Monasteri de Santa María del Paular

El Real Monasteri de Santa María del Paular és un monasteri situat en el municipi espanyol de Rascafría, en l'alvertent madrileny de la serra de Guadarrama, en el vall del Lozoya, parc nacional de la Serra de Guadarrama. El conjunt monumental del monasteri està declarat com be d'interés cultural en categoria de monument des de 1876, és de titularitat estatal i adscrit al Ministeri d'Educació Cultura i Deport. Va ser, des de la seua fundació en 1390 i fins a 1835, un monasteri cartujo. En 1954 va escomençar a operar com a priorat benedictino.

Monasteri de Santa María del Paular

Se supon que el seu topònim deriva de la presència abundant d'àlbers blancs (Populus alba) o pobos en esta zona propenca a les riberes del riu Lozoya. Una alameda, pobeda o pobolar s'ubicaria ací.

Construcció

Porta.

Per orde d'Enrique II de Castella les obres de construcció del cenobio cartujo varen donar començ en 1390 i es varen prolongar durant varis sigles. Va ser la primera fundació de l'orde de Sant Bruno en Castella. L'ubicació va ser elegida pel monarca i, segons conta la tradició, va decidir que el monasteri anara de l'orde cartuja degut a que, durant la guerra en França, el seu eixèrcit havia incendiat un monasteri de la mateixa orde. Enrique II es va ocupar de senyalar al seu fill, que regnaria com Juan I de Castella, el lloc exacte de la construcció, junt a una ermita que es coneixia com a Santa María del Paular. Esta ermita encara sobreviu hui, encara que rebatejada com a capella de La nostra Senyora de Montserrat.

El proyecte contava en tres edificis: el monasteri, l'iglésia i un palau per a us i fruïment dels reis. En els seus inicis es varen donar cita diferents mestres i arquitectes com Rodrigo Alfonso, que va intervindre també en la catedral de Toledo, el morisco Abderramán, a qui es deu el refectorio gòtic-mudéjar i Juan Guas, responsable de l'atri i la portada de l'iglésia i del claustre dels monges, que conta en un templete octogonal molt característic que alberga en el seu interior una font. Un sigle despuix, a finals del sigle XV, Juan i Rodrigo Gil d'Hontañón varen treballar en El Paular. La portada d'accés al pati de l'Au María en el palau es deu a Rodrigo Gil d'Hontañón.

L'iglésia va prendre forma final durant el regnat d'Isabel la Catòlica (1475-1504) i és la part més sobreixent de tot el conjunt. La reixa que separa els fidels dels monges va ser realisada pel monge cartujo Francisco de Salamanca i és una obra mestra en el seu gènero. La sillería del cor, de fusta de nogal, va ser tallada en el sigle XVI per Bartolomé Fernández, que també va ser el creador de la sillería de l'iglésia del monasteri del Parral en Segòvia. Esta sillería, que en l'any 1883 havia segut traslladada a la basílica de Sant Francisco el Gran de Madrit, es va repondre en l'any 2003 en el seu actual i original ubicació.

Lo millor, no obstant, és el retaule, realisat a finals del sigle XV en alabastre policromat. Recrea una série de dèsset escenes bíbliques en un extraordinari detall. Segons sembla, va ser una obra eixecutada en Gènova, d'a on la va manar dur el seu donant, Juan II de Castella, encara que atres fonts apunten a que va ser llaurat in situ per artistes de l'escola de Juan Guas durant l'última década del sigle XV. Aixina podria demostrar-ho la gran cantitat de rebujos del mateix alabastre que el del retaule que es varen tirar al pati de Matalobos per a terraplenar determinat lloc (alguns parcialment llaurats) i que han aparegut en motiu de recents obres. Està perfectament conservat, i recentment ha segut objecte d'una cuidadosa neteja, que li ha tornat tot el seu esplendor.

Série cartujana

Interior del claustre en quadros de Vicente Carducho.

Per encàrrec del prior Juan de Baeza, entre els anys 1626 a 1632, Vicente Carducho —coetáneo de Velázquez i com ell pintor regis— va pintar per als 54 buits del claustre del Paular uns atres tants grans quadros sobre la vida del fundador de l'orde, sant Bruno de Colónia, aixina com l'història de l'orde cartuja, que constituïxen una pàgina de glòria de la pintura universal. Despuix de la desamortisació en 1835, varen ser arrancats i repartits entre diversos museus i institucions, pero sorprenentment es varen conservar casi tots: 52. Els dos que falten ("Sant Bruno davant els plans de la primera construcció en la Chartreuse" i "El milacre del Sagrat Vot") varen ser cremats durant la Guerra Civil pels republicans en Tortosa, Tarragona, en el museu municipal de la qual es trobaven depositats.

Despuix de la devolució dels dos cors, obra de Bartolomé Fernández, que es custodiaven en la basílica de Sant Francisco el Gran de Madrit, quedava la tasca de conseguir la restitució al claustre cartujo dels quadros de Vicente Carducho. El Museu del Prat guardava el major número d'ells, dèsset, seguit del Museu Provincial de La Corunya, en catorze. En l'estiu de 2006 va finalisar lo que semblava impossible: la restauració dels cincuenta y dos quadros del cicle. Això es va conseguir gràcies a la tenacitat de l'estudiós alemà Werner Beutler, a la decisió dels responsables del Museu del Prat —en especial Leticia Ruiz—, i a l'ingent i perfecte treball portat a terme per les restauradoras de l'estudi ROSEGUE durant sis anys. Tinga's en conte que cada u dels cincuenta y dos «mediopuntos» medix 3,45 × 3,15 metros, i que l'estat de conservació de casi tots era deplorable. Despuix de les importants obres de restauració i climatisació del claustre, va culminar, en l'estiu de 2011, la tornada de la série cartujana de Vicente Carducho al seu lloc, el claustre de la Real Cartuja de Santa María del Paular.

Sobre este tema existix una esplèndida monografia publicada en espanyol en 1998 per Werner Beutler: Vicente Carducho en El Paular (editorial Verlag Locher, Köln). En ella, l'autor detalla la vida de Carducho, l'història de la cartuja del Paular, i estudia un a un —aportant reproducció fotogràfica— tots els quadros del cicle, analisant les seues vicissituts fins als nostres dies, el tema del quadro i les seues característiques pictòriques. Esta obra ha segut completada en un opúsculo del mateix autor, titulat La tornada de Vicente Carducho al Paular, editat en 2006 en text en espanyol i alemà; opúsculo en el que narra i actualisa la gran aventura que està a punt de culminar-se. En efecte, el 28 de juliol de 2011 va ser reinaugurado el claustre major del Paular, una volta que varen ser colocats cada u dels cincuenta y dos «mig-punts» en els seus llocs d'orige.

Font i galeria porticada.

Cal considerar que la série cartujana va ser concebuda com a pintura mural, de modo que els llenços es trobaven en orige clavats en una tablazón de fusta, alguna cosa habitual en l'época. Durant la desamortisació es varen extraure dels murs del claustre i es varen traslladar al Convent de la Trinitat, les coleccions de la qual varen passar finalment a integrar les del Museu del Prat. En la Trinitat es varen montar en bastidors rectangulars, per ad açò es varen fer afegits en els ànguls superiors, pintats d'un color vert pla, desvirtuando totalment la composició original. Quan en l'any 2001 el Museu del Prat acomet la restauració de la série, Estudi ROSEGUE, empresa adjudicatària del treball, propon a la direcció del Museu la recuperació del format de mig punt, eliminant els afegitons, i el Patronat del Museu aprova tal proposta. Gràcies a este criteri bàsic, i als laboriosos treballs de restauració, ha segut possible l'instalació de les pintures en el mateix lloc a on varen estar i per al que varen ser creades.

Vàries versions reduïdes d'estos quadros, cregudes models previs, es guarden en la Quinta de Selgas de Cudillero (Astúries), oberta al públic com a museu i gestionada per la Fundació Selgas-Fagalde.

Vore també

• El monasteri en Espanya
• Pont del Perdó
• Entanque Alt del Lozoya
• Serra Nort de Madrit
• Serra de Guadarrama