Anar al contingut

Corno anglés

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Corno anglés
Un corno anglés.
Cornista tocant el seu corno anglés.

El corno anglés és un instrument musical de fusta,[1][2][3] derivat del oboe per la seua construcció (té doble lengüeta i tubo llaugerament cònic) i conseqüentment pel seu timbre. Està afinado en fa, una quinta per baix de l'oboe.

Ya present en obres de Niccolò Jommelli des de 1741, Joseph Haydn la va utilisar en la seua divertimenti a principis de 1760, [Johann Adolph Hasse la va associar al personage de Edonide en Alcide al Bivio en 1760 i la va utilisar en l'obertura de Il Trionfo vaig donar Clelia en 1762; Gluck la va incorporar a l'orquesta d'Alceste en 1767.

Per la seua banda Gioachino Rossini ho utilisa en la tercera part de l'Obertura de Guillermo Tell (1829): repetix un suau "Ranz dones vaches" abraçat pels arabescos de la flauta. En ralentisar-se el tempo, el ranz sembla girar sobre sí mateixa cap al final, quan un toc de trompeta interromp bruscament l'ensoñaació del corno anglés, anunciant la càrrega de la cavalleria llaugera.

Mentres que Giuseppe Verdi ho va utilisar en l'escena del sonambulisme de Macbeth (Verdi)|Macbeth (1846-1847), a on va ilustrar la queixa de Lady Macbeth (en si "bemol", la "bemol"), per a marcar este viage al fi de la nit), despuix en Era piu calme de Otello (1887), donant-li no només un paper protagoniste entre la massa orquestal, sino també varis passages solistes.

Orige del nom

Encara que certament es desconeix l'orige del seu nom, sembla ser que este té un orige prou peculiar; a pesar de cridar-se «corno anglés», el seu orige no té res a vore en Anglaterra. Es creu que es va originar en França, en el nom de cor anglé, és dir, ‘banya anguloso’, puix fa varis sigles es construïa en forma llaugerament curvada.

L'apelatiu anglais o anglois (‘anglés’) seria una deformació de anglé (angulado, curvat). En tots els idiomes es perpetua eixa confusió: English horn en anglés, corno inglese en italià, Englisch Horn en alemà, etc. El ejecutante d'este instrument es diu normalment el cornista, encara que també admet una forma correcta, pero menys usada, el anglocornista (note's que el ejecutante d'una trompa es diu, ademés de trompista, francocornista, terme molt arcaic). En Espanya se li denomina a voltes banya, terme correcte segons la RAE.cita requerida

Descripció i timbre

La campana en forma de pera (cridada Liebesfuß) del cor anglais li conferix un timbre més cobert que l'oboe, més propenc en calitat tonal al oboe d'amore. Mentres que l'oboe és l'instrument soprano de la família de l'oboe, el corno anglés es considera generalment com el membre alt de la família, i l'oboe d'amore -afinado entre els dos en la tonalitat de la- com el membre mezzosoprano.[4] Es percep que el corno anglés té un to més meloso i lastimero que l'oboe.[5] La diferència de sò es deu principalment a una lengüeta més ampla i un trepe cònic que s'expandix a major distància que el de l'oboe; encara que el seu to és més obscur i greu que el de l'oboe, el seu sò és distint del de la família del fagot (encara que es mescla naturalment en ell). El seu aspecte diferix de l'oboe en que l'instrument és notablement més llarc, la lengüeta està subjecta a un tubo metàlic llaugerament curvat cridat bocal, o bàcul, i la campana té forma bulbosa ("Liebesfuß").

El corno anglés se sol escriure en clau de sol, una quinta perfecta per damunt de l'altura tonal. Ocasionalment s'utilisa la clau de contralto, inclús per compositors tan tardans com Serguéi Prokófiev. En l'Itàlia de finals del XVIII i principis del XIX, a on l'instrument era tocat a sovint per fagotistas en lloc de oboístas, s'escrivia en clau de fa una octava per baix de l'altura tonal (com en l'Obertura de Guillermo Tell de Rossini). Els compositors d'òpera francesos fins a Fromental Halévy varen anotar l'instrument en la clau de mezzosoprano, lo que permetia a l'intérpret llegir la part com si estiguera en clau de sol.[4]

Encara que l'instrument sol descendir només fins al si greu (escrit), els instruments continentals en una extensió fins al si greu (que sona com el meu bemol) han existit des de principis del XIX. (sonant la meuaPlantilla:Música) han existit des de principis del XIX.[6] Entre els eixemples d'obres que requerixen esta nota (sense deixar de reconéixer el seu caràcter excepcional) es troben Gurre-Lieder d'Arnold Schoenberg, Dones Lied von der Erde de Gustav Mahler, Chôros No. 6 d'Heitor Vila-Llops i Zeitmaßi de Karlheinz Stockhausen. Antonín Dvořák, en el seu Scherzo capriccioso, inclús escriu per al corno anglés fins al La greu, encara que sembla poc provable que tal extensió haja existit alguna volta.[7]

Les lengüetas del corno anglés són similars a les de l'oboe i consistixen en un tros de canya doblat en dos. Mentres que la canya d'una lengüeta d'oboe està montada sobre un chicotet tubo metàlic (la grapa) parcialment recobert de corcho, no existix tal corcho en una lengüeta de corsé anglais, que encaixa directament en el bocal. La part de canya de la lengüeta és més ampla i llarga que la de l'oboe. A diferència de les canyes d'oboe d'estil americà, les canyes del corno anglés solen tindre una miqueta d'aram en la base, aproximadament 5 mm des de la part superior de la corda utilisada per a unir la canya a la grapa. Este aram servix per a mantindre unides els dos fulls de la canya i estabilisar el to i l'afinaació.


Potser els fabricants més coneguts de cornos anglesos moderns siguen les firmes franceses F. Lorée, Marigaux i Rigoutat, la britànica T. W. Howarth i la nortamericana Fox Products. També es busquen instruments de fabricants més menuts, com A. Laubin. Els instruments se solen fabricar en fusta negra africana (Granadillo negre), encara que alguns fabricants també oferixen instruments d'atres fustes, com cocobolo (Howarth) o fusta de violeta (Lorée), que es diu que alteren llaugerament la veu del corno anglés, produint un sò més suau. Fox ha fabricat recentment alguns instruments en resina plàstica i arce, sent esta última la fusta utilisada tradicionalment per a fagot.

Instrument transpositor

Família de l'Oboe

El corno anglés és un instrument transpositor afinado en fa, una quinta justa inferior que l'oboe.[8] Açò significa que la música per a corno anglés s'escriu una quinta justa més alta que els sons de l'instrument. La tècnica de digitaació i eixecució utilisada per al corno anglés és essencialment la mateixa que la de l'oboe, i els oboístas solen doblar el corno anglés quan és necessari. El corno anglés normalment carix de la tecla siPlantilla:Música més baixa que es troba en la majoria dels oboes, per lo que el seu ranc de sò s'estén des de el meu2 (escrit siPlantilla:Música) baix del do central do5 dos octaves per damunt del do central del piano. Algunes versions que es fabriquen hui en dia tenen una tecla si greu per a ampliar el ranc una nota més per a que sone.

Es diu que «està en divertimenti»: és dir, que quan el ejecutante (generalment un oboísta) oprimix la combinació de tecles que en un oboe produiria un do3, en el corno anglés produïx un fa2. Açò és: el corno anglés sona una quinta justa més greu que lo que està escrit. Un eixemple d'un atre instrument afinado en Fa és la trompa, comunament denominada corno francés.

Les posicions dels dits en les claus en tocar són casi iguals a les posicions de l'oboe; per això, no és molt difícil per a un oboísta.

Extensió

La seua extensió va des del el meu2 (escrit si2) fins al do 5, dos octaves per damunt del do central del piano. Encara que, segons l'orquestació de Ravel de Quadros d'una exposició de Músorgski, deuria aplegar al el meu bemol greu.

La seua campana en forma de pera li dona un timbre un tant més nassal i cobert que el de l'oboe. La seua qualitat de to està més propenca a la del oboe d'amore. Si l'oboe és l'instrument soprano de la família, el corno anglés és considerat el contralto, mentres que l'oboe d'amore és el mezzosoprano.

Es considera que el corno anglés té un timbre més meloso i plañidero que l'oboe. La seua apariència diferix de la de l'oboe en que la lengüeta està adherida a un tubo de metal llaugerament curvat, cridat bocal, i que la campana té forma bulbosa.

Història

Procedix del oboe dona caccia, instrument més be antic que es troba freqüentment en les Cantata de Johann Sebastian Bach.

En Anglaterra és conegut pel seu nom francés: cor anglais, mentres que en EE. UU. li'l coneix actualment com English horn.

Era molt poc usat abans del romanticisme, pero despuix va ser un instrument comú en l'orquesta. No obstant, és rar en la música, a on és reemplaçat per la trompeta o el fagot.


La primera part orquestal coneguda específicament per a l'instrument es troba en la versió de Viena de l'òpera Ezio de Niccolò Jommelli que data de 1749.[9] a on se li va donar el nom italià corno inglese.[10] Gluck i Haydn varen seguir el seu eixemple en la década de 1750,[11] i els primers concerts per a trompa anglesa es varen escriure en la década de 1770. La Schwarzenberg Wind Harmonie de 1771 va amprar 2 cors anglais, aixina com 2 oboes, 2 fagots i 2 trompes. Johan Went va ser el primer cor anglais i Ignaz Teimer (pare dels germans Teimer) va ser segon cor anglais. Els primers trios d'oboe varen ser composts per Johan Went per als germans Teimer. L'escritura d'oboe i cor anglais en estos trios bohemio / vieneses originals de Johan Went i Joseph Triebensee són notables com escrits per oboístas per a oboístas i inclouen alguns eixemples primerencs d'escritura florida i virtuosa per al cor anglais, aplanant el camí per a una escritura similar per vindre. En 1796 varen fallir Johann i Franz Teimer. La primera actuació registrada d'un trio d'oboe va ser en 1793 (a la que va assistir Beethoven). Mentres els germans Teimer actuaven en Viena i les seues afores, es varen compondre més de 20 trios d'oboe. Phillip Teimer va seguir tocant el cor anglais en el teatre d'òpera de Schikaneder en Viena. També va cantar alguns papers en la companyia per la seua sonora veu de baix. Moltes parts de cor anglais varen ser escrites especialment per a ell per Stengel, Süssmayr, Paer, Winter, Weigl, Eberl, Eybler, Salieri, Hummel, Schacht i Fisher.[12]

Repertori

Concerts

Música

Entre les peces de música per a corno anglés es conten::

  • Ludwig van Beethoven: Trio per a oboes i corno anglés, Op. 87 (1795)
  • Ludwig van Beethoven: Variacions sobre "Là ci darem la mà", per a 2 oboes i corno anglés, WoO 28 (1796)
  • Elliott Carter: Pastoral per a corno anglés i piano (1940)
  • Felix Draeseke: Kleine Suite per a corno anglés i piano, Op. 87 (1911)
  • Paul Hindemith: Sonata per a corno anglés i piano (1941)
  • Charles Koechlin: Monòdia per a corno anglés, Op. 216, Nr. 11 (1947–48)
  • Franz Krommer: Trio per a 2 oboes i corno anglés en Fa major (c. 1794)

Franz Krommer: Trio per a 2 oboes i corno anglés, Variacions sobre un tema de Pleyel (c. 1794–6)

  • Franz Poessinger: Trio per a 2 oboes i corno anglés en Fa major (c. 1794–6)
  • Anton Reicha: Errant arioso, Errant i Adagi per a quartet de vents en destacat de corno anglés (1817-9)
  • Karlheinz Stockhausen: Zeitmaßi per a flauta, oboe, clarinet, corno anglés i fagot (1955–56)
  • Igor Stravinsky: Pastorale per a soprano i piano (1907), en els apanys del compositor per a soprano, oboe, corno anglés, clarinet i fagot (1923), i violí, oboe, corno anglés, clarinet i fagot (1933)
  • Augusta Read Thomas: Pilgrim Soul per a corno anglés i dos violins (2011)
  • Josef Triebensee: Trio per a 2 oboes and corno anglés en Fa major (c. 1794–6)

Josef Triebensee: Trio per a 2 oboes i corno anglés en Do major (c. 1794–6) Josef Triebensee: Trio per a 2 oboes i corno anglés en RePlantilla:Música major (c. 1794–6) Josef Triebensee: Trio per a 2 oboes i corno anglés, Variacions sobre un tema de Haydn (c. 1794–6)

  • Heitor Vila-Llops: Quintet (em forma de chôros) per a flauta, oboe, clarinet, corno anglés i fagot (1928)
  • Peter Warlock: The Curlew per a cantant, flauta, corno anglés i quartet de cordes (1920–22)
  • Johan Went: Trio per a 2 oboes i corno anglés, Petite Serenade Concertante en Fa major (c. 1790)

Johan Went: Trio per a 2 oboes i corno anglés, Divertimento en SiPlantilla:Música major (c. 1790) Johan Went: Trio per a 2 oboes i corno anglés, Variacions sobre un tema de Paisiello (c. 1790) Johan Went: Trio per a 2 oboes i corno anglés, Variacions sobre un tema de Haydn (c. 1790) Johan Went: Trio per a 2 oboes i corno anglés, Pas de deux en Do major de Signore i Signora Vigano (c. 1790)

  • Anton Wranitsky: Trio per a 2 oboes i corno anglés en Do major (c. 1794–6)
  • Carlo Yvon: Sonata en Fa menor per a corno anglés (o viola) i piano (publicat cap a 1831), una de les poques sonates escrites durant l'época romàntica per a esta combinació.

Peces

En les bandes sonores de les películes de cine, el corno anglés apareix tant o més que l'oboe, pel seu timbre més «redó».

Ademés d'en la música clàssica, el corno anglés ha segut també usat per alguns músics de jazz o pop:

Referències

  1. ↑ Cambridge English Pronouncing Dictionary, cor anglais, Cambridge University Press, 2011, p. 110
  2. ↑ Longman Pronunciation Dictionary, 3rd edition, Pearson Education Limited, 2008, p.185
  3. ↑ cor anglais in the Oxford English Dictionary
  4. ↑ 4,0 4,1 Norman De la Mar, Anatomy of the Orchestra (Berkeley: University of Califòrnia Press, 1981): 143. ISBN 0-520-04500-9 (tela); ISBN 0-520-05062-2.
  5. ↑ «Corno anglés - English Horns: The Enigmatic Beauty of the Cor Anglais - Cor Anglais Meaning» (en en-us).
  6. ↑ Hector Berlioz, Berlioz's Orchestration Treatise: A Translation and Commentary, traduït del francés per Hugh Macdonald (Cambridge Musical Texts and Monographs. Cambridge i Nova York: Cambridge University Press, 2002): 108. ISBN 0-521-23953-2.
  7. ↑ Norman De la Mar, Anatomy of the Orchestra (Berkeley: University of Califòrnia Press, 1981): 158-59. ISBN 0-520-04500-9 (cloth); ISBN 0-520-05062-2.
  8. ↑ «This is how the oboe and the cor anglais differ».
  9. ↑ History of the English horn/cor anglais at the Vienna Symphonic Library
  10. ↑ Adam Carse, Musical Wind Instruments: A History of the Wind Instruments Used in European Orchestras and Wind-Bands from the Later Middle Ages Up to the Present Clave (London: Macmillan and Co., 1939): 144.
  11. ↑ Michael Finkelman, "Die Oboeinstrumente in tieferer Stimmlage – Teil 5: Dones Englischhorn in der Klassik", in Tébea 99 (1999): 618–24. (de)
  12. ↑ «Teimer Oboe Trio and their patrons the Princes Schwarzenbergs».

Bibliografia

  • Michael Finkelman, "Oboe: III. Larger and Smaller European Oboes, 4. Tenor Oboes, (iv) English Horn", The New Grove Dictionary of Music and Musicians, second edition, edited by Stanley Sadie and John Tyrrell (London: Macmillan Publishers, 2001)

Enllaços externs

Commons


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Corno_anglés&oldid=1581833»