Clau (notació musical)

   

Quatre de les claus més comunes.
1. Clau de sol en segona (soprano)
2. Clau de do en tercera (alt)
3. Clau de do en quarta (tenor)
4. Clau de fa en quarta (baix)

Do central representat en les claus més comunes.

La clau en notació musical és el signe la funció del qual és indicar l'altura de la música escrita, assignant una determinada nota a una llínea del pentagrama, que es pren com a punt de referència per a establir els noms del restant de les notes. S'ubica al principi de cada pentagrama, encara que pot canviar-se en qualsevol moment durant el transcurs de l'obra si es requerix. Els tres símbols actuals utilisats per a representar les distintes claus —la clau de do, la clau de fa i la clau de sol— són el resultat de l'evolució històrica de tres signes representats respectivament per la lletra «C», «F» i «G» conforme a la notació alfabètica que s'amprava antigament.

Existixen una série de casos en els que s'ampren signes de clau especials, o be, signes substitutius. Est és el cas de les claus de transposició d'octava, que afigen una sifra (8 o 15) per damunt o per baix del signe de clau per a indicar quàntes octaves i cap a on deu transportar-se la música que apareix escrita en eixe pentagrama. Entre els signes substitutius, està la clau neutral o clau de percussió, que a diferència del restant de claus, es tracta d'una convenció que indica que lo escrit a continuació en el pentagrama és per a percussió i assigna a les diverses llínees i espais instruments de percussió d'altura no determinada en lloc d'altures o notes musicals. Un atre signe substitutiu de la clau és el que s'utilisa en la música per a instruments en trasts que sol escriure's en tablatures. Se senyala que és una tablatura per mig de les lletres TAB representades en sentit vertical al principi del pentagrama.

Història

Vore també: Història de la notació en la música occidental

La música inicialment es transmetia oralment, pero en el temps va sorgir la necessitat d'anotar-la per a poder recordar-la i transmetre-la. Els primers sistemes de notació eren prou primitius i solament indicaven la direcció ascendent o descendent de la veu. Un dels problemes bàsics era nomenar i representar per escrit els sons que es cantaven, de manera que la clau, l'orige de la qual es remonta a el X, va ser un dels primers signes musicals en aparéixer.

En els sigles XI i XII ya s'usaven claus a l'inici dels tetragrames. Al principi, en lloc d'un signe específic de clau, la llínea de referència del pentagrama s'etiquetava solament en el nom de la nota que devia aparéixer, conforme a la notació alfabètica. Estes claus de lletres (litterae-clavis o claus signatae) eren les més freqüents en la notació del vora gregoriano:

Evolució de la clau de do.

Evolució de la clau de fa.

Evolució de la clau de sol.

• «C» (do): representava la clau de do, és la més antiga. La «c» es dibuixava en minúscula, ya que la «C» mayúscula representava una octava més baixa.
• «F» (fa): representava la clau de fa. En algun moment de la seua evolució, el signe estava format per tres menuts quadrats negres (la clau de do més un punt adicional).
• «G» (sol): representava la clau de sol, que es va unir en posterioritat a les atres dos claus. Apareixia escrita com una «g» minúscula.

Posteriorment es varen amprar les claus de do i fa, que es podien situar en distintes llínees, en la segona, tercera i quarta del tetragrama. Este periodo s'associa a Guido d'Arezzo, que va assentar les bases de la notació i el sistema musical actual, si be en anterioritat ya va haver un atre intent de notació propost per Hucbaldo. Més tart, es varen utilisar també per a marcar les tesituras en les que cantaven les diferents veus quan es va escomençar a usar un sistema musical polifònic. En el temps, eixes lletres es varen ser estilisant fins a conformar les grafies actuals de les claus. Varen escomençar a modificar-se durant l'Edat Mija i Renaixença, pero sobretot és a partir de l'any 1600 quan s'escomença a usar la grafia actual.

Moltes atres claus varen ser amprades, sobretot en els primers temps de la notació de vora. Entre elles estan la majoria de les notes des de la baixa Γ (gamma, la nota que hui s'escriu en la primera llínea de la clau de fa en quarta) fins a la nota G (sol) per damunt del do central, representada per mig d'una g minúscula. També s'inclouen dos formes de b minúscula per a la nota per baix del do central, representada en una b redona para si bemol (B♭) i una b quadrada para si becuadro (B♮). Estes claus varen ser, en orde de freqüència d'us: F, c, f, C, D, a, g, i, Γ, B i b redona/quadrada.

Claus individuals

En la notació musical actual s'ampren tres tipos de clau (do, fa i sol), que poden estar colocats en diferent llínea dins del pentagrama. Les claus suplixen les carències del pentagrama, ya que el número d'altures que poden representar-se en este —inclús en llínees adicionals— no és ni remotament propenc al número de notes que pot produir una orquesta. Els criteris per a usar una clau o una atra són bàsicament dos: que la tesitura de l'instrument que ho va a interpretar es adecue al ranc de notes que impon la clau, i que siga lo més clar i senzill possible per a facilitar la llectura de la partitura al músic. Aixina que, la clau determina la tesitura: la clau de sol per a tesituras agudes assigna el sol₄; la clau de fa per a tesituras greus assigna el fa₃ i la clau de do per a tesituras intermiges assigna el do₄. Quant més avall en el pentagrama se situa una clau, més aguda serà la tesitura que represente; pel contrari, quant més dalt estiga la clau, representarà una tesitura més greu. Al conjunt de les tres claus i les sèt posicions se li denomina «septiclavio».

En teoria, ya que hi ha cinc llínees en el pentagrama i tres claus, podríem dispondre de quinze claus possibles. No obstant, sis d'estes claus són redundantes. Per eixemple, una clau de sol en tercera seria exactament igual que una clau de do en primera. Això deixa nou claus, totes les quals han segut històricament utilisades: dos per a la clau de sol, tres per a la clau de fa i quatre per a la clau de do. Inclús la clau de do en quinta va aplegar a ser utilisada, encara que és redundante en ser igual que la clau de fa en tercera. Per això, la clau de do es va guanyar el nom de «clau de fa mòvil». En qualsevol cas, actualment solament quatre claus s'ampren en regularitat: sol en segona, fa en quarta, do en quarta i do en tercera; de les quals les dos primeres són les més freqüents.

1. Clau de sol en primera 2. Clau de sol en segona

3. Clau de do en primera 4. Clau de do en segona 5. Clau de do en tercera 6. Clau de do en quarta 7. Clau de do en quinta

8. Clau de fa en tercera 9. Clau de fa en quarta 10. Clau de fa en quinta

Clau de sol

El símbol amprat per a representar esta clau prové d'una versió estilisada de la lletra G, que en notació musical alfabètica representa la nota sol. En concret, el signe es basa en una espiral semblada a una G, que va unida a una espècie de S. Esta clau situa en el pentagrama a la nota sol₄ (segons l'índex registral científic), G₄ (segons la notació anglosaxona) o sol₃ segons l'índex registral franc-belga. Es tracta de la nota sol que es troba quatre tecles blanques a la dreta del do central del piano. La clau de sol, generalment utilisada per a representar sons aguts, pot presentar dos posicions: en segona i primera llínea. Tal colocació ve determinada per l'inici de l'espiral d'esta clau, si be en notació moderna l'última d'elles ha caigut en desús.

Clau de sol en segona

Escala diatònica de do en clau de sol en 2.ª.  (🔊 Reproduir) La clau de sol situada sobre la segona llínea del pentagrama es denomina clau de sol en segona o simplement clau de sol. En el periodo barroc era coneguda com a «clau italiana». Actualment en anglés i alemà es diu respectivament «treble clef» («clau per a aguts») i Violinschlüssel («clau de violí»). En ser apropiada per a representar sons aguts, apareix en la música per als instruments en tesituras més altes; sobretot l'oboe, la flauta, el violí, alguns instruments de percussió i la mà dreta del piano (a diferència de la mà esquerra, que sol estar en clau de fa). En música vocal, les veus de soprano i contralto estan en esta clau; si be, en els seus orígens no era aixina, perque cada una tenia una clau pròpia. La clau de sol és la més usada en l'actualitat.

Clau de sol en primera (en desús)

Escala diatònica de do en clau de sol en 1.ª.  (🔊 Reproduir) La clau de sol situada sobre la primera llínea del pentagrama es denomina clau de sol en primera o antigament «clau francesa» i «clau de violí», ya que s'utilisava en les partitures per a violí. Hui en dia ha caigut en desús, pero durant els sigles XVII i XVIII sobretot en França, era costum escriure la música per a violí o flauta en la clau de sol en primera, ya que donava la possibilitat de representar en el pentagrama sons una miqueta més aguts. Esta clau assigna a les notes el mateix nom que la clau de fa en quarta, pero en una tesitura més aguda.

Clau de fa

El símbol amprat per a representar esta clau prové d'una versió estilisada de la lletra F, que en notació alfabètica representa la nota fa. Esta clau situa en el pentagrama a la nota fa₃ (F₃ en notació científica americana i fa₂ en notació franc-belga). La llínea a la que es referix es delimita en dos menuts punts, un damunt de l'atre, que es coloquen a la dreta de la clau. Esta clau pot presentar tres posicions: en quarta, tercera i quinta llínea. Si be, en notació moderna les dos últimes han caigut en desús. Generalment s'ampra per a representar sons greus.

Clau de fa en quarta

Escala diatònica de do en clau de fa en 4.ª. (🔊 Reproduir) La clau de fa situada en la quarta llínea del pentagrama es denomina clau de fa en quarta i antigament «clau de baix», ya que la música per a la veu de baix s'escrivia en esta clau. En l'actualitat, l'usen sobretot els instruments més greus de la corda fregada, (violonchelo, contrabajo); junt en els més greus del vent metal (tuba, trombón) i del vent fusta (fagot, contrafagot). Pot trobar-se igualment en el pentagrama inferior del arpa o instruments de teclat com el piano, aixina com en la música per a percussió (principalment usada per a timbales, encara que en ocasions també per a atres instruments com caixa, bombo o platillo). Es tracta de la clau en us que permet escriure sons més greus sobre el pentagrama.

Clau de fa en tercera

Escala diatònica de do en clau de fa en 3.ª.  (🔊 Reproduir) La clau de fa situada en la tercera llínea del pentagrama es denomina clau de fa en tercera i antigament «clau de baríton», ya que la música vocal per a baríton s'escrivia en esta clau. Era amprada com a clau de transposició per a instruments de tesituras greus. Hui en dia, el seu us està llimitat pràcticament al transport per part dels intérprets d'instruments no transpositores.

Clau de fa en quinta (en desús)

La clau de fa situada en la quinta llínea del pentagrama es denomina clau de fa en quinta i antigament «clau de subgrave». Alguns compositors la varen aplegar a utilisar en alguna ocasió, com Ockeghem, Heinrich Schütz o més vesprada Bach en la Ofrena musical; pero en l'actualitat ha caigut en desús. Esta clau assigna a les notes el mateix nom que la clau de sol en segona, pero en una tesitura dos octaves més greu, en lo que proporciona la tesitura més greu de totes les possibles combinacions de claus en el pentagrama.

Clau de do

El símbol amprat per a representar esta clau prové d'una versió estilisada de la lletra C, que en notació alfabètica representa a la nota do. En concret el signe està format per dos C al revés, una damunt de l'atra. Esta clau situa en el pentagrama a la nota do central o do₄ (C₄ en notació científica americana, do₃ en notació franc-belga i do₅ en notació de Riemann). Esta clau pot presentar cinc posicions: en quinta, quarta, tercera, segona i primera llínea. Si be, en notació moderna la primera i les dos últimes han caigut en desús. Generalment s'ampra per a representar sons mijos.

Clau de do en tercera

Escala diatònica de do en clau de do en 3.ª.  (🔊 Reproduir) La clau de do situada sobre la tercera llínea del pentagrama es denomina clau de do en tercera o «clau de contralto», degut a que la música per a contralto se solia representar en esta clau. També s'associa en la veu de contratenor, rebent també el nom de «clau de contratenor». S'usa en la música per a viola, viola dona gamba, mandola i a voltes per a trombón alt. Igualment es pot vore en instruments encarregats de veus intermiges com l'oboe o la flauta dolça; ademés d'aparéixer en la música vocal antiga. Alguns vestigis d'esta clau sobreviuen en les parts escrites per a trompa per Serguéi Prokófiev, aixina com en les seues simfonies. En ocasions, apareix en la música per a tecla fins als nostres dies com els corals per a orgue de Brahms o Dream per a piano de John Cage.

Clau de do en quarta

Escala diatònica de do en clau de do en 4.ª.  (🔊 Reproduir) La clau de do situada sobre la quarta llínea del pentagrama es denomina clau de do en quarta o «clau de tenor», degut a que la música per a tenor solia representar-se en esta clau. S'utilisa en la música escrita per a fagot, com a clau de transició per a algunes notes agudes del violonchelo aixina com per a representar les notes agudes del trombón tenor i del bombardino. En ocasions, es pot vore encara en partitures de música vocal antiga.

Clau de do en primera (en desús)

Escala diatònica de do en clau de do en 1.ª.  (🔊 Reproduir) La clau de do situada sobre la primera llínea del pentagrama es denomina clau de do en primera o «clau de soprano». En l'actualitat ha caigut en desús llimitant-se la seua ocupació pràcticament al transport per part dels intérprets d'instruments no transpositores. En atres temps s'amprava sobretot per a representar la part de soprano en les partitures vocals.

Clau de do en segona (en desús)

Escala diatònica de do en clau de do en 2.ª.  (🔊 Reproduir) La clau de do situada sobre la segona llínea del pentagrama es denomina clau de do en segona o «clau de mezzosoprano», degut a que la música per a mezzosoprano solia escriure's en esta clau. Actualment a penes s'usa, llevat para alguns fragments en la finalitat d'evitar un excessiu número de llínees adicionals en la música per a mezzosoprano, aixina com per al transport per part dels intérprets d'instruments no transpositores.

Clau de do en quinta (en desús)

Erro al crear miniatura: Escala diatònica de do en clau de do en 5.ª.  (🔊 Reproduir) La clau de do situada sobre la quinta llínea del pentagrama es denomina clau de do en quinta. Esta clau rara volta apareix en partitures actuals, ya que és exactament equivalent a la clau de fa en tercera. De fet, abdós reben la denominació «clau de baríton».

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Música clàssica|20px|Vore el portal sobre Música clàssica]] Portal:Música clàssica. Contingut relacionat en Música clàssica.
• Història de la música
• Figura musical
• Signes musicals

Bibliografia

• Dandelot, Georges. Manuel pratique pour l'étude dones clefs. Max Eschig, 1999.
• De Vaig Candar, Roland. Nou diccionari de la música vol. I i II. Grasindo, 2002.
• Grabner, Hermann. Teoria general de la música. Akal, 2001.
• Hiley, David. «Clef (i)». Grove Music Online. Consultat el 22-10-2022. (requerix subscripció)
• Kidson, Frank. «The Evolution of Clef Signatures I». The Musical Claves, 49 (785):443–444, 1908.
• Kidson, Frank. «The Evolution of Clef Signatures II». The Musical Claves, 50 (793):159–160, 1909.
• Michels, Ulrich. Atles de música. Aliança, 2009 [1985].
• Pérez Gutiérrez, Mariano. Diccionari de la música i els músics vol. 1 2 i 3. Akal, 1985.
• Randel, Don Michael. The Harvard Dictionary of Music. Harvard University Press, 2003.
• Smits van Waesberghe, Jos. «The Musical Notation of Guido of Arezzo». Musica Disciplina, 5:15–53, 1951.