S llarga

S llarga

La s llarga (ſ), també coneguda com a s alta és una antiga variant contextual de la lletra eixe. La seua pronunciació és la mateixa que la s redona, pero el seu us depenia de la posició dins de la paraula:

• S redona (s actual): al final de les paraules.
• S llarga (ſ): en posicions inicials i miges.

Erro al crear miniatura:

ſ en serif i sans serif, en llatí i en cursiva.

Esta lletra solament existix en minúscula, lo que explica per qué la lligam ß, composta d'una s llarga seguida d'una s redona (o d'una z), seguix el mateix principi: en mayúscules, ſ i ß (ſ+s o ſ+z en alemà) passen a S i SS.

Orige i traçat

Portada de la 1.ª edició del Quixot. Observe's la s llarga a mitat de paraula pero no al final, per eixemple: «___protected_title_13___» o, avall al peu, «Franciſco de Roures».

La S llarga, resultant de la semiuncial llatina (apareguda cap a el IV), es va transmetre a totes les escritures llatines posteriors. La seua utilisació, al principi, no seguia unes normes estrictes. Simple variant manuscrita de la s, el seu traçat va variar prou segons l'escritura, la localisació i l'escriga. Podia utilisar-se en tots llocs, substituint a la s redona. Poc a poc, no obstant, va ser substituint a la s en totes les posicions llevat la final. En casi totes les edicions modernes d'obres medievals (com El mio Cid, El comte Lucanor, La Celestina, etc.), els editors lleven esta versió de la lletra i la reemplacen en s.

Posicions

Posició	inicial i central	final
Grafia romana	ſa	as
Grafia cursiva	oſa	as

Vore també

• S
• S menge
• ß