Abadia de Sant Pablo Extramuros
La Abadia de Sant Pablo Extramuros és una abadia benedictina ubicada en la Via Ostiensis, Roma, a dos quilómetros de les muralles aurelianas, junt a la Basílica de Sant Pablo Extramuros.
Des del VIII, és el lloc a on viuen els monges benedictinos encarregats de cuidar les llànties votives i oficiar llitúrgies en el lloc d'enterrament de l'apòstol Sant Pablo. Al cap de la comunitat, existix un abad elegit per la comunitat benedictina i confirmat pel Papa. Tot el complex monàstic no pertany a Itàlia pròpiament tal, sino que és part de l'àrea extraterritorial pertanyent a la Santa Sèu.[1]
Història
Orígens
La zona que rodeja l'abadia i la basílica estaven ocupades per un vast cementeri que es trobava en us constant entre els I i III de nostra era, encara que també hi ha evidències d'utilisació en l'antiguetat tardana. L'història de l'abadia s'entrellaça en la de la basílica que albergava, segons la tradició, la tomba de Sant Pablo.
L'evidència més antiga de la presència monástica en la basílica és gràcies a un document de marbre cridat Praeceptum del Papa Gregorio I, que es conserva en el museu de l'abadia, i que fa menció d'un monasteri femení dedicat a Sant Esteban. En el Liber Diurnus, en el seu lloc, menciona un monasteri masculí dedicat a Sant Cesario, que estaria derruït.
En el VIII, durant el pontificat de Gregorio II, es va ordenar restaurar el monasteri i unir-ho en el de Sant Esteban, confiant-ho als monges benedictinos, i creant l'actual monasteri paulino. Més tart, seran estos monges els que adquirixquen major importància en convertir-se en els rectors de la basílica de Sant Pablo. Per aquella época, el monasteri va deure estajar al Papa Pablo I, que va morir allí frut de la seua alvançada edat i les hostilitats d'un de les seues diáconos.
En el 846, Roma és saquejada per invasores sarracenos, afectant l'immoble de la basílica i l'abadia de Sant Pablo. Frut d'això, León IV decidix construir un nou amurallamiento que protegixca tant a la basílica de Sant Pedro com a la de Sant Pablo. Més tart, Juan VIII va alçar muralles i torres entorn a la basílica i el monasteri, coneixent-se el complex com Giovannipoli. No obstant, de l'intervenció arquitectònica de Juan no queden restants actualment.
Edat Mija
La Bíblia carolingia
- Artícul principal → Bíblia de Sant Pablo Extramuros.
En el 866, el rei francés Carlos el Calvo va ordenar realisar una Bíblia per a la seua cort, per ad açò es va encarregar a un grup d'escrigues, iluminadores i pintors la seua creació. Produït en Reims, és un manuscrit gran de 336 pàgines, i és provable que esta fora duta a Roma en el 875 per a la coronació de Carlos en la nit de Nadal del 875. En eixa ocasió, va obsequiar la Bíblia al Papa Juan VIII; i a lo llarc de l'Edat Mija, va ser utilisada per a realisar els jurament de fidelitat al Papa.
Guardada pels monges benedictinos de Sant Pablo des del XI, una còpia exacta d'esta es troba en exhibició en la galeria d'art de la zona dels museus de la basílica.
Vinculació en la Corona anglesa
A pesar del perill permanent de noves incursions sarracenas, Roma va continuar rebent la visita i pelegrinage dels monarques anglesos, que a lo llarc del VII, havien segut convertits al cristianisme. Els reis visitaven les tombes de Pedro i Pablo i oferien suntuosos regals a les basíliques i, cap a la Baixa Edat Mija, es té constància que varen eixercir la funció de protectors de la basílica paulina. Al voltant de l'antic escut d'armes dels abad, de fet, es colocava una correja de cuiro en el lema Honi soit qui mal i pense (en espanyol: Vergonya d'aquell que d'açò pense mal), similar a l'emblema de l'Orde de la Jarretera utilisat en l'escude anglés.
La reforma de Cluny
Odón, abad de Cluny, va ser cridat a Roma en 936 per a instaurar la reforma cluniacense en un moment en que, no només en Sant Pablo, sino que atres monasteris de la ciutat, la disciplina de la vida monástica havia decaigut gradualment. Va ser en eixe moment que desapareix el títul de Abbas et rector Sancti Stephani et Sancti Caesarii ad Sanctum Paulum (abreviat com Abbas et rector Sancti Pauli).
La reforma va resultar ser un èxit en Sant Pablo. Anys despuix, l'emperador Otón III va invitar a Roma a Odilón de Cluny a organisar la disciplina monástica i les celebracions llitúrgiques. Durant este periodo, molts romans varen ingressar a l'abadia com a monges, entre els que s'inclou a Giovanni Fasano, futur Juan XVIII.
Gregorio VII
The Lives and Claves of the Popes, 1911.
- Artícul principal → Gregorio VII.
En el XI, la Querella de les Investidura va afectar greument les relacions entre el Papa i l'emperador del Sacre Imperi, lo que a la seua volta va perjudicar la normal marcha de l'abadia de Sant Pablo i l'administració dels seus bens, caent en una ràpida decadència i abandó.
En escomençar el seu pontificat, León IX va prendre coneiximent de l'estat de ruïna en que es trobava Sant Pablo i confie la seua direcció i reforma al monge Hildebrando Aldobrandeschi de Sovana; qui pronte va tornar a implantar l'observança regular als monges. León ho va nomenar, a banda d'abad, "provisor apostolicus".
En 1073, Hildebrando es convertiria en el Papa Gregorio VII, continuant la seua preocupació per l'abadia i dictant normatives especials per a esta: una bula, datada en 1081, va confirmar el vast patrimoni feudal que pertanyia a Sant Pablo;[2] posteriorment va establir una prelatura nullius per a que l'abad solament responguera davant el Papa, i poguera garantisar la llibertat d'est per a eixercir el seu ministeri en la zona nort de Roma que incloïa Capena, Leprignano, Nazzano, Civitella Sant Paolo, entre uns atres. Ademés, va obsequiar la Bíblia de Carlos el Calvo a l'abadia i va manar a construir, a Bizancio en 1070, una porta de bronze esculpida en argent i esmalt per a una de les entrades a la basílica.
Les facultats otorgades per Gregorio varen ser confirmades i profundisades per Inocencio III en la seua bula del 13 de juny de 1203, a on es va concedir als abat poder utilisar les insígnies episcopals (mitra, anell, etc.) i administrar el sacrament de la confirmació en el territori de l'abadia, i conferir órdens de clercs menors dependents d'ella.[3] L'abadia, entre els diversos territoris feudals que posseïa, estava la ciutat d'Ardea, que posseïa un hospital militar, que se'ls va encarregar reconstruir.
Entre els sigles XII i XIII, l'abadia paulina alcançaria un notable floriment artístic. Pierto Vassalletto va ser l'encarregat de crear el claustre romànic i el candelabro pascual; mosaiquistas veneciano varen crear el treball realisat en l'àbsit de la basílica; el toscano Pietro Cavallini va decorar la frontera de la basílica en mosaics i adorn l'interior en fresca; i Arnolfo vaig donar Canvi va crear el dosel gòtic sobre la tomba de Sant Pablo.
Durant gran part del XIV, els Papes varen fixar la seua residència permanent en la ciutat francesa d'Aviñón, per lo que l'abad de Sant Pablo va prendre preeminència com la figura més important present en Roma, un dels principals nexes en la Santa Sèu.
La reforma casinense i l'acadèmia
- Artícul principal → Congregació casinense.
El periodo del Cisma d'Occident va dur en si una nova etapa de decadència en la vida monástica. En assumir Martín V en 1417, va prendre dos mides per a reformar la vida dels monges de Sant Pablo: va nomenar abat a la moradura Gabriele Condulmer i, en 1421, va ordenar l'entrega de la ciutat d'Ardea a la família Colonna. Per a portar a terme la reforma, Condulmer va invitar al seu amic i antic superior en el monasteri de Sant Giorgio in Alga de Venècia, Ludovico Barp, qui es trobava realisant una transformació en la vida monacal benedictina des de l'Abadia de Santa Justina. La renovació monástica de Barp va reforçar la disciplina espiritual dels monges i l'administració de l'abadia. Esta reforma, naixcuda com d'unitate o de Santa Justina de Pàdua seria coneguda com la congregació casinense, luego que en 1504 s'afegira a esta l'Abadia de Montecassino.
Oli, Vincenzo Camuccini, 1815.
Posteriorment, sobretot després de l'última reforma, es va revivar entre els monges la passió per l'estudi de les ciències sagrades i profanes, i l'abadia es va convertir en un semillero de cultura. Durant la segona mitat del XVII, Inocencio XI va aprovar l'elecció, realisada pels superiors de la congregació casinense, per a nomenar a Sant Pablo com a acadèmia de filosofia i teologia. Este establiment va ser l'orige del futur Pontifici Ateneu de Sant Anselmo, ubicat en el Mont Aventino, i fundat per León XIII. És actualment la sèu de l'abad primat de la Confederació Benedictina. En esta acadèmia es va formar en la seua joventut Barnaba Gregorio Chiaramonti, professor de filosofia durant nou anys i abat entre 1775 i 1782.
Història recent
En la supressió de les órdens religioses durant la segona mitat del XIX, les possessions dels monges varen ser confiscades pel govern italià, per lo que els monges sol varen poder mantindre la llabor de guardians de la basílica que, per llavors, es trobava en reconstrucció després d'un incendi en 1823.
Recent per al canvi de sigle es va escomençar a recuperar llentament la vida monástica i econòmica de l'abadia. El desenroll de la renaixença religiosa va ser ràpit i vigoroso, tant que Sant Pablo es va convertir en director de la restauració dels benedictinos per tota Europa i Amèrica. Entre les personalitats de l'época que es varen formar en l'abadia destaquen Leopoldo Zelli, Bonifacio Oslaender, Alfredo Ildefons Schuster i Plagut Riccardi.
Després de la firma del Tractat de Letrán (1929) entre la Santa Sèu i el govern italià, es va establir la zona extraterritorial per a la basílica i abadia de Sant Pablo com a part de la nova Ciutat del Vaticà. Per a la seua direcció, el 30 d'abril de 1933, Pío XI va crear la Pontifícia Administració de la Basílica patriarcal de Sant Pablo. En això, el territori que antigament governava el complex es va reduir solament als immobles mencionats, per lo que les parròquies que depenien de Sant Pablo varen passar a la diòcesis de Roma directament.
Fotografia anterior a 1923.
El 25 de giner de 1959, en la segona sala de la vivenda monástica, Juan XXIII va celebrar un consistori en les moradures que es trobaven presents en Roma i els va anunciar la convocatòria del Concilie Vaticà II, en l'intenció de convocar, ademés, un sínodo en Roma i una actualisació del Còdic de Dret Canònic. Frut de les discussions en el concilie que conferien als monges solament el ministeri religiós, Pablo VI va suprimir el caràcter "territorial" de l'abadia; per lo que els registres parroquials que llavors encara es guardaven en Sant Pablo varen ser moguts a l'Archiu de la diòcesis.[4] Açò va quedar reafirmat en 2005,[5] quan el primer motu proprio de Benedicto XVI, titulat L'antica i Venerabile Basílica,[6] va designar un supervisor directe per al complex extraterritorial i coordinar la seua organisació.
En 2012, dins de la zona extraterritorial, es va inaugurar els nous pabellons del Hospital pediàtric Bambino Gesù, pertanyent a la Santa Sèu.
En l'actualitat, està obert per a peregrins i visitants, previ pagament d'una entrada. En el claustre es troba el lapidarium, en centenars de làpides de l'otrora cementeri ubicat en Sant Pablo. Ademés, es custodien les relíquies de numerosos sants en una chicoteta capella i existix un museu en diferents objectes del tesor de l'abadia i la làpida que tancava el sepulcro de l'apòstol
Coloqui ecuménico paulino
Bianualmente, i des de 1968, l'abadia de Sant Pablo organisa el Coloqui ecuménico paulino, invitant a comentaristes i estudiosos de diferents tradicions cristianes per a estudiar i debatre sobre els escrits de Sant Pablo. Esta activitat cultural es basa en l'antiga tradició de l'abadia de treballar a favor del ecumenisme, servici reconegut per tots els Papes des de Pablo VI.
En 2008 es va realisar una celebració especial pels dos mil anys del naiximent de Sant Pablo i el 40.º aniversari del naiximent del Coloqui.
|
|
Abad
Plantilla:Llista incompleta Des del 936, és dir, des de la reforma cluniacense, es consideren un total de 175 abat a la data.
- ¿1050? - 1073: Hildebrando Aldobrandeschi de Sovana (futur Gregorio VII)
(...)
- 1775 – 1782: Barnaba Gregorio Chiaramonti (in commendam) (futur Pío VII)
(...)
- 1867 - 1895: Francesco Leopoldo Zelli Jacobuzi dona Viterbo
- 1895 - 1904: Bonifacio Oslaender dona Montjoie
- 1904 - 1918: Giovanni del Papa dona Lecce dei Marsi
- 1918 - 1929: Alfredo Ildefons Schuster
- 1929 - 1955: Ildebrando Vannucci dona Firenze
- 1955 - 1964: Cesario D'Amato
- 1964 - 1973: Giovanni Battista Franzoni
- 1973 - 1979: Giuseppe Turbessi
- 1980 - 1986: Giuseppe Nardin
- 1986 - 1988: Desiderio Mastronicola
- 1988 - 1996: Luca Collino
- 1997 - 2005: Paolo Lunardon
- 2005 - 2015: Edmund Power
- 2015 - : Roberto Dotta
Referències
- ↑ Benedicto XVI. «Motu Proprio "L'antiga i venerable Basílica" per a la Basílica de Sant Pablo extramuros i per al seu complex extraterritorial». La Santa Sèu. Libreria Editrice Vaticana. Consultat el 2 de febrer de 2017.
- ↑ Segons Franco Lazzari, el privilegi del 14 de març de 1081 recuperava propietat eclesiàstica alienada anteriorment.
- ↑ v. D. Stefano Baiocchi, Dioecesis nullius dell'abbazia vaig donar Sant Paolo in Roma en particolare riferimento a Leprignano (Capena), in Capena i il suo territori, 1995, pagg. 117 i segg.
- ↑ v. Giovanni-Mario de' Crescimbeni, Stato della basilica diaconale vaig donar S. Maria in Cosmedin vaig donar Roma nel presente anno 1719, p.230.
- ↑ Decret Iuxta normes [1] archivat en Wayback Machine., AAS 97 (2005), pp. 445-446.
- ↑ Visualizza il Text del motu proprio.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Abadía de San Pablo Extramuros» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.