Basílica de Sant Pablo Extramuros
,_Innenansicht_1.jpg)
La basílica de Sant Pablo Extramuros és una de les quatre basíliques majors catòliques —junt en San Pedro, Sant Joan de Letrán i Santa María la Major—i una de les cinc iglésies considerades com les més antigues de Roma (les quatre anteriors i la basílica de Sant Lorenzo Extramuros). És la segona basílica major de Roma, despuix de Sant Pedro, de la que dista 11 quilómetros. Segons la tradició és el lloc a on l'apòstol Pablo va ser enterrat. La basílica representa la tipologia de l'arquitectura paleocristiana.
La basílica, i tot el complex anex, incloent l'abadia, són part de la República Italiana, i propietat extraterritorial de la Santa Sèu. La basílica és una de les iglésies que es deuen visitar en el pelegrinage de les sèt iglésies de Roma per a alcançar l'indulgència plenària en Any Sant.
En 1990 va ser inclosa en la llista del Patrimoni de la Humanitat en Europa per l'Unesco, en el número d'identificació 91-013.[1]
Història
[editar | editar còdic]Abans de la basílica
[editar | editar còdic]El lloc en el que es troba la Basílica de Sant Pablo Extramuros, a dos milles de la Via Ostiensis, estava ocupat per un vast cementeri sub divos (sobre la terra), que va ser usat constantment des de el I fins a el III, i esporàdicament reutilisat en posterioritat, sobretot en els mausoleus, fins a finals de l'Antiguetat tardana. Era una àmplia necròpolis i comprenia diversa tipologia de tombes, des dels columbarios de família a les chicotetes capelles funeràries a sovint decorades en frescs i estuc. Casi la totalitat d'esta àrea sepulcral està ara sepultada (en gran part baixe el nivell del veí riu Tíber), i s'estima que s'estén baix tota l'àrea de la basílica i de la zona que la rodeja. Una mínima, pero significativa part d'ella pot vore's a lo llarc de la Via Ostiense, just fòra del transepto nort de la basílica.
De la sepultura de Pablo a Constantino
[editar | editar còdic]En esta necròpolis va ser enterrat el cos de Sant Pablo despuix d'haver segut eixecutat en temps de la persecució neroniana que va seguir a l'incendi de Roma del 64. Segons algunes teoriesPlantilla:Quins, tant ell com Sant Pedro haurien sofrit martiri eixe mateix any. Eusebio de Cesarea, en canvi, sosté que els dos varen morir en el 67. Segons la tradició, una matrona (cridada Lucina, pero el nom provablement és frut de les llegendes posteriors) va dispondre una tomba per a sepultar els restants del apòstol. Cal imaginar-se una tomba pobra, un sarcòfec junt a atres sepultures de tot tipo i extracció social, més o menys com la de Pedro en la necròpolis vaticana. Abans del Edicte de Milà, ya hi havia un cult secret al voltant de la seua tomba. Sobre la seua tomba es va construir un edículo, cella memoriae, com sobre la tomba de sant Pedro. En el seu Història Eclesiàstica Eusebio de Cesarea menciona una carta de Gayo, presbítero baixe el papa Ceferino (199-217), en la que se citen els dos monuments posats sobre la tomba dels apòstols, un sobre la tossal vaticà i l'atre a lo llarc de la Via Ostiense.
Més vesprada, sobre eixe lloc, objecte de continu pelegrinage des de el I, l'emperador romà Constantino (306-337) va crear una chicoteta basílica, a dos quilómetros de la muralla Aureliana que circundaba Roma, eixint per la porta de sant Pablo, de lo que resulta el seu nom: fuori li mura (fòra dels murs, extramuros). Este edifici ha d'incloure's en la série de basíliques construïdes per l'emperador dins pero sobretot fòra de la ciutat, i va ser la segona fundació constantiniana en el temps, despuix de la catedral dedicada al Sant Salvador (l'actual Basílica de Sant Joan de Letrán). Va ser consagrat en novembre de 324 pel papa Selvada I.
Esta basílica estava orientada cap a l'oest i tenia l'entrada a l'est, com la basílica de Sant Pedro de la Ciutat del Vaticà. D'ella es conserva solament la curva del àbsit, visible en l'altar central de la basílica actual. Es devia tractar d'un chicotet edifici, provablement de tres naus, que tenia prop de l'àbsit la tomba de Pablo, adornada per una creu dorada.
La basílica dels tres emperadors
[editar | editar còdic]La chicoteta construcció constantiniana va deure semblar inadequada als emperadors que li varen succeir, sobretot des de l'òptica d'una revitalisació de la figura de Pablo durant el periodo de la tetrarquia. Resultava minúscula, sobretot si li la comparava en la Basílica de sant Pedro. Per això va ser destruïda per a donar lloc a una gran basílica en cinc naus, més pareguda a la basílica vaticana.
Baixe el regnat conjunt dels emperadors Teodosio I (379-395), Graciano (367-383) i Valentiniano II (375-392) va ser erigida la basílica l'estructura de la qual permaneixerà en peu fins al desastrós incendi de 1823. Esta basílica tenia a l'Est la Via Ostiense (la carretera cap a Ostia) per lo que va caldre estendre-la cap a l'Oest, cap al riu Tíber, canviant diametralment l'orientació. L'entrada es va colocar cap al riu Tíber, en lloc de cap a la via Ostiense, i esta és l'orientació actual, utilisant l'actual basílica partix de les estructures murals que varen sobreviure a l'incendi.
En 384, Valentiniano II va decidir l'inici dels treballs, com dona prova una carta dirigida per l'emperador al prefecte de la ciutat de Roma, Salustio, que s'encarregava de l'estudi dels treballs. Este edifici es diu “Teodosiano”, encara que va ser terminat baix Honorio. Va ser construït per Cirade, cridat "Professor Mechanicus" que va proyectar un pla de cinc naus i un pòrtic en quatre arcs. El papa Siricio va consagrar l'edifici.
Adició posteriors, com l'arc triumfal sobre columnes monumentals i l'esplèndit mosaic que ho decorava, s'atribuïxen respectivament a les restauracions efectuades per Gala Placidia (390-450) i atres intervencions del papa León I el Magne (440-461). Gala Placidia, filla de Teodosio i esposa de Honorio, va afegir el mosaic de l'arc de triumfo, que es refarà entre els sigles VIII i IX. Per la seua banda, el papa León I va ordenar la realisació dels tondos en retrats papals que recorrien totes les arcades de la nau central; alguns d'ells, que varen sobreviure a l'incendi, es conserven en la Raccolta de Rossi, en l'antic monasteri, junt a atres restaurats a lo llarc dels sigles. Hui en dia poden vore's estos retrats, en un friso que s'estén sobre les columnes que separen les quatre naus i passadiços. A León el Gran s'atribuïx també l'elevació del transepto, per ad açò va ser necessari pujar el lloc devocional corresponent a la tomba de l'apòstol.
El poeta cristià Prudencio (348-h. 413) descriu els esplendors del monument en unes poques pero expressives llínees. Es va dedicar també als sants Taurí i Herculano, màrtirs d'Ostia en el V, se li va cridar la basilica trium Dominorum 'basílica dels tres senyors'.
De l'antiga basílica solament queda la porció interior del àbsit en l'arc triumfal i els mosaics d'este últim.
La basílica de Gregorio Magne a el XIX
[editar | editar còdic]
Baixe el pontificat de Gregorio Magne (590-604) la basílica va ser modificada dràsticament. El nivell del paviment es va pujar, sobretot en el sector presbiterial, per a realisar l'altar directament sobre la tomba de Pablo. Una operació similar es va fer en la Basílica de Sant Pedro. D'esta manera es va poder realisar també una confessió, açò és, un chicotet accés posat baix el nivell del transepto, des d'a on podia accedir-se a la tomba de l'apòstol.
En esta época hi havia dos monasteris prop de la basílica: Sant Aristo per a hòmens i Sant Esteban per a dònes. Els servicis eren atesos per un cos especial de clercs que havia segut instituït pel papa Simplicio (m. h. 483). En el temps, els monasteris i els clercs de la basílica varen decaure; el papa Gregorio II (m. 731) va restaurar el primer i va confiar als monges el conte de la basílica, sent l'orige de l'actual abadia.
La basílica va ser saquejada pels lombardos en 739. Les papes varen continuar sent generosos en el monasteri; la basílica va resultar novament danyada durant les invasions sarracenas de el IX, sent saquejada en 847. Per este motiu, el papa Juan VIII (820-882) fortificó la basílica, el monasteri, i els estages dels llauradors, formant la ciutat de Joannispolis, que encara era recordada en el XIII.
En 937, quan sant Odón de Cluny va ser a Roma, Alberico II de Spoleto, patricio romà, va confiar el monasteri i la basílica a la seua congregació i Odón va nomenar a Balduino de Mont Cassino.
El papa Gregorio VII (h. 1020-1085) va ser abad del monasteri i en la seua época Pantaleone d'Amalfi va presentar les portes de bronze de la basílica major, que varen ser eixecutades per artistes de Constantinopla.
,_Kreuzgang_des_Klosters.jpg)
El graciós claustre del monasteri es va erigir entre 1220 i 1241.
La basílica es va enriquir en un baldaquino realisat en 1285 per Arnolfo vaig donar Canvi. A este sigle pertanyen també els mosaics de l'àbsit. La sacristia conté una bella estàtua del papa Bonifacio IX (1356-1404). El papa Martín V (h. 1368-1431) ho va confiar als monges de la Congregació de Mont Cassino. Llavors es va convertir en una abadia territorial o abadia nullius. La jurisdicció d'abad es va estendre sobre els districtes de Civitella Sant Paolo, Leprignano i Nazzano, tots els quals formaven parròquies; la parròquia de Sant Pablo en Roma, no obstant, queda baix la jurisdicció de la moradura vicari.
L'estructura de la basílica no va sofrir ulteriors canvis fins al papat de Sixto V (1585-1590), el qual, a banda de desmantellar algunes estructures entorn a l'altar, va fer descobrir la confessió gregoriana creant una confessió descoberta, que va permanéixer aixina fins a l'incendi. Esta confessió estava orientada cap a l'àbsit, al contrari de l'actual, orientada cap a les naus.
Des de 1215 fins a 1964 va ser la sèu del Patriarca Llatí d'Aleixandria.
L'actual superior és Edmund Power, de l'Orde de Sant Benito.
Reconstrucció
[editar | editar còdic]
Durant el pontificat del papa Pío VII, en la nit del 15 al 16 de juliol de 1823, un incendi va destruir la major part de l'edifici, deixant incólume el claustre. El fòc es va iniciar per la negligència d'un treballador que estava reparant el plom de la teulada. D'esta manera va quedar pràcticament destruïda la basílica, l'única entre totes les iglésies de Roma que havia conservat el seu primitiu caràcter durant 1435 anys.
Varen quedar en peu poques estructures. Varen deure reconstruir-se gran part dels murs. En aquella época el debat sobre les vàries teories de restauració estava molt alvançat, a pesar de la qual cosa els arquitectes encarregats de les llabors varen preferir reconstruir una basílica completament nova, de tal manera que els visitants difícilment poden reconéixer en la construcció actual el disseny d'una basílica de finals de el IV.
El papa León XII es va ocupar de la reconstrucció de l'edifici. Es va elegir guardar el pla paleocristiano i construir un nou edifici. La Santa Sèu va elegir el proyecte de Giuseppe Valadier, pero la comissió per a la reconstrucció va confiar els treballs a Pasquale Belli. A la seua mort, va seguir els treballs Luigi Poletti.
Donacions de tot el planeta varen contribuir a la restauració. El virrey d'Egipte va enviar pilars d'alabastre, l'emperador de Rússia la malaquita i lapislázuli del tabernáculo. L'obra en la frontera principal, que mira al Tíber, va ser acabada pel govern italià, que va declarar l'iglésia un monument nacional.
El resultat final, encara que guardant la tipologia de basílica paleocristiana, dista molt de l'edifici de Teodosio.
Es varen tapar les finestres de la nau central per a afegir escenes de la vida de sant Pablo en dos séries de mosaics. Es varen suprimir totes les irregularitats (columnes torçudes, decorats baix els arcs...). Es va substituir el paviment de marbre pla per un atre geomètric.
El mosaic de la frontera, de el XI, va ser substituït per un nou, alluntat dels cànons estètics paleocristianos. Restants del primer mosaic són visibles darrere de l'arc de triumfo.
La construcció medix de llarc 131,66 metros, 65 d'ample i 29,70 d'alt. És, en tamany, la segona de les quatre basíliques patriarcals de Roma.
En el seu interior, al voltant de la nau central i el transepto hi ha tondos que contenen les efigies de tots els pontífexos, des de San Pedro a León XIV, l'última en ser colocada, en giner de 2026.
Anexa a la basílica està l'abadia.
Des de la década de 1950, es pot accedir a través del sistema de metro de Roma, per l'estació homònima.
Excavació de la tomba de sant Pablo
[editar | editar còdic]Se supon que la basílica es va fundar precisament sobre la tomba de Pablo de Tarso. La crònica del monasteri benedictino unit a la basílica menciona, en parlar de la reconstrucció posterior a l'incendi, que es va trobar un gran sarcòfec de marbre damunt del com hi havia dos lloses o taules de fusta en les paraules "Paulo Apostolo Mart(yri)" (A Pablo, l'Apòstol i Màrtir). No obstant, a diferència d'atres sarcòfecs que es varen trobar llavors, no va ser mencionat en els papers de l'excavació.[2]
El 6 de decembre de 2006, es va anunciar que arqueòlecs del Vaticà havien descobert, darrere de l'altar, un sarcòfec que pot ser que continga els restants de l'apòstol.[3] Va haver una conferència de prensa l'11 de decembre de 2006[4] que va donar més detalls del treball de l'excavació, que va durar des de 2002 fins al 22 de setembre de 2006, i que va començar en acabant de que els peregrins a la basílica durant l'any jubilar de 2000 expressaren la seua decepció per no poder visitar o tocar la tomba de l'apòstol.[5] En l'any 2009, en les vespres de la clausura de l'Any Paulino, el papa Benedicto XVI va anunciar els resultats de les investigacions realisades sobre el sarcòfec:
«Nos trobem reunits junt a la tomba de l'Apòstol, el sarcòfec del qual, conservat baix l'altar papal, recentment ha segut objecte d'un esmerado anàlisis científic: en el sarcòfec, que mai havia segut obert en molts sigles, es va realisar una menudíssima perforació per a introduir una sonda especial, per mig de la qual es varen descobrir rastres d'un valiós teixit de lli teñir de púrpura, laminado en or coronario, i d'un teixit de color blau en fibres de lli.
També es va constatar la presència de grans d'incens roig i de substàncies proteínicas i calcáreas. Ademés, es va comprovar que alguns fragments gose-vos molt menuts, somesos a l'examen del carbono 14 per experts que desconeixien la seua procedència, pertanyien a una persona que va viure entre els sigles I i II. Això sembla confirmar la tradició unànim i concort, segons la qual es tracta dels restants mortals de l'apòstol sant Pablo».[6]
El sarcòfec encara no s'ha tret de la seua posició, de manera que només pot vore's un dels seus laterals.[7]
Una curvada llínea de rajoles indicant el perfil de l'àbsit de la basílica de Constantino va ser descoberta immediatament a l'oest del sarcòfec, mostrant que la basílica original tenia la seua entrada a l'Est.
Durant les diverses excavacions de la primera mitat de el XIX fins a hui han emergit més de 1700 llastres en inscripcions, que servien de làpides a les atres 5000 sepultures que es calcula que estan encara baixe el paviment de la basílica. Les basíliques martiriales, no solament en Roma, varen ser utilisades des de el IV en avant com a enormes cementeris coberts, en una densa estratificació i numerosos casos de «furts de tomba».
Curiositats
[editar | editar còdic]Les naus i la travessia de la basílica tenen grans medallones que contenen retrats, fets en mosaic sobre pedra, de tots els papes que ha tingut l'Iglésia catòlica.[8] Existixen un gran número d'ells, per lo que hi ha medallones buits preparats per a eventuals futurs papes.[9] cal dir ademés, que els pontífexos reconeguts com a sants tenen una aureola en el seu cap en el seu respectiu mosaic.
Per mig d'una doble escala es pot accedir, baix de l'altar, a la Confessió que alberga el sepulcro de l'apòstol Pablo. Ací també es conserva un tros de les cadenes que ho varen nugar en el seu martiri. És el lloc més sagrat de tota la Basílica.
Prop de la tomba de sant Pablo es conserven també els restants mortals de Timoteo, un dels discípuls predilectes de l'apòstol.
En 2005 la moradura Andrea Corder Llança vaig donar Montezemolo va ser nomenat arcipreste de la basílica.
Galeria d'imàgens
[editar | editar còdic]-
Claustre
-
Porta sacra
-
Mosaics
.jpg){kind=link}
_(2).jpg){kind=link}
,_Heilige_Pforte.jpg){kind=link}
Vore també
[editar | editar còdic]- Abadia de Sant Pablo Extramuros
- Basílica major
- Iglésies de Roma
- Bíblia de Sant Pablo Extramuros
- Pelegrinage de les sèt iglésies de Roma
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Historic Centre of Rome, the Properties of the Holy See in that City Enjoying Extraterritorial Rights and San Paolo Fuori li Mura». UNESCO Culture Sector. Consultat el 25 de giner de 2013.
- ↑ Àsia News: Saint Paul’s sarcophagus found
- ↑ «Catholic News Agency: St Paul burial plau 'confirmed'». Archivat des d'el original, el 20 de febrer de 2009. Consultat el 17 de març de 2007.
- ↑ Communiqué about the press conference
- ↑ Associated Press: Have St. Paul’s remains been unearthed?
- ↑ [1]
- ↑ Christian Fraser, St Paul's tomb unearthed in Rome, BBC News, 7 December 2006
- ↑ «Basílica de Sant Pablo Extramuros» (en és). Catholic.net. Consultat el 12 d'abril de 2020.
- ↑ «a-els-papes-que-falten Medallones buits per als Papes que falten» (en es). listindiario.com. Consultat el 12 d'abril de 2020.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Basílica de Sant Pablo Extramuros.- Basílica Papal de Sant Pablo Extramuros
- Pàgina sobre la basílica
- Enciclopèdia Catòlica
- Foto aérea de la Basílica de Sant Pablo Extramuros
- El Vaticà anuncia el descobriment de la tomba de sant Pablo
- St. Paul's Outside the Walls: A Virtual Basilica
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Basílica de San Pablo Extramuros» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Pàgines en enllaços a archius trencats
- Basíliques de Roma
- Monasteris benedictinos d'Itàlia
- Iglésies d'Itàlia del sigle XIX
- Àrees de Roma en extraterritorialidad a favor de la Santa Sèu
- Monuments de Roma (ciutat)
- Arquitectura d'Itàlia del sigle IV
- Arquitectura de 1854
- Pablo de Tarso
- Arquitectura paleocristiana en Itàlia
- Basíliques majors
- Iglésies dedicades a Sant Pablo
- Edificis i estructures terminades en el sigle IV
- Iglésies del sigle IV
- Roma Q. X Ostiense
- Patrimoni de l'Humanitat