Ull humà
En el ser humà, el ull és un orgue que detecta la llum i és la base del sentit de la vista. La seua funció consistix bàsicament en transformar l'energia lumínica en senyals elèctriques que són enviades al cervell a través del nervi òptic. Funciona de forma molt similar al de la majoria dels vertebrats i alguns moluscs; posseïx una lent anomenada cristalí, que és ajustable segons la distància; un diafragma, que es diu pupila, el diàmetro de la qual està regulat pel iris, i un teixit sensible a la llum, que és la retina. La llum penetra a través de la pupila, travessa el cristalí i es proyecta sobre la retina, a on es transforma, gràcies a unes cèlules anomenades fotoreceptoras, en impulsos nerviosos que es traslladen, a través del nervi òptic, al cervell.[1]
La seua forma és aproximadament esfèrica, medix 2,5 cm de diàmetro i està ple d'un gel transparent cridat humor vítreo que reblix l'espai comprés entre la retina i el cristalí.
En la porció anterior de l'ull es troben dos chicotets espais: la cambra anterior que està situada entre la còrnea i el iris, i la cambra posterior que s'ubica entre el iris i el cristalí. Estes cambres estan plenes d'un líquit que es diu humor acuoso, el nivell del qual de pressió (pressió intraocular) és molt important per al correcte funcionament de l'ull.
Per a que els rajos de llum que penetren en l'ull es puguen enfocar en la retina, es deuen refractar. La cantitat de refracció requerida depén de la distància de l'objecte a l'observador. Un objecte distant requerirà menys refracció que un més propenc. La major part de la refracció ocorre en la còrnea, que té una curvatura fixa. Una atra part de la refracció requerida es dona en el cristalí. El cristalí pot canviar de forma, aumentant o disminuint aixina la seua capacitat de refracció. En envellir, el ser humà va perdent esta capacitat d'ajustar l'enfocament, deficiència coneguda com presbicia o vista cansada.[2]
L'evolució cap a l'ull humà
[editar | editar còdic]El tipo habitual d'ull entre els vertebrats es va desenrollar en menys de 100 millons d'anys evolucionant des d'un senzill detector de llum per als ritmes circadianos (diaris) i estacionals, fa uns 600 millons d'anys, fins a un orgue molt refinat des d'un punt de vista òptic i neurològic, fa 500 millons d'anys. Les troballes científiques dels últims 150 anys han refutado la teoria creacionista de la complexitat irreductible, en favor de la teoria de l'evolució de Charles Darwin.[3]
Estructura
[editar | editar còdic]L'orgue de la visió està compost per les parpalles, els globos oculars, l'aparat lagrimal i els músculs oculars externs. El globo ocular medix uns 25 mm de diàmetro i es manté en la seua posició gràcies als músculs extraoculares. La visió binocular, en la participació d'abdós ulls, permet apreciar les imàgens en tres dimensions.[4]
La paret de l'ull està formada per tres capes:[5][6]
- La capa externa, que inclou l'esclerótica (espessa, resistent i de color blanc) i en la part anterior la còrnea transparent.
- La capa mija, inclou coroides, que conté abundants gots sanguíneus, i el teixit conjuntiu del cos ciliar i l'iris.
- La capa interna es diu retina, en la que es troben les cèlules sensibles a la llum (els bastons i els cons), recobertes per una làmina externa de cèlules epiteliales cúbiques que contenen melanina. Externament, la retina descansa sobre la coroides; internament, està en contacte en el humor vítreo.
Embriologia
[editar | editar còdic]L'ull es forma per la fusió de vàries estructures que procedixen de teixits embrionaris distints. La retina és un derivat del prosencèfal (cervell anterior) i per tant forma part del sistema nerviós central, mentres que la còrnea i el cristalí procedixen del ectodermo superficial.
Els primers signes del futur ull s'observen de forma molt primerenca en l'embrió, puix són visibles a finals de la tercera semana o principis de la quarta, aproximadament en el dia 22.[6][7] La retina es forma a partir de dos vesícules òptiques que naixen directament de la porció anterior del cervell primitiu, cridada prosencèfal, al que està conectada per mig dels tallos òptics. Estes dos vesícules es van aproximant poc a poc a la superfície i sofrixen una invaginació en la part anterior, passant de ser esfèriques a tindre forma de copa, donant orige al cáliz òptic que té doble paret pel plegament sofrit. La paret interna que recobrix l'interior del cáliz òptic, donarà lloc a la retina, mentres que la paret externa formarà la làmina de cèlules epiteliales riques en melanina.
El ectodermo superficial que entra en contacte en la part anterior del cáliz òptic sofrix un espesamiento, formant la placa cristalina, que es invagina i dona orige a la vesícula cristalina, la qual és el germen del futur cristalí. A partir de la quinta semana del desenroll, la vesícula cristalina pert contacte en el ectodermo superficial i es dispon cobrint l'orifici del cáliz òptic. Quan la vesícula cristalina se separa, esta mateixa zona del ectodermo s'espessa de nou, per a formar la còrnea.[6]
Pol anterior
[editar | editar còdic]
La part anterior del globo ocular està coberta per la còrnea, una estructura transparent i resistent que carix de gots sanguíneus.
Al voltant de la còrnea està la conjuntiva. Per darrere de la còrnea es troba la cambra anterior, llimitada pel iris i la pupila. Darrere del iris i la pupila es troba la cambra posterior, el cos ciliar i el cristalí.
La cambra anterior i la cambra posterior són dos chicotets espais separats pel iris i conectats per la pupila que estan plens d'un líquit transparent, el humor acuoso. El humor acuoso humix el cristalí, garantisa el seu nutrició i contribuïx a mantindre la forma de la porció anterior de l'ull.
El iris està format per dos músculs que controlen la dilatació i la contracció de la pupila. El color del iris depén de la transparència de l'estoma i de la cantitat de pigment que conté. Quan el pigment és escàs, els ulls són blaus, mentres que quan hi ha una cantitat major s'aprecien matisos verts o castanyers.
El cristalí és la lent de l'ull, està sostingut per unes fibres conjuntives molt fines cridades lligament suspensorio del cristalí que a la seua volta s'unixen al múscul ciliar. El cristalí es forma a lo llarc de la tercera o quarta semana d'embaràs. És bla i elàstic en els chiquets, pero s'endurix en el pas dels anys.[8]
El cos ciliar s'estén entre l'ora serrata i el iris, i és responsable de la producció del humor acuoso i del canvi de forma del cristalí necessari per a conseguir la correcta acomodació (enfocament). Està format per dos estructures, el múscul ciliar i els processos ciliars.
Humor vítreo i retina
[editar | editar còdic]Darrere del cristalí es troba el humor vítreo. El humor vítreo és un gel transparent que ocupa la major part de l'interior de l'ull i contribuïx a que este mantinga la seua forma. Està en contacte directe en la retina, que és el corfoll més intern de l'ull. La retina és sensible als estímuls lluminosos i està conectada en el cervell per mig de les fibres del nervi òptic.
En la retina es poden diferenciar vàries parts, la més important és la màcula, que és la zona en major agudea visual. En el centre de la màcula es troba la fóvea que és un àrea molt chicoteta, formant una depressió, extremadament sensible a la llum. La fóvea és l'àrea de la retina a on s'enfoquen els rajos lluminosos i es troba especialment capacitada per a la visió aguda i detallada. Qualsevol dany en la fóvea té importants conseqüències en la capacitat visual.
Una atra zona important és la papila òptica que és el lloc per a on ix de la retina el nervi òptic. En la papila no existixen cèlules sensibles a la llum per lo que es coneix també com punt cego.
l'ora serrata és la porció més anterior i perifèrica de la retina, per la que esta entra en contacte en el cos ciliar.
Atres segments de l'ull humà
[editar | editar còdic]Plantilla:Esquema complet d'una secció de l'ull
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Starr, Cecie; Taggart, Ralph: Biologia. L'unitat i diversitat de la vida, ISBN 970-686-777-5. Consultat el 10 de decembre de 2009.
- ↑ Adler: Fisiologia de l'ull, Elsevier, 2004 ISBN 848174705
- ↑ «L'evolució de l'ull Els científics tenen ara una visió clara de cóm es varen formar els nostres ulls, d'una complexitat notable.». Investigació i Ciència. Consultat el 4 de març de 2020.
- ↑ Álvaro M. Pons Moreno: Fonaments de visió binocular, Universitat de Valéncia, 2004, ISBN 84-7908-797-8
- ↑ Tortora - Derrickson: Principis d'Anatomia i Fisiologia, 11ª edició (2006). ISBN 968-7988-77-0
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Ross, L.H. (2006). «Eye», Histology: a text and atles, 5th edició, Baltimore: Williams & Wilkins. ISBN 0-7817-7221-4.
- ↑ Gabriel Palomero i uns atres: Lliçons d'embriologia, Universitat d'Oviedo, 2006, ISBN 84-8317-079-5. Consultat el 30 de decembre de 2009
- ↑ Thibodeau/Patton: Estructura i funció del cos humà. Elsevier Espanya S.A., 1997, ISBN 8481743625. Consultat el 12 de decembre de 2009
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ojo humano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.