Minúscula carolingia
La minúscula carolingia, carolina o galicana és una escritura desenrollada com a escritura estàndar en Europa de modo que l'alfabet llatí poguera ser reconegut fàcilment en ella per la chicoteta classe alfabetizada d'una regió a una atra. Va ser usada en l'Imperi de Carlomagno[1] aproximadament entre els sigles Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) i Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) Texts i còdexs, pagans i cristians, i material educatiu varen ser escrits en minúscula carolingia a través del Renaixença carolingio. L'escritura va evolucionar en minúscula gòtica i després es va convertir en obsoleta, encara que forma la base de les escritures més actuals.
Orige
Moltes són les teories sobre l'orige de la minúscula carolingia i cap és definitiva. S'ha defés un orige romà (Liber Diurnus, escrit en Roma), franc (Bíblia de Mordanno, escrita en Corbie) o inclús poligenético (teoria de Schiaparelli) que defén que este tipo d'escritura no va ser producte d'un lloc o centre concret, sino el resultat del vast moviment cultural d'índole general com el que es va donar en el Renaixença carolingio. El nou orde polític i religiós universal, despertat en esta etapa, devia anar acompanyat d'una nova escritura universal, paper que va eixercitar l'escritura carolingia. En l'época de Carlomagno i del seu fill i successor Ludovico Pío té lloc una reforma general del sistema educatiu, en gran tendència centralizadora, en la que varen participar persones cultes de la cort. Carlomagno va designar a Alcuino de York per a una de les tasques més importants: revisar i unificar les variacions de l'escritura destinada a la producció de llibres.[2] La minúscula carolingia, que s'estava desenrollant en aquell moment, va substituir a la semicursiva dels còdexs precarolinos, convertint-se en l'escritura europea dels pròxims quatre sigles. [3]
Característiques
La minúscula carolingia era clara i uniforme, en formes redonejades, disciplinada i sobretot, llegible. Les lletres capitals clares i els espais entre paraules —normes que prenem d'esta escritura— es varen convertir en estàndarts en la minúscula carolingia, la qual va ser resultat d'una campanya per a alcançar culturalment una unificació, una estandardisació a lo llarc del Imperi carolingio. La ploma era inclinada entre 35° i 45° i al moment del traçat, la mateixa s'alçava del soport d'escritura comportant a que les lletres s'eixecutaren per mig de més d'un moviment, com, per eixemple, dos en la "a", "i", "o", "c" etc., tres en la "b", "d", "k", "n" o "p", i quatre en lletres més elaborades com la "f ", "m", "p" o "g". Ademés, les seues astes ascendents i descendents molt accentuades empequeñecen les lletres i aumenten l'interllineat en la finalitat d'impedir el contacte entre elles, és dir, entre les del rengló inferior i el superior. L'escritura carolingia té generalment menys lligam que unes atres escritures contemporànees, encara que l'ampersand, i les lligam d'ae, rt, st, i ct són comunes. La lletra d apareix a sovint en forma uncial, en un asta ascendent inclinant-se cap a l'esquerra, pero la lletra g és essencialment la mateixa que posseïx la moderna minúscula. Les astes ascendents solen fer-se més denses cap a dalt.
Durant el regnat de Carlomagno a finals del Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) i principis del Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE), esta escritura continuava variant extensament entre una regió i una atra. La forma uncial de la lletra a s'usa encara en manuscrits d'este periodo, de la mateixa manera que els signes de puntuació, tals com el signe d'interrogat. L'escritura carolingia va prosperar durant el Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE), quan les formes regionals varen començar a adaptar-se a un estil estàndar internacional, en menys variació de les formes de lletra. Les formes modernes, tals com a S i V, varen escomençar a aparéixer (com a oposició de la "s llarga" i la lletra o), i astes ascendents, posteriorment espesades en la part superior, varen ser terminades en una falca triarrinconada. La minúscula carolina o carolingia va començar a declinar llentament despuix del Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE). En els sigles Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) i Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE), les lligam varen ser rares, i les astes ascendents varen escomençar a inclinar-se cap a la dreta. La lletra w també va començar a aparéixer.
Entre els anys 1000 i 1150 les formes redonejades de l'escritura carolingia es varen ser tornant més condensades i angulars, sobretot en el nort d'Europa, i es va ser reduint l'espai entre les lletres, paraules i llínees, donant una sensació de més obscuritat i densitat als texts. Les capitulars es varen ser tornant més decorades, floreades i algunes voltes tenien animals i mònstruos; [4]al mateix temps, apareix la moderna i puntuada. En esta época es varen construir múltiples monasteris i iglésies, per lo que va aumentar la producció de manuscrits. [4]
Vore també
- Renaixença carolingio
- Tipo de lletra
- Tipografia
- Caligrafia
- Caligrafia occidental
- Caligrafia infantil
- Caligrafia irlandesa
- Caligrafia àrap
- Caligrafia chinenca
- Caligrafia cúfica
- Caligrafia japonesa
- Caligrafia coreana
- Caligrafia uncial
Cites i referències
- ↑ http://pt.aleteia.org/2016/08/08/a-minuscula-carolingia-como-as-abadias-catolicas-ajudaram-a-alfabetizar-a-europa/
- ↑ «De signes i sigles.».Foroalfa.
- ↑ «Inscripcions i estudis epigràfics dels països de llengua alemana.».Dialnet.
- ↑ 4,0 4,1 «Trenta sigles de tipos i lletres.».Universitat Autònoma Metropolitana Azcapotzalco.
Bibliografia
- Koch, Walter(1996).«Inscripcions i estudis epigràfics dels països de llengua alemana».Estudis humanístics - geografia, història i art.(18)
- 161-182.doi:10.18002/ehgha. v0@i18.6720.
- (2019).«Educació, política i universitat».Analecta Política.9(16)doi:10.18566/apolit. v9n16. a03.
- Fontana, Rubén(2005).«De signes i sigles».FOROALFA.
- Martínez Leal, Luisa(1990).«Trenta sigles de tipos i lletres».Universitat Autònoma Metropolitana-Azcapaotzalco.
- 29-31.
- García Turza, Javier(2000).«La transmissió cultural hispana i la renaixença carolingio».Universitat de la Rioja.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Minúscula carolingia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.