Punt tipogràfic

Escala de punts tipogràfics de Pierre Simon Fournier en el seu llibre Manuel Typographique, 1764

El punt tipogràfic, és l'unitat de mida més chicoteta utilisada en tipografia i composició de publicacions, a partir de la qual es dimensiona tot lo relacionat en el món tipogràfic. El seu símbol és pt. Dotze punts tipogràfics equivalen a la cantitat o valor principal, tant en àmbits continentals europeus (a on es denomina cícero) com a britànics i americans (i en alguns països hispanoamericans, a on es diu pica).

Llamentablement, pels distints orígens històrics (de temps dels tipos de fundició i organisats per impressors de mitan de el XVIII, quan encara no existia una unitat de mida internacional de llongitut), una pica no equival a un cícero perque els punts tipogràfics anglosaxons són llaugerament més menuts que els continentals. En el sistema continental europeu, dominat pels impressors francesos (sistema Didot), estos varen prendre com a base de mida el peu francés. Llavors, un punt equival a 376 micrómetros (en l'ajust actual, exactament 0,376065 mm a la temperatura de 20 °C). No obstant, en el sistema anglosaxó (i en varis països hispanoamericans), que no varen adoptar el sistema Didot, el punt tipogràfic es basa en la polzada anglesa i un punt correspon a 351 micrómetros (en l'ajust actual, exactament 0,3514729 mm, equivalent a uns 351,5 micrómetros). Est és el tamany de punt tipogràfic, o punt TeX, original del cridat TeX, un sistema de tipografia informàtica dissenyat per Donald E. Knuth abans de l'aparició del sistema PostScript, que per la popularitat alcançada per la publicació d'escritori computarizada (desktop publishing o DTP), ha desbancat a tots els anteriors sistemes.

El punt tipogràfic al com es referixen tots els manuals d'ofimàtica a partir de la década de 1980 és el cridat punt DTP, que és igual a 1/72 polzadas, o 352,777... micrómetros.

Història

Antigament, cada fundidor donava una mida distinta als tipos que fabricava, segons escales de mida arbitràries denominades graus. Va ser el fundidor francés Pierre Simon Fournier (el Jove) el primer en unificar les distintes mides en 1742. Per a això, va triar el tipo més menut, el nomparell, i ho va dividir en sis parts, a les que va cridar «punts». Al doble del nomparell (12 punts) la va denominar «cícero». El punt Fournier tenia 0,35 mm i l'altura del tipo era 22,05 mm. A pesar dels esforços de Fournier, el seu sistema de mides mai va aplegar a posar-se en pràctica en l'indústria tipogràfica.

En 1760, François Ambroise Didot, membre d'una célebre dinastia francesa d'impressors, va perfeccionar el sistema de mida. No es va basar en cap tipo existent, com havia fet Fournier, sino en el nonio, o «peu del rei». El punt tipogràfic de Didot equival exactament a dos punts de nonio. Este sistema, cridat Didot, va ser adoptat per la major part del món, llevat Anglaterra, Estats Units i alguns països hispanoamericans, que ampren la pica (i el punt de pica) com a unitat de mida.

Per una atra part, tant en el Regne Unit, territoris de la Commonwealth com en Estats Units, l'unitat tipométrica de referència va ser la del punt pica, de 0,3514 mm. En 1919, l'empresa anglesa Monotype va adoptar este punt angloamericano.

Totes estes unitats de medició tipogràfica varen cedir pas al punt DTP o punt Postscript, a partir de l'irrupció de la tecnologia digital, a mitan de la década de 1980.