L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Revolució tunisenca

(Redirigit des de «Revolució tunecina»)

La Revolució tunisenca (en àrap: الثورة التونسية; en francés: Révolution tunisienne)[1][2][3][4] a voltes cridada Revolució del Jazmín (ثورة الياسمين; Révolution de jasmin), Intifada de idi Bouzid (Sidi Bouzid intifada; سيدي بوزيد الانتفاضة)[5][6] o, més comunament entre la població tunisenca, Revolució de la Dignitat (Révolution de la dignité; ثورة الكرامة) és com es coneix a una intensa campanya de resistència civil ocorreguda en Tunis a partir de decembre de 2010 i que es va estendre a lo llarc de l'any 2011, baix la forma de manifestacions massives i folgues generals. Les protestes, en gran mida pacífiques i de caràcter llaic, varen assentar un precedent decisiu per al món àrap quan, el 14 de giner de 2011, varen precipitar el derrocament del govern autoritari de Zine El Abidine Ben Ali. La seua caiguda va conduir a un govern provisional dirigit per Fouad Mebazaa com president i Béji Caïd Essebsi com primer ministre, el qual va dissoldre els mecanismes de poder del règim (el poder llegislatiu i el partit hegemònic RCD) i va convocar a eleccions lliures per a una Assamblea Constituent en octubre de 2011. La mateixa va redactar una nova constitució democràtica que va entrar en vigor el 26 de giner de 2014, convertint a Tunis en la primera democràcia secular del món àrap.

Revolució tunisenca

Els mijos de comunicació han pres com a data d'inici el divendres 17 de decembre de 2010, quan el jove venedor ambulant Mohamed Bouazizi es va cremar a lo bonze en la citada ciutat de Sidi Bouzid, per a protestar per l'acció de la policia que, en confiscar-li el seu lloc galliponter de venda de frutes, li havia condenat a la desocupació i a la misèria.


Els fets varen continuar per la reacció de la població en fortes protestes davant el succés, aixina com l'increment excessiu dels preus en els aliments bàsics, la corrupció, les males condiciones de vida dels habitants tunisencs i la falta d'oportunitats per a superar la crisis econòmica que sofria el país des de 2008.[7][8] Estes varen ser les més importants dels últims 30 anys.[9]

El president Ben Ali, que governava des de 1987, va manar a reprimir les manifestacions que, per tot el país, varen produir 66 morts en un més. Quan es percató de que la revolució s'estenia al mateix temps que els seus efectes desestabilizadores es mostraven imparables, va ordenar la cessació dels dispars per part de les forces de seguritat contra els manifestants i va anunciar que deixaria el poder en 2014 i va prometre llibertat d'informació en tots els mijos de comunicació, inclós internet.[10] Uns dies despuix, el 14 de giner de 2011, davant la pressió de les protestes, el president va cedir el poder al primer ministre Mohammed Ghannouchi, va fugir del país i es va refugiar en Aràbia Saudita.[11]

El 27 de febrer, poc més d'un més despuix, Mohammed Ghannouchi va anunciar la seua dimissió com a primer ministre del govern de transició, despuix d'uns dies d'intenses manifestacions en les que mils de manifestants demanaven la seua dimissió i la del govern. Eixe dia, el càrrec de primer ministre va passar a Béji Caïd Essebsi, antic decà del Colege d'Advocats de Tunis.[12] El 23 d'octubre de 2011, finalment es varen celebrar les primeres eleccions democràtiques en el història del país, assumint una Assamblea Nacional Constituent, i iniciant la transició tunisenca a la democràcia.

Antecedents

Zine El Abidine Ben Ali governava autocráticament el país des del 7 de novembre de 1987, despuix de haver derrocat al dictador Habib Burguiba, que governava des de 1956, per lo que des d'eixa data Tunis no hi havia vist un procés electoral democràtic.[13] Les dos décades i mija de govern de Ben Ali es varen caracterisar pel desenroll del sector privat en favor de l'inversió estrangera, i numeroses violacions als drets humans. Els mijos estrangers i les ONG varen criticar al govern tunisenc, que va ser recolzat contínuament pels Estats Units i França, antiga potencia colonial administradora de Tunis. Com a resultat, les reaccions inicials als abusos de Ben Ali per part dels EE. UU. i França varen ser silenciades, i la majoria dels casos de protesta social i política en el país, quan es presentaven, rares voltes generaven repercussió en les notícies locals.[14]

A pesar de la repressió política, els disturbis en Tunis eren poc freqüents, i dignes de menció,[15] sobretot degut a que el país era considerat generalment més pròsper i estable que el restant dels països àraps.[16] Qualsevol forma de protesta va ser reprimida exitosament i la dissidència es va mantindre en silenci, els manifestants serien encarcerats per tals accions, de la mateixa manera que, per eixemple, les protestes de centenars de manifestants desocupats en Redeyef terminades en èxit en 2008.[17] Les protestes també varen ser conegudes com "alçament" per "una combinació letal de pobrea, desocupació i repressió política: tres característiques de la majoria de les societats àraps".[18]


Semanes abans de l'esclat dels disturbis, el 28 de novembre de 2010, WikiLeaks i cinc dels principals periòdics del món occidental (El País d'Espanya, Le Monde de França, Der Spiegel d'Alemània, The Guardian del Regne Unit, i The New York Times dels Estats Units) varen publicar simultàneament els primers 220 de 251.287 documents filtrats en etiqueta confidencial.[19] Estos incloïen una molt detallada descripció de la corrupció i el clientelisme, ademés de la repressió, del règim tunisenc. Es creu àmpliament que els informes de WikiLeaks varen poder contribuir al enardecimiento de la població al moment de l'esclat del tumult.[19]

Protestes en distintes ciutats del país

 
Multitut de manifestants front al Ministeri de l'Interior, el 14 de giner de 2011.

Els disturbis varen esclatar el divendres 17 de decembre de 2010 quan el jove Mohamed Bouazizi, de 26 anys, es va cremar a lo bonze en la localitat turística de Sidi Bouzid per a denunciar abusos administratius, en acabant de que la Policia li confiscara les frutes i llegums que venia en el carrer, en l'argument de que caria del permís per a eixa activitat. A partir d'eixe dia varen escomençar els tumults socials que varen ser protagonisades per jóvens que cridaven consignes contra el govern, llançaven còctels molotov i s'enfrontaven a pedradas en la policia. En les protestes subyacer el clima de descontent per l'aument de la desocupació (propenc al 15%, i que afectava sobretot als universitaris), la corrupció i l'empijorament de la situació econòmica. Les sucursals bancàries, sèus d'organismes oficials i comissaries varen ser el principal objectiu de l'ira dels tunisencs en les protestes.[20]

El dimecres 12 de giner, en Ben Ali encara en el poder, les autoritats havien reconegut 21 morts i centenars de detencions.[21] No obstant, la Federació Internacional pels Drets Humans (FIDH) assegurava que tenia identificats a 66 morts a causa dels disturbis.[20] Posteriorment, el 17 de giner, el govern de transició va reconéixer 78 morts durant les protestes.[21]

Despuix de la caiguda de Ben Ali les protestes no varen cessar, i estes varen passar a ser dirigides cap al govern de transició comandado pel primer ministre Mohamed Ghannouchi. Els manifestants argumentaven que el nou govern era una continuació de la dictadura, ya que tant el primer ministre com la majoria dels ministres eren del partit de Ben Ali. Els dies divendres 25 i dissabte 26 de febrer, les protestes es varen intensificar, conseguint la dimissió de Ghannouchi com a primer ministre.

Va haver negociacions de part d'opositors com Sihem Bensedrine en procura d'una alternativa al govern de transició com, per eixemple, un "comité de sabio".[22]

Vore també

Referències

  1. ↑ El Món (15 de giner de 2011). «Els interrogants que obri la revolució de Tunis».
  2. ↑ «La Tunisie gronde toujours mais qui pour remplacer Ben Ali» (en francés) (6 de giner de 2011).
  3. ↑ Pierre Vermeren (14 de giner de 2011). «Tunisie: li goût amer de la révolution de jasmin». L'Express. Consultat el 15 de giner de 2011.
  4. ↑ El País (15 de giner de 2011). «La revolució tunisenca amenaça els atres règims del Magreb i Egipte».
  5. ↑ (2 de giner de 2011).«Sidi Bouzid, mon amour».Li Nouvel Observateur.
  6. ↑ [www.slate.fr] (4 de giner de 2011). «La génération Facebook plus forte que Ben Ali» (en francés).
  7. ↑ «Protester dies in Tunisia clash: Several wounded in Sidi Bouzid as demonstrations against unemployment turn violent», Al Jazeera, 25 de decembre de 2010. Consultat el 25 de decembre de 2010.
  8. ↑ Borger, Julian. «Tunisian president vows to punish rioters after worst unrest in a decade», The Guardian, Guardian Mija Group, 29 de decembre de 2010. Consultat el 29 de decembre de 2010.
  9. ↑ «Tunisia's Protest Wave: Where It Menges From and What It Means for Ben Ali. The Middle East Channel». Archivat des de l'original, el 22 de febrer de 2011. Consultat el 12 de giner de 2011.
  10. ↑ «Tunis: "basta de violència", diu president Ben Ali, 66 morts en un més». Archivat des de l'original, el 20 de decembre de 2013. Consultat el 14 de giner de 2011.
  11. ↑ El Món (14 de giner de 2011). «Ben Ali fuig de Tunis mentres l'Eixèrcit pren el control».
  12. ↑ el Periòdic (27 de febrer de 2011). «de-varis-dias-protestes/899926.shtml Dimitix el primer ministre de Tunis despuix de varis dies de protestes». Archivat des de l'de-varis-dias-protestes/899926.shtml original, el 20 de decembre de 2011. Consultat el 27 de febrer de 2011.
  13. ↑ «Tunisians vote in first free election», Associated Press, 23 de març de 2011. Consultat el 24 d'octubre de 2011.
  14. ↑ Ahelbarra, Hashem. «Tunisia: The end of an era &#; Al Jazeera Blogs». Blogs.aljazeera.net. Consultat el 15 de giner de 2011.
  15. ↑ «Deadly Riots in Tunisia Shut Down Schools», CBS News, 10 de giner de 2011. Consultat el 15 de giner de 2011.
  16. ↑ «Protesters killed in Tunisia riots». English.aljazeera.net (9 de giner de 2011). Consultat el 15 de giner de 2011.
  17. ↑ Lemaire, Jean-Marie; Mathlouti, Rim (15 de febrer de 2011). «Redeyef, the precursor of the Tunisian revolution». France 24. Archivat des de l'original, el 3 de novembre de 2012. Consultat el 15 de febrer de 2011.
  18. ↑ Andoni, Lamis (31 de decembre de 2010). «The rebirth of Arab activism – Opinion». Al Jazeera. Consultat el 14 de giner de 2011.
  19. ↑ 19,0 19,1 Black, Ian; editor, Middle East (7 de decembre de 2010). «WikiLeaks cables: Tunisia blocks site reporting 'hatred' of first lady». The Guardian.
  20. ↑ 20,0 20,1 20minuts (13 de giner de 2011). «Tunis: Un més de tumults donen al trast en la tranquilitat del país més calme del Magreb». Consultat el 15 de giner de 2011.
  21. ↑ 21,0 21,1 El Govern de Tunis reconeix 78 morts en els tumults
  22. ↑ Un "comité de sages" à la plau du gouvernement tunisien ?, Reuters/Li Point, 24/01/2011, ¿Un comité de sabio?
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Revolució_tunisenca&oldid=1625234»