Peu (unitat)

El peu és una unitat de llongitut, basada en el peu humà, ya utilisada per les civilisacions antigues.

Per a medir la llongitut, en casi tot lo món s'utilisa el metro, llevat en alguns països anglófonos com Estats Units.

El peu romà, o pes, equivalia, com a mija, a 29,57 cm; el peu carolingio, anteriorment denominat peu drusiano o drúsico —pes drusianus—, equivalia a nou octaus del romà, açò és, aproximadament, 33,26 cm; i el peu castellà equivalia a 27,8635 cm.

Actualment, el peu ha segut substituït en casi tot lo món per les unitats del Sistema Internacional (SI), llevat en l'us corrent en alguns països anglófonos, a on equival a 30,48 cm. Encara ara és l'unitat de mida amprada en aeronàutica per a fer referència a l'altitut.

Històricament, el "peu" formava part de molts sistemes locals d'unitats, inclosos els sistemes de Grècia, Roma, China, França i Anglaterra. La seua llongitut variava d'un país a un atre, d'una ciutat a una atra i, a voltes, d'un comerç a un atre. La seua llongitut solia oscilar entre 250 mm i 335 mm i generalment, encara que no sempre, es subdividía en 12 polzades o 16 dígits.

Estats Units és l'únic país industrialisat que utilisa el "peu internacional" en preferència al metro en les seues activitats comercials, d'ingenieria i de normalisació. La llongitut del peu internacional correspon a un peu humà en talla de sabata de 13 (Regne Unit), 14 (EE. UU. home), 15,5 (EE. UU. dòna) o 48 (talla UE).

El peu està reconegut llegalment en el Regne Unit; les senyals de tràfic deuen utilisar unitats imperials (no obstant, les distàncies en les senyals de tràfic sempre s'indiquen en milles o yardes, no en peus), mentres que el seu us està molt estés entre el públic britànic com a mida d'altura. El peu està reconegut com una expressió alternativa de llongitut en Canadà, definida oficialment com una unitat derivada del metro encara que tant el Regne Unit com Canadà han metrificado parcialment les seues unitats de mida. La mida d'altitut en l'aviació internacional ya que l'unitat nivell de vol és una de les poques àrees en les que s'utilisa el peu fora del món angloparlante.

Orige històric

Archiu:Determination of the rute and the feet in Frankfurt.png

Determinació de la vara, utilisant la llongitut del peu esquerre de 16 persones elegides a l'encert que venien del servici religiós. Xilografia publicada en el llibre Geometrey de Jakob Köbel (Fráncfort, c. 1535).

Històricament, el cos humà s'ha utilisat per a proporcionar la base per a les unitats de llongitut. El peu d'un varó adult europeu-americà sol ser aproximadament el 15,3% de la seua estatura, donant a una persona de una llongitut de peu d'aproximadament , en promig.

Els arqueòlecs creuen que, en el passat, els habitants d'Egipte, Índia i Mesopotamia preferien el cúbito, mentres que els habitants de Roma, Grècia i China preferien el peu. Baixe les mides llineals d'Harappa, les ciutats del Indo durant l'Edat del Bronze utilisaven un peu de 333,5 mm (13,2 in) i un cúbito de 528,3 mm (20,8 in). L'equivalent en Egipte del peu -una mida de quatre pams o 16 dígits- es coneixia com djeser i s'ha reconstruït en uns .

El peu grec (πούς, pous) tenia una llongitut de Plantilla:Sfrac d'un stadion, sent un stadion aproximadament ; per lo tant un peu era, en aquella época, aproximadament . El seu tamany exacte variava d'una ciutat a una atra i podia oscilar entre i , pero les llongituts utilisades per a la construcció de temples semblen haver segut d'entre i ; la primera s'aproximava al tamany del peu romà.

Història

La primera referència històrica d'una mida estàndar del «peu» es relaciona en la civilisació sumeri, gràcies a una definició de la mida trobada en una estàtua de Gudea de Lagash. Segons la creència més popular, es va originar despuix d'un descans en una extenuante jornada de treball. L'encarregat de medir els blocs de pedra no era capaç d'incorporar-se i va decidir que seria molt més cómodo, per a medir els blocs des del sol, utilisar els peus des de la seua posició.

No obstant, els arqueòlecs pensen que els egipcíacs i mesopotámicos varen favorir el colze, mentres que els grecs i els romans varen preferir el peu. Originalment tant els grecs com els romans varen dividir el peu en 12 polzades, pero en els últims anys, els romans també ho varen dividir en 12 unciae (d'a on deriva la paraula castellana «onça» i les angleses inch, ‘polzada’, i ounce, ‘onça’). El peu grec (ποὐς pous) variava d'una ciutat a una atra, oscilant entre 27 i 35 cm, pero les llongituts utilisades per a la construcció de temples semblen haver segut al voltant de 295 o 325 mm, sent el primer propenc al tamany del peu romà. El peu dòric, amprat en l'orde dòric, oscilava entre 325 i 328 mm. El peu romà normal (pes) media 295,7 mm, pero en les províncies s'usava el pes Drusianus (peu de Nerón Claudio Druso) en una llongitut d'aproximadament 335 mm (en realitat, este peu està constatat anteriorment a Druso).

Despuix de la caiguda de l'Imperi Romà, es varen continuar usant algunes mides tradicionals romanes, pero unes atres varen caure en desús. En l'any 790, Carlomagno va intentar reformar les unitats de mida en els seus dominis. Les seues unitats de llongitut es varen basar en la toesa (en francés toise) i, en particular, la toise de l'Ecritoire, la distància entre les puntes dels dits dels braços estesos d'un home. La toesa té 6 pied (‘peu’) de 326,6 mm.

No obstant, no va tindre èxit en l'introducció d'una unitat normalisada de llongitut en tot el regne. Durant el IX es va utilisar un peu romà de 296,1 mm, i en el X, un peu d'uns 320 mm. Al mateix temps, els edificis monásticos usaven el peu carolingio de 340 mm.