L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Saxofón alt

El saxofón alt és un instrument musical pertanyent a la família del saxofón, afinado en El meu bemol. Generalment està fet de latón i consta d'una #filtre de plàstic, fusta o de metal en una única canya, de la mateixa manera que el clarinet. Per eixa raó pertany a la família d'instruments musicals de vent-fusta ya que, encara que l'instrument siga de metal, la canya que produïx el sò, és de fusta.

Erro al crear miniatura:
Saxofón alt
Artícul principal → Saxofón.

Conté 25 claus i una #filtre en la qual es coloca una canya sostinguda per l'abrazadera (normalment) de metal. Com a senya curiosa, cal destacar que existixen varis tipos de abrazaderas, especialment aquelles que estan fetes de cuiro o cuiro sintètic.

Per a sostindre la #filtre en les dents en la part superior es coloca un compensador per a evitar el desplaçament de les dents i evitar que es danye la #filtre.

També té un tudel ondulat que fa que siga més cómodo tocar este instrument.

Història del saxofón alt en el jazz

Artícul principal → El saxofón en el jazz.

El saxofón va aparéixer en el sigle XIX quan Adolphe sax ho invente pero va escomençar a prendre part en l'història en el sigle XX. El saxofón alt va eixercitar un paper rellevant en l'història del Jazz. No obstant, entre finals dels anys 20 i principis dels 30 la presència de saxofonistes era realment escassa i poc destacable. Alguns casos com Don Redman a penes conseguia prodigarse entre els saxofonistes professionals de l'época. Per esta raó, podria dir-se que es va escomençar a relacionar al Saxo Alt en el Jazz ya ben entrats els anys 30, quan va començar l'época del Swing.

El saxofón alt va començar a eixercitar un paper primordial en el món musical quan varen escomençar a sorgir les big bands del Swing. En esta época, noms de la talla de Johnny Hodges, Benny Carter i Willie Smith començaven a fer-se visibles, al mateix temps que impulsaven la fundació de tres escoles musicals. Cada artiste musical va conseguir caracterisar-se per un sò que li feya únic: en el cas de Hodges, el seu sò era «un vibrato càlit i expressiu» carregat d'inspiració, generant aixina un gran número de seguidors de la talla de Woody Herman o Charlie Barnet. Per una atra part, Carter es caracterisava per un sò clar i llauger, al contrari que Hodges. De fet, este artiste va ser un dels models a seguir de varis saxofonistes, gran part d'ells pertanyent a les conegudes big bands. Finalment, Smith no va destacar tant com els músics mencionats anteriorment. No obstant la seua música era d'un sò poderós i enèrgic. A banda del paper que varen eixercitar estes tres escoles, solament l'estil bailable dels guetos d'algunes ciutats (com Harlem) i diversos discs dels saxos de jump varen conseguir una proyecció sobreixent.

Durant la década de 1940, el saxofón alt va experimentar una renovació pròpiament dita, i els va conseguir de dos formes diferents. Per un costat, Charlie Parker «va canviar lliteralment el sò, la tècnica i l'estil del Jazz» adquirint tal importància que inclús va conseguir fer ombra a atres saxofonistes alts, com Sonny Stitt, el qual havia conseguit desenrollar un sò particularment semblat al de Parker, pero de forma independent. Per un atre costat, cal destacar la presència de l'escola cool, el principal representant del qual va ser Llig Konitz, qui va fer mella en artistes musicals, tals com Paul Desmond, Bud Shank o Paul Horn. A pesar de la gama de saxofonistes que varen destacar, el més representatiu sense dubte va ser Parker, que va acabar per definir tot el desenroll posterior, inclús influint en els discípuls d'atres músics com Konitz.

Durant la década dels 50 i 60 varen aparéixer atres destacats instrumentistes com Lou Donaldson, Cannonball Adderley, Jackie Mclean, Olivier Nelson, Phil Woods, Art Pepper o Charlie Mariano.


Per a concloure, fins a l'any 1959, Parker es convertiria en la major referència entre els saxofonistes alts. De fet, eixe any va aparéixer la figura d'Ornette Coleman, l'estil musical de la qual va supondre «la primera reflexió fonamental sobre els procediments i materials bàsics del jazz des de les innovacions de Parker». Va tindre tal efecte entre els músics de jazz, que es considera, inclús a dia de hui, un dels grans noms de l'història del jazz, junt en Louis Armstrong, Charlie Parker o Mills Davis.

Tota l'història posterior als anys 50 es resumix en models musicals com Parker o Coleman, pero també cal destacar artistes diversos alguns dels quals provenen de l'estil del jazz roc, com Gary Bartz, David Sanborn, Eric Marienthal o Fred Lipsius. En els últims anys han destacat com a solistes de l'instrument Branford Marsalis, Kenny Garrett, Antonio Hart i John Zorn.[1][2][3][4][5][6]

Descripció

#Filtre

Artícul principal → #Filtre.

El saxofón alt usa una #filtre en una sola canya similar a la del clarinet, encara que és major la del saxofón i posseïx una cambra interior hueca redona o quadrada i és més àmplia que la del clarinet. La #filtre del saxofón també carix de la ensambladura coberta per corcho que té la #filtre del clarinet perque el tudel del saxofón s'inserta directament en la #filtre mentres que eixa part de la #filtre del clarinet és insertada en la part superior de l'instrument. La diferència més important entre una #filtre de saxofón i una #filtre de clarinet és que la #filtre de saxofón deuria entrar en la boca en un àngul molt més inferior o pla que la del clarinet.

Les #filtre estan fabricades en una àmplia varietat de materials, les hi ha tant metàliques com no metàliques. Les #filtre no metàliques són normalment d'ebonita, de plàstic o de caucho dur, a voltes de fusta, i rares voltes de cristal, de porcelana i inclús os. A les #filtre de metal alguns li atribuïxen un sò distintiu, descrit a sovint com "més lluent" que les no metàliques. Alguns músics creuen que les de plàstic no produïxen un bon timbre. Atres saxofonistes, com el professor Larry Teal, afirmen que el material té poca repercussió en el sò, si és que té alguna, i que són les dimensions físiques les que li donen a la #filtre el seu color tímbrico.[7]


Les #filtre en una cambra cóncava són les més propenques al disseny original d'Adolphe Sax i funcionen molt be en l'interpretació clàssica, ya que produïxen un sò més suau o menys desgarrador. Pel contrari, en el jazz i la música popular, els saxofonistes toquen a sovint en canyes normalment fluixes i en #filtre obertes. Estan adequades de manera que el bafle, o "sostre", de la mateixa estiga més propenc a la canya. Per eixa raó es crea un fluix d'aire més ràpit. Açò produïx un sò més clar que acurta fàcilment les distàncies existents en una big band o entre instruments amplificats. Encara que les obertures grans, i el sò resultant, estan comunament associades en les #filtre metàliques, qualsevol #filtre pot tindre una. D'esta manera es permet una major flexibilitat en la afinación, donant cabuda a efectes com el bending, comú en el jazz i el roc. Els intérprets clàssics per lo general solen optar per canyes més dures i per una #filtre en una obertura estreta i un cambra més baixa, produint un sò més obscur i estable (i més aviolinado).

Construcció

El to del saxofón es controla obrint o tancant els orificis de to a lo llarc del cos de l'instrument per a canviar la llongitut de la columna d'aire vibrant. Els orificis de to estan tancats per almohadillas de cuiro conectades a les tecles; la majoria s'operen en els dits del jugador, pero alguns s'operen en la palma o el costat del dit. Hi ha una tecla d'octava que eleva el to de les notes més baixes en una octava. La nota més baixa, en totes les notes tancades, està (escrita com) Si♭ baix de Do central. Els saxofones barítons moderns generalment es construïxen per a tocar A baix, i també s'ha produït una chicoteta cantitat d'alts afinados en Si baix. La nota més alta era tradicionalment Fa dos octaves i mija per damunt de Si ♭ greu, pero els instruments de major calitat ara tenen una tecla adicional per a Fa ♯ agut, i la tecla Sol alta es pot trobar en alguns saxofones soprano moderns. Les notes per damunt del ranc clau són part del registre altissimo del saxofón i es poden produir utilisant tècniques alvançades d'embocadura i combinacions de dits. La música de saxofón està escrita en clau de sol (transpuesta apropiadament per a cada tipo d'instrument diferent) i tots els saxofones usen la mateixa disposició de tecles i dits, lo que permet als músics canviar fàcilment entre diferents tipos de saxofón.

Els saxofones soprano i sopranino generalment estan fets d'un tubo recte en una campana acampanada al final, encara que alguns estan fets en la forma curva d'atres saxofones. Els saxofones alts i més grans tenen un màstil curve desmontable i una curva en forma d'O (arc) que dirigix el canó cap a dalt a mida que s'acosta a la campana. Hi ha eixemples rars de saxofones alt, tenor i baríton en cossos en la seua majoria plans.[8] Els saxofones baríton, baix i contrabajo ajusten la llongitut de l'obertura en curves adicionals en el tubo. El sistema de digitació del saxofón és similar als sistemes utilisats per al oboe, el clarinet Boehm[9] i la flauta .

Materials

Des dels primers dies del saxofón, el cos i les fonts dels orificis es fabricaven en làmines de latón, que es poden treballar en formes complexes. Les claus es fabriquen en atres tipos de materials de latón. La companyia King va fabricar saxofones en colls i campanes d'argent esterlí des de la década de 1930 fins a principis de la de 1960. Yanagisawa va reviure esta idea en la década de 1980 i després va introduir instruments fets completament d'argent.[10] Calvert i P. Maurya va usar alpaca , una aleació de coure, níquel i zinc més comunament utilisada per a flautes, per als cossos d'alguns models de saxofón.[11] Per a un efecte visual i tonal, més varietats de coure de latóna voltes s'intercanvien en el "latón groc" i el "latón de cartuig" més comuns. The Yanagisawa Company va fabricar els seus saxofones de les séries 902 i 992 en bronze fosforado en una aleació de coure alta per a conseguir un to més obscur i més "pàtina" que els models de latón 901 i 991.[12]

S'utilisen atres materials per a algunes peces mecàniques i claus. Els botons a on els dits toquen les tecles solen ser de plàstic o madreperla . Les varetes, els tornells i els resorts solen estar fets d'acer blau o inoxidable. S'utilisen tops mecànics fets de feltre, corcho, cuiro i varis materials sintètics per a minimisar el soroll mecànic del moviment de les tecles i optimisar l'acció de les tecles. La alpaca s'usa a voltes per a frontices per les seues ventages de durabilitat mecànica, encara que el material més comú per a tals aplicacions seguix sent el latón.

Els fabricants solen aplicar un acabament a la superfície del cos de l'instrument i les tecles. L'acabament més comú és una capa prima de laca acrílica transparent o de color per a protegir el latón de l'oxidació i mantindre una apariència lluenta. El enchapado en argent o en or s'oferix com a opcions en alguns models. Alguns saxofones platejats també estan lacados. Cobrir un saxofón en or és un procés costós, ya que es requerix una base d'argent per a que l'or s'adherixca.[13] El niquelat es va usar en els primers estuches de saxofón de models econòmics i s'usa comunament en el teclat quan es desija un acabament més durador, principalment en saxofones de models per a estudiants. El tractament químic de la superfície del metal base s'ha utilisat com a alternativa als barnices i acabaments en els últims anys.

Repertori de música clàssica

El saxofón alt té un ampli repertori soliste clàssic que inclou #solo en orquesta, piano i simfònica de vents. Dos composicions solistes importants són «“”Concertino dona Camera“”' de Jacques Ibert i “”“Concert en el meu bemol major”' d'Alexander Glazunov.

El saxofón alt es troba en l'instrumentació estàndar de bandes de concert i quartets de saxofones. Alexander Glazunov va compondre el seu Quartet per a saxofón en si bemol major en 1932.

El saxofón alt s'utilisa a voltes en la música orquestal. A continuació s'enumeren algunes de les composicions en les que apareix.

Va ser solicitada per Richard Strauss en el seu Sinfonia Domestica, que inclou parts per a quatre saxofones, inclós un saxofón alt en Fa.

Referències

  1. ↑ Martinson, Mike; Martinson, Benn (2013). «Saxophone». Consultat el 25 de maig de 2015.
  2. ↑ Villafruela, Miguel. «El saxofón. Una mirada a la seua història i la seua presència en la creació contemporànea en Chile». Archivat des de l'original, el 20 d'octubre de 2015. Consultat el 25 de maig de 2015.
  3. ↑ Martínez, Francisco (2011). «Història del Saxofón».
  4. ↑ Martos, Alex (25 de novembre de 2012). «Breu història del saxofón». Archivat des de l'original, el 25 de maig de 2015. Consultat el 25 de maig de 2015.
  5. ↑ Manzanera, Laura (10 de març de 2012). «Saxofón Alt». Consultat el 25 de maig de 2015.
  6. ↑ «Definició de saxofón» (2015). Consultat el 25 de maig de 2015.
  7. ↑ Teal, Larry (1963). The Art of Saxophone Playing, Miami: Summy-Birchard, pp. 17. «A preference as to material used is up to the individual, and the advantages of each llaure a matter of controversy. Mouthpieces of various materials which have exactly the same dimensions, including the chamber and outside measurements as well as the facing, play very nearly the same.»
  8. ↑ «Jay Easton's unusual saxophones». Consultat el 2021-05-16.
  9. ↑ Porter, Lewis (2002). Kernfeld, Barry, ур. The New Grove Dictionary of Jazz. 3 (2 изд.). New York: Grove's Dictionaries. стр. 507—514. ISBN 978-1-56159-284-5.
  10. ↑ «T9937». Yanagisawa website. Archivat des de l'original, el 2007-12-30. Consultat el 2008-01-06.
  11. ↑ «PMST-60NS». Paul Mauriat website. Archivat des de l'original, el 8. 12. 2008.. Consultat el 2008-08-22.
  12. ↑ «Yanagisawa Saxophones». Archivat des de l'original, el 16. 6. 2009.. Consultat el 2014-05-19.
  13. ↑ «The Horn». JazzBariSax.com.


Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Saxofón_alt&oldid=1656240»