Anar al contingut

Mont Cassino

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Mont Cassino

Mont Cassino (en l'actualitat també sol ser cridat Montecassino) és un tossal rocós situat a uns Error de Lua en Módulo:ConvertirAux en la llínea 469: attempt to perform arithmetic on local 'l' (a nil value). al surest de Roma, en l'Entanque Llatí (Itàlia), a Error de Lua en Módulo:ConvertirAux en la llínea 469: attempt to perform arithmetic on local 'l' (a nil value). a l'oest de Cassino i a una altitut de 520 m (1706 pies). En l'enclavament de la ciutat romana de Casinum, és coneguda per la seua abadia, la qual és la primera casa de l'orde benedictina, fundada pel propi Benito de Nursia cap a l'any 529. Va ser per a la comunitat de Mont Cassino per a la que es va compondre la Regla de Sant Benito.

El primer monasteri de Mont Cassino va ser saquejat pels invasores lombardos cap a 570 i abandonat. Del primer monasteri no se sap casi res. El segon monasteri va ser fundat per Petronax de Brescia cap a 718, a sugerència del papa Gregorio II i en el respal del duc lombardo Romualdo II de Benevent. Estava somés directament al papa i molts monasteris d'Itàlia estaven baix la seua autoritat. En 883, el monasteri va ser saquejat pels sarracenos i abandonat de nou. La comunitat de monges va residir primer en Teano i despuix, a partir de 914, en Capua, ans que el monasteri fora reconstruït en 949. Durant el periodo d'exili, es varen introduir en la comunitat les Reformes cluniacenses.

Els sigles XI i XII varen ser l'edat d'or de l'abadia. Va adquirir un extens territori secular entorn a Mont Cassino, la cridada Terra Sancti Benedicti ("Terra de Sant Benito"), que fortificó fortament en castells. Va mantindre bones relacions en l'Iglésia d'Orient, rebent inclús el mecenage dels emperadors bizantins. Va fomentar les belles arts i l'artesania amprant a artesans bizantins. En 1057, el papa Víctor II va reconéixer a l'abad de Montecassino precedència sobre tots els demés abad. Molts monges varen aplegar a ser bisbes i moradures, i tres papes varen eixir de l'abadia: Esteban IX (1057-58), Víctor III (1086-87) i Gelasio II (1118-19). Durant este periodo, dos dels seus membres, la moradura León d'Ostia i Pedro el Diácono (que també compiló el cartulario), varen redactar una crònica monástica, Chronica sacri monasterii casinensis.

En el XIII, el monasteri va entrar en decadència. En 1239, l'emperador Federico II acuarteló tropes en ell durant la seua guerra contra el Papat. En 1322, el papa Juan XXII va elevar l'abadia a bisbat, pero este va ser suprimit en 1367. Els edificis varen ser destruïts per un terremot en 1349, i en 1369 el papa Urbà V va exigir una contribució de tots els monasteris benedictinos per a finançar la reconstrucció. En 1454, l'abadia va ser posada in commendam i en 1504 va passar a dependre de l'abadia de Santa Giustina de Pàdua.

En 1799, Mont Cassino va ser saquejada de nou per les tropes franceses durant les guerres revolucionàries franceses. L'abadia va ser dissolta pel govern italià en 1866. L'edifici es va convertir en monument nacional en els monges com custodios dels seus tesors. En 1944, durant la Segona Guerra Mundial, va ser escenari de la batalla de Mont Cassino i l'edifici va quedar destruït pels bombardejos aliats. Va ser reconstruït despuix de la guerra.

Despuix de les reformes del Concili Vaticà II, el monasteri era una de les poques abadies territorials que quedaven dins de l'Iglésia catòlica. El 23 d'octubre de 2014, el papa Francisco va aplicar a l'abadia les normes del motu proprio Ecclesia Catholica de Pablo VI (1976),[1] retirant de la seua jurisdicció les 53 parròquies i reduint la seua jurisdicció espiritual a la pròpia abadia, encara que conservant el seu estatus d'abadia territorial. L'antic territori de l'abadia, llevat el terreny sobre el que s'assenten l'iglésia abacial i el monasteri, va ser transferit a la diòcesis de Sora-Cassino-Aquino-Pontecorvo.[2][3] Al mateix temps, el papa Francisco va nomenar nou abat al pare Donato Ogliari, que serà el 192.º successor de sant Benito.[4] Des de 2015, la comunitat monástica està formada per tretze monges.[5] Ogliari va ser succeït com a abat per Antonio Luca Fallica en 2023.[6]

Història

Història antiga

Penya-segat en la "alta montanya"

L'història de Mont Cassino està lligada a la propenca ciutat de Cassino, que va ser colonisada en el V pels volscos, que dominaven gran part del centre d'Itàlia. Varen ser ells els primers en construir una ciutadella en el cim del Mont Cassino. Els volscos de la zona varen ser derrotats pels romans en l'any 312 a. C. Els romans varen cridar a l'assentament Casinum i varen construir un temple a Apolo en la ciutadella. Les excavacions modernes no han trobat restants del temple, pero els restants monumentals d'un amfiteatre, un teatre i un mausoleu mostren la riquea de la ciutat romana.[7]

Generacions en acabant de que l'Imperi romà adoptara el cristianisme, la ciutat es va convertir en sèu d'un bisbat en el V. En carir de defenses sòlides, la zona va ser objecte d'atacs bàrbars i va quedar abandonada i descuidada, resistint només uns pocs habitants en dificultats.[7]

Época de Benito (530-547)

Segons l'hagiografia de Gregorio Magne (Life of Saint Benedict of Nursia), Benito, el monasteri es va construir sobre un antic emplaçament pagà, un temple d'Apolo que coronava el tossal. La biografia relata que la zona seguia sent majoritàriament pagana en aquella época; el primer acte de Benito va ser destrossar l'escultura d'Apolo i destruir l'altar. Despuix va reutilisar el temple, dedicant-ho a Sant Martín, i va construir una atra capella en el lloc de l'altar dedicat a Sant Joan Batiste.

Relat del papa Gregorio I sobre la pren de Mont Cassino per Benedicto:

Ara la ciutadella anomenada Casinum està situada en l'ala d'una alta montanya. La montanya acarona esta ciutadella en un ampli banc. Després s'eleva tres milles per damunt d'ella com si el seu cim tendira cap al cel. Hi havia allí un antic temple en el que Apolo solia ser adorat segons l'antic rito pagà pels insensats llauradors locals. Al seu entorn havia creixcut una arboleda dedicada al cult del dimoni, a on inclús en aquella época una multitut salvage seguia dedicant-se a sacrificis impíos. Quan va aplegar [Benito], l'home de Deu, va destruir l'ídol, va derribar l'altar i va talar el bosquecillo. Va construir una capella dedicada a Sant Martín en el temple d'Apolo i una atra a Sant Joan a on havia estat l'altar d'Apolo. I, en la seua incessant predicació, va cridar a la fe als habitants de la comarca.[8]

Frontera de l'iglésia.

La biografia de Benedicto del papa Gregorio I afirma que Satanás es va opondre a que els monges reutilisaren el lloc. En una de les històries, Satanás se senta invisiblemente sobre una roca, fent-la massa pesada per a traure-la, fins que Benito ho expulsa. En una atra història, Satanás es burla de Benito i després derroca un mur sobre un jove monge, que és tornat a la vida per Benito. El papa Gregorio també conta que els monges varen trobar un ídol pagà de bronze en excavar en el lloc (que en tirar-ho a la cuina donava l'ilusió d'un fòc fins que Benedicto ho va dissipar).[9]

L'arqueòlec Neil Christie senyala que en este tipo d'hagiografia era habitual que el protagoniste es trobara en zones de fort paganisme.[10] El benedictino Terrence Kardong examina per qué Benito no es va enfrontar a una oposició més dura per part dels pagans locals en la seua conquista del lloc. Ho contrasta en la lluita de 25 anys a la que es va enfrontar Sant Martín de Tours en la Gàlia occidental per part dels pagans enfadats pels seus atacs als seus santuaris: "En l'época de Benito, el paganisme estava més debilitat en Europa occidental que en temps de Martín. I, per supost, cal recordar que Martín, com a bisbe, era un eclesiàstic molt més prominent que Benito. Est va ser un episodi aïllat i inusual en la carrera monástica de Benito. Martín, no obstant, va ser espentat fòra del seu monasteri al paper de bisbe misionero en el sigle IV".[9]

Els estudiosos de Benito (com Adalbert de Vogüé i Terrence Kardong) senyalen la forta influència de Sulpicio Sever en la biografia de Benito escrita pel papa Gregorio I (Life of Martin), inclós el relat del seu pren de Montecassino. La violència de Benito contra un lloc sagrat pagà recorda tant l'assalt de Martín contra santuaris pagans generacions abans com l'història bíblica de l'Israel conquistador que entra en Terra Santa (vejau Èxodo 34:12-14). De Vogue sosté que "esta montanya va tindre que ser conquistada a un poble idólatra i purificada dels seus horrors diabòlics". De la mateixa manera que la conquista d'Israel, Benito va vindre precisament per a portar a terme esta purificació. No cap dubte de que Gregorio tenia molt present este model bíblic, com queda clar pels térmens que utilisa per a descriure l'obra de destrucció. Al mateix temps, ni Gregorio ni Benito podien haver oblidat la llínea d'acció similar mampresa per Sant Martín contra els santuaris pagans de Galia".[11]

El relat del papa Gregorio I sobre Benedicto en Mont Cassino és vist pels estudiosos com l'escenari final d'una epopeya posada en marcha en Subiaco. En l'escenari anterior, Benito "havia mostrat dos voltes un domini complet sobre la seua agressivitat, ara se li permet usar-la sense restriccions al servici de Deu".[11] Els erudits senyalen que Gregorio no subralla este sorprenent contrast, sino que abdós escenaris es presenten com a part d'un únic relat de batalla contra el mateix enemic demoníac. Mentres que en Subiaco Satanás s'ocultava despuix dels seus subordinats, en Mont Cassino deixa caure les caraces per a entrar en un intent desesperat d'impedir la construcció d'una abadia, i "que l'única causa d'esta erupció d'acció satànica és la supressió del cult pagà en els llocs alts".[11]

marc
marc

Encara que els estudiosos veuen algunes similituts entre l'història de la trobada de Benito en fenomens demoníacs i aparicions diabòliques en Montecassino en l'història de la tentació de Sant Antonio el Gran en el desert, l'influència de l'història de Sant Martín és dominant, en la resistència de Satanás substituint a l'indignat populacho pagà de Martín. A diferència de les històries que poden haver influït en l'estructura de la biografia del papa Gregorio, les victòries de Benito són pràctiques, impedint que Satanás detinga les obres de l'abadia de Mont Cassino. Les oracions de Benito són retratades com la força motriu darrere de la construcció de l'abadia i els triumfos sobre Satanás, a través de l'oració: "El monge Benito arranca al diable una base ben determinada que mai abandona".[11] Una volta terminada l'abadia, les aparicions de Satanás en l'història tornen a disminuir al mateix nivell que Subiaco: "Només despuix de la mort del sant i en el permís de Deu, atres enemics, els lombardos, conseguixen saquejar-la".[11] Una volta establit en Mont Cassino, Benito mai es va marchar. Va escriure la Regla benedictina, que es va convertir en el principi fundador del monacato occidental, va rebre la visita de Totila, rei dels ostrogodos (potser en 543, l'única data històrica remotamente segura per a Benito), i va morir allí. Segons els relats, "Benito va morir en el oratorio de Sant Martín i va ser enterrat en el de Sant Joan".[11]

La Regla de Sant Benito ordenava l'obligació moral de cuidar als malalts. Aixina, Sant Benito va fundar en Mont Cassino un hospital que hui es considera el primer d'Europa de la nova era. Els monges benedictinos cuidaven allí als malalts i ferits segons la Regla de Benito. La rutina monástica exigia un dur treball. El conte dels malalts era un deure tan important que s'ordenava a els qui els atenien que actuaren com si serviren directament a Crist. Benito va fundar dotze comunitats de monges en la propenca Subiaco (a uns 64 km a l'est de Roma), a on també es varen establir hospitals com a complement dels monasteris per a proporcionar caritat. Pronte es varen fundar molts monasteris per tota Europa, i en tots els llocs hi havia hospitals com els de Montecassino.

El relat del papa Gregorio I sobre la construcció de Benedicto va ser confirmat pels descobriments arqueològics realisats despuix de la destrucció de 1944. Adalbert de Vogüé conta que "s'han trobat vestigis dels oratorios de Sant Martín i de Sant Joan Batiste, en afegitons dels sigles VIII i XI, junt en els seus cellers precristianas. El primer que va construir Benito en el propi temple només tenia dotze metros de llarc i huit d'ample. D'això es deduïx una comunitat prou menuda. El segon oratorio, en el cim de la montanya, a on havia estat l'altar pagà a l'aire lliure, tenia el mateix esgambi pero era alguna cosa més llarc (15,25 metros)".[11]

Alta Edat Mija

Promontori i abadia reconstruïda despuix de la Segona Guerra Mundial.

Monte Cassino es va convertir en un model per a futures construccions. El seu prominent emplaçament sempre ho ha convertit en un objecte d'importància estratègica. Va ser saquejada o destruïda vàries voltes. "Els primers en demolir-la varen ser lombardos a peu en 580; els últims, bombardero aliats en 1944".[12] En 581, durant l'abadia de Bonitus, els lombardos varen saquejar l'abadia, i els monges que varen sobreviure varen fugir a Roma, a on varen permanéixer més d'un sigle. Durant este temps, el cos de Sant Benito va ser traslladat a Fleury, la moderna Saint-Benoit-sur-Loire, prop d'Orleans (França).

Un floreciente periodo de Mont Cassino va seguir al seu restabliment en 718 pel abad Petronax, quan entre els monges es trobaven Carlomán, fill de Carlos Martel; Ratchis, predecessor del rei lombardo Aistulf; i Pablo el Diácono, l'historiador dels lombardos.

En 744, una donació de Gisulf II de Benevent va crear la Terra Sancti Benedicti, les terres seculars de l'abadia, que estaven subjectes a l'abad i a ningú més que al Papa. Aixina, el monasteri es va convertir en la capital d'un estat que comprenia una regió compacta i estratègica entre el principat lombardo de Benevent i les ciutats-estat bizantines de la costa (Nàpols, Gaeta i Amalfi).

En 884 els sarracenos ho varen saquejar i després ho varen incendiar,[13] i l'abad Bertharius va morir durant l'atac. Entre els grans historiadors que varen treballar en el monasteri, en este periodo destaca Erchempert, la Història del qual Langobardorum Beneventanorum és una crònica fonamental del Mezzogiorno del IX.

Baixa Edat Mija

Gravat de l'abadia extret de la Crònica de Nuremberg de finals del sigle XV (foli 144 recte).

Monte Cassino va ser reconstruït i va alcançar el cim de la seua fama en el XI baix l'abad Desiderio (abad 1058-1087), que més vesprada es convertiria en el papa Víctor III. Els monges que atenien als pacients en Montecassino necessitaven constantment nous coneiximents mèdics. Aixina, varen escomençar a comprar i coleccionar llibres de medicina i atres llibres d'autors grecs, romans, islàmics, egipcíacs, europeus, judeus i orientals. Com Nàpols està situada en l'encreuament de moltes vies marítimes d'Europa, Oriente Pròxim i Àsia, pronte la biblioteca del monasteri va ser una de les més riques d'Europa. Tot el saber de les civilisacions de tots els temps i nacions es va acumular en l'Abadia de llavors. Els benedictinos varen traduir al llatí i transcribieron manuscrits significatius. El número de monges va ascendir a més de doscents, i la biblioteca, els manuscrits produïts en el scriptorium i l'escola de manuscrits ilustrats es varen fer famosos en tot Occident. Durant l'abadia de Desiderio va florir la singular escritura beneventana.

Els monges que llegien i copiaven els texts mèdics varen deprendre molt sobre anatomia humana i métodos de tractament, i després varen posar en pràctica els seus coneiximents teòrics en l'hospital del monasteri. En els sigles X-XI, Montecassino es va convertir en el centre cultural, educatiu i mege més famós d'Europa, en una gran biblioteca de medicina i atres ciències. Molts meges acodien allí en busca de coneiximents mèdics i d'un atre tipo. Per això, pronte es va obrir l'Escola Mèdica Salernitana en la propenca Salerno, la primera escola superior de medicina, considerada hui la primera institució d'ensenyança superior d'Europa occidental. Esta escola va trobar la seua base original en l'abadia benedictina de Montecassino encara en el IX i més vesprada es va establir en Salerno. Aixina, Montecassino i els benedictinos varen eixercitar un gran paper en el progrés de la medicina i la ciència en l'Edat Mija, i en la seua vida i obra el propi Sant Benito va eixercir una influència fonamental en el desenroll de la civilisació i la cultura europees i va ajudar a Europa a eixir de la "nit obscura de l'història" que va seguir a la caiguda de l'imperi romà.

Els edificis del monasteri varen ser reconstruïts en el XI en gran magnificencia, i es varen dur artistes d'Amalfi, Lombardía i inclús Constantinopla per a supervisar les diverses obres. L'iglésia abacial, reconstruïda i decorada en el màxim esplendor, va ser consagrada en 1071 pel papa Alejandro II. En la Chronica monasterii Cassinensis de León d'Ostia i Amatus de Mont Cassino es troba un relat detallat de l'abadia en esta data, lo que nos proporciona la nostra millor font sobre els primers normandos en el sur.

L'abadia apareix en l'obra de Giovan Battista Pacichelli, Il regno vaig donar Napoli in prospettiva, de 1703.

L'abad Desiderio va enviar enviats a Constantinopla poc despuix de 1066 per a contractar a experts mosaiquistas bizantins per a la decoració de l'iglésia abacial reconstruïda. Segons el croniste León d'Ostia, els artistes grecs varen decorar l'àbsit, l'arc i el vestíbul de la basílica. La seua obra va ser admirada pels contemporàneus, pero va quedar totalment destruïda en sigles posteriors, llevat dos fragments que representaven llebrer (hui en el Museu de Montecassino). "L'abad, en el seu saber, va decidir que un gran número de monges jóvens del monasteri s'iniciaren a fondo en estes arts", va senyalar el croniste sobre el paper dels grecs en la renaixença de l'art del mosaic en l'Itàlia migeval.

L'historiador de l'arquitectura Kenneth John Conant creïa que la reconstrucció de Desiderio incloïa arcs apuntats, i va servir de gran influència en l'incipient desenroll de l'arquitectura gòtica. L'abad Hugo de Cluny va visitar Montecassino en 1083, i cinc anys més vesprada va començar a construir la tercera iglésia de l'abadia de Cluny, que llavors incloïa arcs apuntats i es va convertir en un important punt d'inflexió en l'arquitectura migeval.[14]

Un terremot va danyar l'abadia en 1349 i, encara que es va reconstruir, va marcar l'inici d'un llarc periodo de decadència. En 1321, el papa Juan XXII va convertir l'iglésia de Montecassino en catedral. Per un atre costat, l'independència del monasteri, cuidadosadament preservada de l'interferència episcopal, va aplegar al seu fi. Esta situació va ser revertida pel papa Urbà V, benedictino, en 1367.[15] En 1505, el monasteri es va unir al de Santa Justina de Pàdua.

Edat Moderna i Contemporànea

Assalte aéreu a Mont Cassino, 15 de febrer de 1944, pintat per Peter McIntyre, artiste oficial de guerra de Nova Zelanda durant la Segona Guerra Mundial.
Monte Cassino en ruïnes despuix del bombardeig aliat en febrer de 1944.

L'abadia va ser saquejada pel eixèrcit revolucionari francés en 1799. A partir de la dissolució dels monasteris italians en 1866, Mont Cassino es va convertir en monument nacional. Durant la batalla de Mont Cassino, en la campanya italiana de la Segona Guerra Mundial (giner-maig de 1944), l'abadia va sofrir greus danys. Les forces militars alemanes havien establit la Llínea Gustav, de 161 quilómetros, per a impedir l'alvanç de les tropes aliades cap al nort. No obstant, l'abadia no va ser utilisada inicialment per les tropes alemanes com a part de les seues fortificacions, per la consideració que el general Kesselring tenia pel monument històric. La Llínea Gustav s'estenia des del Tirreno fins a la costa adriática en l'est, en Mont Cassino dominant l'autopista 6 i bloquejant el camí cap a Roma.

El 15 de febrer de 1944, l'abadia va quedar casi destruïda en una série d'intensos atacs aéreus dirigits pels nortamericans. El general sir Harold Alexander, en el respal de numerosos mandos aliats, va ordenar el bombardeig, que es va portar a terme per varis informes d'oficials del eixèrcit indi britànic que sugerien que les forces alemanes estaven ocupant el monasteri; l'abadia era considerada un lloc d'observació clau per tots els que lluitaven sobre el terreny.[16] No obstant, durant el bombardeig no hi havia tropes alemanes en l'abadia. Les investigacions posteriors varen determinar que els únics morts en el monasteri a causa del bombardeig varen ser 230 civils italians que buscaven refugi allí.[17] Despuix del bombardeig, les ruïnes del monasteri varen ser ocupades pels paracaigudistes alemans Fallschirmjäger de la 1.ª Divisió de Paracaigudistes, ya que les ruïnes oferien una excelent cobertura defensiva.[18]

L'abadia va ser reconstruïda despuix de la guerra.[19] A principis dels anys 50, el president de la república italiana, Luigi Einaudi, va prestar un respal considerable a la reconstrucció.[20] El papa Pablo VI va consagrar la basílica reconstruïda el 24 d'octubre de 1964. Durant la reconstrucció, la biblioteca abacial es va estajar en l'abadia pontifícia de St. Jerome-in-the-City.[21] Fins que la seua renúncia va ser acceptada pel papa Francisco el 12 de juny de 2013, l'abad territorial de Montecassino era Pietro Vittorelli.[22] El bolletí diari del Vaticà del 23 d'octubre de 2014 va anunciar que en el nomenament del seu successor Donato Ogliari, el territori de l'abadia fòra del recint immediat del monasteri havia segut transferit a la diòcesis de Sora-Aquino-Pontecorvo, ara rebatejada com diòcesis de Sora-Cassino-Aquino-Pontecorvo.[23]

Tesors

En decembre de 1943, uns 1.400 còdexs manuscrits irremplazables, principalment patrísticos i històrics, ademés d'un gran número de documents relacionats en l'història de l'abadia i les coleccions de la Casa Memorial Keats-Shelley de Roma, havien segut enviats als archius de l'abadia per a la seua custòdia. Els oficials alemans tinent coronel Julius Schlegel (catòlic romà) i capità Maximilian Becker (protestant), abdós de la Panzer-Division Hermann Göring, els varen traslladar al Vaticà al començ de la batalla.[24]

No obstant, un atre relat de l'autor revisionista Franz Kurowski, The History of the Fallschirmpanzerkorps Hermann Göring: Soldiers of the Reichsmarschall, senyala que es varen carregar 120 camions en bens monásticos i obres d'art que s'havien almagasenat allí per a la seua custòdia. Robert Edsel (2006), per la seua banda, especula en la possibilitat de que es tractara d'un saqueig. Els camions varen ser carregats i abandonats en octubre de 1943, i només les "enèrgiques" protestes varen conseguir que anaren entregats al Vaticà, menys les 15 caixes que contenien els bens del Museu de Capodimonte de Nàpols. Edsel senyala a continuació que estes caixes havien segut entregades a Göring en decembre de 1943, en motiu de "el seu natalici". No obstant, açò no està provat.[25]

Vore també

Referències

  1. ↑ «Catholica ecclesia - Lettera Apostolica in forma vaig donar Motu Proprio sul riordinamento delle abbazie senar dipendenti dona alcuna diocesi (23 ottobre 1976) | Paolo VI» (en it). Holy See. Consultat el 2024-06-21.
  2. ↑ «Vatican announces reorganisation of Montecassino Abbey» (en en). Vatican Ràdio. Consultat el 2024-06-21.
  3. ↑ CNA. «Vatican reorganizes Montecassino, mother abbey of the Benedictines» (en en). Catholic News Agency. Consultat el 2024-06-21.
  4. ↑ «Dom Ogliari nuovo abat vaig donar Montecassino» (en it). Il Messaggero (2014-10-23). Consultat el 2024-06-21.
  5. ↑ «Catalogus Monasteriorum O. S. B.».SS. Patriarchae Benedicti Familiae Confoederatae: Cúria dell'Abat Primat, Editio XXII 2015.
  6. ↑ «Resignations and Appointments» (en en). press. vatican. va. Consultat el 2024-06-21.
  7. ↑ 7,0 7,1 (1995) Trudy Ring (ed.). International Dictionary of Historic Plaus (vol. Volume 3: Southern Europe) (en en), Chicago, IL: Fitzroy Dearborn Publishers, p. 132.
  8. ↑ Pope Gregory I (2009). «7:10–11», The Life of Saint Benedict (en en), Collegeville, MN: Liturgical Press, p. 49.
  9. ↑ 9,0 9,1 Pope Gregory I (2009). The Life of Saint Benedict (en en), Collegeville, MN: Liturgical Press.
  10. ↑ Christie, 2006, pp. 113.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 11,6 Gregory the Great (1993). The Life of St. Benedict, Commentary by Adalbert de Vogüé, Petersham, MA: St. Bede's Publications.
  12. ↑ Fremantle, Anne (1965). The Age of Faith (en en), Clave-Life Books, p. 34. ISBN 978-0652686104.
  13. ↑ Durant, Will (1950). The Age of Faith: A History of Medieval Civilization – Christian, Islamic, and Judaic – from Constantine to Dante: A. D. 325–1300 (en en), Simon and Schuster, p. 290.
  14. ↑ Vert, Tom. The Point of the Arch (vol. May/June 2012) (en en), Aramco World.
  15. ↑ Pope, Catholic Church (1859). Tomassetti, Aloysius (ed.). Bullarum: diplomatum et privilegiorum sanctorum romanorum pontificum taurinensis, Tomus IV edició (en la), Turin: Seb. Franco et Henrico Dalmazzo editoribus, p. 522–523. Consultat el 2024-06-22.
  16. ↑ Hughes, Rudd(1981).«When I Landed the War Was over».American Heritage.(en en)
  17. ↑ Hapgood, Richardson, p. 211.
  18. ↑ Atkinson, 2007, pp. 432–441.
  19. ↑ «MONKS REBUILDING MONTE CASSINO» (en en-gb). British Pathé. Consultat el 2024-06-22.
  20. ↑ The Abbey of Monte Cassino: An Illustrated Guide (en en).
  21. ↑ Bloch, Herbert (1986). Monte Cassino in the Middle Ages (vol. 1) (en en), Cambridge, MA: Harvard University Press, p. xix. ISBN 0674586557.
  22. ↑ «Pontifical Acts – 12 June», News. va, 12 de juny de 2013 (en en).
  23. ↑ «Rinunce i nomine, 23.10.2014» (en en). press. vatican. va (23 d'octubre de 2014). Consultat el 2024-06-22.
  24. ↑ Atkinson, 2007, p. 399.
  25. ↑ Edsel, Robert M. (2006). Rescuing Dona Vinci: Hitler and the Nazis Stole Europe's Great Art, America and Her Allies Recovered It (en en), Llorer Pub., p. 107. ISBN 9780977433490.

Bibliografia


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Mont_Cassino&oldid=1574441»