Sàtira llatina

En l'antiguetat, la sàtira (lat. satura) era tant una forma lliterària com una forma de representació teatral. La sàtira lliterària es caracterisa per la seua funció de denúncia.

Orige

Satura quidem tota Nostra est ("La sàtira és, certament, tota nostra") dia en orgull Quintiliano en el I (Institutio oratòria, 10.1.93). En efecte, a diferència dels demés gèneros lliteraris, la sàtira és totalment romana. El terme prové de l'expressió lanx satura: macedonia o platillo de primícies compost en varis tipos de fruta. No obstant, no deixa de tindre contactes en la precedent poesia yámbica grega d'Arquíloco o Hiponacte, si be l'intenció de la sàtira llatina és principalment moral i educativa i no solament invectiva.

La sàtira llatina deriva de l'esperit fársico dels versos fescennini (en orige en vores nupcials de caràcter salaz) i de les representacions de música i dansa etrusca. Estes representacions eren interpretades per histriones o actors que combinaven dansa, música i recitació. Originalment el terme satura s'aplicava a les celebracions i ofrenes a la deesa Ceres en acompanyament de vores i escenes jocoses. El gir cap a una poesia de caràcter dramàtic a pesar de la dansa lúdica i de les escenes còmiques, provindria segons Tito Livio de la seua escenificació durant un periodo de pesta.

En la lliteratura

Quan en la lliteratura llatina es parla de sàtira, és necessari recordar que podia referir-se a (1) la sàtira dramàtica (teatral), o a (2) la sàtira lliterària (destinada a la llectura).

Del periodo arcaic al juliol-claudiano l'evolució d'este gènero lliterari pot dividir-se en les fases següents:

Fase pre-luciliana

Els principals autors de la qual seran Ennio quí l'erigix en gènero lliterari i Pacuvio. La característica d'esta fase és la varietat temàtica. En efecte, es passa dels arguments sérios als faceciosos en extrema facilitat.

Fase luciliana

Pren el nom de Lucilio en raó de les innovacions que introduïx este autor i que passaran a configurar el gènero satíric. Destaquen l'us de l'agressivitat, una major tendència a l'autobiografia i la restricció de la mètrica al hexàmetro; atres canvis són l'utilisació del llenguage coloquial i, pel que fa al contingut, la crítica de la societat i dels poderosos de l'época.

Sàtira menipea i els neoteroi

Despuix de Lucilio, Varrón Reatino orienta el gènero cap a la sàtira menipea en composicions on mescla poesia i prosa, el tema de la qual, to i objectiu variava d'un text a l'atre. Alguns neoteroi o poetes nous (poetae novi) com Varrón Atacino i Valerio Catón es varen dedicar a este gènero.

Sermón

En l'época d'Augusto, l'autor més representatiu serà Horacio que repren/reprén a Lucilio, pero conseguix crear un gènero de sàtira personal. Al seu epígon, Horacio ho acusa de lo que ell crida el procedir fàcil de Lucilio (fluere lutulentus) i recorre per la seua banda al llabor limae, creant un estil mig que pren les seues distàncies del llenguage parlat, pero que presenta les seues sàtira en la forma de sermones (conversacions).

Moralismo diatríbico

En temps de Nerón, el representant de la sàtira serà Persio. Autor a qui se li recorda per la seua extrema moralitat, poètica mediocre i mort prematura (als 28 anys), pero que conseguix una sàtira original gràcies a l'utilisació que fa de la llengua. Utilisa en efecte, la sobreposició de térmens pertanyents a diferents registres del llenguage (v.g. popular, vulgar, cult), provocant aixina associacions imprevista entre paraula i image. Repren/Reprén també l'aspereza de la sàtira luciliana en la forma d'un moralisme diatríbico que reflectix les seues conviccions estoicas i cíniques.

Sàtira de l'indignació o sàtira patètica

Durant els Flavios, Juvenal va considerar a la sàtira de l'indignació com l'única forma lliterària capaç de denunciar el envilecimiento de la societat contemporànea. Respecte a l'influència que podia tindre sobre el comportament humà i a la raó de ser del gènero mateix, en els últims anys de la seua vida Juvenal va renunciar a este tipo de sàtira, estimant que la corrupció era inherent a el home i que la poesia (la lliteratura) no motivaria a les persones a corregir el seu comportament. Va optar llavors per una sàtira de tradició estoica, que pren les seues distàncies en l'objecte criticat. La descripcions abans directes i explícites es tornen generals i abstractes. No obstant, la visceralitat natural del poeta no es pert per complet i apareix entre llínees, a este últim periodo de l'autor se li coneix en la tradició italiana com Juvenal demócrito.

Referències

• QUINTILIANO: Institutio oratòria, X, 1.
  • X, 1: text llatí en el Proyecte Perseus; poden amprar-se els ròtuls actius "focus" (per a canviar al text anglés de 1922 de Harold Edgeworth Butler) i "lloeu" (per a obtindre el text bilingüe).

• (2009).«Satire: Origins and Principles».. En Google Books.

• KNOCHE, Ulrich (1902 - 1968): Die römische Satire. Wissenschaftl. Ed.-Ges., Berlín 1949, Vandenhoeck Ruprecht, Goettingen 1982 (4ª edició).