Tipografia

Caràcters tipogràfics metàlics.

La tipografia (del grec τύπος [típos], ‘colp’ o ‘chafada’, i γράφω [gráfο], ‘escriure’) és l'art i la tècnica en el maneig i en la selecció de tipos per a crear treballs d'impressió. El tipógrafo Stanley Morison la va definir com:

Art de dispondre correctament el material d'imprimir, d'acort en un propòsit específic: el de colocar les lletres, repartir l'espai i organisar els tipos en vistes a prestar allector la màxima ajuda per a la comprensió del text escrit verbalment.

Plantilla:Harvcht

Al método d'impressió que fa us de tipos també se li denomina «tipografia» o «impressió tipogràfica» (letterpress) en contraposició a atres métodos existents, tals com a impressió ófset, impressió digital, etc.

Definicions de tipografia

Es denomina tipografia a la tasca o ofici i a l'indústria que s'encarrega de l'elecció i l'us de tipos (lletres dissenyades en unitat d'estil) per a desenrollar una llabor d'impressió, la qual fa referència als elements lletras, números i símbols pertanyents a un contingut imprés, ya siga en soport físic o digital. És important tindre present qué es vol comunicar, perque això definirà qué tipo és el més representatiu per a l'intenció buscada.

Microtipografía o tipografia del detall

El terme Mikrotypografie (‘microtipografía’) es va aplicar per primera volta en un discurs donat en la Societat Tipogràfica de Munich. S'ha generalisat des de llavors en la lliteratura especialisada. No obstant, es pot substituir aixina mateix per una paraula anglesa, Detailtypografie («tipografia del detall»). Comprén els següents rubros: la lletra, l'espai entre lletres, la paraula, l'espai entre les paraules, l'interllineat i la columna. Té tres importants funcions: el pes visual, el interletrado i l'interllineat.

Macrotipografía

La macrotipografía se centra en el tipo de lletra, l'estil de la lletra i en el cos de la lletra.

Tipografia d'edició

Reunix les qüestions tipogràfiques relacionades en les famílies, el tamany de les lletres, els espais entre les lletres i les paraules; intertipo i interlínea i la mida de llínea i columna o caixa, és dir aquelles unitats que concedixen un caràcter normatiu.

Tipografia creativa

Esta contempla la comunicació com una metàfora visual, a on el text no solament té una funcionalitat llingüística, i a on a voltes, es representa de forma gràfica, com si es tractara d'una image.

Història

• Per a abans de l'invenció de l'imprenta, vegen-se: Manuscrit i Caligrafia.

Gòtic i Renaixença

Monge copista en un scriptorium.

Els Très Riches Heures du duc de Berry: estil de lletra texture.

Bíblia de 42 llínees de J. Gutenberg (lletra texture).

Arc de Tito: Inscripció romana que mostra les capitals que varen servir d'inspiració als primers tipógrafos veneciano.

L'imprenta en Europa es va desenrollar en l'auge del Renaixença; no obstant, els primers impresos de Johannes Gutenberg, com la Bíblia de 42 llínees, varen utilisar un estil de lletra del periodo gòtic que es va denominar textura. Els primers tipos mòvils, inventats per Johann Gutenberg, i el tipo de lletra redona o romana que li va seguir en Itàlia, imitaven l'estil manuscrit d'eixos països en voga en aquells moments. Encara que se sap ara que els chinencs ya havien experimentat en tipos mòvils de ceràmica en el XI, Gutenberg és reconegut com el pare del tipo mòvil. Va viure en Magúncia (Alemània) i era orfebre d'ofici, pero va adquirir els coneiximents tècnics sobre l'art de l'impressió. Ya s'havien fet impressions a partir de blocs de fusta tallats a mà molts anys abans. En 1440 va començar una série d'experiments que, dèu anys despuix, varen donar com resultat l'invenció de l'imprenta a partir de tipos mòvils. Va utilisar els seus coneiximents sobre la tecnologia i els materials existents —la prensa de tornell, les tintes a pur d'oli i el paper—, pero va ser la manufactura dels tipos a la que li va dedicar gran part dels seus esforços. Com a orfebre coneixia molt ben la modelació, la mescla i la fundició de metals, lo que li va permetre desenrollar un método per a fabricar els tipos. Es tractava de gravar cada caràcter en relleu de forma inversa sobre un troquel d'acer que s'incrustava en un mall en la terraja (una barra de coure). La terraja es colocava en la matriu, un mòle mestre per a fondre cada lletra, segons un procés cridat justificació. Despuix, la matriu es colocava en un mòle manual ajustable sobre el que s'abocava una aleació de plom i antimoni i, d'eixe modo, modelava cada u dels tipos. Els fruts visibles dels seus treballs són la Bíblia de 42 llínees, en 1445, ellibre més antic imprés en el món occidental, encara que va imprimir Indulgència de Magúncia l'any anterior, per al qual va utilisar un estil cursivo de la lletra gòtica cridada bastarda. Els primers tipos de lletra redona que varen aparéixer en Itàlia entre els anys 1460 i 1470 estaven basats en l'escritura manual humanista. Un renovat interés per la minúscula carolingia havia provocat un refinament en el seu disseny. El resultat va ser el proyecte final per al primer tipo romà. Despuix de 1460, eliderage en el desenroll dels tipos mòvils va passar d'Alemània a Itàlia, centre artístic de la Renaixença. En 1465, en Subiaco, prop de Roma, Conrad Sweynheym i Arnold Pennartz, dos alemans que s'havien desplaçat a Itàlia, influïts pel treball de Gutenberg, varen crear un tipo híbrit, mescla de característiques gòtiques i romanes. En 1467 es varen traslladar a Roma i en 1470 havien creat un nou conjunt de lletres basats en l'escritura humanista. Mentrestant, en Venècia, en 1469, els germans dona Spira, varen crear una atra tipo romà superior a l'anterior. Pese a això, en 1470 Nicholas Jenson va crear un tipo de lletra que superava a totes les dissenyades en l'época en Itàlia i que va seguir perfeccionant. Va crear un de nou sis anys despuix, conegut com a romana de lletra blanca, utilisat per a l'impressió de Nonius Peripatética. Des de llavors, les proporcions de Jenson han servit d'inspiració per als dissenys de tipos. A pesar de que l'estil predominant en Itàlia era el romà, no era l'únic. Inclús Jenson va continuar produint llibres en lletra gòtica, de la mateixa manera que molts uns atres. En 1483, com a cosa inusual, l'alemà Erhard Ratdolt va imprimir Eusebius usant la lletra gòtica i la romana de forma conjunta. Durant la Edat Mija, la cultura dellibre girava entorn als monasteris cristians, dels quals podria dir-se que feyen de cases editorials en el sentit modern del terme. Els llibres no eren impresos, sino escrits per monges especialisats en esta tasca que eren cridats copistas. Desenrollaven el seu treball en un lloc que hi havia en la majoria dels monasteris cridat scriptorium, que contava en una biblioteca i un saló en una espècie d'escritoris similars als atrils de les iglésies de l'actualitat. En este lloc, els monges transcribían els llibres de la biblioteca, ya fòra per encàrrec d'un senyor feudal o d'un atre monasteri. Durant el periodo gòtic, Europa va retornar paulatinament a un sistema econòmic dependent de les ciutats, i no del camp com va ser tradicionalment durant casi tota l'Edat Mija. Açò que va determinar el naiximent dels gremis, que varen donar pas a una major producció de llibres. Els llibres, generalment religiosos, eren encarregats per patrons que se'ls otorgava a un gremi d'artistes de llibres, els quals tenien especialistes capacitats en lletrers, mayúscules decoratives, decoració de lletres, correcció de galeras i encuadernación. En ser est un procés totalment artesanal, un llibre de 200 pàgines podia aplegar a demorar-se de 5 a 6 mesos, i es requerien aproximadament 25 pells de moltó per a fer la vitela a on s'escrivia i s'ilustrava en témpera d'ou, guache i una primitiva forma d'oli. Les ciutats que més es varen enfortir durant el periodo gòtic varen ser les d'Europa del nort, com París, Londres i un gran número de ciutats alemanes, que varen ser les primeres que varen adoptar el sistema gremial. Ademés, la ciutat va determinar el naiximent de les universitats, lo que va fer aumentar la demanda de manuscrits i va plantejar la necessitat de trobar un nou modo de producció de llibres, massiu i més econòmic.

Tècniques

El paper va aplegar a Occident seguint les rutes de les caravanes que venien del Lluntà Oriente, en Àsia, cap al mar Mediterrànea, fins que va alcançar el món àrap, i estos, a la seua volta varen dur l'invent a Europa durant les invasions àraps que varen aplegar fins a Espanya. En poc temps, aproximadament cap a mediats del XIV, les primeres fàbriques de paper es varen estendre des d'Espanya a França, Itàlia, Gran Bretanya i Alemània. El mateix camí que va prendre el paper també ho va fer la xilografia, un atre invent chinenc. Les primeres manifestacions d'este sistema d'impressió es poden vore en jocs de naïps i en imàgens religioses. Per ser estos els primers dissenys que es varen introduir en una cultura iletrada, varen representar la primera manifestació de la democratisació de l'art de l'imprenta en Europa. Estes imàgens anaven carregades de signes i símbols que obligaven a una deducció llògica. La xilografia va permetre que els llibres estigueren a l'alcanç del comú de la gent, la qual, en la seua majoria era analfabeta. Per això, ellibre de bloc tenia molt poc text i moltes ilustracions, que eren enteses per qualsevol persona, a diferència del text, que necessitava de l'alfabetisació de la població. Este sistema, no obstant, seguia sent prou car, puix duya molt temps gravar en la fusta cada lletra i cada ilustració, lo que va determinar que anaren llibres de molt poca extensió, aproximadament de 30 a 50 folis. Els primers llibres de bloc es varen imprimir en un sagell de mà i tinta color sépia o grisa, que després va ser reemplaçada per la tinta negra. Despuix d'imprimir el text i les ilustracions, estes es coloreaban a mà en la mateixa tècnica que s'aplicava en els manuscrits gòtics. Alguns gravadors que feyen llibres de bloc, en tractar de simplificar el seu treball, varen tractar de gravar cada lletra independentment per a utilisar-la vàries voltes en diferents llibres, pero en ser la fusta un material molt maleable, les lletres es deformaven al cap de poques impressions. A mitan del XV, va sorgir un nou invent que va rebre diferents denominacions, entre les que figuren «sistema d'impressió per tipos mòvils», «tipografia» i «imprenta». El primer en realisar un procés d'impressió per tipos mòvils de metal en Occident va ser l'alemà Johannes Gutenberg, que va produir els seus primers impresos entre els anys de 1448 i 1450. cal destacar que, encara que el desenroll d'este procés d'impressió és principalment europeu, es va produir gràcies a certs canvis ocorreguts en la Europa migeval:

• Les invasions àraps a la península hispànica varen produir la trobada de dos cultures, cosa que va estimular la producció d'idees en la societat medieval europea. Gràcies a esta trobada, Europa va tindre els primers contactes en nous modos de pensar que anaven lligats a noves ciències com l'àlgebra, el sistema matemàtic àrap i nous models científics.
• El progressiu intercanvi comercial d'Europa en elluntà orient, va dur en si nous materials i invents com la brúixola, el paper i la tinta, estos dos últims de suma importància per al desenroll dels sistemes d'impressió moderns, puix per a l'época, en Europa, la producció editorial se sustentava en matèries primeres com la vitela (pell) i tenyides d'orige mineral inadequades per a imprimir sobre paper.
• En establir-se noves rutes comercials, és casi segur que hagueren aplegat noves tècniques a Europa, com els sistemes de reproducció orientals entre els que es conten el gravat i l'impressió en série en blocs de fusta, molt similar al sistema d'impressió per tipos mòvils, pero que no es va desenrollar de manera massiva en elluntà orient pel sistema d'escritura de caràcter pictogràfic d'estes cultures. És aixina com Gutenberg va adaptar una prensa, i va fondre mils de tipos mòvils en metal, els quals es podien adaptar en la prensa per mig d'una caixa cridada tipogràfica. En l'impressió medieval de bloc, s'usava tinta d'aigua llaugera extreta de les agallas del encino, la qual era molt ben absorbida per la fusta, pero en el tipo de metal es corria o emborronaba. Per a produir una tinta espessa i pegajosa, Gutenberg va amprar oli de linaza hervir, que despuix coloreado en pigment de fum. Lo únic que es feya a mà en l'imprés tipogràfic, era el disseny de la lletra capital, i l'aplicació del seu color. En els manuscrits allumenats, els llibres tenien una generosa cantitat d'imàgens que varen ser suprimides paulatinament dels llibres tipogràfics per l'impossibilitat tecnològica de l'época de fondre en metal tota una image; degut a que la producció d'un manuscrit allumenat era sumament costosa, l'impressió de bloc i tipogràfica, va permetre abaratir estos costs, conseguint aixina que l'escritura, de la mateixa manera que l'informació es difonguera i produïra canvis de pensament en Europa, els quals durien reformes, contrarreformas i revolucions.

Les primeres famílies tipogràfiques romanes, clàssiques o en serifa

El Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna, llibre imprés en tipo de lletra clàssic o romà per Aldo Manucio en 1499.

Cap a 1500, l'invent de Gutenberg havia tingut tan àmplia difusió, que en Europa ya existien aproximadament 1100 imprentes funcionant. En els països germans l'estil de lletra més usat era la fraktur (encara que el tipo utilisat en la primera Bíblia de Gutenberg va ser «textura»). A diferència d'Alemània, en el sur d'Europa la costum en l'Edat Mija era utilisar la minúscula carolingia junt a les mayúscules quadrades romanes adaptades de les inscripcions que es trobaven en les ruïnes del Imperi romà, com la Columna de Trajano; per tal raó, este estil d'escritura, va servir de model als primers impressors italians, per a crear les famílies tipogràfiques clàssiques o en serifas (també cridats "gavilans" o "arremates"). El primer tipo de lletra en serifas va aparéixer en l'any de 1465, més vesprada, tipógrafos i impressors de la talla de Nicolas Jenson i Aldo Manucio varen perfeccionar estes primeres fundició, tornant-les més estilisades i refinades ademés d'incloure un nou estil de lletra que es va cridar «bastardilla», el qual va ser pres de la caligrafia cancilleresca de l'época; actualment a este estil de lletra se li crida «itálica» (pel país de procedència) o «cursiva», i és utilisat per a resaltar en un text paraules triades per l'editor, extranjerismes i cites. A estos primers tipos romans, clàssics o en serifa, se'ls va donar el nom de estil veneciano, puix les principals imprentes italianes que els produïen s'havien establit en la ciutat de Venècia. En França, cal destacar al tipógrafo i impressor Claude Garamond, que va crear entre les décades de 1530 i 1550 una família tipogràfica francesa basada en l'estil veneciano, que en el temps es va convertir en el estàndart de la seua época i atres posteriors.

Industrialisació, XIX: linotipia i monotip

Durant l'industrialisació es varen realisar millores en casi tots les tasques relacionats en la tipografia: en el disseny de tipos Linn Boyd Benton patenta en 1885 el gravador pantográfico per a la realisació de matrius i punzones; en la composició es varen inventar dos màquines componedoras, la monotip en 1886, a on cada lletra del mòle es fon en relleu per separat, i la linotipia en 1887, a on es fon cada llínea sancera per separat (d'ahí el seu nom), i en acabar l'impressió cada llínea es torna a fondre per a crear noves llínees. Els moviments artístics estan íntimament relacionats en la tipografia i el seu disseny són: futurisme, dadaísmo, constructivisme rus, moviment De Stijl i suprematisme.

Fotocomposició

Artícul principal → Fotocomposició.

Despuix de la Segona Guerra Mundial es varen donar els primers passos en la realisació de màquines que permeteren substituir a les componedoras mecàniques per sistemes fotogràfics, pero no va ser fins a 1956 quan es va comercialisar la primera màquina fotocomponedora que millorava a les tradicionals linotipia i monotip. En la década de 1960 en l'us de tubos de rajos catódicos es va conseguir un aument en la productivitat i va tindre un gran impacte en l'indústria gràfica.

Era digital: TeX, PostScript, autoedición

PostScript és un llenguage que codifica l'informació descriptiva, independentment de la resolució o el sistema.

Característiques dels tipos

Artícul principal → Tipo de lletra.

• Elements tipogràfics: Á á É é Í í O o Ú ú Ü ü Ñ ñ • ¡¿ «» - † º ª •  Šâ Ĉ ĉ Ê ê Ŝ ŝ • Č č Ć ć Đ đ Š š Ž ž • Ä ä Ë ë Ö ö Ü ü • Ç ç • Ā ā å Ē ē Ī ī Ō ō Ū ū • ß • Ð ð Þ þ • Æ æ Œ œ • – — • | ° § → • ≈ ± − × ¹ ² ³ • ‘ “ ’ ” • £ € • Α α Β β Γ γ Δ δ • Ε ε Ζ ζ Η η Θ θ • Ι ι Κ κ Λ λ Μ μ • Ν ν Ξ ξ Ο ο Π π • Ρ ρ Σ σ ς Τ τ Υ υ • Φ φ Χ χ Ψ ψ Ω ω ø Ø

Anatomia de la lletra

Partixes que componen un tipo:

• Altura de les mayúscules: és l'altura de les lletres de caixa alta.
• Altura de la x: altura de les lletres de caixa baixa, les lletres minúscules, excloent els ascendents i els descendents.
• Anell: és l'asta curva tancada que formen les lletres «b, p i o».
• Ascendent: asta que conté la lletra de caixa baixa i que descolla per damunt de l'altura x, tals com les lletres «b, d i k».
• Asta: traça principal de la lletra que la definix com la seua forma o part més essencial.
• Astes montants: són les astes principals o oblicuas d'una lletra, tals com en «L, B, V o A».
• Asta ondulada o espina: és la traça principal de la lletra «S» mayúscula o «s» minúscula.
• Asta travessera: traça horisontal de les lletres «A, H, f i t».
• Braç: part terminal que es proyecta horisontalment o cap a dalt i que no es troba inclosa dins del caràcter, tal com es pronuncia en les lletres «I, K i L».
• Coa: asta oblicua colgante que formen algunes lletres, tals com en la «R o K».
• Descendent: asta de la lletra de caixa baixa que es troba per baix de la llínea de base, com ocorre en les lletres «p i g».
• Inclinament: àngul d'inclinament d'un tipo.
• Llínea base: la llínea sobre la que es recolza l'altura.
• Orella: terminació o terminal que s'afig a algunes lletres, tals com a «g, o i r».
• Rebaba: espai que existix entre el caràcter i la vora del mateix.
• Serifa, arremate o gràcia: és el traç o termina d'un asta, braç o coa.

Classificació dels tipos

Artícul principal → Classificació tipogràfica.

Els tipos de lletra es classifiquen a través d'estils per la seua forma i també pel moment en el que varen ser dissenyades.

Classificació històrica

Els primers tipos mòvils creats per Johannes Gutenberg, imitaven l'escritura manuscrita de la Edat mija. Per esta raó no és d'estranyar, que els primers tipos que varen començar a fondre's anaren la lletra gòtica o fraktur en Alemània i la humanística o romana (també cridada Veneciano) en Itàlia. L'evolució del disseny tipogràfic ha permés establir una classificació dels tipos de lletra per estils generalment vinculats en les époques en les que varen ser creades les famílies tipogràfiques.

Humanístic o venecià

Es coneix en este nom a aquells primers tipos creats en Itàlia, poc despuix de ser inventada l'imprenta; imitaven la caligrafia italiana de l'época. Aixina mateix es diuen humanístiques aquelles fundició que sense ser d'esta época (XV) estan inspirades en elles. Es crea en les afores de la ciutat de Venècia, Mestre. Generant gran controvèrsia sobre l'orige exacte d'este tipo de caligrafia.

El tipo sans serif està basat en les proporcions de les romanes. Les mayúscules inscripcionals i el disseny de caixa baixa de les romanes dels sigles XV–XVI. No són monolíneas i són una versió de la romana pero sense serifas. Alguns eixemples d'estos tipos: Gill Sans, Stone Sans, Optima.

Edward Johston, calígrafo de l'época, en la seua creació en el tipo de Pal Sec per al Metro de Londres en 1916 va significar un gran pas referent a les característiques habituals fins a llavors presents en estos tipos.

Antics o romans

Històricament es denominen tipos antics als que va amprar Aldo Manucio en la seua imprenta veneciano a partir de 1495 i tots aquells que s'han confeccionat despuix pero tenen influència d'estos o són adaptacions posteriors. De la mateixa manera que les famílies tipogràfiques humanístiques, tenen una gran influència caligràfica pero són més refinats, degut a que els talladores de matrius havien adquirit més destrea en la confecció de les peces tipogràfiques.

De transició o reals

Són del XVII pertanyents a la primera Revolució Industrial (Anglaterra).

La característica principal d'estes és que, en una mateixa llínea entren varis caràcters, l'àpiç és en forma de gota, i les minúscules són més altes que en el cas de les humanistes i garaldas.

Estes formes característiques corresponen, també, a que són utilisades en el famós diari CLAVES (en el qual utilisen el tipo de lletra Claves New Roman creada per Morrison). Les lletres angostes i altes conseguixen una bona visualisació per allector i en una mateixa llínea entren varis caràcters, açò els serviria per a poder acomodar perfectament l'informació.

Moderns

En 1784 Firmín Didot va crear el primer tipo modern. Est posseïa caràcters formals tals com una profunda modulació i contrast entre els traços i uns arremates nítits que en una atra época no hagueren pogut tallar. Este estil va ser millorat en la creació de l'italià Bodoni i va ser amprat com a text corregut fins a principis del XIX.

Egipcíacs o Mecànics

Són aquells de grans arremates s'aparten de les traces tradicionals com els caligràfics. També cridades mecanas, exageren els arremates de les modernes produint un impactant aspecte, descobrint traços més ferms. Els contrasts del traç són variants, els tipos mecànics es caracterisen per la seua estructura monolineal i traces achatados, també es perceben formes geomètriques simplificades i en general d'una sola gruixa en el traç, el serif és casi de la mateixa gruixa que els bastons de les lletres. Varen sorgir a partir de l'industrialisació a finals del XVIII i principis del XIX. Eixemples: Serifa, Rockwell, Clarendon.

Pal sec o sans serif

Aquells que no disponen d'arremates. No es podria establir una data en la que apareguen els primers lloc que en alguns catàlecs apareixien lletres de caixa alta sense arremates ya en el XIX.

Classificació per forma (serif/sans-serif)

Eixemple d'un tipo de lletra de pal sec o sans-serif.

Una forma de classificar les lletres és segons tinguen o no «serifas». S'entén per serifas, o arremates, les chicotetes llínees que es troben en les terminacions de les lletres, principalment en els traços verticals o diagonals. L'utilitat de les serifas és facilitar la llectura, ya que estes creen en el ull l'ilusió d'una llínea horisontal per la que es desplaça la vista en llegir. Les lletres sense serifas o de pal sec, són aquelles que no duen cap tipo de terminació; per lo general són considerades inadequades per a un text llarc ya que la llectura resulta incómoda puix existix una tendència visual a identificar este tipo de lletres com una successió de pals verticals consecutius. Per esta raó, les lletres en serifas (cridades també romanes) s'utilisen en els periòdics, revistas i llibres, aixina com en publicacions que contenen texts extensos. Les lletres sense serifas o pal sec són usades per a visualisació en titulars, ròtuls, anuncis i publicacions en texts curts d'estil valiante. Davant l'aparició dels mijos electrònics, les lletres de pal sec s'han convertit també en l'estàndart per a l'edició en la web i els formats electrònics ya que per la baixa resolució dels monitors les serifas terminen distorsionant el tipo. Açò es deu a que les curves chicotetes són molt difícils de reproduir en els píxels de la pantalla.

Monoespaciados/ajustats

També podem classificar-els depenent del seu us d'una manera més coloquial com ho usen actualment els tipografos en màquina de tipografia en Heidelberg d'Aspes o Minerva.

Els que imprimixen

Són les lletres o tipos, orles, signes, números…, en definitiva, tots els caràcters que es poden imprimir.

Els Blancs

Són peces d'altura inferior als tipos i s'utilisen per a crear interllineats, entre paraules, espais, lingots o imposicions.

Mètrica

La majoria de les escritures compartix la noció d'una llínea de base: una llínea horisontal imaginària sobre la qual es recolzen els caràcters. En algunes escritures, hi ha parts dels glifos que van per baix de la llínea de base pendent que travessa la distància entre la llínea de fondo i el glifo descendent més baix d'un tipo de lletra, i la part d'un glifo que descendix baix de la llínea de fondo té el conegut descendent. Inversamente, pujada travessa la distància entre la llínea de fondo i la tapa del glifo que alcança lo més llunt possible de la llínea de fondo. La pujada i la pendent poden o no poden incloure la distància agregada per accents o marques diacrítiques. En les escritures llatina, grega i cirílica (designades a voltes colectivament com LGC) es poden referir a la distància de la part inferior a la superior dels glifos, de les minúscules (llínea mala) com a x-altura, i la part d'un glifo que s'alça sobre la x-altura com a ascendent. La distància de la llínea de fondo a la tapa de la pujada o els glifos mayúsculs regulars (llínea del casquillo) també es coneix com l'altura del casquillo. L'altura de l'ascendir pot tindre un efecte dramàtic en la legibilidad i l'aspecte d'una fundició. El cocient entre la x-altura i l'altura de la pujada o del casquillo servix a sovint per a la seua caracterisació. Per a medir l'altura de les lletres s'usa el tipómetro que és una regla graduada a on per un costat apareixen els centímetros i milímetros, i per un atre els cíceros i punts.

Elements tipogràfics

Justificació o alliniació

Justificar o alinear un text és la manera d'acomodar les llínees en la caixa. És dir, és la manera en que s'alineen entre sí, recolzant-se en un costat, al centre o conseguint una forma caprichosa. Prenent en conte que la paraula "caixa" apela a l'antic método d'acomodar tipos (lletres) en un recipient de fusta per a conformar columnes, podem imaginar clarament les llínees recolzades a l'esquerra en una columna, per eixemple. Els noms que es donen a les formes de justificar un text varien ocasionalment entre els diferents països, pero podem dir que els més usuals són:

• En block, bloc o caixó, que són aquelles en les que les llínees van de costat a costat en una columna.
• Alineades o Loques a l'esquerra, les que es recolzen a l'esquerra sense el requisit d'aplegar fins al final de la columna.
• Alineades o Loques a la dreta.
• En pinya o Alineades al centre, sent les que se centren una baix l'atra. En l'actualitat, les columnes de text s'apliquen també en formes caprichoses ya siga seguint el contorn d'una figura o creant una figura en elles mateixes. La creativitat ha desenrollat retrats formats en el text de la biografia del personage i un sinfín d'aplicacions es veuen comunament en deformacions llegibles o pràcticament illegibles, buscant atraure l'atenció de l'observador. Justificar és llavors, simplement donar un format qualsevol al text en qüestió.

Espayat (tracking)

L'espayat o tracking es referix a l'espai que existix entre cada parell de paraules en un text en relació en el cuadratín o ample i alt del cos usat.

Ample o gros

Una segona forma de classificar les lletres és segons l'ample o gros, és dir, l'espai que ocupa horisontalment cada lletra. Des dels començos de la escritura i la caligrafia i per supost de la tipografia, els primers mestres varen notar que no totes les lletres eren iguals en el seu ample i per tal raó, l'espai entre cada una d'elles deuria variar per a que la llectura anara decorreguda i equilibrada. Al contrari d'este raonament, les lletres de les màquines d'escriure ocupaven cada una el mateix espai, de manera que en el text es veen espais distints entre elles. Tenint en conte que no totes les lletres tenen el mateix ample: Una «m» ocupava tot l'espai, mentres que una «i» ocupava molt manco. Si en el text apareixien seguides una «i» i una «l», l'espai entre abdós era molt gran, mentres que si apareixien seguides una «m» i una «o» l'espai era molt reduït. De tot això resultava una considerable incomoditat de la llectura i, per eixemple, en el cas de titulars o ròtuls. A continuació es mostra un eixemple de cada u dels dos tipos de lletres:

• Lorem ipsum en Arial (lletra compensada):

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisicing elit, sigau do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua.

• Lorem ipsum en Courier New (lletra no compensada):

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisicing elit, sigau do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua.

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisicing elit, sigau do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua.

Interllineat

Com ho diu la paraula, l'interllineat és la separació existent que hi ha entre llínees. Es medix en punts.

Tipografia digital

Els processadors de texts dels ordenadors actuals disponen d'una àmplia gama de tipos —també anomenats incorrectament, per influència de l'anglés, font—, tant d'un tipo com d'un atre. La lletra Claves New Roman va ser dissenyada originalment per al periòdic anglés The Times. Per mig d'este tipo de lletra es conseguia una gran legibilidad i un excelent aprofitament de l'espai, per lo que en seguida es va generalisar el seu us en els mijos impresos i, sobretot, en la prensa. La gran popularitat de la Claves New Roman és un punt al seu favor per a la seua utilisació inclús en mijos electrònics, pero per a texts llarcs en format electrònic pot produir fatiga, precisament perque la forma en la que l'ull percep les vores en este format és just ho contrarie que en el paper ya que per la poca resolució dels monitors, les serifas terminen distorsionant el contorn del glifo. Açò es deu a que les curves chicotetes són molt difícils de reproduir en els píxels de la pantalla. Òbviament, la separació entre llínees també influïx en la legibilidad d'un text electrònic. Per a cartes i correus electrònics abdós tipos de lletres són apropiats, mentres que per a informes i contractes (per lo general, llarcs) són més indicades les lletres en serifa.

Tipografia per a web

És possible afirmar que tots els tipos el disseny dels quals és igual o similar als tipos clàssics llatins (romans) són els que oferixen la millor legibilidad. Fins al moment el tipo que oferix la màxima legibilidad en documents impresos és la Claves New Roman dissenyat per Stanley Morison en 1932 per a ser usat especialment per al periòdic londinenc The Times. No obstant per a la ret hi ha els qui consideren que una de les millors famílies tipogràfiques és la Verdana, perque no conta en serifas que es distorsionen, per lo que és una de les llegibles inclús a tamanys ínfims en els monitors.

Tipos de lletra informàtics

Artícul principal → Tipo de lletra.

Els principals formats usats per a tipos de lletra en informàtica són: PS, True type i OpenType.

Ensenyança

Se sap poc sobre l'efecte de la tipografia en l'aprenentage, encara que sí es documenten preferències subjectives per certes lletres, tant en tamany com en color. Estes característiques influïxen en la comoditat en estudiar.

Estudis en Espanya i Hispanoamèrica

• Escola Superior de Disseny en Madrit, Espanya.
• MT-UBA, Mestrage en Tipografia. Universitat de Buenos Aires, Argentina.
• Diplomat en Disseny i Producció Tipogràfica. Ciutat de Mèxic, Mèxic.

L'efecte de la tipografia i la presentació dels paràgrafs en l'aprenentage a distància: un cas d'estudi en Costa Rica

Una investigació publicada en la revista científica Quaderns d'Investigació UNED va examinar l'impacte de la tipografia i la presentació dels paràgrafs en els llibres de text impresos sobre l'aprenentage a distància en persones adultes. L'estudi es va portar a terme en l'any 2008 en una mostra de 169 estudiants (67 % dònes) seleccionats aleatoriamente d'una població de 2.692 estudiants del curs introductori de la Universitat Estatal a Distància (UNED), en Sant Josep, Costa Rica. L'investigació va evaluar l'efecte de dos tractaments (variacions en la presentació dels paràgrafs i el tipo de tipografia) en comparació a un text de control. Els participants varen rebre materials en contingut nou i, despuix d'un periodo de 15 dies per al seu estudi, se'ls va aplicar un examen escrit i una enquesta ilustrada per a conéixer les seues preferències respecte a la presentació del text. Els resultats varen indicar que ni la tipografia ni la forma de presentació dels paràgrafs, ni el sexe dels estudiants, varen tindre un efecte significatiu sobre el rendiment acadèmic medit per l'examen. No obstant, les preferències subjectives reflectides en l'enquesta varen mostrar un inclinament cap a la font Arial en tamany 12 punts, espayat normal entre lletres, interllineat senzill, numeració de pàgines en els màrgens, fondo blanc per al text, títuls i paraules clau en negreta, inclusió de subtítuls, resums, espai per a anotacions manuscrites i imàgens a color. Encara que no es va trobar un impacte directe en l'aprenentage, l'estudi va concloure que la presentació tipogràfica influïx en la comoditat de l'estudi. Se sugerix replicar l'investigació en contexts diversos, en estudiants de diferents edats, nivells acadèmics i universitats, per a valorar la possibilitat de generalisar les troballes.

Vore també

• Fundició de tipos
• Matriu
• Fotografia
• Litografia
• Tipografia espanyola
• Swash

Bibliografia

• (2005) Lliure de treball de la disposició: Una guia del món real a les pàgines de l'edifici en disseny gràfic.
• (2008) El detall en la tipografia, Barcelona: Campgrafic. ISBN 978-84-96657-03-8.
• V, José Luis; Mes Hurtuna, {{{nom2}}} (2003). Manual de tipografia, del plom a l'era digital, Valéncia: Campgrafic. ISBN 9788493167738.

Enllaços externs

• Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Diari Kafka, El Diari. Consultat el 5 de març de 2013.