Música absoluta

Es considera música absoluta, música pura a totes aquelles obres musicals instrumentals que no contenen cap element extra musical, és dir, que no contenen relació en cap text, image ni qualsevol atre tipo d'art. Dins de la música absoluta o pura és aquella música instrumental, desprovista de tota relació en la poesia, una acció teatral, una idea, una image, etcétera. Una sonata, una simfonia, un concert, una fuga, etcétera, són llavors teòricament formes de música pura.

La música està llavors en tensió en el concepte, en el llenguage entés com a còdic organisador de la realitat. Esta tensió està present ya en la veu, ya que la mateixa és capaç d'articular tant la paraula com la melodia, sent la veu parlada la depositario d'eixa image acústica del signe llingüístic.

La calitat de la música absoluta vindrà determinada per la calitat de l'idea musical i l'ingeni a l'hora de desenrollar dit material temàtic. En les obres que contenen referències a elements extramusicales predisponen a l'escoltant, mentres que en este cas cada oyent tindrà una percepció distinta (podrà imaginar-se situacions diferents) i li donarà el seu propi significat.

Este concepte s'opon al de música programàtica. La cantata, la cançó, el lied, l'òpera, l'oratorio, la missa, entre unes atres, són expressions formals necessàriament determinats per un text: per tant generen significats i idees fòra del llenguage musical, tota la música vocal per això és música programàtica. De la mateixa forma, tota la música per a la dansa o el teatre — ballet, comèdia musical, música per a teatre, òpera, etc. — i tota la música descriptiva — poema simfònic, entre unes atres —, estan relacionats en la música programàtica i gramatical.

Eduard Hanslick va ser un dels primers en utilisar el terme de música absoluta, i dels majors detractors de l'anomenada música programàtica. En el seu ensaig estètic “De lo bell en la música”, publicat en 1854; escriu sobre l'examen filosòfic al com se someten les arts en la busca de la seua matèria o contingut; sent assignada com a matèria de la música, una gama de sentiments humans a representar. Davant esta idea, Hanslick explica que la representació d'un sentiment o afecte determinats, no està compresa en les possibilitats pròpies de la música, ya que els mateixos depenen de premisses fisiològiques i patològiques. Un sentiment determinat mai existix com a tal sense un contingut real, històric, els quals només poden expondre's per mig de conceptes. Pero la música no pot reproduir conceptes, i, per lo tant, es pot deduir que tampoc pot expressar sentiments determinats. La música pot, en canvi, representar la dinàmica dels sentiments, sent el moviment allò de lo que s'apropia més eficaçment, comprenent com a moviment també el creiximent o afluixó dels sons. El restant de lo que podria representar la música és simbòlic i subjecte a l'interpretació. Per a Hanslick, quan s'examina alguna condició general de la música, alguna cosa que caracterise la seua essència i naturalea, només pot ser qüestió de música instrumental; l'única considerada art pura, absoluta de la música. Segons el seu criteri, en una composició vocal mai pot aïllar-se l'efecte dels sons tan exactament del de les paraules, l'acció i els decorats com per a que fora possible separar estrictament la part que correspon a les distintes arts. Rebuja inclús trossos musicals en encapçalaments o programes. La música pot representar únicament contingut estètic a través de l'estructura formal, idea que posteriorment es va prendre com a “formalisme” en el XX. Si la temporalitat i el dinamisme són els principis objectius de la música, en cada obra estos es presenten en la forma, és dir en l'estructura temporal de la peça de música.

Eixe principi objectiu està en tensió en la llibertat individual, sobretot en el Romanticisme, (época d'auge de la música programàtica), perque el principi objectiu és condicionant de la determinació individual. Segons Theodor Adorn, abdós principis (l'objectiu i el subjectiu) estan presents en l'obra musical: el primer, en la forma, i el segon en el “subjecte” o “individu” musical. Si l'obra d'art conseguix mantindre la seua autonomia, dits elements no representen mecánicamente als seus principis corresponents, sino que són anàlecs, paralels a ells.

No obstant, els llímits entre la música pura i la música programàtica no són fàcils de determinar. Per eixemple, Les quatre estacions de Vivaldi estan constituïdes per un cicle de quatre concertos, pero no poden considerar-se com a música absoluta, ya que contenen numerosos elements descriptivos.

Vore també

• música abstracta