Fliscorno
El fliscorno o fiscorno[1] (del alemà Flügelhorn, “corno alado”) és un instrument de vent, pertanyent a la família dels instruments de vent metal o metals dins del tipo dels bugles, també cridat bugelhorn, flügelhorn o saxhorno, fabricat en aleació de metal. Guarda gran similitut en la trompeta. El fliscorno es va inventar en el XIX, afegint pistones al clarín (bugle).
El sò es produïx gràcies a la vibració dels llavis de l'intérpret en la part denominada #filtre a partir de la columna del aire (fluix de l'aire). El fliscorno comunament està afinado en SiPlantilla:Música (bemol), és dir, un to per baix de l'afinación escrita en el pentagrama.
El músic que toca el fliscorno rep el nom de cornudista o fliscornista.
Etimologia
l'ortografia en alemà original, Flügelhorn, es traduïx al anglés com wing horn ("banya d'ala"). Una etimologia possible és que l'instrument va ser usat sobre el camp de batalla per a convocar les ales (flancs) d'un eixèrcit en la batalla.[2]
Mecanisme
Consta d'un tubo de menys de 1 cm de diàmetro i d'aproximadament 1,35 m de llongitut, enrollado sobre sí mateixa. El sò es produïx gràcies a la vibració dels llavis de l'intérpret en la part denominada #filtre. La #filtre és similar a la de la trompeta pero en un tudel més curt i el granillo (gruixa interna de la #filtre) més ample, fet que li proporciona un sò més dolç i obscur que la trompeta (a menor profunditat del granillo es produïxen sons més lluents o aguts, a major profunditat sons més dolços). El cos del fliscorno té forma cònica i termina en una campana d'uns 20 cm de diàmetro.
El fliscorno té incorporat un sistema de vàlvules (pistones o cilindres) que li permet canviar la série d'harmònics que es desija fer sonar. Per lo general, conta en tres vàlvules i ampra el mateix sistema de digitación que atres instruments de vent metal. Aixina, es poden tocar determinades notes sense pressionar cap vàlvula i conseguir les restants en les séries d'harmònics que apareixen en la combinació de les seues tres vàlvules. Les posicions de les notes del fliscorno coincidixen en les de les trompeta, encara que el seu sò siga més dolç i aterciopelado.
En el passat, es varen fabricar fliscornos en un número de materials improvables, incloent la fusta, l'argila i la ceràmica. També han segut fabricats enterament de latón, bronze, argent i níquel. El fliscorno modern està fabricat comunament de latón i a voltes és galvanizado en argent, níquel, or o coure.[3]
l'afinación se sol vore afectada per la temperatura ambiental, per tant és necessari calfar l'instrument abans de tocar bufant a través d'ell. Per a afinar correctament el fliscorno és necessari ajustar el tudel fins a conseguir la afinación desijada.
Musicalidad i eixecució
El fliscorno emet un sò més obscur, suau i redó que el de la trompeta o la corneta. Té un nivell d'agilitat similar al de la trompeta, encara que en el registre alt és més difícil de controlar. Normalment no s'usa de manera agressiva o lluenta com la trompeta i la corneta (encara que pot donar-se el cas). Tendix més cap a un paper més suau i reflexiu, i molt més melodioso. Els seus principals àmbits d'aplicació es troben en el jazz, en les bandes antigues (1800-1890) i en algunes bandes actuals de vent metal, encara que en ocasions és usat en l'àmbit orquestal. Un notable eixemple d'açò últim és la Novena Simfonia de l'anglés Ralph Vaughan Williams (1872-1958).
El fliscorno comunament està afinado en SiPlantilla:Música, és dir, dos semitonos per baix de la afinación real. Durant més d'un sigle va ser amprat com a soliste en bandes europees de tota índole, especialment en les militars.
La versatilitat bàsica o ranc del fliscorno és de dos octaves i mija, des del faPlantilla:Música3 (baix el do central del piano) fins al do6 (dos octaves més agut que el do central), encara que este ranc pot aumentar per la perícia del músic.
Història
En 1811 l'anglés Joseph Halliday va patentar una corneta a la que va cridar Royal Kent bugle. En 1832 el muniqués Michael Saurle (pare) va patentar en Baviera una corneta en claus (Flügelhorn cromàtic).[4] No obstant, atres historiadors asseveren que el fliscorno sorgix del belga Adolphe Sax, que va patentar el saxhorno en 1845, una espècie de corneta en claus.
En els seus orígens era l'instrument encarregat de dirigir les caceres dels aristócrates alemans, encara que poc despuix es va escomençar a amprar en l'àmbit militar. Des d'Alemània va escomençar a estendre's pel restant d'Europa a països com França i Anglaterra.
Donada la seua tardana aparició, és un instrument que no es troba en les orquestes simfòniques. Ho han utilisat alguns compositors, com el rus Ígor Stravinski o l'italià Ottorino Respighi en alguna de les seues obres orquestals. La bibliografia de concerts per a fliscorno és casi nula: pràcticament no existixen concerts per a este instrument, encara que qualsevol concert per a trompeta de l'época romàntica es pot tocar en este instrument.
Actualment és un dels instruments més representatius de les bandes militars nortamericans. En les bandes de música espanyoles és un instrument que dona un color molt especial a la banda i en gran presència en les adaptacions de sarsueles per a banda. No obstant, en el pas dels anys els compositors estan oblidant este instrument i el seu paper s'està veent absorbit pel de la trompeta. El fliscorno guarda gran similitut en la tuba tenor (bombardino): l'única diferència és el registre en el que es troben un i un atre (es pot dir, que el fliscorno és una tuba #soprano, i la tuba és un fliscorno baix).
Us i interpretacions
El fliscorno és un membre estàndar de la banda d'instruments de bronzes (instruments de vent metal) britànica, i també s'utilisa en freqüència en el jazz. També apareix ocasionalment en orquestal i banda de concert. Entre les obres orquestals famoses en fliscorno s'inclouen Threni d'Igor Stravinsky,[5] Novena Simfonia de Ralph Vaughan Williams, [6] i la tercera simfonia de Michael Tippett.[7] El fliscorno se substituïx a voltes per la corneta de posta en la Tercera Simfonia de Mahler,[8] i per a la soprano romana buccine en Pins de Roma d'Ottorino Respighi. En el concert per a trompeta Busking (2007) d'HK Gruber el soliste toca un fliscorno en el moviment llent central. [9] El fliscorno va ocupar un lloc destacat en molts dels apanys de cançons pop de Burt Bacharach de la década de 1960. Apareix com a soliste en la gravació de Bert Kaempfert de 1962 de «That Happy Feeling». Els fliscornos s'han utilisat ocasionalment com la veu contralto o soprano baixa en un cos de tambors i cornetas modern.
Un atre us del fliscorno es troba en les «“”Fanfareorkesten“”» o orquestes de fanfarria holandeses i belgues. En estes orquestes, els fliscornos, a sovint entre 10 i 20, tenen un paper important, formant la base de l'orquesta. Estan afinados en Si♭, i esporàdicament hi ha un soliste en El meu♭. Per la seua mala afinación, els fliscornos en El meu sò substituïts en la majoria dels casos per trompetes o cornetas en La meua.
Un tipo de fliscorno de tesitura bartítono i afinado en Do, el fiscornio, és un component destacat de les cobles catalanes des de mediats del XIX.
La película de 1996 Brassed Off conta en una interpretació de fliscorno del Concert d'Aranjuez de Joaquín Rodrigo, Adagi, com a moment clau.[10] El sol està interpretat per Paul Hughes.[11]
Fliscornistas famosos
Obres per a fliscorno
- Pini vaig donar Roma (1924), d'Ottorino Respighi.
- Threni (1958), d'Ígor Stravinski.
- Simfonia n.º 9 (1956-1957), de Ralph Vaughan Williams.
- Uncle Albert de Paul McCartney
- Elegy (2000), d'Alexander Arutiunian
- Apareix en diferents apanys musicals de les cançons pop dels anys 60 de Burt Bacharach.
- L'entrá de la murta de Salvador Giner Vidal.
- Fantasia per a fliscorno de Vicente F. Chuliá.
- Albares concerto per a fliscorno i orquesta de Pacho Flores.
Vore també
Referències
- ↑ fiscorno DRAE. Consultat el 6 d'agost de 2010
- ↑ «Etimologia de fliscorno» (en anglés). Consultat el 20 de novembre de 2007.
- ↑ «The History of the Fluegelhorn» (en anglés). Archivat des d'el original, el 14 d'octubre de 2007. Consultat el 20 de novembre de 2007.
- ↑ El primer fliscorno va ser alemà, no anglés.
- ↑ «Stravinsky: Threni | Notícies The Harvard Crimson» (en en).
- ↑ «Classical Net Review - Maestrino - Stokowski dirigix nova música».
- ↑ «Tippett: Simfonies nº 3 i 4; Simfonia en si bemol review| El CD clàssic de la semana d'Andrew Clements».
- ↑ «_(Mahler,_Gustav) Simfonia nº 3 (Mahler, Gustav) - IMSLP: Descàrrega gratuïta de partitures en PDF».
- ↑ «BIS Records - HK Gruber - Busking».
- ↑ «Cóm vàrem fer Brassed Off».
- ↑ «Brassed Off (1996) - IMDb».
Bibliografia
- (2001) «Flugelhorn», The New Grove Dictionary of Music and Musicians, 2nd edició, London.
- (2002) «Flugelhorn», The New Grove Dictionary of Jazz, 2nd edició, London.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Fliscorno.- Les Bandes: semblança d'una gran història
- An overview and brief history of the flugelhorn (en anglés).
- An enthusiast's flugelhorn guide (en anglés).
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Fliscorno» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.