Edat de la Terra
La edat de la Terra indica el temps transcorregut des del seu orige fins als nostres dies. Els geólogos i geofísicos moderns consideren que l'edat de la Terra és d'uns 4540 millons d'anys ± 1 %. Esta edat havia segut determinada per mig de tècniques de datació radiométrica de material provinent de meteorits i és consistent en l'edat de les mostres més antigues de material de la Terra i de la Lluna. No obstant, estudis més recents basats en la decaiguda d'hafni 182 en tungsteno 182, determinats per John Rudge i colaboradors, del Departament de Ciències de la Terra de l'Universitat de Cambridge, en 2010,[1][2] sugerixen 4470 millons d'anys, reduint la datació en 70 millons d'anys.
En el advenimiento de la revolució científica i el desenroll dels métodos de datació radiométricos, es varen realisar medicions de la presència de plom en mostres minerals riques en urani, que varen indicar que algunes tenien una edat que superava els Plantilla:Ma/1 millones de años.[3] El més antic d'estos minerals que ha segut analisat són uns menuts cristals de zirconio de la zona de Jack Hills en Austràlia Occidental; els quals per lo manco tenen una edat de Plantilla:Ma/1 millones de años.[4] Comparant la massa i lluminositat del Sol en les de les atres estrelas, semblaria que el sistema solar no podria ser més antic que dites roques. Les inclusions riques en calcio-alumini (Ca-Al) –els composts de meteorits més antics formats en el sistema solar– tenen una edat de Plantilla:Ma/1 millones de años,[5] lo que resulta en l'edat del sistema solar i en una cota superior per a l'edat de la Terra.
Existix una hipòtesis que afirma que la formació de la Terra va començar poc temps despuix de la formació de les inclusions riques en Ca-A l'i els meteorits. Com encara es desconeix l'instant en que va ocórrer la formació de la Terra i les prediccions obtingudes per mig de diferents models de creació van des d'uns pocs millons d'anys fins a uns Plantilla:Ma/1 millones de años, és difícil determinar l'edat exacta de la Terra. També és difícil precisar l'edat exacta de les roques més antigues sobre la superfície de la Terra, ya que molt provablement siguen agregats de minerals de distintes époques. El gneis Acasta ubicat en el nort de Canadà podria ser la més antiga massa rocosa exposta en la corfa terrestre.[6]
Desenroll dels conceptes geològics moderns
[editar | editar còdic]Els estudis dels estrats, la formació de les capes de roca i sediment, li han permés comprendre als naturalistes que la Terra podria haver passat per numerosos canvis durant la seua existència. Estes capes a sovint contenen restants fosilizados de criatures desconegudes, lo que conduïx a una interpretació d'una série d'organismes que es varen succeir entre una capa a la següent. Ya en el VI Jenófanes interpretava a les capes de restants fòssils exactament d'esta manera.
Nicolás Steno en el XVII va ser un dels primers naturalistes occidentals en apreciar la conexió existent entre els restants fòssils i els estrats. Basat en les seues observacions va formular importants conceptes estratigráficos (per eixemple, el «principi de la superposició d'estrats» i el «principi de horizontalidad original»). Cap a 1790, el naturaliste britànic William Smith va formular l'hipòtesis de que, si dos capes de roca ubicades en llocs molt disímiles contenien fòssils similars, llavors era molt factible que les capes provingueren de la mateixa época. Posteriorment un nebot i discípul de William Smith, cridat John Phillips, va calcular utilisant este tipo de tècniques que l'edat de la Terra seria d'uns Plantilla:Ma/1 millones de años.
A mitan de el XVIII el naturaliste Mijaíl Lomonósov, considerat el fundador de la ciència russa, va sugerir que la Terra havia segut formada de forma independent del restant de l'univers, varis centenars de mils d'anys abans. Les idees de Lomonosov eren principalment de naturalea especulativa, pero en 1779, el naturaliste francés Comte du Buffon va tractar de calcular l'edat de la Terra realisant un experiment: va crear un globo de dimensions reduïdes que s'assemblava per la seua composició a la Terra i després va medir el seu ritme de refredat. Com a resultat va estimar que la Terra tindria uns 75 000 anys d'edat.
Atres naturalistes varen utilisar hipòtesis per a construir una història de la Terra, encara que les seues seqüències temporals eren inexactas ya que no coneixien quant temps havia pres la formació dels distints estrats. En 1830, el geólogo Charles Lyell, basat en algunes idees formulades prèviament pel filòsof i naturaliste escocés James Hutton, va popularisar el concepte de que les característiques de la Terra estan en canvi perpetu, a través de processos d'erosió i reforma contínua, i que el ritme de canvi era aproximadament constant. Esta idea era radicalment distinta al concepte tradicional, que considerada a l'història de la Terra com alguna cosa estàtic, en els canvis sol ocorrent en forma intermitent per mig de catàstrofe naturals. Numerosos naturalistes varen ser influïts per les idees de Lyell convertint-se en «uniformistas» que creïen que el canvi era continu i ocorria en una forma uniforme i a velocitat constant.
Primers càlculs per físics, geólogos i biòlecs
[editar | editar còdic]
En la seua Introducció a l'història dels minerals (1774) Buffon va calcular l'edat de la Terra en a lo manco 180 000 anys. A pesar de que hui resulta una sifra extraordinàriament menuda, en la seua época s'alluntava ya considerablement del càlcul del arquebisbe Usher al començament de el XVII a partir del relat bíblic. En la seua Cosmogonia (1775), Kant parlava de millons i inclús de centenars de millons d'anys.[7]
En 1862, el físic de Glasgow William Thomson (posteriorment cridat Lord Kelvin) va publicar càlculs que estimaven l'edat de la Terra en una banda entre Plantilla:Ma/1 millones de años.[8][9] Lord Kelvin va supondre que la Terra s'hauria format com una bola de roca fosa, i va calcular el temps que va demorar el procés de refredat fins a les temperatures actuals.
Els geólogos tenien dificultats per a acceptar que la Terra fora tan jove. Els biòlecs podien acceptar que la Terra poguera tindre una edat finita, pero encara Plantilla:Ma/1 millones de años semblava un número massa chicotet per a ser plausible. Charles Darwin, que havia estudiat els treballs de Lyell, havia propost la seua teoria de l'evolució dels organismes per mig de selecció natural, un procés que es basa en la combinació de modificacions hereditàries aleatòries i a on per a que siga possible una selecció acumulativa es requerixen de grans periodos de temps. Per això encara Plantilla:Ma/1 millones de años no semblava ser un lapsus suficient.
En una dissertació que Thomas H. Huxley un gran defensor de Darwin va realisar en 1869, va atacar els càlculs de Thomson, indicant que si be semblaven consistents i precisos els mateixos estaven basats en un conjunt de suposicions errònees. En 1856 el físic alemà Hermann von Helmholtz i en 1892 l'astrònom canadenc Simon Newcomb varen presentar els seus propis càlculs de 22 i Plantilla:Ma/1 millones de años respectivament: cada u d'ells en forma independent havia calculat el temps que li hauria dut al Sol evolucionar fins al seu diàmetro i intensitat actual a partir de la nebulosa de gas i pols de la qual es va formar.[9] Estos valors eren consistents en els càlculs de Thomson. No obstant, ells solament varen supondre que el Sol lluïa com a conseqüència de la calor generada per la seua contracció gravitacional. En aquella época el procés de fusió nuclear era encara desconegut per a la ciència.
Atres científics també varen recolzar les estimacions de Thomson. L'astrònom de l'Universitat de Cambridge, George H. Darwin (fill de Charles Darwin) va propondre que la Terra i la Lluna s'havien separat al començ de la seua existència quan encara eren masses líquides. Ell basant-se en càlculs usant models de fricció mareomotriz va calcular quànt temps li va prendre a la Terra desenrollar el dia de 24 hores de duració (s'estima que fa Plantilla:Ma/1 millones de años la terra rotaba cada 6 hores[10]). Va obtindre una estimació de Plantilla:Ma/1 millones de años que recolzaven els valors de Thomson.[9]
En 1899 i 1900, John Joly de l'Universitat de Dublín va calcular el ritme al com els oceans haurien acumulat ix per mig de processos d'erosió, i va determinar que els oceans tindrien una edat d'uns Plantilla:Ma/2 millones de años.[9]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Rudge, John F.; Kleine, Thorsten i Bourdon, Bernard(2010).3
- 439–443.Consultat el 22 d'abril de 2010.
- ↑ «La Terra és més jove de lo que es pensava». BBC Món - Ciència i Tecnologia. Consultat el 12 de juliol de 2010.
- ↑ Boltwood, 1907, pp. 77-88
- ↑ Wilde et al., 2001, pp. 175–178
- ↑ Baker et al., 2005, pp. 1127-1131
- ↑ Bowring y Williams, 1999, pp. 3-16
- ↑ Alvargonzález, 1996, pp. 3-46
- ↑ England, Molnar y Richter, 2007a, pp. 4-9
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 Dalrymple, 1991, pp. 14-17
- ↑ «¿Quants segons té un dia?» (en espanyol). Naukas. Consultat el 9 de febrer de 2015.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Edad de la Tierra» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.