Contrafagot

Contrafagot

El contrafagot és un instrument musical aerófono de la família de vent fusta, de ánima cònica i de lengüeta doble, emparentat en el fagot i que sona en l'octava inferior d'este últim. No obstant, el seu ranc és menys extens, a penes poc més de tres octaves. El seu tubo té quatre colzes contra un solament per al fagot i la seua columna d'aire de casi 5 metros resulta el doble que la del fagot. El seu lengüeta en la embocadura també és entre un 10% i un 20% més llarga i ampla que la del fagot. És l'instrument més greu de la família del oboe, i junt en la tuba baixa, el més greu de l'orquesta simfònica. Tocat per fagotistas, no obstant constituïx una especialisació dins de la secció de fagot, de la mateixa manera que el corno anglés para oboístas o el clarinet baix per a clarinetistas.

Història

Precursors

Els precursors del contrafagot estan documentats ya en 1590 en Àustria i Alemània, en una época en la que la creixent popularitat de la duplicació de la llínea de baix va conduir al desenroll dels dulcificadores de to més baix. Entre els eixemples d'estos dulcianes de to baix es troben el octavador, el quintfaggot i el quartfaggot. Hi ha proves de que es va utilisar un contrafagott en Frankfurt en 1626. Els precursors barrocs del contrafagot es varen desenrollar en França en la década de 1680, i posteriorment en Anglaterra en la década de 1690, independentment dels desenrolls dulcistas en Àustria i Alemània durant el sigle anterior.

Época barroca - actualitat

El contrafagot es va desenrollar, especialment en Anglaterra, a mitan de el XVIII; l'instrument més antic que es conserva, que venia en quatre parts i només té tres claus, va ser construït en 1714. Va ser al voltant d'eixa época que el contrafagot va començar a guanyar acceptació en la música de l'iglésia. Alguns dels primers usos notables del contrafagot durant este periodo inclouen la Passió de Sant Joan de J.S. Bach (versions de 1749 i 1739-1749), i L'Allegro de G.F. Handel (1740) i Música per als Reals Fòcs Artificials (1749). Fins a finals de el XIX, l'instrument solia tindre un to dèbil i un mal entonament. Per esta raó, les parts de vent-fusta del contrabajo a sovint eren anotades para, i les parts de contrafagot a sovint es tocaven en un serpentón, contrabajo sarrusófono o, menys freqüentment, contrabajo de canya, fins que les millores d'Heckel a finals de el XIX varen assegurar el lloc del contrafagot com el contrabajo de doble canya estàndar.

Durant més d'un sigle, entre 1880 i 2000, el disseny de Heckel es va mantindre relativament sense canvis. Chip Owen, de l'empresa nortamericana Fox, va començar a fabricar un instrument en 1971 en algunes millores. En general, durant el XX els canvis en l'instrument es varen llimitar a una clau de ventilació superior prop del zócalo del bocal, una corredera de afinación i uns pocs enllaços de claus per a facilitar els passages tècnics. En l'any 2000, Heckel va anunciar un sistema de claus completament nou per al seu instrument i Fox va introduir el seu propi sistema de claus basat en les aportacions del contrafagot de la Filharmònica de Nova York Arlan Fast. Les millores d'abdós empreses permeten una major facilitat tècnica, aixina com un major alcanç en el registre alt. Benedikt Eppelsheim va desenrollar el Contraforte, un "contrafagot redissenyat", en colaboració en Guntram Wolf a principis de la década de 2000.

Orquesta

En l'orquesta barroca, el contrafagot s'utilisava en rares ocasions per a reforçar la secció de baix continu. Hi ha proves del seu us en una interpretació monumental del Messiah d'Händel i en la Passió segons Sant Joan de Johann Sebastian Bach. També en la La creació d'Haydn, l'instrument és ben audible en dos passages onomatopèyics: el rugit del lleó i el passage "Les chafades dels animals de càrrega". A partir d'esta época, és dir, cap a finals de el XVIII, el contrafagot es va utilisar en més freqüència en l'orquesta i ocasionalment també per a tasques solistes. Beethoven, per eixemple, utilisa el contrafagot de forma molt característica en el Duo greu de la seua òpera Fidelio, aixina com en la Simfonia n.º 5 i la n.º 9.

cal destacar que Rimski-Kórsakov afirmava en la seua teoria de l'instrumentació que el contrafagot (de la mateixa manera que el flautín) era generalment incapaç d'emetre sons expressius. Tal volta per esta raó, la majoria dels compositors han utilisat l'instrument en solitari per a efectes ombrosos i sinistres: en l'òpera Don Carlos de Verdi acompanya al Gran Inquisidor, Richard Strauss deixa el seu Salomé solament en un contra sol despuix de la maldicció de Jochanaan, Maurice Ravel ho utilisa en el seu cicle Ma mère l'sent en el conte de fades de la Bella (clarinet) i la Béstia (contrafagot). Aixina mateix, la melodia inicial del Concert per a piano i mà esquerra de Ravel és interpretada pel contrafagot.

No obstant, l'us més comú del contrafagot seguix sent el simple doblage dels demés instruments greus, sobretot els contrabajos (en canvi, els fagots de la música orquestal doblen a sovint als violonchelos, que es toquen una octava per damunt dels contrabajos). Per regla general, el contrafagot no és percebut directament per l'oyent i només servix subliminalmente per a afegir substància i garra a la llínea de baix.

El contrafagot sol ser un instrument únic en l'orquesta, mentres que els fagots habituals solen tindre vàries parts (per eixemple, dos, tres o inclús quatre). Més rarament, i en la majoria dels casos només per a composicions orquestals molt opulentas, també es requerixen contrafagotes dobles, com per eixemple en els Gurrelieder de Schönberg.

Descripció física

Posseïx un tubo de més de 6 m de llongitut, que pesa uns 10 kg i que, doblat 3 voltes sobre sí mateixa, encara alcança una altura d'1,60 m. Està construït totalment de fusta, exceptuant el tudel i la campana.

És un instrument de la família de vent fusta, de doble lengüeta i de trepe cònic.

El tubo d'este instrument és de la categoria dels cridats instruments de 32 peus, de la mateixa manera que el contrabajo i, com este, sona l'octava greu del sò escrit. El sò més greu de l'instrument és el subcontra Si b, escomençant la seua escala generalment pel subcontra Do. Aixina i tot, els models més moderns de l'instrument són capaços de generar notes encara més greus, capaces d'acabar en la bemol.

Per a tocar-ho, és necessari recolzar-se en una pica de ferro, pel seu pes.

La lengüeta o canya de contrafagot es fa en fusta de canya (Arundo donax) d'una manera molt similar a la del fagot. Les diferències principals estan en les seues mides, ya que les de la canya de contrafagot són sensiblement majors. La llongitut total de la pala utilisada per a fer la canya serà d'uns 70 a 73 mm.

Les proporcions de la canya seran de:

• 17-20 mm en la punta.
• 6'5-7 mm de diàmetro en el tudel.

Sò: Té una calitat obscura i ronca, s'usa generalment per a donar-li una base als instruments de vent-fusta.

Diferències en el fagot

La canya és considerablement més gran que la del fagot, en de llongitut total (i d'esgambi) en comparació a per a la majoria de les canyes de fagot. Les grans làmines permeten una àmplia vibració que produïx el registre greu de l'instrument. La lengüeta del contrafagot és similar a la d'un fagot mig sobre que el raspat de la lengüeta afecta tant a l'intonía com a la resposta de l'instrument.

Els contrafagotes presenten una versió llaugerament simplificada del treball de claus del fagot, encara que tots els fumerals oberts del fagot han segut necessàriament substituïdes per claus i pastilles per les distàncies físiques. En el registre inferior, el seu dits és casi idèntica a la del fagot. No obstant, el mecanisme d'octava utilisat per a tocar en el registre mig funciona de forma diferent que en el fagot, i les digitaciones del registre superior solen ser completament alienes.

L'instrument és dos voltes més llarc que el fagot, es curva sobre sí mateixa dos voltes i, pel seu pes i a la seua forma, es recolza en una forqueta en lloc d'en una correja d'assent. A voltes es proporciona un respal adicional per mig d'una correja al voltant del coll de l'intérpret. També es requerix una posició més àmplia de la mà, ya que les tecles primàries estan molt espayades. El contrafagot té una clau d'aigua per a expulsar la condensació i una corredera de afinación per als ajusts bruts de la afinación. L'instrument ve en vàries peces (més el bocal); alguns models no es poden desmontar sense un destornillador. A voltes, la campana es pot separar, i els instruments en una extensió baixa solen vindre en dos parts.

Interpretació

L'intérpret assentat sosté l'instrument front a sí, en la seua major part verticalment (pero a sovint inclinat llaugerament cap a davant i/o oblicuamente de la dreta a l'esquerra de l'intérpret) entre les seues cames, ajudat per un poste metàlic en el sol que soporta el pes de l'instrument.

La campana de l'instrument s'orienta una miqueta cap a davant, pero bàsicament cap a avall. L'intérpret sosté l'instrument en abdós mans. Tots els dits d'abdós mans s'utilisen per a manejar l'extens joc de claus de l'instrument, que s'utilisa per a cobrir els 21 forats de to de diferents diàmetros perforats en la paret de l'instrument a lo llarc dels seus aproximadament 5,5 m de llongitut; els dits de l'intérpret no cobrixen directament cap dels forats de to. La lengüeta doble s'introduïx en la boca i es pressiona entre els llavis. Els músculs ajuden a donar forma a l'obertura elíptica de la punta de la lengüeta, i és l'acció de la punta en resposta a la corrent d'aire la que genera les formes de les ones sonores en l'orifici de l'instrument.

L'instrument funciona acústicament com un tubo obert, lo que significa que bufa en cada sobretono (a partir de l'octava). En tots els forats de to coberts, el to més baix que sona en l'instrument de la foto és Si bemol0; el seu to més alt possible depén de l'intérpret, pero C4 seria alcanzable pels professionals. El seu compàs és, per tant, d'unes tres octaves, i en este ranc és totalment cromàtic. El registre greu del contrafagot és ple i ric en sobretonos, mentres que el seu registre superior pot tindre menys calitat. És un instrument transpositor que sona una octava per baix del to anotat; les parts s'escriuen en clau de fa. En l'última part de el XX, els compositors i intérprets han experimentat en noves tècniques per al contrafagot, com la producció de multifónicos, quartos de to i microtonos, i cantar i tocar simultàneament. Per a vore un vídeo que ilustra l'interfaç músic-instrumente d'este instrument, consulte el capítul del sitie web de la Philharmonia Orchestra dedicat al contrafagot.

Us actual

La majoria de les grans orquestes utilisen un contrafagot, ya siga com a intérpret principal o com fagotista que fa de doble, de la mateixa manera que un gran número de bandes simfòniques.

El contrafagot és un instrument orquestal complementari i es troba en major freqüència en les obres simfòniques més grans, a sovint doblant al trombón baix o a la tuba en l'octava. Exponents freqüents d'este tipo de partitures varen ser Brahms i Mahler, aixina com Richard Strauss, i Dmitri Shostakovich. El primer compositor que va escriure una part separada per al contrafagot en una simfonia va ser Beethoven, en la seua Quinta Simfonia (1808) (també es pot escoltar proporcionant la llínea de baix en la breu secció "banda de jenízaros" del quart moviment del seu Simfonia n.º 9, just abans del sol de tenor), encara que Bach, Händel (en el seu Música per als reals fòcs artificials), Haydn (per eixemple en els seus dos oratorios La Creació i Les Estacions, a on la part per al contrafagot i el trombón baix són casi sempre, pero no sempre, idèntics), i Mozart lo havia utilisat ocasionalment en atres gèneros (per eixemple, en la Missa de Coronació. Els compositors han utilisat a sovint el contrafagot en efectes còmics o sinistres aprofitant el seu aparent "torpor" i el seu traqueteo sepulcral, respectivament. Un clar eixemple d'això pot escoltar-se en Paul DukasL'aprenent de bruix (originalment anotat per a contrabajo sarrusofono). La Consagració de la Primavera d'Igor Stravinsky és una de les poques obres orquestals que requerix dos contrafagotes.

Com a instrument principal, el contrafagot es pot escoltar en vàries obres, sobretot en l'obra de Maurice Ravel Suite de la Mare Oca, i en l'obertura del Concert per a piano de la mà esquerra.

La lliteratura per a solistes és alguna cosa escassa, encara que alguns compositors moderns com Gunther Schuller, Donald Erb, Michael Tilson Thomas, John Woolrich, Kalevi Aho i Daniel Dorff han escrit concerts per a este instrument (vejau avall). Stephen Hough ha escrit un trio per a piccolo, contrafagot i piano Was mit donen Tränen geschieht. El contrafagot pot, en teoria, tocar música per a fagot, que té molt més repertori soliste, pero les diferències sonores i mecàniques en el fagot (i la facilitat comparativa del fagot en el registre agut) fan que el repertori per a fagot no siga sempre adequat per al contra.

Gustav Holst va donar al contrafagot múltiples #solo en Els Planetes, principalment en "Mercurio, el mensager alado" i "Urà, el mac".

Repertori

El repertori solístico no és molt extens, solament alguns compositors com el finlandés Kalevi Aho o el nortamericà Gunther Schuller han escrit concerts per a contrafagot en acompanyament orquestal. Açò es deu a que el contrafagot, a pesar de ser simplement una octava més greu que el fagot, és un instrument més rudo, difícil de transportar i un sò, encara que lúgubre, molt obscur; que inclús el fagot és capaç d'igualar en les seues notes més greus.

Aixina i tot, Beethoven ho ampra en efecte admirable en l'escena de la presó, en Fidelio, ademés d'utilisar-ho també en el final de les Simfonias Quinta i Novena, pero com a simple reforç dels baixos. En les Variacions sobre un tema d'Haydn, de Brahms, eixercita aixina mateix un paper important. Aixina mateix, Ravel ho ampra en el seu Concert per a la mà esquerra, per a introduir el tema al principi de l'obra.

• Erwin Schulhoff, Rossinyol baix per a contrafagot sol (1922)
• Gunther Schuller, Concert per a contrafagot i orquesta (1978)
• Donald Erb, Concert per a contrafagot i orquesta (1984)
• Willy Hess, Quintet per a contrafagot i cuerdo
• Otmar Nussio, Divertimento per a contrafagot i orquesta de cordes
• Daniel Dorff, Concert per a contrafagot i orquesta (1990-1991)
• Victor Bruns, Concert per a contrafagot i orquesta (1992)
• Barton Cummings, Concertino per a contrafagot i banda de vent (2002)
• Michael Tilson Thomas, "Urban legend", concert per a contrafagot i orquesta (2002)
• Kalevi Aho, Concert per a contrafagot (2004-2005)
• John Woolrich, "Falling down", concert per a contrafagot i orquesta (2009)

Bibliografia

• Raimondo Inconis, Il controfagotto, storia i tecnica, ed. Ricordi, Milano (1984-2004) - ER 3008 / ISMN 979-0-041-83008-7.
• Gunther Joppig: Oboe und Fagott. Ihre Geschichte, ihre Nebeninstrumente und ihre Musik. 1981, ISBN 3-7957-2345-0.
• Charles Koechlin, Els Instruments à vent, Paris, Presses universitaires de France (1948) Que sais-je?, 267, 843516730, pag 128
• Marc Honegger, Dictionnaire de la musique : technique, formes, instruments, Éditions Brodes, coll. « Science de la Musique », 1976, 1109 pp. (ISBN 2-04-005140-6)
• Denis Arnold, Dictionnaire encyclopédique de la musique en 2 prengues, Université d'Oxford — Laffont, 1989 ISBN 2-221-05654-X

Enllaços externs

• L'Univers del contrafagot

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Instruments de vent-fusta.