Clavicémbal
El clavicémbal[1] (també conegut com clau, clavicímbalo, clavicémbalo, gravicémbalo o cémbalo, originalment clavicembalo) és un instrumente musical en teclat i de corda pulsada (a diferència del piano o del clavicordi, que són instruments de cuerdo percutida). La persona que interpreta este instrument rep el nom de clavecinista.

El clavicémbal va ser un dels instruments més populars durant el Barroc. No obstant, va ser caent en l'oblit durant les últimes décades del XVIII, moment en el que els compositors es varen decantar pel fortepiano (antepassat del piano modern), el qual, a diferència del clavicémbal, permetia canvis de volum en solament variar l'intensitat de pulsació de les tecles.
Història i descripció
- Artícul principal → Història del clavecín.
El salteri grec (psalterion), un dels primers instruments cordófonos, pot considerar-se un primigeni ancestro del clavicémbal, mentres que instrument de corda, si be es tocava percutiendo les cordes, en lloc de pulsant-les. No obstant, la primera referència històrica a un antecessor directe del clau la trobem en un document de 1360, el qual menciona el eschequir que el rei Eduardo III d'Anglaterra va regalar a Juan el Bo, el seu presoner durant la Guerra dels Cent Anys. Encara que es desconeix cóm era aquell primitiu instrument, se supon que seria un instrument de tecla i corda pulsada.[2] Aixina mateix, segons una carta datada en 1397, el mege i astròlec Hermann Poll seria l'inventor d'un nou instrument, denominat clavicembalum, que, segons sembla, podria ser considerat el primer clavicémbal.[3]
El clavicémbal va ser desenrollant-se i popularisant-se a lo llarc dels següents sigles, durant el Renaixença i, especialment, el Barroc. En els diferents països varen ser sorgint diferents constructors, donant lloc a diverses escoles de construcció.
Normalment, l'instrument consta d'un o de dos teclats manuals, segons les diferents époques i escoles. Les tecles d'estos teclats accionan un mecanisme que fa sonar les cordes. Normalment, un clavicémbal dispon de varis jocs de cordes, cridats registres, atenent als models dels diferents constructors. Estos registres solen ser, seguint la terminologia dels registres de l'orgue, de huit peus (8') i/o de quatre peus (4'). Les cordes d'un registre de 8' produïxen la nota en la mateixa octava que la tecla pulsada, mentres que les cordes d'un registre de 4' produïxen la nota en l'octava superior. En alguns clavecines de gran tamany, poden trobar-se excepcionalment atres registres, com el de 16 peus, que produïx el sò a l'octava inferior, o de 2 peus, que sona dos octaves més agut.[4]
Si be a finals del XVIII, el clavicémbal sofrix un paulatí oblit per part dels músics, a fins del XIX i principis del XX, l'instrument va ser revixcut, en part, gràcies a la pianiste Wanda Landowska, qui va anar la primera professora interessada en el clavicémbal en temps moderns (en la ciutat de Berlín), i no solament va interpretar antigues obres escrites per a l'instrument, sino que també va encarregar obres noves a diferents autors, entre ells el compositor espanyol Manuel de Falla, com el Concert per a clau. Landowska no es va interessar en el sò dels claus antics sino que va propiciar la construcció de claus moderns, en estructures derivades de la construcció del piano (com els clavecines Pleyel). En els excelents progressos de restauració i fabricació de còpies dels instruments antics, des de fa més de quaranta anys ha resorgit l'interés pel clavicémbal històric. La claritat del seu timbre i exquisita riquea en harmònics ho fan irremplazable per a l'eixecució de música polifònica.
Mecanisme
Quan l'intérpret pressiona una tecla cap a avall, esta actua a modo de balancín (dispon d'un pivot en el centre), de tal modo que la seua part posterior puja. Sobre esta part de la tecla descansen els martinetes, per lo que, al accionar la tecla, estos pugen també. El martinete o saltador és la peça rectangular (normalment de fusta) que conté el plectre, encarregat de pinzar la corda a fi de fer-la sonar. Els plectres, històricament, estan fets de ploma d'au, encara que, en molts instruments actuals, se solen amprar plectres de plàstic.
Els martinetes d'un clavicémbal estan ordenats en un o varis registres: unes tires de fusta (mòvils o fixes) en uns forats rectangulars en els que estan introduïts els martinetes. Quan un registre determinat es troba activat, els martinetes estan prop de les cordes, de tal modo que els plectres poden pinzarlas. Els registres que són mòvils poden estar "desactivats", és dir, en els martinetes més alluntats de les cordes, de manera que, en pujar estos, els plectres no apleguen a estar en contacte en les cordes.[5]
Cada martinete dispon, ademés, d'un apagador, una peça de feltre que, quan el martinete està en posició de repòs, queda en contacte en la corda (per la part de dalt) a fi de silenciar-la.[6]
El procés en que una corda és posada en vibració per part del plectre pot explicar-se en les següents fases:[5][6]
- Quan el martinete està en repòs (no s'ha pressionat la tecla), el plectre no està en contacte en la corda. El apagador reposa sobre la corda, reduint posib
els vibracions per simpatia.
- Quan la tecla és pressionada, el martinete puja i el plectre s'aproxima a la corda, posant-se en contacte en ella i sofrint una tensió que ho fa curvar-se llaugerament.
- Despuix de véncer la tensió, el plectre pinça la corda, fent-la vibrar i, per tant, es produïx el sò. El martinete topa en una tapa de fusta, coneguda com regla de martinetes o regla de saltadors, la qual frena el moviment vertical d'est. Dita regla està coberta en la part inferior per un feltre, a fi de reduir el soroll de la colisió d'abdós fustes.
- Quan l'intérpret solta la tecla, el martinete descendix per acció de la gravetat. Una lengüecilla mòvil fa possible que el plectre bascule, de tal modo que solament roça de forma mínima la corda. Quan el martinete torna a la posició inicial, el apagador torna a estar en contacte en la corda, apagant la vibració d'esta, per lo que el sò cessa.
El clavicémbal en la música acadèmica europea
El clavicémbal ha tingut un important paper en la música acadèmica europea des del XVI fins a el XVIII i, despuix, en el XX, ya siga com a solista, com a acompanyant o a sol, tenint la seua edat dorada en el Barroc, per a despuix caure en l'oblit en el Romanticisme i resorgir en força en el XX.
Les aportacions de músics italians, com Girolamo Frescobaldi, alemans, com Johann Jakob Froberger, Georg Friedrich Händel i Johann Sebastian Bach, francesos, com François Couperin o Jean-Philippe Rameau, i Domenico Scarlatti que va compondre la major part de la seua obra per a teclat en Espanya i va fundar una escola pròpia entre els seguidors de la qual figuren autors com Sebastián d'Albero o Antonio Soler, varen crear un repertori clàssic per a este instrument durant els sigles XVII i XVIII.
L'interés en compondre música específica per a l'instrument es remonta a l'Edat Mija, etapa de la que daten manuscrits anònims en obres per a teclat soliste. L'interés per instruments propencs, com el clavicordi, el virginal o l'espineta, anirà creixent fins al Renaixença tardà, en que apareixen els primers grans compositors en l'àmbit de la música de teclat. El castellà Antonio de Cabezón (1510-1566), junt en els virginalistas anglesos d'entre 1560 i 1600, escriuen les obres més interessants de la música renaixentista per a este instrument de corda pulsada mecànicamente. Poc despuix, la música per a tecla de Jan Pieterszoon Sweelinck (1560-1621) mamprén la transició cap al Barroc primerenc.
L'edat d'or: el Barroc (1600-1750)
El clavicémbal goja cada volta de més popularitat i reconeiximent, i despuix de les contribucions de Cabezón i Valente, els virginalistas anglesos i l'holandés Jan Pieterszoon Sweelinck, entre finals del sigle del XVI i 1630, obriran una época important en la música per a clau, que comprén tot el Barroc, des de 1600 fins a 1750, i reunirà un nutridísimo corpus d'obres compostes per músics de tota Europa.
Pero el instaurador de les formes clàssiques per al clavicémbal barroc europeu és, sense dubte alguna, l'italià Girolamo Frescobaldi (1583-1643), que va establir un repertori de tocatas, caprichos, fantasies, ricercare (nom genèric per a qualsevol peça contrapuntística) i variacions o diferències virtuós per al clavicémbalo a sol en la primera mitat del seicento. Seguint la seua estela i influïts per ell sorgixen les escoles del clavicémbal barroc en la segona mitat del seu mateix XVII. Anglaterra (en Henry Purcell), Alemània (en la personalísima música de Johann Jakob Froberger) o França, si be en el cas francés es va mantindre una tradició pròpia en el XVII que, no obstant, va adoptar finalment l'influència italiana a fins d'eixe sigle i en la primera mitat del XVIII.
Un cas excepcional és el de Domenico Scarlatti, que naix en 1685 en el Regne de Nàpols pertanyent per llavors a la Monarquia Hispànica. Despuix de les seues primeres sonates italianizantes, adopta un estil fortament influït pels modos arabizantes i el sentit del ritme molt marcat de la música popular espanyola. Tot això li va dur a crear un variat i original conjunt de sonates bipartitas per a clavicémbal que suponen un dels grans monuments a les possibilitats virtuoses i al desenroll de la composició d'este instrument.
Anglaterra
El primer gran compositor de l'escola anglesa és William Byrd (1540-1623), un dels músics de teclat més importants de tots els temps.
Li succeïxen John Bull, Giles Farnaby, Peter Philips i Orlando Gibbons. L'escola decau entre 1620 i 1630 i no apareixerà un compositor notable fins a la Restauració anglesa de 1660, en que descuella un dels més importants músics del XVII: Henry Purcell (1658-1695), ya plenament barroc. Purcell compon, fonamentalment per a virginal, 62 peces variades de tipo italià i francés, que inclouen fantasies, tocatas i diverses peces de suites.
Entrat el XVIII, destaca l'obra de William Croft, qui inaugura l'última etapa del clavicémbal barroc britànic.
Entre 1712 i 1759, la música per a teclat en Anglaterra alcança el seu sostre i comença el seu ocàs despuix de l'obra de Händel, alemà d'orige pero que compondrà molta de la seua música en les illes britàniques. No obstant, la seua obra és eclèctica i no pot adscriure's de modo característic a la producció per a tecla de l'escola anglesa. Händel és estricte contemporàneu de Bach i Domenico Scarlatti —curiosament els tres naixen el mateix any— i prou propenc en el temps a la trayectòria de François Couperin i Jean Phillippe Rameau. La seua obra, per tant, rep l'influix tant germànic com a italià i francés. Les més conegudes de les seues composicions per a clau són les coleccions de grans suites (HWV 426-433 i HWV 434-438) i les sis fugues (HWV 605-610).
França
En França, junt en Alemània, el clavicémbal alcança gran prestigi i difusió. Entre 1610 i 1789 hi ha una important escola francesa de l'instrument, lligada a l'escola de l'orgue francés. Jacques Champion de Chambonnières (1601-1672) és el seu fundador i primer gran compositor. A partir de Chambonnières, la música de clavicémbal en França guanya molts adeptes i desplaça al llaüt com a instrument favorit per a compondre a sol. Louis Couperin és, junt en el seu fundador Chambonnères, el més destacat compositor francés de la primera mitat del XVII.
En la segona mitat del XVII prendran el seu relleu Jean-Henri d'Anglebert (1626-1691), Jean-Nicolas Geoffroy (1633-1694) i Nicolas Lebègue (1632-1702), els qui varen dur la música barroca de clavicémbal francesa a un alt grau de refinament. La forma compositiva predominant en França va ser la suite per a teclat, que reunia una série de peces bàsiques (alemanda, courante, zarabanda i giga), l'orige del qual va estar en danses variades de ritmes binarios (alemanda) o ternarios (zarabanda) que alternen temps vius i pausados.
La següent generació, que va desenrollar la seua música entre finals del XVII i principis del XVIII, va seguir cultivant la suite pero va adoptar influències italianes i alemanes. En ella el clavicémbal francés va aplegar a la seua màxima expressió, en dos noms que figuren entre els més grans compositors de la música culta occidental, tals són François Couperin (1668-1733) i Jean-Philippe Rameau (1683-1764). En la seua òrbita es va situar una important nòmina de compositors per al clavicémbal: Louis Marchand, Charles Dieupart, Louis-Nicolas Clérambault, Gaspard Li Roux, Jean-François Dandrieu, Élisabeth Jacquet de la Guerre, Joseph Nicolas Pancrace Royer o Nicolas Siret.
François Couperin va compondre els seus quatre llibres de suites entre 1713 i 1731. Es caracterisen per prestar una atenció especial a l'ornamentació. En tant, l'obra de Jean-Philippe Rameau presenta aspectes més variats. Els seus tres llibres de suites varen aparéixer en 1706, 1724 i 1728. Despuix d'esta data, només va compondre per al clavicémbal solista una peça aïllada, La Dauphine (1747). Altern a en ells peces en la més pura tradició de la suite francesa en peces imitativas, com «Li Ràpel dones Oiseaux» o «La Poule», i de descripció emotiva, com són «Els tendres Plaintes» o «L'entretien dones Muses». Moltes d'elles oferixen un virtuosisme a l'italiana. L'invenció i els efectes sorprenents són en elles notables, com es pot observar en «Els Tourbillons» i «Els trois Mains». En unes atres s'apliquen les seues innovadors teories musicals, com succeïx en «L'Enharmonique» i «Els Cyclopes».
Alemània
En esta época, la música per a clau alcança en Alemània (de la mateixa manera que en França) la seua màxima expressió, encara que, a diferència de lo que succeïx per a la música de clau francesa, no aplega a considerar-se una escola, encara que sí es postula per a l'orgue.
Johann Jakob Froberger (1613-1667) és el primer representant ilustre de la música clavecinística germana. Influït per Frescobaldi i Sweelinck, Froberger representa la referència de la música de clavicémbal en Alemània en la primera mitat del XVII. Despuix d'ell, i ya en la segona mitat del mateix sigle, molts dels compositors célebres que componien per a orgue també ho varen fer de forma lluenta per al clavicémbal, entre els quals varen destacar Matthias Weckmann, Dietrich Buxtehude, Johann Kaspar Kerl, Johann Pachelbel i Georg Muffat. Pachelbel i Buxtehude són els cims de la música de teclat germana posterior a Froberger.
Johann Kuhnau (1661-1722) és el més sobreixent dels compositors del clavicémbal en Alemània entre 1670 i 1720. El seu Sonates bíbliques (1700) suponen un dels primers eixemples de música programàtica. Junt a Kuhnau, i ya adinsant-se en la generació de Bach i Telemann, es troba Georg Böhm (1661-1733), contemporàneu de François Couperin.
En la primera mitat del XVIII, la música nacional, i de tot el periodo, alcança les seues màximes cotes, i l'obra capital de Johann Sebastian Bach (1685-1750) establix un abans i un despuix en la música d'este instrument. Les seues obres són trascedentes en importància, repercussió i extrema calitat, com El clau ben temperado, les Suites angleses, les Suites franceses, les Partitas, BWV 825-830 i les Variacions Goldberg, entre unes atres. Atres célebres compositors germànics de la primera mitat del XVIII en l'àmbit clavecinístico són Johann Mattheson, Christoph Graupner i Georg Philipp Telemann (1681-1767). La següent generació allumena l'obra dels fills de Bach, Wilhelm Friedemann Bach (1710-1784) i Carl Philipp Emanuel Bach, que mamprenen la transició del clau barroc al galant en Alemània.
Itàlia
En Itàlia, la música per a clavicémbal sofrix altibaixos, com en el cas d'Anglaterra.
El primer gran compositor del clavicémbal italià del XVII és Girolamo Frescobaldi que va compondre tocatas, caprichos, fantasies, cançons, ricercare, danses i variacions en la primera mitat del XVII, establint les bases per a la música de clavicémbal solista europea. En els dos llibres de tocatas publicats entre 1615 i 1637 s'inclouen les Cento Partite, una obra virtuosa i experimental. Ademés de Frescobaldi, cal mencionar en esta época també a Sweelink. La seua obra Toccate et partite(1615) és una de les de major rellevància del clavicémbal italià.
Despuix de Frescobaldi, el clavicémbal en Itàlia té en Bernardo Pasquini (1637-1710) el compositor que més descolla fins a Domenico Scarlatti, encara que la seua obra no aplega a conseguir el mestrage i originalitat el seu antecessor.
En la primera mitat del XVIII, entre 1700 i 1720 apareix un compositor l'obra del qual igualarà (si no supera) l'alt nivell de Frescobaldi. Es tracta del compositor napolitano, que posteriorment assimilarà l'influència de la música popular espanyola, enriquint àmpliament el registre compositivo del clavicémbalo, Domenico Scarlatti (1685-1757). En 1721, en la seua marcha a la península ibèrica com a mestre de clavicémbal de l'infanta de Portugal (i futura reina d'Espanya) María Bàrbara de Bragança, Itàlia ya no coneixerà més compositors notables durant el restant del periodo barroc.
Països Baixos
Entre finals del XVI i principis del XVII, el compositor Jan Pieterszoon Sweelinck (1562-1621) és el més destacable del clavicémbal holandés, fent la transició de la renaixença al barroc en el seu país.Junt en Frescobaldi, els millors compositors de teclat. Despuix de 1621, no hi ha més compositors que es destaquen en l'àmbit del clavicémbal.
Espanya i Portugal
La música per a clavicémbal en la península ibèrica té una fita important en l'arribada de Domenico Scarlatti, compositor i clavecinista napolitano, a la cort lisbonenca de la princesa portuguesa Bàrbara de Bragança com a mestre de música i teclat en 1721. Cinc anys més tart, despuix del matrimoni de la seua alumna en el futur rei d'Espanya Fernando VI, es trasllada a Sevilla, a on va escoltar els aires populars andalusos que tant varen influir en la seua música, i posteriorment a la cort de Madrit, a on va morir en 1757.
En estos més de trentacinc anys, Scarlatti va desenrollar un estil profundament influït per les tonalitats i modos andalusíes i pel ritme viu dels rasgueos de guitarra o les castañuelas en les més de cinccentes sonates bipartitas que va compondre per al clavicémbalo i que varen supondre un monument capital de la música espanyola i va influir en l'escola de clavecinistas ibèrics contemporàneus i posteriors.
Aixina, es poden observar concomitancias en la figura principal del clavicémbal lusitano del XVIII, Carlos Seixas, naixcut en Coímbra i organista de la Catedral de Lisboa. Poc més tart va ser ascendit a vicemaestre de la Capella Real, que el seu titular era Doménico Scarlatti, i al contacte de la qual es deu l'influència del clavecinista italo-espanyol.
Al costat de Scarlatti en la cort espanyola va treballar el mestre de clavicémbal de Fernando VI, Sebastián d'Albero. Es tracta d'un clavecinista vigoroso i vanguardiste que, no obstant, va deixar poca obra degut en part a que no va ser publicada o conservada i a la seua pronta mort als trentaquatre anys.
La segona mitat del sigle díhuit està ocupada per l'imponent figura del Pare Soldre. Naixcut en Olot, pronte va obtindre el càrrec d'organiste i director del cor del monasteri de Sant Lorenzo de l'Escorial, a on va entaular contacte en Scarlatti i atres clavecinistas espanyols com José de Nebra. La seua música, que ya preludia el classicisme, es va diversificar en conjunts instrumentals i corals, en obres sacras i profanes en les que va mostrar un prolífic mestrage.
La decadència i l'oblit: el classicisme i el XIX (1750-1912)
En la segona mitat del XVIII, despuix de la mort de Rameau, Bach, Händel i Scarlatti entre 1750 i 1764, la música destinada al clavicémbal sofrix una ràpida decadència puix els compositors estan cada volta més interessats en el nou fortepiano. Fascinats en les possibilitats del nou instrument, el clavicémbal serà totalment reemplaçat entre 1775 i 1790 pel primitiu piano, encara que en este periodo, i durant algunes décades, la música composta per al pianoforte també era interpretada en el clavicémbal, o a l'inversa, indistintament.
Entre els periodos del barroc i el classicisme són els dos fills majors de Johann Sebastian Bach els més sobreixents compositors de música per al clavicémbal: Wilhelm Friedemann Bach (1710-1784), i sobretot Carl Philipp Emanuel Bach (1714-1788).
Atres compositors del clavicémbal clàssic són els anglesos Thomas Augustine Arne (1710-1778), William Boyce (1711-1779) i l'espanyol Antonio Soler (1728-1783). L'escola francesa del clavicémbal, que va tindre el seu apogeu en Rameau i Couperin entre 1706 i 1748 declinarà fins a la seua desaparició despuix de la Revolució francesa a partir de 1789 i l'imposició del nou estil romàntic i el piano.
Mozart i Haydn, que encara que en els seus primers anys destinaven les seues obres al clavicémbal i al pianoforte sense distinció alguna varen adoptar en la seua etapa de madurea el nou instrument.
A partir de 1790, els compositors deixen totalment de compondre per a l'antic clavicémbal, caent en desús fins a el XX. La renaixença de l'instrument es produïx gràcies a la figura de la clavecinista Wanda Landowska, que recupera l'interés pel clavicémbalo en la música contemporànea.
El resorgir: primera mitat XX (1912-1950)
En els inicis del XX, a partir de la decisiva llabor de la clavecinista Wanda Landowska, el clavicémbal torna a ser protagonista en l'interés dels compositors, despuix d'una llarc temps oblidat i eclipsat pel piano des de finals del XVIII.
A partir de 1912, en la primera interpretació en públic de l'instrument per part de Landowska, els compositors presten l'atenció al redescubierto instrument, que els atrau el seu sò metàlic, antic i exòtic. La célebre intérpret, aparte d'impulsar l'interpretació en el clavicémbal, també reviva l'interés de compondre música encarregant noves obres específiques als grans compositors del moment.
A partir dels encàrrecs, el clavicémbal ràpidament es torna a nutrir de moltes obres, escomençant en 1923 en el Retaule de Maese Pedro de Manuel de Falla (1876-1946), el primer gran compositor destacat de música per a clavicémbal del XX despuix de C. P. I. Bach. Wanda Landowska va participar en la seua estrena.
A petició de Landowska, Falla compon un Concert per a clau, estrenat per ella en 1926.
Més tart, en 1928, Francis Poulenc (1899-1963) compon el Concert campestre per a clavicémbal. El clavicémbal ya ha despertat l'interés entre els compositors, que crearan música per a l'instrument durant el restant del sigle, aplegant fins als nostres dies.
Entre els seus contemporàneus es troben Bohuslav Martinů (1890-1959) i Frank Martin (1890-1974).
L'actualitat (1950-...)
De la segona mitat del XX en avant, el clavicémbal es troba totalment instaurat en la música acadèmica europea, la música clavecinística goja de bona salut i molts compositors componen per a l'instrument ya siga com a soliste, a sol o en formacions de cambra. En estos anys, ademés la música per a clavicémbal traspassa l'àmbit de la música acadèmica, i s'expandix per diferents estils musicals relacionats en la música acadèmica: la música de cine, la música d'anime, i la música de videojocs. Inclús el clavicémbal està present en gèneros com el flamenc, tango, pop, roc i J pop, que són totalment aliens a l'àmbit musical tradicional del clavicémbal, accentuant la rellevant importància en el panorama musical actual.
Entre els compositors destacables en l'àmbit clavecinístico de la música acadèmica, es podria citar a Krzysztof Penderecki, Viktor Kalabis, Jiří Válek, Alfred Schnittke, Henryk Górecki, Jacques Valmond, Philip Glass, Roberto Carnevale, Elliott Carter, Vladimír Godár, Vittorio Rieti, Jean Courtioux, György Ligeti, Daniel Pinkham, Pēteris Vasks, Henri Dutilleux, Goffredo Petrassi, Jiri Gemrot, Lubor Barta, Milan Slavicky, Jiri Teml, Petr Eben, Dmitri Shostakovich, Alain Louvier i el clavecinista Hendrik Bouman.
La fabricació de clavecines és artesanal i artística. En França, David Boinnard ha desenrollat una llarga perícia en la concepció d'instruments medievals com els clavicembalos o els clavicytheriums. El lutier nortamericà Frank Hubbard (1920-1976) també va contribuir a ampliar la difusió d'este instrument.
Les formes i gèneros musicals
El clavicémbal, des del XV fins a el XVIII, i el XX fins als nostres dies, pràcticament ha comprés els gèneros vocals i instrumentals, en multitut de combinacions i sense acompanyament algun. Són moltes les formes musicals que el clavicémbal ha participat, sent omnipresent i imprescindible en els sigles XVII i XVIII, en pràcticament tota la música, pel seu us com baix continu. Formes específiques, i de gran importància per al clavicémbal solista, es troben en les fantasies, fugues, sonates, caprichos, les suites, els preludis, les variacions, les obertures i les tocatas, formes habituals en el barroc.
Girolamo Frescobaldi és el gran mestre d'estes formes (excloent la suite), que desenrolla cap a 1650 i influïx notablement en les generacions posteriors. És el punt de partida de Bach, Händel, Couperin, Rameau i Scarlatti. La seua obra Fiori musicale conté eixemples cimeros de les formes antedichas. Pachelbel i Kuhnau també varen contribuir a la variació i la sonata respectivament, en la segona mitat del XVII, a on són molt importants les sonates bíbliques, i les variacions Hexachordum apollinis. Bach és una figura capital en el desenroll estes formes en el clavicémbal. Els preludis i fugues tenen una fita en els llibres I i II de El clau ben temperado, BWV 846-893. La variació en les famoses Variacions Goldberg, BWV 988. La fantasia en el seu Fantasia cromàtica, BWV 903. Les suites angleses, franceses i partitas, en la seua obra BWV 812-830. L'obertura un eixemple destacat en la Obertura francesa, BWV 831.
François Couperin i Rameau es varen aplicar a l'evolució de la suite francesa per a teclat, a la que varen dedicar els esforços de sèt obres publicades entre 1706 i 1730. Junt en les BWV 812-830 de Bach, componen el repertori clàssic de la suite barroca europea per a tecla. Scarlatti, en el seu més de 500 sonates d'un sol moviment, és el màxim compositor d'esta forma en el clavicémbal. Ademés de supondre el cénit de la sonata per a teclat barroca, s'alvança i anticipa solucions que culminaran en les sonates per a pianoforte de Haydn, Mozart i Beethoven. El seu discípul Antonio Soler també va compondre i va desenrollar àmpliament la sonata, escrivint unes 200 peces d'eixe gènero, si ben més variades, puix va incloure la divisió de la sonata en tres moviments i el clavicémbal concertante.
Händel és l'atre gran mestre en la forma de la variació, junt en Bach, en les Variacions Blacksmith, compostes cap a 1720. Igualment, el seu huit grans suites per a clavicémbal, compostes en 1720, és un atre eixemple del nivell alcançat en eixa forma musical.
En el XX Shostakóvich rendix homenage a estes formes per a clavicémbal, i a Bach i el seu Clave ben temperado, en el seu 48 preludis i fugues, encara que no estan escrites per a clavicémbal, sino per a piano.
Obres destacades
Barroc
- Fiori musicali (1635) de Girolamo Frescobaldi
- Hexacordum Apollinis (1699) de Johann Pachebel
- Sonates bíbliques (1700) de Johann Kuhnau
- 555 sonates (1705-1757) de Domenico Scarlatti
- Passacarrer (1706) de Georg Friedrich Händel
- 3 llibres de suites (1706, 1724, 1728) de Jean-Philippe Rameau
- 4 llibres d'órdens (1713-1730) de François Couperin
- <nowiki>Concerts BWV 972-987'</nowiki> (1714-1716) de Johann Sebastian Bach
- Concert de Brandenburgo n.º 5, BWV 1050 (1719) de Johann Sebastian Bach
- 8 grans suites HWV 423-433 (1720) de Georg Friedrich Händel
- Suites angleses i franceses, partitas BWV 806-811, 825-830 (1720-1731) de Johann Sebastian Bach
- El clavicémbal ben temperado BWV 846-893 (1722, 1744) de Johann Sebastian Bach
- Suites de pieces pour li clavecin HWV 434-442 (1733) de Georg Friedrich Händel
- Concerts per a clavicémbal BWV 1052-1065 (1735) de Johann Sebastian Bach
- Variacions Goldberg BWV 988 (1741) de Johann Sebastian Bach
- Peces per a clavicémbal en concert (1741) de Jean-Philippe Rameau
- Fandango del pare Antonio Soler
Classicisme
- Sis sonates prusianas (1742), de Carl Philipp Emanuel Bach
- Concert per a clavicémbal i pianoforte (1788) de Carl Philipp Emanuel Bach
Moderna
- Concert per a clau i cinc instruments (1926) de Manuel de Falla.
- Concert campestre (1928) de Francis Poulenc
- Petite Symphonie Concertante 1944-1945 de Frank Martin
Contemporànea
- Doble concert per a piano i clavicémbal (1959-1961) d'Elliott Carter
- Continuum (1968) de György Lígeti
- Chiffres de clavecin (1968) de Maurice Ohana
- Concerto Grosso n.º 1(1977) d'Alfred Schnittke
- Passacaglia ungherese (1978) de György Lígeti
- Hungarian Roc (Chaconne) (1978) de György Lígeti
- Concert per a clavicémbal i orquesta Op. 40 (1980) de Henryk Górecki
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ Kottick, Edward L. (2003). A History of the Harpsichord (en inglés), Indiana University Press, p. 9. ISBN 0-253-34166-3.
- ↑ Kottick (2003). A History of the Harpsichord (en inglés), Indiana University Press, p. 10. ISBN 0-253-34166-3.
- ↑ «Harpsichord | Grove Music» (en en). www.oxfordmusiconline.com. doi:10.1093/gmo/9781561592630.artícul.12420. Consultat el 22 de julio de 2019.
- ↑ 5,0 5,1 Ripin, Edwin (20 de enero de 2001). «Harpsichord (Grove Music Online)» (en inglés). Oxford. Consultat el 7 de junio de 2019.
- ↑ 6,0 6,1 Michels, Ulrich (1982). Atlas de música, 1, Alianza, p. 36-37. ISBN 84-206-6201-1.