Música programàtica

Música programàtica és la música que té per objectiu evocar idees i imàgens en la ment de l'escoltant, representant musicalment una escena, image o estat d'ànim. Al contrari, s'entén per música absoluta aquella que s'aprecia per ella mateixa, sense cap referència particular al món exterior a la pròpia música. El terme s'aplica exclusivament en la tradició de la música clàssica europea, particularment en la música del periodo romàntic de el XIX, durant el qual el concepte va a prendre gran popularitat, aplegant a convertir-se en una forma musical autònoma, a pesar de que abans ya havien existit peces de caràcter descriptivo.

Història de la música programàtica

Renaixença

Els compositors del Renaixença han escrit una abundant cantitat de música programàtica, especialment per a clavecín, incloent obres com per eixemple The Fall of the Leaf ("La caiguda del full") de Martin Peerson o The Battle ("La batalla") de William Byrd. Per a esta última obra, el compositor va elaborar una descripció escrita de les diferents seccions: "Emplaçament dels soldats, marcha d'infanteria, marcha de cavalleria, trompetes, marcha irlandesa, gaita i tabal, flauta i tabal, marcha a la batalla, les tropes s'enfronten, retirada, gallarda de la mizu

Barroc

Provablement l'obra més famosa del barroc siga Les quatre estacions d'Antonio Vivaldi, un conjunt de quatre concerts per a violí i orquesta de corda que ilustra les estacions de l'any en pluja, el zumbido de les mosques, vents gelats, esquiadors sobre el gèl, llauradors ballant i moltes més coses. El programa de l'obra s'explicita en una série de quatre sonets escrits pel compositor. Una atra obra programàtica barroca molt coneguda és el Caprig sobre la despedida d'un estimat germà, BWV 992, de Johann Sebastian Bach, les seccions del com duen encantadors títuls descriptivos ("Els amics ho rodegen i intenten dissuadir-ho de marchar," "Li expliquen els perills que pot trobar-se," "La planyença dels amics," "Com no poden dissuadir-ho, es despedixen d'ell," "Ária del mosso de posada," "Fuga en imitació de la trompa del mosso de posada.") Häendel i el seu "Música aquàtica" i "La música per als reals fòcs artificials".

Classicisme

Potser és este periodo el que va donar menys música programàtica. En este periodo, més que en cap atre, la música es nutria dels seus recursos interns, notablement en les obres compostes en forma sonata. No obstant, es creu que un cert número de les primeres simfonies de Franz Joseph Haydn poden haver segut música de programa; per eixemple, el compositor va dir en una ocasió que una de les seues primeres simfonies representava "un diàlec entre Deu i el pecador". No se sap a cual de les seues simfonies es referia. Un compositor menys conegut de l'época clàssica, Karl Ditters von Dittersdorf, va escriure una série de simfonies basades en Les metamorfosis d'Ovidio. En cert sentit, la Sexta Simfonia de Ludwig van Beethoven, coneguda com "Pastoral", es pot considerar música programàtica.

Romanticisme

La música programàtica va florir especialment en el romanticisme. El fet de poder evocar en l'oyent una experiència específica més allà de sentir-se davant d'un músic o d'un grup de músics, està relacionat en l'idea romàntica de el "Gesamtkunstwerk", que considerava les òperes de Richard Wagner com una fusió de totes les arts (escenografia, dramatúrgia, coreografia, poesia, etc.), a pesar de que a voltes es basara només en la música per a ilustrar conceptes artístics multifacéticos, com una pintura o un poema. Els compositors creïen que les noves possibilitats sonores que aportava l'orquesta romàntica els permetia centrar-se en les emocions, o en atres aspectes intangibles de la vida, molt més que en el barroc o l'era toonga.

Beethoven sentia una certa reticència a compondre música programàtica, i va dir de la seua Simfonia n.º 6 "Pastoral" (1808) que "l'obra sancera pot ser percebuda sense descripció - és més una expressió de sentiments que un poema musical". Aixina i tot, l'obra conté descripcions de les vores dels pardals, el rumor d'una riera, una tronada, etc. Beethoven va tornar més vesprada a la música de programa en el seu Sonata per a piano Op. 81a "Els adieux", que descriu la despedida i la tornada del seu amic l'archiduc Rodolfo d'Àustria.

La Simfonia fantàstica d'Hector Berlioz és una narració musical d'una història d'amor hiperbólicamente emocional vixcuda per l'autor. Franz Liszt va proporcionar programes explícits per a moltes de les seues peces per a piano, pero també és l'inventor del poema simfònic.

En l'any 1874, Modest Músorgski va compondre, utilisant només les possibilitats dinàmiques del piano, una série de peces descrivint la contemplació de dèu pintures i dibuixos dels seus amics en una galeria. Es tracta de Quadros d'una exposició, més vesprada orquestada per Maurice Ravel. El compositor francés Camille Saint-Saëns va compondre moltes peces breus que també va calificar de poemes simfònics. Entre els més populars fa falta destacar la Dansa macabra i alguns moviments de El carnestoltes dels animals. El compositor francés Paul Dukas és recordat pel seu poema simfònic L'aprenent de bruix, basat en un conte de Goethe. Igualment, Tchaikovsky va utilisar esta forma musical en diverses composicions, entre les que destaca la célebre Obertura 1812, a on es descriu puntualment l'enfrontament entre les tropes imperials de Rússia i les de Napoleón Bonaparte, incloent fragments a on reproduïx La Marsellesa, símbol de l'eixèrcit invasor.

Possiblement el compositor més adepte a la música de programa va ser l'alemà Richard Strauss, que va compondre poemes simfònics com per eixemple Tod und Verklärung (retratant l'agonia d'un home i la seua entrada al cel), Don Juan (basada en la clàssica llegenda de Don Juan), Till Eulenspiegels lustige Streiche (basada en episodis de la vida del personage llegendari alemà Till Eulenspiegel), Don Quixot (retratant episodis de l'obra de Miguel de Cervantes, Don Quixot, Ein Heldenleben (que descriu episodis de la vida d'un héroe anònim, que a sovint s'ha identificat en el mateix Strauss) o la Simfonia domèstica (que narra episodis de la vida familiar del compositor, incloent el moment de dur els chiquets al llit). S'ha dit que Strauss va afirmar que en música pot descriure's qualsevol cosa, ¡inclús una cullera de café!. És també notable el cas del compositor noruec Edvard Grieg en la seua obra Peer Gynt. Principalment la coneguda peça El matí.

XX

En el XX, la Suite Lírica d'Alban Berg va ser considerada durant molt temps música absoluta, pero l'any 1977 es va descobrir que de fet estava dedicada a Hanna Fuchs-Robettin. Leitmotivs importants estan basats en les séries melòdiques A–B–H–F, que són els seus inicials combinades. L'últim moviment conté una recreació d'un poema de Baudelaire, suprimida pel compositor per a la publicació ^{[enllaç trencat]}.

Per últim cal afegir que la música està basada en una obra extramusical, no vol descriure res, per lo tant no és descriptiva. No té res que vore la música programàtica, que té tocs descriptivos, en la música descriptiva, que vol descriure alguna cosa.

Música popular com a música programàtica

El terme "música programàtica" no s'usa quan es parla de música popular. La tradició de peces exclusivament orquestals en programa ha gojat de continuïtat en algunes peces per a orquesta de jazz, principalment degudes a Duke Ellington. Les peces instrumentals en la música popular a sovint tenen un títul descriptiu suggerent, pel que poden ser considerades música de programa, i es poden trobar àlbums dedicats a desenrollar una idea programàtica concreta (per eixemple, China de Vangelis o The Songs of Distant Earth de Mike Oldfield). Alguns gèneros de música popular són més susceptibles que uns atres de contindre elements programàtics; com per eixemple new age, surf roc, jazz fusion, progressive roc, art roc o varis gèneros de techno music.