèrcit iraquí.[4]
En febrer de 1934, Jmil al-Midfai, successor del-Kailani com a primer ministre d'Iraq, va presentar al Parlament el ___protected_title_1___, que regulava el sistema de reclutament i expansió de les forces armades iraquí.[4] Els suní del país ho varen respalar sense fissures mentres molts chiïtes i kurdo ho observaven en recel i aversió.[4]
Despuix de les eleccions d'agost de 1934, promogudes per al-Midfai i Ali Jaedat, el Partit Ikha va quedar reduït a sol dotze escans. Ademés, es va expulsar del parlament al xeic més important de la tribu chiïta de la regió central del Éufrates.[4] Llavors va sorgir una coalició estratègica entre el Partit Ikha i els xeics chiïtes.[4]
Alçament
Disturbis de giner de 1935
En giner de 1935 es va propagar un tumult en la regió del Éufrates mig.[4] Els xeics més importants de les tribus chiís de Nayaf i l'ayatolá Muhammad Kashif al-Ghita varen tindre una trobada abans dels acontenyiments i varen debatre sobre “la Carta del Poble”,[4] que es va presentar al govern en març de 1935.[4] Dit document acceptava l'Estat iraquí, pero se centrava en les preocupacions de grans sectors de la població, que se sentia ignorada pel llavors govern d'Ali Jawdat.[4]
Sublevació de Diwaniya de març de 1935
Els líders chiïtes varen fracassar en la seua negociació de pau per reconciliació. També varen ser incapaços de conseguir que el rei destituïra a Ali Jawdat, lo que va provocar forts alçament, en contra els quals es va nomenar a Bakr Sidqi i que varen coincidir en la dimissió d'Ali Jawdat, davant la disconformitat del seu Consell de Ministres. La rebelió es va expandir cap a la regió de Diwaniya, dirigida pels xeics més poderosos, que tenien aliances en el partit Ikha i Yasin al-Hashimi. El successor de Jawdat, Jamil al-Midfai, va tindre que renunciar el 15 de març (tan sol 2 semanes despuix del seu nomenament) per no conseguir controlar la situació,[5] davant lo que el rei va demanar a Yasin al-Hashimi que creara un nou govern, produint-se, ___protected_title_0___, un colp d'Estat. La rebelió de Diwaniya, dirigida pels aliats de Yasin al-Hashim, va finalisar en el determini de tan sol una semana.[2] En concloure, dos xeics rebels varen entrar en Bagdad, acompanyats per un gran número de milicians armats, que venien per a traslladar una petició al rei i a fer una inapelable demostració de força.[2]
A pesar dels intents del govern per assossegar a les tribus, l'agitació va seguir estenent-se en la regió central del Éufrates durant el més d'abril.[5]
Alçament de maig de 1935
Despuix de la detenció, en maig, d'alguns dels discípuls més prominents de l'ayatolá Khashif al-Ghita, entre els que es trobava Ahmad Asadallah, el 6 de maig es varen rebelar[5] les tribus chiís d'Abu Hasan, Bani Zurayyij i Zawalim.[5] Bakr Sidqi va declarar la llei marcial en Diwaniyya i va amprar tota la força armada contra els membres de les tribus.[2] L'11 de maig, l'aviació iraquí va començar a bombardejar els pobles rebels de Diwaniyya.[5] El 13 de maig, es varen alçar les tribus Muntafiq de Suq al-Shuyukh i Nasiriyya,[5] poc en acabant de que els seus xeics viajaren a Najaf per a firmar el manifest contra Yasin al-Hashimi.[5] En la nit del 15 de maig, els rebels es varen apoderar de la ciutat de Suq al-Shuyukh i varen tallar el ferrocarril entre Basra i Nasiriyya.[5]
En este punt, el govern es va alarmar davant el possible enfortiment dels rebels i va expressar la seua voluntat de negociar en l'ayatolá Al-Ghita.[5] Es va intentar dividir a les tribus chiïtes. Mentres el ministre de Defensa Jafar al-Askari es reunia en els xeics dels Muntafiq per a convéncer-los de que acceptaren una treua, les operacions militars contra Rumaytha seguien el seu curs fins que es va conseguir el fi de la repressió total el 21 de maig.[5]
El fi del tumult de Rumaytha va permetre que el govern es concentrara en la tribu Muntafiq i els mujtahids a càrrec de l'ayatolá Al-Ghita.[5] El governador chií de Karbala, Salih Jabir, va persuadir a A el-Ghita per a que impedira la reacció de les tribus Muntafiq.[5] Despuix d'establir el control total sobre Rumaytha, Nasiriyya i Suq al-Shuyukh, el govern ya no tenia cap interés en continuar negociant en Al-Ghita.[5]
A finals de maig, es va derrotar als membres de la tribu i es va posar fi als tumults.[2]
Incidents posteriors
No obstant, la repressió de Diwaniyya en maig de 1935 no va terminar en els alçament,[2] ya que, de tant en tant, ocorrien atres incidents. Des de maig de 1935, els alçament chiís no varen supondre cap amenaça directa al govern central iraquí puix les tribus estaven massa fragmentades.[2]
En 1937, l'eixèrcit iraquí va aplacar un atre tumult en el Éufrates mig.[6]
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Stansfield, Gareth; Anderson, {{{nom2}}} (2004). The Future of Iraq : Dictatorship, Democracy or Division?, Basingstoke: Palgrave Macmillan. ISBN 1-4039-6354-1.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 Tripp, Charles. A History of Iraq. Cambridge University Press. P. 83–84. [1]
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Dawisha A.I. Iraq: A Political History from Independence to Occupation. P.39. [2]
- ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 Tripp, C. (2002). A History of Iraq, Cambridge University Press, p. 82. ISBN 9780521529006.
- ↑ 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 5,11 5,12 Nakash, Y. (2003). The Shi'is of Iraq, Princeton University Press, p. 121. ISBN 9780691115757.
- ↑ Rubin, B. (2009). Conflict and Insurgency in the Contemporary Middle East, Taylor & Francis, p. 30. ISBN 9780203881873.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Revueltas de los chiitas iraquíes de 1935 y 1936» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.