Anar al contingut

The New Yorker

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
The New Yorker

The New Yorker és una revista nortamericana semanal que publica crítiques, ensajos, reportages d'investigació i ficció. Encara que es concentra preferentment en la vida social de Nova York, The New Yorker té una àmplia audiència fòra d'esta ciutat per la calitat dels seus periodistes.[1] És cosmopolita, en un caràcter urbà accentuat per la seua secció Talk of the Town, en els seus comentaris refrescants sobre la vida en Nova York, la cultura popular i les excentricitats nortamericanes, i el sec ingeni dels seus sketches i famoses vinyetes. A mitan d'el XX va popularisar el relat curt com una forma lliterària.[2] Va ser la publicació que va donar a conéixer el conte Brokeback Mountain d'Annie Proulx, després dut al cine i multipremiado (tres premis Óscar i el León d'Or en Venècia). Dins de la professió periodística, The New Yorker goja de prou reputació per tindre els millors equips d'editors i columnista en l'indústria de les publicacions.[1]

Va ser fundada el 21 de febrer de 1925 per Jane Grant, reportera de The New York Claves i espós Harold Ross, qui volia crear un humor sofisticat per a la revista, lo que contrastava en l'humor d'atres publicacions com Judge, per a la qual Ross havia treballat; per a això va reclutar a l'àcida plana major de la Taula redona del Algonquín. Junt a Raoul Fleishmann va fundar la primera oficina en la 25 West 45th Street de Manhattan. Ross continuaria editant la publicació fins a la seua mort en 1951. La primera portada de la revista va ser ilustrada per Rea Irvin. El personage va aplegar a convertir-se en el símbol d'esta publicació i va ser cridat «Eustace Tilley» per Corey Ford.[3]


The New Yorker va escomençar en una tirada semanal. Ara, publica 47 voltes a l'any, de les quals, cinc són bisemanals.[4] The New Yorker, és una de les poques revistes que conta en la seua plantilla en la figura d'un verificador. Un verificador s'encarrega d'analisar cada u de les senyes que seran publicats en la finalitat de no cometre errors o publicar informacions falses, assegurant aixina una informació més fiable i de major calitat.[5]

Política interna

Tradicionalment, la política de la revista ha segut lliberal (en el sentit nortamericà del terme). En la tirada de l'1 de novembre de 2004, va trencar per primera volta la que fins a llavors havia segut la seua norma durant els seus huitanta anys d'història i va publicar un editorial, firmat per «els editors», en el que es criticava específicament les polítiques de George W. Bush. El 13 d'octubre de 2008 varen publicar un atre llarc editorial, també firmat per «els editors», en el que parlaven de Barack Obama i, a la seua volta, es criticava tant a George Bush com a John McCain.

Estil

Una característica poc comuna de l'estil de la revista és l'us del signe de diéresis en paraules en doble vocal. Per eixemple en «reëlected», «preëminent» i «coöperate—in», en les quals les dos vocals indiquen sons separats. També continua utilisant paraules actualment poc usades, com «focusses» i «venders». La revista no indica els títuls d'obres de teatre o llibres en tipografia cursiva, sino entre comillas. Quan es referix a atres publicacions que en el seu nom inclouen llocs geogràfics, solament utilisa itálica en l'atra part, com per eixemple, en els Angeles Claves o en Chicago Tribune. El tipo de lletra utilisat en el cos de text de tots els artículs és Adobe Caslon.[6]

Públic

Encara que els seus continguts solen centrar-se en la cultura de Nova York, esta també té una alta audiència fòra de la ciutat que li dona nom. I això ho corroboren determinats informes. Com el que ha revelat que en 2004 varen tindre 996.000 subscriptors. Este número ha pujat en un 3% anual des de llavors. Ademés, estes subscripcions han anat creixent geogràficament. En 2003 hi havia més subscriptors en Califòrnia (167.000) que en Nova York (166.000) per primera volta en la seua història. L'edat mija dels seus subscriptors va pujar dels 46,8 anys en 2004 als 48,4 en 2005, comparant-ho en l'aument d'edat de la població nortamericana dels 43,88 als 44,0, i l'aument dels 45,4 anys als 46,3 per als subscriptors de revistes de notícies.

Influència i importància

The New Yorker va influir en vàries revistes similars, entre elles The Brooklynite (1926 a 1930), The Chicagoan (1926 a 1935) i The Boulevardier] (1927 a 1932) de París.[7][8][9]

Kurt Vonnegut va dir que The New Yorker ha segut un instrument eficaç per a conseguir que un gran públic aprecie la lliteratura moderna. La seua entrevista de 1974 en Joe David Bellamy i John Casey contenia una discussió sobre l'influència de The New Yorker:

“”

— [I]l factor llimitador [en lliteratura] és ellector. Cap atre art requerix que el públic siga un intérpret. Tens que contar en que ellector siga un bon intérpret, i pots escriure música que no puga interpretar en absolut, en el cas del qual és un fracàs. Els escritors que has mencionat i yo mateixa estem ensenyant al públic a tocar este tipo de música en el seu cap. És un procés d'aprenentage, i The New Yorker ha segut una molt bona institució del tipo necessari. Tenen un públic captiu, i ixen totes les semanes, i la gent finalment capta a Barthelme, per eixemple, i és capaç d'interpretar eixe tipo de coses en el seu cap i gojar-les.[10]


Tom Wolfe va escriure sobre la revista: "L'estil del New Yorker era el de la subestimación pausada i serpenteante, divertida quan era humorística, tautològica i litótica quan era séria, constantment amplificada, matisada, adumbrada, matisada i matisada, fins que les pàgines grisa pàlit de la revista es varen convertir en triumfos de l'alt barroc de la clàusula relativa i el modificador apositorio".[11]

Joseph Rosenblum, en resenyar About Town, de Ben Yagoda, una història de la revista des de 1925 fins a 1985, va escriure: "The New Yorker va crear el seu propi univers. Com va escriure un velector a Yagoda, era un lloc a on Peter DeVries ... alçava eternament una copa de Piesporter, a on Niccolò Tucci (en un smoking de vellut pruna) flirteaba en italià en Muriel Spark, a on Nabokov sorbia oporto d'una copa prismàtica (mentres una Roja Admirable es posava en el seu garranchet), i a on John Updike va entropeçar en les sabates suïsses del mestre, excusant-se encantadoramente.[12]

Comprovació de fets

En 1927, The New Yorker va publicar un artícul sobre Edna St. Vincent Millay que contenia múltiples errors factuals, i la seua mare va amenaçar en demandar a la publicació per difamació.[13] En conseqüència, la revista va desenrollar amplis procediments de confirmació de fets, que es varen convertir en part integral de la seua reputació ya en la década de 1940.[14] En 2019, la Columbia Journalism Review va afirmar que "cap publicació s'ha identificat de forma més consistent en la seua rigorosa comprovació de fets".[13]


A partir de 2010, ampra a 16 verificadores de fets.[15]

S'han presentat a lo manco dos demandes per difamació per artículs publicats en la revista, encara que cap va ser guanyada pel demandant. Dos artículs publicats en 1983 per Janet Malcolm sobre ellegat de Sigmund Freud varen donar lloc a una demanda de l'escritor Jeffrey Moussaieff Masson, qui afirmava que Malcolm havia falsificat cites que se li atribuïen.[16]Despuix d'anys de processos i apelacions, un jurat va fallar a favor de Malcolm en 1994.[17] En 2010, David Grann va escriure un artícul per a la revista sobre l'expert en art Peter Paul Biro que escudriñaba i expressava escepticisme sobre els métodos declarats per Biro per a identificar falsificacions. [18] Biro va demandar a The New Yorker per difamació, junt en atres múltiples mijos de notícies que varen informar sobre l'artícul, pero el cas va ser desestimat sumariamente.[18].[19][20][21]

Colaboradors

Llibres

  • Ross and the New Yorker by Dona-li Kramer (1951)
  • The Years with Ross by James Thurber (1959)
  • Ross, the New Yorker and Em by Jane Grant (1968)
  • Here at the New Yorker by Brendan Gill (1975)
  • About the New Yorker and Em by I. J. Kahn (1979)
  • Onward and Upward: A Biography of Katharine S. White by Lindo H. Davis (1987)
  • At Seventy: More about the New Yorker and Em by I. J. Kahn (1988)
  • Katherine and I. B. White: An Affectionate Memoir by Isabell Russell (1988)
  • Genius in Disguise: Harold Ross of the New Yorker by Thomas Kunkel (1997)
  • Remembering Mr. Shawn's New Yorker: The Invisible Art of Editing by Vore Mehta (1998)
  • Here But Not Here: My Life with William Shawn and the New Yorker by llian Ross (1998)
  • The World Through a Monocle: The New Yorker at Midcentury by Mary F. Corey (1999)
  • Gone: The Last Days of the New Yorker, by Renata Adler (2000)
  • Letters from the Editor: The New Yorker's Harold Ross edited by Thomas Kunkel (2000; letters covering the years 1917 to 1951)
  • Defining New Yorker Humor by Judith Yaross Lee (2000)
  • NoBrow: The Culture of Màrqueting - the Màrqueting of Culture by John Seabrook (2000)
  • New Yorker Profiles 1925-1992: A Bibliography compiled by Gail Shivel (2000)
  • About Town: The New Yorker and the World It Made by Ben Yagoda (2000)
  • A Life of Privilege, Mostly by Gardner Botsford (2003)
  • Maeve Brennan: Homesick at the New Yorker by Angela Bourke (2004)


Películes

Existixen una série de referències a The New Yorker en diverses produccions cinematogràfiques:

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 «com/the-new-yorker/ The New Yorker – Beers&Politics» (en és). Consultat el 2025-02-20.
  2. ↑ «com/book-writing-for-the-new-yorker. html Writing for The New Yorker» (en en). Edinburgh University Press Books. Consultat el 2025-02-20.
  3. ↑ «es/blog/new-yorker-origen-historia-y-algunas-curiosidades/ The New Yorker: orige, història i algunes curiositats – Blog Imprimir la meua revista» (en és). Consultat el 2025-02-20.
  4. ↑ «com/20-iconic-new-yorker-covers/ 20 Iconic New Yorker Covers» (en en-us). Literary Hub. Consultat el 2025-02-20.
  5. ↑ «es/blog/new-yorker-origen-historia-y-algunas-curiosidades/#:~:text=%C2%BFSab%C3%ades%20que%20The%20New%20Yorker,falsas%20o%20no%20cometer%20errores. The New Yorker: orige, història i algunes curiositats – Blog Imprimir la meua revista» (en és). Consultat el 2025-02-20.
  6. ↑ «».
  7. ↑ Lee, Judith Yaross. org/details/definingnewyorke00leej Defining New Yorker Humor (en és), Univ. Press of Mississippi, p. org/details/definingnewyorke00leej/page/12 12. ISBN 9781578061983. «brooklynite .»
  8. ↑ newyorker. com/books/double-take/a-new-yorker-for-brooklynites «Un New Yorker per a Brooklynitas».ISSN 0028-792X.
  9. ↑ «nytimes. com/timesmachine/1948/05/06/85217909. html ERSKINE GWYNNE, 49, VA ESCRIURE UN LLIBRE SOBRE PARÍS» (en en).
  10. ↑ Vonnegut, Kurt (1988). google. com/books? id=bLQeOR_m2YMC&pg=PA164 Conversacions en Kurt Vonnegut, Jackson, MS: University Press of Mississippi, pp. 163-164. ISBN 9780878053575.
  11. ↑ Wolfe, Tom, "Foreword: Murderous Gutter Journalism", en Hooking Up. New York: Farrar Straus Giroux, 2000.
  12. ↑ Rosenblum, Joseph (2001). «"About Town"», org/details/magilliterarya0001unse Anuari Lliterari de Magill 2001: Ensajos-Revisions de 200 llibres destacats publicats en Estats Units durant 2000, Pasadena, Calif.: Salem Press, p. org/details/magilliterarya0001unse/page/4 5. ISBN 0-89356-275-0.
  13. ↑ 13,0 13,1 Dickey, Colin (Fall 2019). cjr. org/special_report/rise-and-fall-of-fact-checking. php L'auge i caiguda dels fets (in (és)), Columbia Journalism Review.
  14. ↑ Yagoda, Ben (2001). org/details/abouttown00beny/page/202 About Town: The New Yorker and the World It Made, Dona Cape Press, pp. org/details/abouttown00beny/page/202 202-3. ISBN 978-0-306-81023-7.
  15. ↑ Silverman, Craig (9 d'abril de 2010). «cjr. org/behind_the_news/inside_the_worlds_largest_fact. php? page=all Inside the World's Largest Fact Checking Operation. A conversation with two staffers at Der Spiegel».
  16. ↑ Carmody, Deirdre. nytimes. com/gst/fullpage. html? res=9F0CE7D81030F933A05756C0A965958260 Despite Malcolm Trial, Editors Elsewhere Vouch for Accuracy of Their Work, The New York Claves.
  17. ↑ Boynton, Robert. robertboynton. com/articleDisplay. php? article_id=20%2F Fins que la prensa nos separe: El juí de Janet Malcolm i Jeffrey Masson..
  18. ↑ 18,0 18,1 Samaha, Albert (5 d'agost de 2013). villagevoice. com/runninscared/2013/08/peter_paul_biro_loses_suit_new_yorker. php El autentificador d'art pert la demanda per difamació contra el New Yorker, The Village Voice Blog.
  19. ↑ Julia Filip, courthousenews. com/2011/07/01/37847. htm "Analiste d'art demanda a The New Yorker". courthousenews. com/2011/07/01/37847. htm archivat en Wayback Machine. Courthouse News Service (1 de juliol de 2011).
  20. ↑ Dylan Byers, adweek. com/news/press/forensic-art-expert-sues-new-yorker-author-133109 "Forensic Art Expert Sues New Yorker - Author Wants $2 million for defamation over David Grann piece". adweek. com/news/press/forensic-art-expert-sues-new-yorker-author-133109 archivat en Wayback Machine., Adweek, 30 de juny de 2011.
  21. ↑ nysd. uscourts. gov/cases/show. php? db=special&id=312 11 Civ. 4442 (JPO) Peter Paul Biro contra ... David Grann ... nysd. uscourts. gov/cases/show. php? db=special&id=312 archivat en Wayback Machine., Tribunal de Districte dels Estats Units - Districte Sur de Nova York

Enllaços externs

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=The_New_Yorker&oldid=1294136»