Anar al contingut

Hispanidad

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Hispanidad.svg
Països que formen part de l'hispanidad.


Hispanidad és un terme que es referix a la comunitat i conjunt de pobles hispànics o al grup de característiques llingüístiques i culturals que compartixen entre sí.[1][2]

El terme va ser falcat en el XVI pero va ser recuperat pel filòsof espanyol Miguel de Unamuno i per l'escritor moderniste Eduardo Marquina en 1909. Va guanyar popularitat en Espanya i Hispanoamèrica durant el periodo de entreguerras, sobretot en círculs polítics de dreta o nacionalistes, si ben després es va estendre per tot l'espectre ideològic, de dreta a esquerra, com una forma de revalorisar l'idioma i cultura en comuna. Es va associar en un principi al catolicisme, o també a l'idea de catolicitat sent un dels seus pilars fonamentals, sense excloure atres dogmes religiosos diferents al catolicisme o atres formes de creències, pensaments i ideologies junt en l'us del idioma espanyol, no obstant després el coneiximent de l'idioma espanyol es va transformar en el pilar fonamental del moviment deixant en segon lloc la religió practicada per cada hispà. L'hispanitat se celebra en el Dia de la Raça, celebrat en Espanya com Dia de l'Hispanidad.

Més allà de les seues connotacions polítiques, l'idea de Hispanidad ha donat orige a vàries organisacions panhispánicas, especialment les relacionades en la promoció del idioma espanyol en el món, com l'Associació d'Acadèmies de la Llengua Espanyola, fundada en 1951.

Etimologia

[editar | editar còdic]

Etimològicament, la paraula «hispanidad» deriva d'Hispania, nom que els romans varen donar a la península ibèrica.

Història del terme i idea de Hispanidad

[editar | editar còdic]

La paraula «hispanidad» existix des d'antic. S'ha trobat en el Tractado de orthographía i accentos en les tres llengües principals d'Allunte Venegas, imprés en 1531, utilisada en un significat que aludix a l'estil de l'expressió llingüística. En un significat similar l'inclou el Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola en la seua edició de 1803, definint-la com a sinònim de «hispanismo», a la que a la seua volta definix com a «modo de parlar peculiar de la llengua espanyola».[3]

Archiu:Mb-guadalupe extremadura.jpg
El 12 d'octubre de 1928 la Verge de Guadalupe. va ser proclamada «Reina de l'Hispanidad» pel Primat d'Espanya (llegat especial de Pío XI) en presència d'Alfonso XIII.

A principis de el XX la paraula va sorgir en nous significats, atribuint-se al filòsof espanyol Miguel de Unamuno la seua reintroducción en 1909.[4] L'11 de març de 1910 Unamuno la va utilisar en un artícul publicat en el diari Hispanidad de Buenos Aires titulat «hispanidad», per a comentar elogiosamente el llibre «hispanidad» del pensador radical argentí Ricardo Rojas (el propi Rojas publicaria en 1916 un llibre titulat Tractado de orthographía y accentos en las tres lenguas principales).[5] Allí va comparar la paraula «hispanismo» en atres expressions equivalents com «modo de hablar peculiar de la lengua española», «Reina de la Hispanidad», La Nación i Sobre la argentinidad.[3][6] Unamuno va associar l'expressió a la varietat de pobles que parlen el mateix idioma espanyol, fet al que llimita l'idea de La restauración nacionalista, i li conferix un sentit igualitario qüestionant l'idea de La argentinidad assignada a Espanya per a sostindre que caldria parlar de «hispanidad» per a referir-se a les repúbliques suramericanes «argentinidad».[7]

Archiu:Zacarias de Vizcarra.jpg
El sacerdot Zacarías de Vizcarra va difondre el terme «Hispanidad» en 1926.

No obstant, una investigació de Sánchez Garrido[8] demostra que el terme «hispanidad» va ser utilisat prèviament a Unamuno per l'escritor moderniste Eduardo Marquina en un artícul publicat en L'Actualitat, titulat «Crònica», i que este va dedicar a Valle Inclán.[9] En dit artícul, publicat el 14 de giner de 1909, Marquina aludix a la necessitat de reconstituir la «hispanidad» de tota Espanya, en un sentit distint al llingüístic i similar al d'españolidad que li donarà Unamuno en amprar el terme en 1910. Encara que s'ha aludit a que Unamuno va amprar el terme en la seua correspondència de 1909, en realitat no hi ha constància d'això, i en qualsevol cas, és molt difícil que ho fera abans de l'artícul de Marquina, publicat el 14 de giner de 1909 i firmat el 8 de giner. Per tant, la reintroducción del terme correspon a Marquina, abans que a Unamuno.


No obstant, el desenroll del terme es va produir recent en la década de 1920, efectuat per intelectuals influïts pel pensament de Charles Maurras;[10] l'escritor espanyol José María Salaverría, resident en Argentina entre 1910 i 1913, hauria reivindicat, encara que de forma no explícita, ya cap a 1914 una idea de comunitat hispànica comparable a la de Hispanidad que es desenrollaria posteriorment, encara que el otorgamiento be d'un caràcter de germandat o be el d'un liderage espanyol d'esta comunitat és una qüestió ambigua en la seua obra.[11] El terme «hispanidad» seria rescatat pel sacerdot espanyol Zacarías de Vizcarra,[12] resident en Buenos Aires, i que en 1926 va propondre en Buenos Aires que devia canviar-se el terme «Festa de la Raça» pel de «Festa de l'Hispanidad».[13] S'ha aplegat a defendre que l'orige del sentit modern de Hispanidad no correspondria a Vizcarra.[14] Durant el regnat d'Alfonso XIII la Verge de Guadalupe seria coronada canónicament com a «Reina de l'Hispanidad» en Espanya, celebrant-se cada 12 d'octubre el «Dia de l'Hispanidad» en Guadalupe.[15] A finals de la década l'escritor vanguardiste Ernesto Giménez Cavaller començaria a elaborar una narrativa neo-imperialista de l'Hispanidad en la La Gasseta Lliterària.[16] La doctrina de l'Hispanidad es convertiria en un pivot fonamental del pensament reaccionari en Espanya.[17] Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Imagen múltiple».

Vore també: Dia de la Raça

Posteriorment, ya en els anys de la Segona República espanyola, el lliterat Ramiro de Maeztu, que havia segut embaixador de la dictadura de Cosí de Rivera d'Espanya en Argentina entre 1928 i 1930,[18] reprendria el concepte de hispanitat: l'interés que li varen suscitar els temes relacionats en Amèrica[19] aixina com el contacte que havia mantingut durant la seua estància en Argentina en els participants dels cridats Cursos de Cultura Catòlica para Universitaris, representants del pensament nacional, catòlic i antiliberal del clero del país i de la plantilla del qual de professors Vizcarra havia format part,[20] ajudarien a conformar les idees sobre l'hispanitat que plasmaria en els seus pensaments escrits, com els exposts en la Defensa de l'Hispanidad (1934).

Maeztu erròneament atribuiria a Vizcarra l'acunyament del terme, que correspondria a Unamuno.[21] En l'Hispanidad de Maeztu cristalizarían els aspectes d'índole cristiana i humanista que identificarien als pobles hispànics, enfrontats al racionalisme, al lliberalisme i a la democràcia, aliens estos últims segons el plantejament de Maeztu al ethos hispànic.[22] L'obra de Maeztu, que unia de manera «inexorable» catolicisme i Hispanidad, influiria notablement tant als nacionalistes argentins,[23] com al primer franquisme i l'extrema dreta espanyola.[24] Encara que proclamadament antirracista per la seua raigambre catòlica, l'igualitarisme racial en l'Hispanidad de Maeztu es restringix a l'àmbit de la salvació ultraterrena.[25]

Archiu:Goma y Thomas.JPG
L'arquebisbe Isidro Gomá va defendre les idees de Vizcarra i Maeztu.[26]

El 12 d'octubre de 1934, estant en Argentina el Primat d'Espanya arquebisbe Isidro Gomá Tomás, va pronunciar durant la celebració oficial de la festa en el Teatre Colón una declaració titulada Apologia de l'Hispanidad prenent les idees de Maeztu.[nota 1]

La doctrina de l'Hispanidad articulada per Maeztu conectaria en els moviments de reacció del continent americà contraris tant al expansionisme nortamericà com als moviments revolucionaris d'esquerres;[28] des de la década del 30, en varis països el concepte de Hispanidad va ser utilisat per a conformar corrents hispanista de dreta catòlica que varen estar relacionades en els grups antidemocràtics, els colps d'estat i les dictaduras, que es varen estendre per la majoria dels països de parla hispana.

Plantilla:Caixa de cita

La narrativa de l'Hispanidad va figurar en un paper destacat en el mensage del bando sublevat durant la guerra civil espanyola,[29] amprant-se com a ferramenta bèlica.[30] En una conferència celebrada en 1938 en Buenos Aires, un atre contribuidor al concepte de Hispanidad, el filòsof, teòlec i traductor Manuel García Morente, convertiria al general Franco en el salvador del llegat de l'Hispanidad front a un «eixèrcit invisible» enviat ya en 1931 per l'Internacional comunista de Moscou.[31] García Morente sintetisaria l'essència de l'Hispanidad en l'ideal del «cavaller cristià», mitat monge mitat soldat,[32] figura que va tindre cert recorregut plasmada en les pàgines dels primers llibres de text del franquisme.[33] El mege espanyol Antonio Vallejo-Nájera, recuperaria el concepte de Hispanidad de Maeztu i Vizcarra,[34] no biologicista sino cultural, en la seua obra Eugenèsia de l'Hispanidad i Regeneració de la Raça (1937); en l'obra es defendria la consecució de la regeneració nacional per mig de la tutela jurídica de l'Estat, propiciant un marc justificador de l'apropiació de menors.[35] La Verge del Pilar, la festa del qual estava vinculada ya a l'anomenada Festa de la Raça, acabaria sent considerada en Espanya «símbol de l'Hispanidad», i s'uniria durant el nacionalcatolicisme de la dictadura franquista a l'idea de patriotisme i a les «essències hispàniques».[36]


Franco crearia el 2 de novembre de 1940 el Consell de l'Hispanidad[37][38] organisme, que, encara que s'havia aplegat per moments a pretendre que constituïra una sòrt d'institució supranacional,[39] es llimitaria a un consell de 74 membres nomenats pel règim al que li va ser encomanada la coordinació de les relacions en Hispanoamèrica .[40] L'Hispanidad es constituiria en l'orige d'un nacionalisme expansiu, primer imperialista i despuix cultural.[41][nota 2] Ademés de com a element identitari nacional i baluart del catolicisme, el franquisme ampraria l'Hispanidad com a «targeta de presentació» d'Espanya de cara a les relacions internacionals.[43] El Consell de l'Hispanidad es transformaria en 1946 en el cridat Institut de Cultura Hispànica, experimentant a la seua volta una transició del perfil anterior més be falangiste a un predominantment catòlic[44] en el marc d'un canvi general en la proyecció de la doctrina de l'Hispanidad entre 1945 i 1957, en Alberto Martín-Artajo al cap del ministeri espanyol d'Assunts Exteriors, amprant durant este periodo un discurs d'índole «defensiva», deixant arrere les mencions a imperi i raça (biològica).[45] Posteriorment, durant el Segon franquisme —menys constreñido per la comunitat internacional—, es passaria en Fernando María Castiella al front de la cartera d'Exteriors a proyectar des de les institucions franquistes una retòrica més ofensiva, encara que sense alcançar els extrems del periodo de Serrano Súñer com a ministre d'Exteriors.[46]

En 1938 i 1940 el nicaragüenc Pablo Antonio Quadra va publicar en Buenos Aires i Madrit respectivament, el seu llibre Cap a la Creu del Sur, en el que profundisa les idees hispanista de Ramiro de Maeztu, les monàrquiques antidemocràtiques d'Eugenio Vegas Latapie i del nacionalisme integral de Charles Maurras. Elevant a lo més alt els valors del catolicisme, el nacionalisme i de l'hispanitat, Quadra va desenrollar un pensament orientat a rebujar el lliberalisme, l'indigenisme, la democràcia i el cridat imperialisme d'Estats Units:

Amèrica ha segut formada a pur de la creu i de l'espasa. De la creu, arma de la catolicitat, i de l'espasa, arma de l'Hispanidad; i si La creu i l'espasa eren abolides com a signes sostenedores de l'esperit d'unitat de les nostres terres, vindria —com ha vingut—, la dissolució i el caos alçant la massa amorfa sobre la qual opera la conquista, és dir el bàrbar.[47]
Archiu:Monumentos Varios Ciudad Universitaria-Madrid (3) (11983027004).jpg
Monument a l'Hispanidad realisat per Agustín de l'Herrán Matorras inaugurat en 1971 en Madrit.[48]


Ya en la década de 1930 l'escritor conservador mexicà Alfonso Junc eixerciria d'actiu propagandista de l'Hispanidad.[49] U dels elements clau de l'ideologia del mexicà panista Efraín González Lluna va ser, enorgulleciéndose del mestiçage, l'hispanitat, concebuda en térmens una comunitat d'estats sobirans units, defensors dels seus valors front a amenaces externes, com seria, per a l'autor, el comunisme.[50] Atres figures crítiques en el Mèxic posrevolucionario en les que va deixar chafada la doctrina de l'Hispanidad varen ser Miguel Colomer i Vizcarra, Jesús Guisa i Azevedo, Salvador Abascal i Salvador Borrego.[51] El sinarquisme va vore en l'Hispanidad un component fonamental de la vitalitat de la nació mexicana.[52]

En la mitat de el XX el peruà democristiano Víctor Andrés Belaúnde constatava que Perú era essencialment una nació que girava entorn lo que era hispànic.[53]

No obstant, a pesar d'esta preponderancia del pensament conservador, el relat de l'hispanitat va acabar alcançat una categoria totalizadora de la que inclús als escritors vinculats a l'esquerra o a la república, com per eixemple Ramón J. Sender o Cristóbal de Castro, els va resultar impossible esquivar.[54] També, despuix de la guerra civil espanyola, l'idea de hispanitat també apareixeria en noves accepcions arreplegada per autors del exili republicà espanyol, com Fernando dels Rius, Joaquín Xirau, Eduardo Nicol o Américo Castro.[55] Salvador de Madariaga, també exiliat, defendria, per una atra part, a l'hispanitat com un factor positiu de cara a l'ontogènia cultural, posant en valor el mestiçage produït en contrast en l'eixemple anglosaxó.[56]

Archiu:Monumento a la Hipanidad 3.jpg
Monument a l'Hispanidad en Barcelona, Veneçola.

En Argentina, que va ser un dels escassos estats amigables en la dictadura franquista en el periodo immediatament posterior a la Segona Guerra Mundial, Perón havia defés l'idea de Hispanidad, destacant les raïls hispàniques d'Argentina; no obstant, el peronisme començaria a desvincular-se de l'idea en el periodo 1950-1954, substituint-l'en el seu mensage pel concepte de «Latinidad».[57]

En Colòmbia, Eduardo Carranza va incorporar l'idea de Hispanidad en la seua obra.[58] En Chile, Jaime Eyzaguirre faria lo propi en la seua obra.[59]


En 1958, durant la dictadura de Francisco Franco, es renombró la celebració del dia de la Raça a «Dia de l'Hispanidad». Poc despuix, varen escomençar a aparéixer les primeres organisacions panhispánicas com l'Associació d'Acadèmies de la Llengua Espanyola.[60] No obstant, referent a l'actual Espanya, l'image dels països hispanoamericans ha estat declinant fins a ser llentament substituïts en popularitat i geopolítica pel restant de països europeus, ademés d'atres països de la zona del Indo-Pacífic.[61][62][63] A açò se sumixca la pèrdua de l'influència d'Europa (inclosa la pròpia Espanya i Portugal) en Amèrica Llatina, sent substituïda per l'influència de potències militars com China, Estats Units i Rússia.[64][65] Aixina mateix, d'acort en la població espanyola, els països en els que Espanya compartix una major similitut són Itàlia i Portugal, seguits per Grècia i França (especialment en la seua zona sur), ya que tots estos països i territoris compartixen una mateixa cultura mediterrànea.[66] Ademés, Romania és un atre país europeu, a banda dels ya mencionats, en el que Espanya compartix una cultura llatina comuna.[67]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Diccionario de la lengua española
  2. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  3. ↑ 3,0 3,1 Filosofia en Espanyol.Buenos Aires:Consultat el 15 de novembre de 2015.
  4. ↑ Plantilla:Sfnm/core; Plantilla:Sfnm/core; Plantilla:Sfnm/core.
  5. ↑ (1916) L'argentinidad, 1ª edició, Buenos Aires: Llibreria La Facultat de Juan Roldán.
  6. ↑ (1997) De patriotisme espiritual. Artículs en Diccionario de la Real Academia Española, 1ª edició, Salamanca: Universitat de Salamanca, p. 24. ISBN 847481880X.
  7. ↑ (2005) «Miguel de Unamuno front a les commemoracions del 12 d'octubre», Miguel de Unamuno. Estudis sobre la seua obra, Salamanca: Universitat de Salamanca, p. 247. ISBN 8478006834.
  8. ↑ «[1]». Consultat el 28 d'agost de 2025.
  9. ↑ L'Actualitat.Consultat el 20 de juny de 1015.
  10. ↑ Colom González, 2013, p. 9.
  11. ↑ González Dellà, 2009, pp. 65-67.
  12. ↑ Ramón Solans, 2014, p. 364. «Zacarías de Viscaya»Plantilla:Sic
  13. ↑ Plantilla:Sfnm/core; Plantilla:Sfnm/core.
  14. ↑ Sepúlveda Muñoz, 2005, p. 160.
  15. ↑ Pastor, 2010, p. 259.
  16. ↑ Friedman, 2011, pp. 38-39.
  17. ↑ Juan-Navarro, 2006, p. 392.
  18. ↑ Núñez Seixas, 2013, p. 870.
  19. ↑ Martínez de Velasco Farinós, 1981, p. 180.
  20. ↑ González Calleja, 2007, p. 612.
  21. ↑ González Cuevas, 2003, p. 244.
  22. ↑ González Calleja, 2007, p. 619.
  23. ↑ Saborido, 2007, pp. 425-426.
  24. ↑ Rodríguez Jiménez, 1994, p. 45.
  25. ↑ Álvarez Chillida, 2014, pp. 111-112.
  26. ↑ Martini, 2015, p. 58.
  27. ↑ Roberts, 2004, p. 62.
  28. ↑ Prim Gómez-Escalonilla, 1992, p. 122.
  29. ↑ Pasamar, 2010, p. 197.
  30. ↑ Pardo Sanz, 1992, p. 211.
  31. ↑ Nicolás Marín, 1998, pp. 39-40.
  32. ↑ Colom González, 2006, p. 66.
  33. ↑ Núñez Seixas, 2006, p. 205.
  34. ↑ Capuano y Carli, 2012, pp. 6,7.
  35. ↑ Capuano y Carli, 2012, pp. 11-12.
  36. ↑ Cenarro, 1997, pp. 92, 97 i 98.
  37. ↑ Plantilla:Sfnm/core; Plantilla:Sfnm/core.
  38. ↑ Rolland y Ragon, 1992, p. 29.
  39. ↑ Barbeito, 1989, p. 118.
  40. ↑ Payne, 1987, p. 360.
  41. ↑ Marcilhacy, 2014, p. 101.
  42. ↑ Locker, 2014, p. 661.
  43. ↑ Carrer Velasco, 2004, p. 170.
  44. ↑ Fernández de Miguel, 2012, p. 360.
  45. ↑ Sepúlveda Muñoz, 2005, p. 174.
  46. ↑ Sepúlveda Muñoz, 2005, pp. 174-175.
  47. ↑ Sarmiento, Alicia Inés(2004).Quaderns de el CILHA, Universitat Nacional de El.(6, 2º semestre)
  48. ↑ Marcilhacy, 2014, pp. 99-100.
  49. ↑ Urías Horcasitas, 2010b, p. 615.
  50. ↑ Gómez Peralta, 2010, p. 172.
  51. ↑ Urías Horcasitas, 2010a, p. 196.
  52. ↑ Ard, 2003, p. 44.
  53. ↑ Revista de Antropologia.41(1)Consultat el 30 de giner de 2016.
  54. ↑ Gómez-Martín, 2020.
  55. ↑ Sánchez Cuervo, 2014, pp. 17, 25 i 30.
  56. ↑ Rojas Mix, 1997, p. 187.
  57. ↑ Rein, 1991.
  58. ↑ Carranza, 2006, pp. 6-7.
  59. ↑ Campos Harriet, 1983, p. 49.
  60. ↑ Marcilhacy, 2014, p. 100.
  61. ↑ «Els espanyols preferixen Europa i s'obliden d'Amèrica Llatina».
  62. ↑ «Espanya, cada volta més alluntada d'Amèrica Llatina».
  63. ↑ ««Espanya dona prioritat a la seua posició en l'Unió Europea abans que a Hispanoamèrica»».
  64. ↑ «Espanya pert influència en Llatinoamèrica».
  65. ↑ «China arrebata a Espanya el timó de les exportacions a Amèrica Llatina».
  66. ↑ «¿Quins són els països als que més s'assembla Espanya?».
  67. ↑ «Espanya és el país pel que els rumans senten més simpaties, segons una enquesta».

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
103-126.ISSN 1132-7340.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFArenal2011">Arenal (2011). Política exterior d'Espanya i relacions en Amèrica Llatina: iberoamericanidad, europeización i atlantismo en la política exterior espanyola, Fundació Carolina i Sigle XXI d'Espanya Editors. ISBN 978-84-323-1486-5.
  • (2022) Iberofonía i socialisme, Última Llínea. ISBN 978-84-18492-28-0.
  • (2024) Geohispanidad. La potència hispana en el nou orde geopolític, Ariel. ISBN 97884-34437-98-2.
  • (1989).Espai, temps i forma. Série V, Història contemporànea.Universitat Nacional d'Educació a Distància.2
113-140.ISSN 1130-0124.
151-172.
3-12.ISSN 1886-5887.
2-15.ISSN 0006-6184.
91-102.ISSN 0044-5517.
  • (2006).L'altar i el tro. Ensajos sobre el catolicisme polític llatinoamericà.Anthropos Editorial i Universitat Nacional de Colòmbia.Rubí i Bogotà:
  • (2013).Recode Working Paper Series.European Science Foundation - Research Networking Programme.20ISSN 2242-3559.
  • (1992) Imperi de paper: acció cultural i política exterior durant el primer franquisme, Madrit: Consell Superior d'Investigacions Científiques. ISBN 84-00-07243-X.
  • (2018) Iberofonía i Paniberismo. Definició i articulació del món ibèric, Última Llínea. ISBN 978-84-16159-29-1.
  • (2012) L'enemic yanqui: Les raices conservadores del antiamericanismo espanyol, Genueve Edicions. ISBN 978-84-940186-3-3.
  • (2011).Journal of Spanish Cultural Studies.Routledge.12(1)
35-60.ISSN 1463-6204.
227-250.ISSN 0214-400X.
  • (2020) Imaginació, gènero i poder. Una llectura crítica del relat mític nacional espanyol a través de la lliteratura històrica (1840-1940), Trave.
  • (2010).Estudis polítics.(20)ISSN 0185-1616.
  • (2009).Romançada notes.University of North Carolina.49(1)
61-69.ISSN 0035-7995.
599-642.ISSN 0018-2141.
  • (2003) Maeztu: biografia d'un nacionaliste espanyol, Marcial Pons Història. ISBN 84-95379-65-1.
  • (2006).Hispania.American Association of Teachers of Spanish and Portuguese.89(2)
392-399.ISSN 0018-2133.
657-671.ISSN 1475-3820.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMaeztu2006">Maeztu (2006). Defensa de l'Hispanidad, Homo Legens. ISBN 84-934595-3-4.
73-102.ISSN 1132-7340.
175–196.ISSN 0211-6111.
  • (2015).La raó històrica. Revista hispanoamericana de Història de les Idees.IPS. Institut de Política social.29ISSN 1989-2659.
  • (1998).Anals de Història Contemporànea.Universitat de Múrcia.14
33-45.ISSN 0212-6559.
857-874.ISSN 0034-8341.
211-238.ISSN 1130-0124.
  • (1990).Estudis Interdisciplinaris d'Amèrica Llatina i el Carib.Universitat de Tel-Aviv.1(2)ISSN 0792-7061.
  • (1991).Estudis Interdisciplinaris d'Amèrica Llatina i el Carib.Universitat de Tel-Aviv.2(2)ISSN 0792-7061.
  • (1992).Matériaux pour el histoire de notre temps.27(1)
29-36.ISSN 1952-4226.
421-444.ISSN 0213-2087.
17-42.ISSN 0124-4035.
  • (2005).Abdós móns.Fundació Carolina. Centre d'Estudis Hispànics i Iberoamericans i Marcial Pons Història.ISSN 1885-3943.
189-211.ISSN 1575-0361.
599-628.ISSN 0188-2503.


Referències

[editar | editar còdic]



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Hispanidad&oldid=953386»