Clarinet

El clarinet és un instrument de vent-fusta caracterisat per un trepe predominantment cilíndric i l'us d'una lengüeta o canya simple. L'instrument modern es dividix generalment en cinc seccions: filtre, barrilete, cos superior, cos inferior i campana.

La família del clarinet comprén instruments de diversos tamanys i afinacions, des del clarinet contrabajo en si bemol fins al pícolo en la bemol. El més utilisat en l'actualitat és el clarinet soprano en si bemol, seguit del clarinet soprano en la, el clarinet baix en si bemol i el clarinet sopranino (o requinto) en el meu bemol.

Organológicamente, existixen dos sistemes de claus predominants: el sistema Boehm (d'orige francés, desenrollat per Hyacinthe Klosé i Auguste Buffet), que constituïx l'estàndart més estés a nivell mundial, i el sistema Oehler (alemà), que és una evolució del sistema Müller utilisat principalment en Alemània i Àustria.

La seua invenció s'atribuïx al constructor alemà Johann Christoph Denner en Núremberg cap a l'any 1700, en afegir una clau de registre (portaveu) al chalumeau barroc, lo que va permetre l'accés al registre agut o «clarino». Este prototip va evolucionar gràcies a les aportacions de diversos clarinetistas i constructors, els qui varen millorar els materials, les sabatilles, la mecànica, l'afinaació i la calitat sonora.

En l'actualitat, el clarinet és una peça fonamental en l'orquesta simfònica, les bandes de música (simfòniques i militars) i agrupacions de cambra, ademés de posseir una presència destacada en gèneros com la música clàssica, el jazz, el klezmer, la música folklòrica i el pop.

Descripció

El clarinet pertany a la família dels instruments de vent-fusta, de la mateixa manera que la flauta, l'oboe i el fagot. És un aerófono de lengüeta simple. La lengüeta està feta de canya de l'espècie Arundo donax. El cos de l'instrument pot estar fet de fusta (tradicionalment d'ébano o granadillo), ebonita, ABS. El seu perfeccionament, en el XIX, en un sistema de claus millorat ho va situar en un lloc privilegiat entre els instruments. La bellea de la seua timbre ho fa apte per a interpretar passages com a soliste ademés de ser un instrument d'enorme agilitat i sonoritat, en especial per a l'eixecució de trinats i cromatismes.

El nom prové del terme clarín, que s'usava antigament per a referir-se a trompeta natural empleada en el seu registre més agut. En el Barroc s'exigia un us cada volta més ampli d'eixos aguts de la trompeta perque d'esta manera es podia aprofitar el registre melódicament més complet, ya que en pujar per la gama de harmònics estos es troben més units ahí que en el registre greu a on els intervals són més grans. Hui en dia açò es combat en els instruments de metal per mig de l'us de pistones o vàlvules, pero en el XVII els trompetista tenien que conseguir-ho gràcies a la seua tècnica i habilitat, combinant la força del diafragma i la destrea de l'embocadura. Ademés tenien que saber interpretar llínees melòdiques prou virtuoses en tot tipo d'alteració cromàtica. Aixina que a voltes facilitaven eixa difícil tasca amprant un chalumeau en el seu registre agut o un "clarinet" (menut "clarín"). Per això, el registre més greu del clarinet es diu 'chalumeau' i el següent, constituït pels primers harmònics, 'clarín'.

El timbre del clarinet és ric en matisos i possibilitats expressives. Junt a la flauta i el violí és l'instrument més àgil de l'orquesta; pot emetre qualsevol matís extrem en qualsevol dels seus registres, lo que fa d'este instrument una veu sumament versàtil, dita capacitat d'emetre matisos extrems en qualsevol registre és única entre tots els instruments de vent. També és un dels instruments en una de les extensions més grans en el seu registre: el soprano alcança casi quatre octavas (des d'un el meu2 i per damunt fins a les possibilitats del músic) i els moderns clarinets baixos ampliats sobrepassen les quatre octaves.

El seu característic timbre es deu a la geometria cilíndrica del seu cos, lo que produïx una casi anulació dels harmònics parells, lo que —des del punt de vista espectral— ho fa semblat a una ona quadrada. Com a conseqüència, quan el ejecutante obri el portaveu, el bot de nota no és de huit notes com en l'oboe, el fagot (la geometria del qual és cònica) o la flauta (en la que, encara sent cilíndrica, el tubo és un cilindre obert), sino de dotze (o siga, una octava més una quinta). El segon harmònic (parell) ha segut ignorat. El sistema més generalisat actualment en el disseny de les claus del clarinet és el de Böhm.

S'han escrit grans obres i concerts per al clarinet, entre els que destaca un dels concerts millor valorats de l'història, el Concert en la major per a clarinet i orquesta de Wolfgang Amadeus Mozart.

Parts

• Filtre: és la peça a on va colocada la canya i l'instrumentiste coloca la boca per a realisar l'embocadura. La canya és una tira fina d'un material (sol ser fusta) que gràcies al vent que es produïx quan bufa l'instrumentiste la canya vibra produint un sò en l'instrument.
• Barrilete: és l'element que articula la filtre en el cos superior de l'instrument.
• Cos superior: és a on es coloca la mà esquerra en tocar i posseïx part del mecanisme de l'instrument.
• Cos inferior: és a on es coloca la mà dreta en tocar i posseïx part del mecanisme de l'instrument.
• Campana: Situada en la part inferior i complix una funció acústica que permet la proyecció del sò durant l'eixecució.

Història

El clarinet té les seues raïls en els primers instruments de lengüeta única utilisats en l'Antiga Grècia. En Europa es va crear un instrument encara molt simple, el chalumeau, que va aplegar a ser popular en França en els sigles XV i XVI i que constava de 7 forats. Entre finals de el XVII i començos de el XVIII, el chalumeau va ser modificat per a que una de les claus, fins a llavors usada per a afegir notes extres al registre de fonamentals, s'aprofitara com a clau de registre per a produir harmònics a una doceava (octava+quinta) per damunt del seu registre fonamental. En este moment i d'este principi va nàixer el primer clarinet. Este desenroll se sol atribuir al fabricant d'instruments, l'alemà Johann Christoph Denner. Els originals instruments de Denner tenien poques claus i li faltaven algunes notes entre el registre greu —el chalumeau— i el 'clarín', pero ell i atres fabricants anaven afegint claus fins a acabar de reblir el buit o 'pas' entre els dos registres Es va fabricar un instrument per primera volta en una extensió cromàtica completa de més de dos octavas i mig en l'any 1791, el mateix any en que es va ocupar el primer lloc de professor de clarinet en el Conservatori de París i també en el que Mozart va escriure el seu célebre concert per a l'instrument.El clarinet clàssic de Mozart típicament tenia huit forats per als dits i cinc claus.

Açò marca el començ de l'evolució de l'instrument fins al seu estat actual, en el que hi ha fonamentalment dos tipos de clarinets segons el mecanisme: el sistema Boehm usat en casi tota Europa, Àsia i Amèrica i el Öhler utilisat en Alemània, Àustria i alguns països de l'est.

El constructor del clarinet alemà Fritz Wurlitzer (pare d'Herbert Wurlitzer) va desenrollar en 1949 una variant del clarinet francés, que va cridar un "Reform-Boehm"-clarinet. És un clarinet en un sistema de digitaació francés, el sò del qual és molt propenc al del clarinet alemà a través d'un orifici intern diferent i una atra filtre. Este tipo de clarinet encara troba amants en alguns països.

El clarinet va ser acollit ràpidament per les orquestes i el seu sò s'anava amoldando i quallant en la textura dels demés vents de l'orquesta. A Mozart li encantava el sò del clarinet que ell considerava com lo més propenc a la veu humana, i va escriure numeroses peces per a l'instrument. Ya en els temps de Beethoven (c. 1800-1820), l'instrument realisava un paper imprescindible en qualsevol orquesta.

Igualment el clarinet s'ha amprat en el jazz des de les primeres agrupacions jazzísticas i en les big bands.

Efectes sonors

Per a realisar els següents efectes de manera satisfactòria és recomanable amprar una lengüeta molt flexible, elàstica i en suficient cos.

Archiu:Music-trill.png

Trinat.

Trinats

El clarinet eixecuta tots els trinats majors i menors compresos dins del seu tesitura, tant en matís fort com en piano. Posseïx en el seu mecanisme algunes claus i prolongacions que permeten realisar sense massa dificultat els trinats. Generalment, els trinats realisats en els dits garranchets d'abdós mans són els més complicats, per ser estos els dits menys habilidosos, i per tant, requeriran més hores de pràctica per a eixecutar-se en destrea. En estudiar els trinats, es deurà obtindre una perfecta regularitat tímbrica i dinàmica. Per a això existixen eixercicis específics per a dominar-los. En estudiar els trinats caldrà posar especial conte en la posició dels braços i de les nines. El contacte dels dits en les claus deu ser llauger i relaixat per a no generar tensions que dificulten una interpretació decorreguda.

Respiració contínua.

Com el seu nom indica, permet el fluix continu de l'aire i permet realisar passages de llarga duració sense parar-se a respirar. Per a això caldrà inspirar normalment i fer un sò; quan faça falta respirar de nou, sense anar fins al fi de l'espiraació, fem, sense parar de bufar, una reserva d'aire en l'interior de la boca, duent la llengua arrere, colocada en forma d'arc, com si pronunciàrem la gutural "g", i unflant en algun cas les galtas. D'esta forma, la llengua actua de comporta que pressiona l'aire mentres s'inspira per la nas, duent cap a davant la llengua i apretant de nou les galtes.

Trémolo dental.

Es conseguix colocant les dents sobre la lengüeta suaument i eixercint llaugers colps d'estos sobre la lengüeta. Este efecte és poc espontàneu i s'utilisa en notes breus, sobretot en música contemporànea.

Sons d'eco.

Es conseguixen per mig de dos instruments, un dels quals eixecuta un matís fort i l'atre contesta entre bastidors en matís piano. Esta distància entre els instruments és suficient per a atenuar el sò. També es conseguix per mig d'un instrument gràcies al contrast de matisos fort – piano.

Sons dobles.

Consistix en tocar una nota i cantar una atra mentalment. Es conseguix utilisant una part de l'aire espirado per a fer vibrar la lengüeta i una atra part per a fer vibrar les cordes vocals.

Produccions multifónicas.

Per a conseguir este efecte, la nota base deu ser del registre agut. Sonarem una nota en este registre i relaixarem els llavis disminuint la pressió fins que apareguen les notes inferiors.

Flutter-tonguing, Flatterzunge o Frullati.

Significa vibració de la llengua. Es conseguix estovant la llengua com si pronunciàrem la lletra «r» espanyola o italiana. També es conseguix inclinant la lengüeta cap al llavi superior i movent la llengua ràpidament entre el llavi superior i el vel del paladar.

Archiu:Music-glissando.png

Glissando.

Glissandos.

Es conseguix alçant molt poc a poc per a passar d'una posició a una atra. Els glissandos poden ser ascendents o descendents, encara que resulten més fàcils d'eixecutar els ascendents.

Rollender Ton o sò retumbado.

Este sò es conseguix oprimint fortament la base de la lengüeta, en lo que el sò aplega a fer-se intermitent.

Vibrato labial.

Este vibrato es realisa en els llavis o embocadura. Es conseguix per mig dels moviments eixercits en els llavis sobre la lengüeta. Este vibrato no s'utilisa en caràcter expressiu, sino per a conseguir uns efectes. Durant l'eixecució es deu tindre present que és un sò mort que està oscilant en l'àmbit d'altura d'un quarto de to, i, per tant, qualsevol moviment de vibrato pot destruir este efecte.

Sò smorzato.

Significa sò amortiguado. Consistix en amortiguar el volum del sò en menuts moviments de l'embocadura sobre la lengüeta, a modo de vibrato labial.

Tipos de clarinets

Vore també: Sistema Boehm (clarinet)

Archiu:Klarinetten von Herbert Wurlitzer 2.jpg

Clarinet baix, corno vaig donar bassetto; clarinets en re, si bemol i la; clarinets sopranino en sol i el meu bemol, clarinet vaig donar bassetto en A (clarinets modele alemà).

Archiu:Clarinette-metal-Calt-Cbass (2).jpg

Contrabass and contra-alt clarinets (Boehm)

Archiu:QuartertoneClarinet.jpg

Clarinets de quarto de to.

Existix tota una família de clarinets segons el registre: des de sopraninos afinados en el meu bemol, fa o la bemol, fins a octocontrabajos afinados en si bemol. Els més utilisats són:

• el sopranino en el meu bemol (també cridat requinto i pitu montañés en Cantàbria);
• soprano en do, en si bemol (el més utilisat), i en la;
• alt o contralto (en el meu bemol);
• baix en si bemol; i
• contrabajo en si bemol.

Ademés, hem d'agregar dos tipos de clarinets molt utilisats durant el classicisme musical (que són justament els utilisats en la major part de les obres de Mozart):

• el clarinet vaig donar bassetto (afinado en la), i

• el corno vaig donar bassetto (afinado en fa).

En els inicis, i per la dificultat del clarinet per a interpretar en tonalitats en vàries alteracions, pel seu primitiu estat d'evolució, era freqüent l'utilisació de tres clarinets: do, si bemol i la, depenent de la tonalitat de l'obra o moviment. Encara hui són habituals, fonamentalment en el repertori operístic i en la música contemporànea, si ben el Clarinet en do hui en dia no té us, puix freqüentment s'acostuma a l'use clarinet en si bemol, i al clarinet en l'en determinades obres orquestals en tonalitats més allà de dos sostinguts (re major, la major, el meu major, etcétera).

Casi tots estos instruments són transpositorés. La raó més plausible és que, despuix de l'evolució del clarinet en els sigles XIX i principis de el XX, en adquirir la capacitat per a tocar en totes les tonalitats, el clarinet soprano en do (hui en desús) era massa estrident, pel seu gran contingut de harmònics aguts, per lo que es va preferir el clarinet en si bemol (el més empleat) i en la (en una sonoritat molt més dolça i obscura que el clarinet en si bemol). Una volta fixat el soprano de la família, els demés membres es varen establir en relació en el segon.

Repertori

Vore també: Categoria:Composicions per a clarinet

Des de l'incorporació del clarinet a l'orquesta en el XVIII, molts compositorés han dedicat grans pàgines a este instrument, tant com a soliste de concert com formant part de diverses agrupacions camerísticas. D'estos autors cal destacar a Mozart, que nos va deixar entre atres obres un magnífic concert i un quintet, Claude Debussy, Carl Maria von Weber, Johannes Brahms, Ígor Stravinski o Luciano Berio.

Vore també

• Greix per a corcho

Enllaços externs

Commons

• Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Clarinet.
• Associació per a l'Estudi i el Desenroll del Clarinet d'Espanya.
• El clarinet en Llatinoamèrica, clariperu.org.
• Woodwind.org.
• Methods and basic education for Clarinet (Books, eBooks, Duets and Trios) by C. Nicoletti.