Requinto (aerófono)
El 'requinto' és un clarinet afinado en La meuaPlantilla:Música (La meua bemol), o siga, una quarta per damunt del clarinet soprano en SiPlantilla:Música. Com a est, el requinto és un instrument transpositor. Té la qualitat d'empastar perfectament en oboes i fagots, inclús més que en els propis clarinets en SiPlantilla:Música o La. El clarinet el meu bemol té una llongitut total d'uns 49 cm.[1] El clarinet té una llongitut total d'uns 52 cm.[2]
Este instrument està present tant en la Banda simfònica com ocasionalment en l'Orquesta simfònica. S'han escrit obres simfòniques en rols d'importància per a este instrument, entre les que destaquen les composicions del mestre Manuel Lillo Torregrosa com el seu afamada Vivències o el seu Concert per a requinto i clarinet i ademés un notable solament en el Bolero de Ravel. En les bandes, el requinto es coloca davant, a l'esquerra.
Requinto popular: el pitu montañés
[editar | editar còdic]El requinto és un instrument molt difòs popularment en Cantàbria, a on es coneix com pitu montañés,[3] i es toca acompanyat de tambor o redoblante, coneixent-se la parella formada com piteros; o piteru i tamboriteru, respectivament.
Es va difondre en el centre-occident càntabre, La Montanya, des de mediats de el XIX:[3] i es va afiançar en tota Cantàbria sutituyendo en gran mida al silbu, a la vozaina i a la gaita; que s'utilisen cada una en una comarca concreta, pero no representaven a tota Cantàbria, o al acordeón, instrument amprat freqüentment en l'interpretació de peces del folclore de Cantàbria[3] jotas i pericotes. Les principals característiques de l'eixecució del clarinet en el seu alvertent tradicional en Cantàbria són l'utilisació casi exclusiva del registre alt, la subjecció de la filtre en el llavi superior fins als anys 70 de el XX, perque actualment tots els piteros subjecten la filtre en el llavi inferior igual que el restant de clarinetistas, una ornamentació semblant a la de la vozaina i melodies en una extensió d'octava i mija. En un chicotet foc de clarinetistas populars de l'interior montanyós de l'orient, la tonalitat de SiPlantilla:Música era la més freqüent, i de manera ocasional atres afinacions com en Do.[3]
Entre els piteros històrics més coneguts destaquen Joaquín i Antonio Mediavilla «els de Villapresente», Servando Crespo d'Escobedo de Camargo, Tomás Castell «Tomasón» i el seu fill tamborilero Jesús d'Anievas, Fernando Velasco de Pont Sant Miguel i el seu fills José Ángel i Fernando "Els germans Velasco", Bernardino Blanco de Maoño, Amador Cuerdo i Rafael Agüero, o Bosio i Martín de Reocín. Menció especial mereixen els tamborileros Manuel Angulo d'Udías i José Antonio Urcelay «El Cachas» de Santander. En l'actualitat, Alfonso Díaz Casat de Torrelavega, Francisco Sant Josep Mediavilla «Paco Sant Josep», Joaquín Arnaiz i Fernando Gómez, tots de Santander. La primera pitera va ser Elena Gueorguiev García de Santander i posteriorment Raquel Pérez Fernández de Valls de Reocín que junt a la seua germana Ruth han format la primera parella de piteras, que actualment seguixen en actiu.
Si ben actualment en Cantàbria s'utilisa exclusivament el clarinet el meu bemol o requinto, antigament s'utilisava també el clarinet si bemol i en la prensa de principis de sigle se'ls denominava clarinetistas en lloc de piteros. El clarinet com a instrument soliste per al folklore s'utilisa també en atres parts del món. En Cantàbria se celebra des de l'any 2002 el Trobada Internacional de Piteros en Cantàbria que és un dels 3 festivals d'este tipo que existixen en el món junt en el de Lamentin (Martinique) i el de Glomel (Bretagne).
Referències
[editar | editar còdic]1. Sant Josep Mediavilla, Francisco (juny de 2009). «El pitu montañés». Interfolk: n.º 41. Consultat el 31 de juliol de 2017. 2.↑ Botar a: a b c d i Garabanduya (2012). «Pitu montañés». Consultat el 31 de juliol de 2019.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Requinto (aerófono)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.